Bona Diada de St. Jordi!

Fa uns anys era el dia més especial de l’any per a mi. Roses i llibres a la primavera. Ara la trobo excessivament massificada i comercialitzada. Per tant, dono les gràcies a aquells autors que no s’han deixat seduïr per la data i que han tret llibre molt abans i a aquells que ho faran més tard. Tanmateix, per què enganyar-me i enganyar-vos, Sant Jordi continua essent una data molt i molt especial.

A tots i totes vosaltres, desitjo que us regalin aquests dos meravellosos llibres:

“L’home manuscrit”, de Manuel Baixauli, (Proa i Moll, 2007). Guanyador del Premi Mallorca, del Salambó i Premi de la Crítica Catalana de novel·la.
Un llibre excel·lent, intel·ligent i encisador. Aprofito des d’aquí per reivindicar el Premis de Narrativa Ciutat de Badalona-Solstici d’Estiu: Baixauli el va guanyar l'any 1998, i després han vingut autors com Silvestre Hernández, Joan Solana o Edgar Cantero; noms que, de mica en mica, i amb reconeguda qualitat s’obren pas a les lletres catalanes. Bon palmarès, oi?

“Rapala”, de Jaume Subirana, (edicions 62, 2007). Poeta, traductor, assagista i un dels intel·lectuals més actius i accessibles de la cultura catalana –el seu bloc Flux, és de referència a la xarxa-, va publicar a finals de l’any passat aquest magnífic poemari que combina qualitat i originalitat des del seu títol. En Jaume ha llançat segur l’esquer i nosaltres hem picat i gaudim a gust de la seva pesca.

Podreu llegir...

"Recull la roba,

la nit, les arracades,

mormola "És l'hora".

S'endú la clau de l'alba,

deixa saliva nova".

(Tanca amb petó)

I especialment, entre molts altres, el poema “Versos sin arte de parte de Jaume para Jose y Leo”. Transforma la tristesa en bellesa, en matèria poetica i conmou mentre gaudeixes, ...

I si no us els han regalat, compreu-los, si us plau. Sereu més feliços.

Tannhaüser pintor?

He de reconèixer que vaig anar a veure la versió que Robert Carsen fa aquests dies al Liceu de Tannhaüser pensant que no m’agradaria. D’entrada, no estic en contra de noves lectures o revisions escèniques que posin l’èmfasi en aspectes concrets o que, senzillament, transportin l’acció als nostres dies per fer més punyent el missatge del llibret; però si que ho estic si es fa amb ànim d’épater o de forma gratuïta, sense que aquests canvis responguin a cap criteri o al criteri del canvi pel canvi.
Per tant, el fet que aquesta versió fés que el cantant Tannhaüser fos transformat en un pintor, no em semblava a priori justificada. Recordava l’article de José Ma. Guelbenzu publicat a El País de 12 de setembre de 2007, en el qual se’ns explica com la besnéta de Wagner, Katharina Wagner, havia transformat, en la darrera edició del Festival de Bayreuth, “Els mestres cantors de Nüremberg” en mestres PINTORS de Nüremberg i la traïció que representava a l’esperit de l’obra. Com veieu estava predisposat a que no m’agradés i a una crítica exarcebada.

No vull extendre’m, però sí fer palès que la representació em va fer canviar de pensament. Crec que, a trets generals, la posada en escena és encertada. Penso que fa una lectura intel·ligent –encara que no del tot rodona- de Tannhaüser, destacant el perillós camí de la veritable creació artística –que necessita llibertat absoluta i no sotmetiment a cap moral establerta- enfrontat a la docilitat del fals artista que es plega a les modes i als modus de la societat dominant i que viu de la i per a la societat de l’espectacle, de la vaqüitat i la vanitat del món de l’art actual. Per això és acceptable el canvi del minnesänger (del cantant) al pintor. Res com el món de l’art plàstic representa avui en dia aquesta societat de l’espectacle, amb les seves fires internacionals i els seus museus i inauguracions oficials i amb el seu star system.

Es pot argumentar que amb aquesta transposició es perd el missatge original de l’òpera: la lluita entre el pecat i la virtud i la redempció per l’amor. I segurament és cert, però es dóna una nova lectura i la lluita s’articula, com he avançat, entre el veritable i el fals artista, l’incòmode i l’acomodat.

En allò concret, cal destacar com a encerts:

1.- La transformació del Venusberg (la gruta de Venus) en l’atelier de l’artista. És allà on aquest juga, on és seduït, on explora el límits. En definitiva, on crea.

2.- El llenç que Tannhaüser duu sempre amb ell i que sempre veurem des del bastidor, tacat de vermell, com a símbol d’aquesta taca que l’acompanya i que és visible per a tothom.

3.- L’entrada del convidats i dels pintors al concurs de pintura, amb safates de canapès i cava, mentre canten les virtuts de l’art i la pau i lloen al príncep de les arts, demostració clara del que realment importa en aquests tipus d’actes.

4.-La tornada dels pelegrins amb bastidors sense llenç -quan han marxat amb el llenç tacat-, per presentar com el Papa de Roma els ha netejat de pecats, fins a l’extrem que no sigui possible la més mínima màcula, ni la de la tela en blanc.

5.- Per últim, un acudit d’enfant terrible que a mi em va fer somriure: l’escena en què Elisabeth es despulla del seu vestit, restant amb el llençol del llit de Tannhaüser sobre el seu cos, en actitud gens beatífica i el contrasentit que significa el cant de Wolfram que, seguint el llibret, canta: “Prou sabia que la trobaria en oració / com la hi trobo sovint...”.

I destacar com a no encertat:

1.- El garbuix del final de l’òpera, en el que no dóna un final coherent amb la tesi de tota la posada en escena. En aquest final prima l’ascensió de Tannhaüser als cims del reconeixement dintre del mon artístic del que ha volgut fugir, traint la tesi inicial.

2.- Que aquest final tampoc és el del llibret i, per tant, no mostra que la mort d’Elisabeth es produeix pel perdó de Tannhaüser. De fet, sembla que no mori ningú, sinó que el pintor triomfi artísticament com a final de l’òpera.

3.- La galeria de quadres amb una il·luminació potent al que se suma el quadre de Tannhaüser –que no veiem- no deixa de ser una taca “kitsch”, una concessió gratuïta, en una posada en escena molt correcta.

En tot cas, si posem en una balança els “pros” i els “contres” d’aquesta versió, us haig de dir que, al meu entendre, els “pros” guanyen clarament i que estem davant d’una interessant versió d’un Tannhauser pintor.

Imatges:

Totes les imatges pertanyen a web del Gran Teatre del Liceu.

1.- Vista del Venusberg

2.-Tannhaüser i Venus

3.- Concurs de Cant

4 i 5.- Marxa i tornada dels pelegrins

6.- Tannhaüser salvat per l'amor i devoció d'Elisabeth.

"Yvonne, princesa de Borgonya", per Jaume Arqué

Quant vaig saber que els del Lliure es proposaven l’estrena d’un text anomenat “Ivonne, Princesa de Borgonya” em va semblar que el recordava d’alguna cosa i la Feli, la meva esposa, amb més memòria que jo, em va dir que el teníem a casa, vaig buscar-lo i així era, va aparèixer una edició en castellà editada per “Cuadernos para el diàlogo” l’any 1968, en una col·lecció on hi havia les obres teatrals més avantguardistes del moment. A mida que vaig anar llegint les grogues fulles de l’edició, recordava l’historia d’un personatge gairebé mut durant tota l’obra on només diu una paraula i també vaig recordar el fet que es desestimes en aquell temps el seu estudi i posterior representació per part d’”Arrels”, ja que junt amb el aleshores director Francesc Cruzate, es va creure que no hi havia una adient disposició d’actors i actrius per enfrontar-se al text.

Tenia curiositat per veure aquesta obra i cap el Lliure s’ha dit. Resultat?: Una gran nit de Teatre, així amb majúscula. Recomanable per a tothom que li agradi el teatre. A mi tot em va semblar perfecte. L’escenografia, la il·luminació, la música, un magistral vestuari, amb la marca registrada de la direcció d’en Joan Ollé, al servei d’un text original del polonès Witold Gombrowicz on la traducció s’aparta molt poc de la versió castellana.

Per cert aquesta obra va ser escrita l’any 1935 i fins l’any 1968 no va aconseguir l’èxit merescut en els teatres europeus.

No cal dir que la interpretació va estar al nivell que calia. Joan Anguera, Ivan Benet, Lluís Marco, Àngels Poch, sobre quins recau el pes de l’obra, van portar a terme una veritable lliçó de teatre, junt amb Rosa Muñoz, una ballarina procedent de la dansa contemporània, que interpreta una “Ivonne”, realment deliciosa. Els altres components del repartiment, perfectes, sense un moviment de més i totalment ajustats a les necessitats del text.

Per acabar, aneu al Lliure i veureu un d’aquells esdeveniments teatrals que cal no perdre's.

Jaume Arqué

Bel Graña guanya el Serra d'Or

Aquest hauria d’haver estat un titular digne d’un diari local o comarcal com cal, ja que el premi és prou rellevant i significatiu per la cultura catalana –recordem que el concedeix la crítica especialitzada- com per fer-se'n ressò i resulta que una de les guanyadores és nascuda i resident a Badalona. I no només això, la Bel Graña fa anys que treballa a l'Àrea de Cultura de l’Ajuntament, encarregant-se des de fa anys de la xarxa de biblioteques i, recentement, de l’Espai Betúlia-Centre de la Paraula i les Lletres. Seves també són les exposicions sobre Salvador Espriu i Rosa Leveroni i la mostra permanent de l’Espai Betulia sobre Ma. Aurèlia Campany, així com el llibre de recent aparició "El gran Borràs. Retrat d'un actor" (juntament amb Francesc Foguet) o diversos treballs de recerca presentats en publicacions diverses.

Recentment, la Bel ha publicat la seva tesi doctoral “Els poetes de l’Escola Mallorquina i l’Associació per la Cultura de Mallorca”, i aquesta publicació, com deia, ha guanyat el premi Crítica Serra d’Or en l’apartat de Recerca-Humanitats, però, de moment, a Badalona ningú no li ha dedicat una entrevista. Potser és que ningú no és profeta a la seva terra o és que, en el fons, la cultura continua essent una “maria” en tots els sentits?

Un exemple més d’aquest poc valor que se li dóna a la cultura, al pensament i a la gestió cultural és, sens dubte, el reconeixement que tenen els treballadors de les administracions locals catalanes en l’àmbit cultural. La gran majoria acostuma a tenir una formació elevada (diplomatures, llicenciatures i/o doctorats) però ocupa places d’administratius o d’auxiliars tècnics; cosa que no passa a altres àrees, on, per un mateix nivell de formació, es parteix d’un grau mitjà com a mínim. I obvio de parlar de les precarietats laborals, val?

Perdoneu la digressió, però és que a vegades em vénen al cap els versos d’una cançó de Silvio Rodriguez on es pregunta “hasta donde debemos practicar las verdades”, que em provoquen la necessitat de dir-ne algunes de les que no són políticament correctes.

En definitiva, felicitats Bel Graña! Tens tot el meu afecte i el meu reconeixement, no només pel premi, sinó per la teva feina diària. Ah, i gràcies també pel llibre “Tots els poemes (1957-1981) de Miquel Àngel Riera, que em vas regalar ja fa uns anys!

Imatge:

Bel Graña presentant a Sam Abrams a l'Espai Betulia en ocasió del 90 aniversari de Palau i Fabre.

Quatre Minuts

Per l’amic Dani Coll, amant del cinema.

Poden quatre minuts canviar una vida? La resposta és senzilla: i tant que sí! I 30 segons, i menys... Però poden quatre minuts en una vida tortuosa i heterodoxa fer-la brillar sense perdre un bri de la seva heterodòxia? O el que és el mateix, Schumann pot ésser superat per una presidiària? La música té algún poder taumatúrgic? Una vida plena de por i amagada pot viure's vicàriament en la d’una altra persona? O per últim, i per totes, pot haver-hi bellesa en les clavegueres del sistema, de qualsevol sistema?

Les respostes a aquestes preguntes les podeu trobar a “Quatre minuts”(Vier Minuten), un film de l’alemany Chris Kraus -representant del que comença a anomenar-se "nou cinema alemany"-, estrenat el 2007 i ara editat per Cameo en DVD. Un film cru, dur, però fascinant i suggerent. I com diu la caràtula del DVD: “Advertencia: no reveles el final. No dejes que te lo cuenten”.

30 passes de pau i protecció

El 3 d'abril de fa un any vaig escriure en aquest bloc el sentiment que la Setmana Santa em desperta, amb independència de la meva actitud vers la religió i, encara més, a la institucionalitzada. Avui continuo pensant el mateix. Necessito aquest període –marcat pel nostre calendari judeocristià, i per tant, convencional- per fer introspecció; recolliment, diran altres. Enguany, per diverses circumstàncies (i una, evident, és la de l’entrada anterior), és un temps que m’ajuda especialment.

I com no, cada any la societat civil amb molt d’esforç ens torna la nostra Processó de Dijous Sant, datada al 1627, i coneguda amb el sobrenom de “la Processó del Silenci” per la quietud i el respecte que s’aconsegueixen. Hi ha milers de formes de viure-la, com a milers de persones que la viuen. Des de la creença més absoluta als que veuen només l’espectacle pur, passant pels que, com jo, l’utilitzem de via de reflexió. Ens arriba pels sentits –magnífics els escolans recitant el “Record i Memòria” o els cops de les llances dels Estaferms contra el terra o la llum tremolant de les atxes, ...-, i ens transporta a una íntima i profunda reflexió sobre la condició humana.


Crec en l’adagi llatí que diu “via crucis, via lucis” (el camí de la creu, cap a la dificultats extremes, és el camí vers la llum, vers el coneixement). Tota una filosofia, oi?


Llàstima que la jerarquia eclesiàstica actual, malmetent els principis cristians, sembli més interessada pels afers dels cèsars que pels de Déu!!

Segurament pensareu que m’estic posant massa transcendent i teniu tota la raó. Ja dic, és l’època de l’any que em toca per calendari, així com d’aquí a uns dies la claror de la primavera m’afectarà la vista.

Però, en el fons, sabeu d’on m’ha vingut avui tota aquesta reflexió? Doncs senzillament de la inscripció que vam decidir posar en el paviment en realitzar la rehabilitació de les places de la Constitució i de la Font de Dalt la Vila i que avui he vist ja realitzada.












Com s’ha explicat abastament –una altra cosa és que no s’hagi volgut escoltar- els diferents empedrats triats indiquen els diferents estadis del desenvolupament urbà de Dalt la Vila. Així, un encintat de pedra basàltica separa l’espai de la sagrera -amb llamborda original de la plaça- del desenvolupament posterior –mitjançant maó col·locat a sardinell. Al referit encintat s’hi ha gravat “Sagrera, s. X-XII, 30 passes de pau i protecció”.

Al segle IX es va posar en pràctica l’obligació cristiana de donar hospitalitat i refugi. Els constructors de l’edat mitjana, en quant a cristians, sabien que els espais seglars havien de ser diferents dels espais sagrats. Així mentre els edificis no religiosos s’aglutinaven formant carrers tortuosos, insalubres i poc transitables, les esglésies responen a un emplaçament elegit amb molta cura i a una construcció precisa “El centro era el lugar de definición de una ciudad, un lugar trazado con toda precisión, desde el cual reinaba el Verbo, en contraste con el desordenado fluir de lo seglar” (La conciencia del ojo de Richard Sennet, 1990 - Versal travesías).


D’aquesta forma es crea la sagrera que, com sabem, era una zona d’immunitat a l’entorn de l’església, on les persones (d’origen humil, pagesos en la immensa majoria) es protegien de la pròpia ciutat: - la civitas – sumida en un espai amorf, violent i amb amnèsia moral. Els més febles, malalts, nounats abandonats, mendicants i indigents podien acollir-se en aquest espai, on es tenia cura d’ells per no ser perseguits pel poder polític del moment

La sagrera era, doncs, un "terreny sagrat , posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica, que envoltava les esglésies consagrades. Comprenia l'església, el cementiri i l'espai inclòs dintre les trenta passes que el bisbe concedia a l'església el dia de la seva consagració. Sembla que s'originà en el dret d'immunitat dels antics temples romans. A causa de la seva immunitat eclesiàstica i de l'excomunió contra els qui l'envaïen o profanaven hom construí dintre d'aquest espai molts sagrers o cellers, petits graners, propietat dels masos, on guardaven llurs collites per guardar-les del pillatge. Sovint aquests sagrers es convertiren en hospicis [...]. Es parla de sagreres des del segle X; als segles XI i XII foren posades sovint sota la pau i la treva de Déu" (GEC, 2002).

Avui, i gràcies a aquesta excel·lent i intel·ligent rehabilitació (feta amb criteris clars i llenguatge senzill, respectuós i entenedor) podem fer aquest viatge en el temps, reconèixer els espais i els seus significats històrics. El mateix viatge que avui he fet amb la Processó del Silenci per les mateixes places.

Tant de bo el barri de Dalt la Vila seguís aquests criteris –respectuosos, però actuals- i a la volta d’uns anys, només trepitjant els seus carrers, puguéssim entendre tota la història del “rovell de l’ou” de la nostra Badalona, sens perjudici, això sí, de deixar també el nostre pòsit com a llegat per als nostres descendents.

P.S.: Les places de la Constitució i de la Font aboquen al carrer de la Costa; així, l'empedrat instal·lat forma un continuum amb l'original del carrer de la Costa, pendent de rehabilitar.

Imatges:

Totes les fotografies són del 21 de març, realitzades a les places de la Constitució i de la Font per Josep Duran, llevat de la del Misteri de "Jesús ajudat pel Cirineu" d'autor desconegut.

"Cuando un amigo se va..."

"...que tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero."
("Elegía a Ramón Sijé", de Miguel Hernández)

Mis últimas entradas se estan convirtiendo en necrológicas, pero es que, por lo visto, la muerte que ronda siempre nuestra vida, de vez en cuando, muestra su autoridad y seduce definitivamente a algún que otro amigo y compañero.

Hoy Eduardo Martínez Monreal ha subido a la barca de Caronte y nos ha dejado. El que se empeñó en subir el arte al cielo -su asociación "Mira-Mira" posee una extraordinaria colección de cometas de excelentes artistas, que acostumbran a volar por el cielo de Badalona en el mes de mayo- hoy ha subido él mismo hecho arte, despojado de su dolor humano.




















Me reprocho haber dejado muchas conversaciones a medias -él que tanto hablaba y tan lúcidamente- sobre el arte que habíamos visto en estos últimos tiempos de su enfermedad. Nos citamos para hablar de ellas. No fuimos ninguno de los dos. Hoy ya es tarde. Por ello reproduzco un cuadro de Nicolas de Staël, cuya exposición organizada en la Pedrera fue objeto de nuestra última conversación. Estaba contento e ilusionado, con esa ilusión que sólo ofrecen el arte y la inocencia de los 65 años.

Imagen:
Nicolas de Staël, Figura a orillas del mar, 1952

ISAÍAS CARRASCO. In memoriam

Avui 7 de març de 2008 ens han mort a Isaías Carrasco,
pare de família, demòcrata, socialista i treballador.

















La democràcia mai no és gratuïta. Els seus enemics sempre estan disposats a arrebassar-nos-la. I en un dia tan dolorós com avui, cal dir –en honor d’Isaías Carrasco i de tots els assassinats pel terrorisme- que estem disposats a deixar fins la darrera gota de la nostra sang per defensar la nostra llibertat, la dels nostres ciutadans i la dels nostres familiars i fills.

El feixisme, es disfressi del que es disfressi, no pot guanyar mai la LLIBERTAT. Davant del feixisme, DEMOCRÀCIA. Anem a votar diumenge; omplim les urnes de vots i silenciem les pistoles dels “valents gudaris” que disparen per l’esquena a persones honrades i indefenses. I, si us plau, que no diguin que lluiten per la llibertat del seu poble i de la classe treballadora. MATEN, MATEN I MATEN! MATEN AL SEU POBLE I MATEN ALS TREBALLADORS! La nàusea i el fàstic són els sentiments que em generen... i aquí aturo el adjectius que podeu tenir en ment. Això són, sí! No ho dubteu!

El meu afecte, el meu condol, el meu suport a la família directa del company Isaías, a la meva família socialista basca i a tots els ciutadans que senten en la seva pell la desgràcia de l’assassinat d’avui.

El piano enfonsat de Portabella

“La barra del compás, la norma, el orden,
las herramientas de quien nunca sufrió
(¡cómo si alguien pudiese no haber sufrido nunca!)...”

(Fragment de “Baile a Bordo”, de “Cuaderno de Nueva York” de José Hierro)



S’ha escrit molt sobre la darrera pel·lícula de Pere Portabella “El silenci abans de Bach” (Die Stille vor Bach). S’ha ressaltat que feia 15 anys des del seu film anterior, que es tracta d’un viatge per la vella Europa –viatge físic i imaginari-, que no és una pel·lícula amb narració convencional, que una còpia de la mateixa s’ha cedit al MoMA, o que té imatges realment suggerents.

És un film realment interessant i recomanable, tot i que em sobra la part més biogràfica de la vida de Bach o l'explicació sobre com Mendelssohn va recuperar la partitura de "La Passió segons Sant Mateu", episodis ja coneguts pel públic potencial que vol veure una pel·lícula com aquesta.

Però tornem a les imatges que abans apuntàvem. És cert que hi ha escenes d'una gran força visual. Jo en ressaltaria quatre: la inical de la pianola, movent-se sola entre les parets despullades d’una sala d’exposició –mentre toca l’ària de “Les Variacions Goldberg”-; els alumnes del Conservatori del Liceu tocant la “Suite núm. 1 per a violoncel sol” dins d'un vagó del metro, la noia dutxant-se prèviament a posar-se a tocar el violoncel i l’imatge del piano de paret que cau i s’enfonsa dins del mar.



De les imatges que he esmentat vull explicar una anècdota que vaig escoltar en una entrevista feta a Pere Portabella i que té a veure amb el piano que cau al mar. Com és d’imaginar, el més provable era que l’escena no es rodés en una primera presa; per tant, calia buscar pianos per fer-los malbé, sense fer malbé el pressupost, clar! Portabella va pensar en preguntar-li al seu amic Carles Santos, gran pianista i destrossador de pianos professional. En Carles Santos li va explicar que ell gairebé tots els pianos que fa malbé –i en són uns quants- els compra a BADALONA. Com és això, vaig pensar jo? Portabella explicà que hi ha una empresa immobiliària que compra cases antigues amb el mobiliari inclòs i que el ven a molt bon preu. En concret, cada piano el ven per uns 300 euros, em sembla que va comentar. És així com “El silenci abans de Bach” pot comptar amb una escena com la del piano que cau i s’enfonsa al mar, sense que el pressupost de producció es dispari.

Només ens queda per saber si l’escena també està rodada a Badalona i si el mar que hi apareix correspon a alguna part de la nostra façana marítima. Podria ser, el nostre mar ha admirat a creadors i fins i tot George Bataille va parlar del blau del mar de Badalona. Ho haurem de preguntar a Portabella, però MÚSICA, MAR I CINEMA són tres paraules que defineixen molt bé la nostra polièdrica BADALONA.

En la mort de Palau i Fabre

“La vida és breu e l’art se mostra llonga”
Ausiàs March

"Si no he estat un assassí,
o un incendiari -ha anat d'un pèl-
és perquè sóc poeta, dramaturg i assagista."
(Josep Palau i Fabre)

A mitja tarda m’han dit que ha mort Palau i Fabre. He tingut un sobresalt. Curiosament, en principi, jo havia d’haver estat al Teatro Español de Madrid amb la Fundació Palau per l’estrena de "Don Joan, Príncep de les tenebres", amb textos de Palau, en versió de Hermann Bonnin, però el canvi de dates de darrera hora m’ho havia impedit. M’he sentit i em sento trist, encara que sé que tenia 90 anys i que ha tingut una vida molt rica i intensa. També em sento un privilegiat; gràcies a haver estat Regidor de Cultura de Badalona en l’anterior mandat, vaig poder celebrar amb ell el seu 90è aniversari -com ja vaig comentar en una entrada al meu bloc- i conversar amb ell diverses vegades. Només em queda la recança de no haver pogut trobar l’identitat de la seva dida badalonina, tal com li vaig prometre, però ara això no quedarà en l’oblit.
















Ja dic, em sento trist i afortunat alhora. Crec que el millor homentage que li puc fer en aquests moments –a partir de demà els diaris parlaran molt i abastament de la seva vida, de la seva relació amb Picasso, de la seva obra, ...- és deixar que sigui el propi Palau qui parli de la seva mort. És un poema titulat “La mort” i datat el 21 de gener de 1945:

“Ens hem anat trobant tantes vegades,
que no ens ha de sorprendre a cap dels dos
aquest darrer intercanvi de mirades
en un espai de temps misteriós:

ella, reabsorvint les intrincades
cavernes del meu ésser rogallós,
i jo, perdut, amb arrels alçades,
vers un temps de l’espai sense colors.

Ella amb destresa tota femenina
em mostrarà, plena de llum, la sina
on hauré de reprendre el son letal.

I amb la pupil·la encesa i dilatada,
De ben a prop, i sense fer-me mal,
M’esfilarà sencer per la mirada.”

Fins sempre Josep Palau i Fabre!!!

Una magnífica rehabilitació.

Tenia previst escriure sobre la sentència que anul·la la rehabilitació efectuada per Giorgio Grassi i Manuel Portaceli en el teatre romà de Sagunt, però ho deixaré estar uns dies per centrar-me en una rehabilitació singular i excel·lent. Em refereixo a l’edifici de CaixaForum Madrid.


He tingut la sort que la seu de l’Obra Social de la Caixa s’ha inaugurat al Passeig del Prado, coincidint amb la 27ena edició d’ARCO. He aprofitat la meva visita a aquest esdeveniment per estar a Madrid. He de dir que he tingut la mateixa impressió que la que Pasqual Maragall manifestava en un polèmic article publicat a El País el 7 de juliol de 2003, amb l’expressiu títol de “Madrid se ha ido”. Amb els seus clar-obscurs (més obscurs que clars, com sabem), Madrid se'n va i nosaltres ens estem quedant enrera. Sé que hi ha múltiples circumstàncies (econòmiques, polítiques, etc...) que ho poden explicar, però tinc la impressió que els catalans ens estem perdent en debats estèrils, en compte d’empènyer el país cap endavant. Emmirallats en nosaltres mateixos, no ens adonem que el somni s’ha esvaït i que cal no perdre el nostre lloc a Espanya i a Europa.

Però tornem a l’edifici. Es tractava de rehabilitar una antiga fàbrica, la Central Elèctrica del Mediodía, un edifici construït el 1900, símbol de l'arquitectura modernista i obra de Jesús Carrasco-Muñoz y Encina (*) (equiparable a la CACI de Badalona). Les seves quatre façanes estaven protegides com a patrimoni artístic des de 1993.

Els arquitectes suïssos Herzog & De Meuron, encarregats del projecte de rehabilitació, s'haurien pogut plantejar una rehabilitació de simple sanejament de l’edifici i tornar-li el seu aspecte “original” (d’origen), però han optat per donar-li un aspecte “original” (d’inventiva). Han “tallat" literalment la planta baixa de l’edifici i l’han fet volar, levitar –similar a l’edifici de nova planta del Fòrum a Barcelona, obra dels mateixos arquitectes. A partir d’aquí, han conservat el paràmetres originals de l’estructura fins l’antiga coberta –amb obertures noves en alguns casos- i sobre coberta han construït un volum de ferro fos (passant-se dels 2.000 m2 de l'antiga fàbrica als 10.000 m2 en 2 soterranis i 4 nivells superiors). L’edifici provoca un impacte visual sorprenent i recull tota la història de l’arquitectura (dels elements gòtics- renaixentistes d'"efecte catedral", passant pel modernisme, fins les últimes tendències).

A més, l’edifici presideix un nou entorn: la plaça sota l'edifici que levita es complementa amb una placeta davantera enmarcada entre el passeig del Prado i una paret mitgera pertanyent a les cases adjacents. Aquí també la intervenció és interessant. Enlloc d'un tractament de mitgera normal o, àdhuc, un tractament de mitgera pintada, s'ha realitzat un jardí vertical (de 24 m d'alçada i 460 m2 de superfície), dissenyat pel botànic francés Patrick Blanc -que acull 15.000 plantes de 250 espècies diferents-, amb la qual cosa tot el conjunt guanya i col·labora a la rotunditat de la proposta.

El desembarcament de l’Obra Social de la Caixa no pot tenir un millor vaixell insígnia. Parla de la nostra capacitat de conservar el que és valuós, però aportant la nostra nova mirada; de donar més valor al que se'ns ha llegat; d’utilitzar el llenguatge contemporani en el segle XXI, sense falsos històrics; del necessari diàleg, al cap i a la fi, entre tradició i innovació. No es perden les referències industrials, però no és limita la intervenció, o el que és el mateix, el passat és present, visible i recognoscible, però no limita el futur (en frase de Herzog & De Meuron:"El hecho de no poder partir de cero y tener que respetar la envolvente de ladrillo, protegida como patrimonio y reminiscente de la temprana era industrial de Madrid, no ha sido un hándicap, sino que nos ha obligado a buscar soluciones singulares para proyectar así un edificio único y singular." )











Tot això es pot valorar en aquest emblemàtic edifici (a banda del seu contingut, que és excel·lent). Una rehabilitació magnífica, que segurament només s’ho pot permetre una institució com la Caixa, i que queda ben allunyat del que una administració local pot proposar sense que el rebuig d’una visió romàntica-conservacionista d’allò que ni tans sols va existir, ho faci inviable. Penseu en això quan visiteu Caixaforum Madrid.



Consultar informació relativa al projecte a:
http://www.liceus.com/cgi-bin/gui/03/1289.asp
http://prensa.lacaixa.es/obrasocial/view_object.html?obj=818,c,3730


* La antigua fábrica, proyectada en 1899 por el arquitecto Jesús Carrasco-Muñoz Encina y el ingeniero José María Hernández, no sólo estaba en ruinas, sino que se encontraba enclaustrada en el denso tejido urbano, desconectada del Salón del Prado, y contaba con una capacidad de 2.000 m2. El proyecto arquitectónico ha permitido quintuplicar la superficie hasta llegar a los 10.000 m2, y ha vuelto a colocar la central en el mapa. Ello ha sido posible incorporando al nuevo centro el espacio que antes ocupaba la gasolinera en el número 36 del paseo del Prado (que cegaba la visión de la fábrica), ahora convertido en una plaza pública ganada en el centro de la ciudad para los ciudadanos. Asimismo, se ha restaurado la fachada de ladrillo de la antigua fábrica de manera artesanal, de forma que recupera su aspecto inicial, y se ha añadido volumetría por arriba y por abajo. La antes olvidada central se alza hoy en el número 36 del paseo del Prado transformada en CaixaForum Madrid, un centro que aúna tradición y modernidad con una amplia oferta gratuita para todos los públicos. EL EDIFICIO ANTIGUO"Volver a colocar en el mapa de la ciudad la antigua Central Eléctrica del Mediodía." Éste ha sido uno de los objetivos de la Obra Social "la Caixa": recuperar para Madrid una de las escasas joyas de la arquitectura industrial en el casco histórico de la ciudad. La empresa no ha sido fácil: 40.000 de los 115.000 ladrillos que cubren el edificio han sido restituidos, y la fachada ha tenido que ser cosida y encintada para poder transformarse en CaixaForum Madrid. La Central Eléctrica del Mediodía, que otrora se alzó como una gran fábrica cuyo fin era producir electricidad a partir de la combustión de carbón, para abastecer a todo el sector sur del casco antiguo de Madrid, se encontraba en ruinas en 2001, año en que "la Caixa" compró el inmueble. "Existe un estado general de abandono y ruina que va paulatina e imparablemente afectando tanto al aspecto exterior como a la estabilidad", según reza el informe de los técnicos. Protegidas sus cuatro fachadas por el PGOUM en su grado ambiental, la carcasa de la central se alza nuevamente tal como se concibió en su día, aunque con algunas modificaciones para poder albergar CaixaForum. La antigua Central Eléctrica del Mediodía fue proyectada en 1899 por el arquitecto Jesús Carrasco-Muñoz Encina y el ingeniero José María Hernández, a petición del empresario José Batlle, sobre el solar de la antigua fábrica de bujías La Estrella, cuya licencia databa de 1857. La manzana, que ocupa una superficie de 1.934 m2, está delimitada al norte por la calle Gobernador, al sur por la calle Almadén (antiguamente, travesía de Fúcar), al este por la calle Cenicero y al oeste por la calle Alameda. Tras una tramitación bastante accidentada, la central se inauguró en marzo de 1901 y pronto se posicionó como una de las principales de Madrid. Una de las originalidades del edificio es la resolución del remate de las fachadas principales.

La vaga preventiva

El proper dijous 14 de febrer els sindicats majoritaris del sector de l’ensenyament han convocat vaga. El motiu públic és per demanar la retirada del document de Bases de la Llei d’Educació de Catalunya; la sol·licitud de convocatòria, però, segons m’han informat, només parla de motius laborals.

Però, per què aquesta vaga en aquests moments? Es podria dir, tal com resa la dita castellana, que els sindicats “se han puesto la tirita antes que la herida”, perquè es tracta d’un document de bases, és a dir, ni tan sols és un text articulat. Actualment, aquestes bases estan pendent d’informe del Consell Escolar de Catalunya i, una vegada redactat en forma de llei, ha de passar per tot el tràmit parlamentari. Per molt dolent que fos, i no ho és, no justificaria una vaga pel que pugui passar. Per això l’he batejat com una “vaga preventiva”, és a dir, una reacció prèvia abans d’un més que suposat atac.

Perquè diguem-ho clar, aquestes bases no es fan contra els docents, ans al contrari, sabem que la peça angular en la que radica l’educació dels nostres fills i ciutadans de demà, són els docents. Ells i elles tenen la responsabilitat directa de gestionar tots els reptes que els centres escolars tenen diàriament.

I és aquí on les bases aposten per dos elements que han de ser nuclear de tot el sistema: l’autonomia i la direcció dels centres. A partir del projecte educactiu seran els propis centres qui gestionin els recursos del departament d’Educació i, a més, es proveïrà de les eines (formatives i de condicions laborals) perquè existeixin equips directius sòlids, estables i amb formació específica. Evidentment, com no pot ser d’una altra manera en un sistema democràtic, tot el sistema està sotmès a avaluació.

Que sona a música celestial? Doncs no ho és. El problemes de l’educació son suficientment importants (manca d’inversió endèmica als centres, abandonament prematur de l’itinerari formatiu, allau d’alumnes nouvinguts, etc...) com per plantejar una llei valenta, que aposti clarament per l’equitat i l’excel·lència de tot el sistema educatiu. No ens serveix solament un dels factors del binomi; ens calen tots dos. Aquesta llei aposta per enfrontar els problemes de cara i podem fer-ho (“yes, we can”, us sona?). L’Estatut ens dóna la força per fer-ho.

Només cal responsabilitat de totes les parts (administracions, pares i mares, docents, moviments de renovació pedagògica, sindicats, etc...) i, en especial, dels que vam signar el Pacte Nacional per a l’Educació. I diàleg seriós, no falses batalles que no condueixen enlloc.

En continuarem parlant després del dia 14...


Nota. No he volgut fer un repàs exhaustiu de les Bases de la Llei d’Educació de Catalunya, que es poden consultar a http://www.gencat.net/educacio/llei_educacio/index.htm

També és interessant l’entrevista al Conseller d’Educació, Ernest Maragall, a El País del diumenge 10 de febrer.

Molt encertat l'editorial de La Vanguardia de 12 de febrer d'enguany "Una Huelga inmovilista"

I per temes educatius, el bloc sobre Educació d'en Daniel Font.

Campanya electoral.

"He nat just per a saber.

Per això no vull que m'ensenyin

a calumniar la matèria de les coses.

De dos pals, un posat vertical i l'altre de través,

jo en diré sempre un pal dret i un pal de través,

perquè dos pals són just dos pals,

i perquè el meu dia és el d'avui.

De dos metres de tergal, homologat per a més afronta

i apedaçat de dos o tres colors,

en diré, apuntant, si cal, amb el dit o amb l'ocell apuntador,

dos metres de tergal apedaçat amb diferents trinxes.

A mi, no em fareu ratllar el llenguatge figurat,

perquè el meu dia és el d'avui."

(Blai Bonet)

Coral romput

“Es el poema más bello,
más grande y más hondo
de la literatura catalana.
Si lo hubiera escrito un americano,
hoy estaría en todos los cánones,
pero lo escribió un valenciano.”

(Marcos Ordóñez, Babelia 2 de febrero 2008)


Confesso que se m’ha escapat. De fet, des del dia que vaig llegir la crónica de Marcos Ordoñez al suplement de cultura “Babelia” de El País, ja vaig saber que no podria anar-hi. Les agendes a voltes són incompatibles amb la felicitat i aquest era el cas. Per això, agraeixo a Jaume Subirana l’entrada que escriu en el seu bloc, Flux, sobre l’espectacle dramàtic que per pocs dies aterrava al Teatre Lliure de la mà de Joan Ollé, amb múltiples enllaços i, entre ells, el fragment del video realitzat per Francesc Felipe que reflecteix clarament el clima i el to del poema Coral romput, de la València ocupada, de la nit en la que Vicent Andrés Estellés escriu Coral romput. El miro amb alegre tristesa o amb tristesa alegre, no sé, però sé que parla de mi, del que sento ara, del que fou, de la meva història, de la història de tots, una mica groguenca com la llum de les bombetes antigues, com la llum del record de temps no viscuts...

No he llegit gaire a Vicent Andrés Estellés o no el suficient. El vaig descobrir de la mà del poeta badaloní, Paco Fanés que, juntament amb Joan Puche, són els creadors de l’associació i de la col·lecció de poesia “Pont de Petroli”. Segurament si llegeix això li sorprendrà el que dic, però és ben cert que moltes vegades que ha recitat poemes en públic, ha triat poemes d’Estellés. I els trià i recità tant bé que em va induir a la lectura.

A això hi he d’afegir les meves arrels “sobrevingudes” valencianes (les meves estades a Traiguera, Morella o Vinaròs a Castelló o a València, domicili del meu amic de la infància) per fer-me veure la realitat d’un poble i d'una llengua que, més enllà de fronteres administratives o polítiques interessades, es reconeixen com a tals, en la seva parla, el seus costums, la seva història, la veu dels seus... i acostar-me encara més als seus escriptors i intel·lectuals, des del medievals Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, Ausiàs March o Jaume Roig a els resistents Joan Fuster, Sanchis Guarner, Soler i Godes, Martí Dominguez, Vicent Ventura , Isabel-Clara Simó o Vicent Andrés Estellés.

Llegiu Coral romput, llegiu Estellés. Us ho recomano. Jo intento trobar la gravació que al 1979 en van fer Ovidi Montllor i Toti Soler, a l’espera que l’espectacle de Joan Ollé volti per les nostres contrades. Tanmateix, com diu Raphael Sorin, parlant de "Prose du Transsibérien" de Cendrars, "cuidado, mucho cuidado, es demasiado triste, demasiado magnífico, da demasiadas ganas de
emborracharse a muerte y mear contra los muros, y abrazar o insultar al primero que pase".

Imatges:

1. Vicent Andrés Estellés
2. Ovidi Montllor

Felicitats Montserrat Abelló!

Amb uns dies de retard, m'assabento que Montserrat Abelló el dia 1 de febrer ha fet 90 anys. Em consta que tant la Institució de les Lletres Catalanes, com el Pen Català i l'Institut Català de les Dones han organitzat actes d'homenatge.

Tot i així, jo també vull oferir-li el meu petit homenatge. Com suposo que ja sabeu, els alcaldes o alcaldesses fa un temps que tenen la potestat de celebrar casaments civils. Aquesta potestat és delegable en regidors de la corporació municipal. Doncs bé, les vegades que m'ha tocat celebrar-los, sempre he acabat regalant als nuvis un versos de Montserrat Abelló. És quelcom immaterial que s'enduran a dins i que, al meu entedre, reflecteix molt bé el que senten els amants i que cap ordenament jurídic pot regular.

Els versos diuen així:

"No hem parlat de res,

ens hem assegut mirant-nos.

La primavera era

un espai somort

vora un estiu

que tot just començava.

No hem parlat de res.

La maduresa

dels nostres esguards

era ben plena

de paraules."

(de "Dins l'esfera del temps")

Gràcies Montserrat per les teves paraules i per les dels altres poetes i poetesses que has transportat a la nostra llengua!

"El Niu", de Hélèn Laffond

"Todo lo que un ave es capaz de levantar y transportar

puede acabar en su nido."

(Hélèn Laffond)

Descobrir un artista nou és com obrir una finestra al món en un dia clar i respirar a fons: la llum del matí, l'aire fresc i net, et donen força per encarar aquesta aventura quotidiana que es diu "viure". El desembre passat i gràcies a la badalonina Galeria Badiu 92 he pogut descobrir -malgrat perdre'm la seva exposició- part del treball de la francesa afincada primer al Raval de Barcelona i ara a Badalona, Hélèn Laffond (Tarbs, Francia, 1967) (1).

"La ciudad de las aves" i "Extrarradio" són instal·lacions de 3 m x 2m, formades per un centenar de petits tamanys de tècnica mixta (encolats, acrílics i serigrafies) que dibuixen a la vegada els contorns d'un niu i el plànol del Raval o del centre de Badalona. Allò que tenim de natural i allò de social i cultural es barregen en el treball de l'Hélèn, expressant el gresol del que estem composats i suggerint-nos múltiples reflexions i nous punts de vista, per exemple, sobre què és viure a la ciutat, quins són els nostres itineraris vitals i geogràfics o com "marquem" o construïm el nostre territori personal.

Per cortesia de Naomi Daniel -artista, art consultant i directora artística de la Galeria Badiu92- transcric l'entrevista que ella mateixa va realitzar a l'Hélèn Laffond a partir de la seva exposició “El Niu” a la Galeria Badiu 92 de Badalona el 20 de setembre del 2007.

"N.D. : Para este proyecto de instalación para la galería, llevas tiempo trabajando, acumulando información, material… el trabajo parte desde un espacio real en el territorio, que es Badalona, donde en estos momentos vives y presentas esta obra. ¿Hasta que punto hay una vinculación emocional en el territorio?

H.L.: Yo la ciudad la siento como mía, porque vivo en ella y soy muy feliz. Es una ciudad que me aporta mucho…una sensación de paz en un entorno cerca del mar donde conviven personas muy diferentes.
Badalona es muy contradictoria. Sorprende por su luz, color y alegría que se refleja sobre todo en la gran cantidad de gente joven que en ella vive. Hay una parte de la ciudad que vibra y quiere ser moderna, con una amplia oferta de comercio y vida nocturna. Por otro lado, la ciudad tiene una parte más oscura, triste y dejada donde ves edificios abandonados, calles con graffiti, zonas industriales en desuso que se mantienen aun en pie…estos dos aspectos de Badalona, conviven en mutuo acuerdo. Esto no la hace mejor ni peor que otra ciudad…transmite su espíritu de ciudad milenaria.

N.D. : Tu exposición la titulas “El Nido”. Háblame de este concepto del nido que como metáfora interpretas sobre el espacio y territorio.

H.L. Hace un tiempo empecé a trabajar con nidos naturales de pájaros, sentía una gran atracción por sus formas. En esos momentos hacía muchos dibujos a plumilla de estos nidos, llegando a interesar como lo creaban las aves…su proceso de construcción en el tiempo. La acumulación de material, de brancas y palitos para luego proceder a la construcción de su nido.
El vínculo a la ciudad o el territorio comienza cuando pasé una etapa acumulando imágenes que encontraba por la ciudad, restos de publicidad, papeles, plásticos, clavos, el rastro de los stickers y graffiteros …etc. Los acumulaba sin saber bien que haría con ellos. Fue un proceso de acumulación de materia prima, para convertirlo mas tarde en otra cosa.
Fue entonces que comprendí y empecé a construir mis propios nidos urbanos.
La ciudad vista desde cielo tiene formas muy naturales, tiene mucho de orgánica, sobre todo el centro histórico, lo demás es más estructurado. Esto se ve claramente en el trabajo sobre “El Nido” del casco antiguo de Barcelona.

N.D.: ¿Tu necesidad de crear nidos, puede tener alguna relación el hecho genérico de ser mujer?
H.L.: No lo se, inconcientemente es posible. Mi interés fue un descubrimiento desde mi proceso de trabajo. Lo cierto es, que desde el punto de vista personal, en el momento de estar trabajando con estas formas, yo había dado a luz. Mi hijo ya es una persona, y el hecho natural de dar vida a algo tan íntimo y convertirlo en una parte de nuestro mundo social, también coincide en esta visión social del concepto de nido en mi trabajo. Pasar por algo muy personal se llega a comprender las cosas de forma más global.
Los nidos se han socializado; son visiones de conceptos que son globales del ser humano.

N.D.: ¿El concepto de territorio, que manipulas e interiorizas desde tu propia sensibilidad en el proceso de trabajo que llevas a cabo, ¿puede haber cierto sentimiento de nostalgia por tu parte, por no estar en tu país de origen?
H.L.: Si creo que hay una voluntad de apropiación del territorio y seguro que tiene que ver con el hecho de que soy francesa. Pero lo cierto es que Cataluña, que se descubre poco a poco, tiene mucho en común con la zona de donde yo vengo. Soy de Tarbs, los Pirineos: la ciudad de D'Artagnan. Todas las ciudades son diferentes pero hay formas primitivas que las hacen muy similares. N.D.: Desde tus reflexiones sobre el espacio urbano catalán, sientes problemáticas similares a las urbs francesas?
H.L.: El problema que arrastra Francia con las “banlieue”, es que las ciudades han ido creciendo y esta periferia de la ciudad carece de tejido social, son como ciudades sin alma y sin vida. Solo hay viviendas agrupadas una al lado de la otra, pero carecen de bares, cines, unas infraestructuras para crear un tejido social. Badalona no tiene este problema, ni otras ciudades periféricas de la gran ciudad. Ha sabido crecer a su manera, con su propia personalidad diferenciándose de Barcelona. Es cierto que la ciudad podría tener una oferta cultural propia de más compromiso, pero Badalona está evolucionando y todo llegará, o al menos eso nos gustaría a las personas que vivimos a gusto en ella."
"El trabajo sobre el nido es un trabajo en curso..." (H. Laffond)

Imatges:

Totes les imatges pertanyen a l'obra d'Hélèn Laffond i han estat cedides per la pròpia autora i per la Galeria Badiu 92 de Badalona.

1. Un Niu, de Hélèn Laffond

2. Visió parcial del centre de Badalona (Av. Martí Pujol, Carrer del Mar, la Rambla i carrers adjacents)

3. Instal·lació de "El Niu" sobre el centre de Badalona.

4. Un Niu, de Hélèn Laffond

5. Visió més general del centre de Badalona.

6. Detall del centre de Badalona. Fàbrica modernista del "Anís del Mono"

(1) Hélèn Laffond, nascuda a Tarbs, França, el 1967.
És llicenciada en Belles Arts per la Universitat d'Aixmarseille.
Més tard realitza estudis d'escenografía a l'Institut del Teatre de Barcelona.
Actualment dóna classes en el Liceu Francès de Barcelona i té el seu estudi al Poble Sec.

Notes sobre el nou MACBA

La sortida de Borja-Villel del MACBA per força ens ha d’obligar a reflexionar sobre quin paper volem jugar en l’escenari de l’art contemporani espanyol i europeu. Ferran Mascarell assenyalava en el seu article a El País del 5 de gener d'enguany (i del que em vaig fer ressó el mateix dia en aquest blog) que la falta d’ambició dels patrons del museu havia fet irremediable la marxa de Borja-Villel. Mascarell és un profund coneixedor del món cultural i, si ho diu, tindrà les seves raons. Tanmateix, el fet ja està consumat i hem de fer d’una amenaça una oportunitat, un repte.

Per això m’atreveixo a fer la meva humil aportació a aquest debat, esperant que serveixi per animar-lo una mica.

En primer lloc, crec que hem de pensar no en termes d’un equipament aïllat, sinó d’un sistema d’equipaments (el MNAC, el MACBA, el Centre d’Art de Santa Mònica, el CCCB, la Fundació Miró i la Tàpies, han de conformar algun entramat entre ells).

En segon lloc, crec que la distinció museística entre “art d’abans” i “art de després” de la Segona Guerra Mundial està superada.

Al meu entendre, avui ens és útil la definició de Bauman sobre la “modernidad líquida”, i el seu correlat, “art líquíd”, per situar les dues qüestions plantejades. Per a Bauman (1) abans del moment actual, -l’etapa sòlida premoderna-, encara s’utilitzava el concepte de bellesa del Renaixement, en el que es buscava la perfecció i, quan s’aconseguia, qualsevol canvi seria un canvi a pitjor. Per tant “el resultat final, la destinació ideal de tots els canvis, de tota creació, es deixar de crear, deixar de canviar, de modificar.” En el moment de la modernidad líquida tot és canvi, “es una situación en la que la distancia, el lapso de tiempo entre lo nuevo y lo desechado, entre la creación y el vertedero ha quedado drásticamente reducido” i en l’obra d’art convergeixen la creació destructiva i la destrucció creativa. La modificació, el canvi, la mutabilitat contínua són l’essència de l’obra d’art.

Per tant, si utilitzem la juxtaposició “sòlid-liquid”, i afegim la “global-local”, podem fer un esboç de la reformulació que tinc en ment:

El MNAC, seguint el seu eslògan de “Tot l’art català” hauria d’explicar tot l’art català fins al final del segle XX o, si més no, fins a la caiguda del mur de Berlín l’any 1989. L’art sòlid seria el seu objecte.

El MACBA s’hauria d’encarregar de la modernidad líquida, dels nous discursos, del nous pensaments, dels desacords o, en paraules de Chantal Mouffe, de la democràcia agonística (2). Aprofundint en la línia actual i treballant en xarxa amb altres centres de pensament i creació europeus. El nou MACBA incorporaria i definiria el nou rol del Centre d’Art de Santa Mònica i establiria relacions discursives sobre les pràctiques artístiques i les urbs amb el CCCB. D’aquesta forma abarcaria el discursos actuals i els seus fluxes correrien del global al local i viceversa.

La Fundació Miró i la Tàpies jugarien un paper transversal entre ambdues institucions (MNAC, MACBA), en el doble joc col·lecció permanent-exposició temporal.

En resum, aquesta és l’hipòtesi de treball que plantejo i que espero poder debatre en aquest i altres espais.



Zygmunt Bauman, entrevista a "El cultural"

(1) "Arte, ¿líquido?", Zygmunt Bauman. Ediciones Sequitur, 2007

(2) El model agonístic de democràcia que defensa Mouffe consisteix en transformar el antagonisme social en "agonisme", és a dir, transformar la lluita entre enemics en una lluita entre adversaris. Això implica el reconeixement de l'impossibilitat d'un consens sense exclussió, el que obliga a mantenir viva la controversia inherent a la democràcia.

L'atracció del signe pel mur!

"Tras la palabra, el muro: más palabras"

("Término", de Juan Salido Vico)

Imatge: "Cruz i R", d'Antoni Tàpies. Macba

Donar la cara! Història de dos valents.

Ahir, 14 de gener, es va presentar al CCCB el documental "Bucarest, la memoria perdida", sobre la vida del polític Jordi Solé Tura, que pateix la malaltia d'Alzheimer des de l'any 2000. El documental està dirigit pel seu fill, Abert Solé, que va néixer a Bucarest durant l'exili de Solé Tura en el període franquista.

Solé Tura va ser un referent moral i polític per molts dels que van començar a militar políticament als anys '80, a més de -en el meu cas- professor proper i humà, a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.

A l'acte van participar representants institucionals i polítics, però vull destacar dues frases que recullen els diaris d'avui, pronunciades per l'ex-president de la Generalitat Pasqual Maragall que, com és sabut, pateix la mateixa malaltia. En un gest que el caracteritza, de valentia i de lucidesa, en Pasqual va dir:

"Solé Tura pertanyia a aquell PSUC que ens va fer la feina a tots fins la mort d'en Franco".

I més endavant:

"Dintre d'uns anys podrà frenar-se l'avanç de l'Alzheimer, però a tu i a mi, això ja no ens arribarà".

Enhorabona, Pasqual, per la teva coherència i la teva empenta, que la gran majoria de catalans tant admirem!

I una abraçada a tots dos!!

El documental es podrà veure a partir del dia 18 al cinema Alexandra de Barcelona.

Fotografia: J. Carbó.