25 de gener 2008

"El Niu", de Hélèn Laffond

"Todo lo que un ave es capaz de levantar y transportar
puede acabar en su nido."
(Hélèn Laffond)

Descobrir un artista nou és com obrir una finestra al món en un dia clar i respirar a fons: la llum del matí, l'aire fresc i net, et donen força per encarar aquesta aventura quotidiana que es diu "viure". El desembre passat i gràcies a la badalonina Galeria Badiu 92 he pogut descobrir -malgrat perdre'm la seva exposició- part del treball de la francesa afincada primer al Raval de Barcelona i ara a Badalona, Hélèn Laffond (Tarbs, Francia, 1967) (1).

"La ciudad de las aves" i "Extrarradio" són instal·lacions de 3 m x 2m, formades per un centenar de petits tamanys de tècnica mixta (encolats, acrílics i serigrafies) que dibuixen a la vegada els contorns d'un niu i el plànol del Raval o del centre de Badalona. Allò que tenim de natural i allò de social i cultural es barregen en el treball de l'Hélèn, expressant el gresol del que estem composats i suggerint-nos múltiples reflexions i nous punts de vista, per exemple, sobre què és viure a la ciutat, quins són els nostres itineraris vitals i geogràfics o com "marquem" o construïm el nostre territori personal.
Per cortesia de Naomi Daniel -artista, art consultant i directora artística de la Galeria Badiu92- transcric l'entrevista que ella mateixa va realitzar a l'Hélèn Laffond a partir de la seva exposició “El Niu” a la Galeria Badiu 92 de Badalona el 20 de setembre del 2007.

"N.D. : Para este proyecto de instalación para la galería, llevas tiempo trabajando, acumulando información, material… el trabajo parte desde un espacio real en el territorio, que es Badalona, donde en estos momentos vives y presentas esta obra. ¿Hasta que punto hay una vinculación emocional en el territorio?
H.L.: Yo la ciudad la siento como mía, porque vivo en ella y soy muy feliz. Es una ciudad que me aporta mucho…una sensación de paz en un entorno cerca del mar donde conviven personas muy diferentes.
Badalona es muy contradictoria. Sorprende por su luz, color y alegría que se refleja sobre todo en la gran cantidad de gente joven que en ella vive. Hay una parte de la ciudad que vibra y quiere ser moderna, con una amplia oferta de comercio y vida nocturna. Por otro lado, la ciudad tiene una parte más oscura, triste y dejada donde ves edificios abandonados, calles con graffiti, zonas industriales en desuso que se mantienen aun en pie…estos dos aspectos de Badalona, conviven en mutuo acuerdo. Esto no la hace mejor ni peor que otra ciudad…transmite su espíritu de ciudad milenaria.

N.D. : Tu exposición la titulas “El Nido”. Háblame de este concepto del nido que como metáfora interpretas sobre el espacio y territorio.
H.L. Hace un tiempo empecé a trabajar con nidos naturales de pájaros, sentía una gran atracción por sus formas. En esos momentos hacía muchos dibujos a plumilla de estos nidos, llegando a interesar como lo creaban las aves…su proceso de construcción en el tiempo. La acumulación de material, de brancas y palitos para luego proceder a la construcción de su nido.
El vínculo a la ciudad o el territorio comienza cuando pasé una etapa acumulando imágenes que encontraba por la ciudad, restos de publicidad, papeles, plásticos, clavos, el rastro de los stickers y graffiteros …etc. Los acumulaba sin saber bien que haría con ellos. Fue un proceso de acumulación de materia prima, para convertirlo mas tarde en otra cosa.
Fue entonces que comprendí y empecé a construir mis propios nidos urbanos.
La ciudad vista desde cielo tiene formas muy naturales, tiene mucho de orgánica, sobre todo el centro histórico, lo demás es más estructurado. Esto se ve claramente en el trabajo sobre “El Nido” del casco antiguo de Barcelona.

N.D.: ¿Tu necesidad de crear nidos, puede tener alguna relación el hecho genérico de ser mujer?
H.L.:
No lo se, inconcientemente es posible. Mi interés fue un descubrimiento desde mi proceso de trabajo. Lo cierto es, que desde el punto de vista personal, en el momento de estar trabajando con estas formas, yo había dado a luz. Mi hijo ya es una persona, y el hecho natural de dar vida a algo tan íntimo y convertirlo en una parte de nuestro mundo social, también coincide en esta visión social del concepto de nido en mi trabajo. Pasar por algo muy personal se llega a comprender las cosas de forma más global.
Los nidos se han socializado; son visiones de conceptos que son globales del ser humano.

N.D.: ¿El concepto de territorio, que manipulas e interiorizas desde tu propia sensibilidad en el proceso de trabajo que llevas a cabo, ¿puede haber cierto sentimiento de nostalgia por tu parte, por no estar en tu país de origen?
H.L.:
Si creo que hay una voluntad de apropiación del territorio y seguro que tiene que ver con el hecho de que soy francesa. Pero lo cierto es que Cataluña, que se descubre poco a poco, tiene mucho en común con la zona de donde yo vengo. Soy de Tarbs, los Pirineos: la ciudad de D'Artagnan. Todas las ciudades son diferentes pero hay formas primitivas que las hacen muy similares. N.D.: Desde tus reflexiones sobre el espacio urbano catalán, sientes problemáticas similares a las urbs francesas?
H.L.:
El problema que arrastra Francia con las “banlieue”, es que las ciudades han ido creciendo y esta periferia de la ciudad carece de tejido social, son como ciudades sin alma y sin vida. Solo hay viviendas agrupadas una al lado de la otra, pero carecen de bares, cines, unas infraestructuras para crear un tejido social. Badalona no tiene este problema, ni otras ciudades periféricas de la gran ciudad. Ha sabido crecer a su manera, con su propia personalidad diferenciándose de Barcelona. Es cierto que la ciudad podría tener una oferta cultural propia de más compromiso, pero Badalona está evolucionando y todo llegará, o al menos eso nos gustaría a las personas que vivimos a gusto en ella."
"El trabajo sobre el nido es un trabajo en curso..." (H. Laffond)

Imatges:
Totes les imatges pertanyen a l'obra d'Hélèn Laffond i han estat cedides per la pròpia autora i per la Galeria Badiu 92 de Badalona.

1. Un Niu, de Hélèn Laffond

2. Visió parcial del centre de Badalona (Av. Martí Pujol, Carrer del Mar, la Rambla i carrers adjacents)

3. Instal·lació de "El Niu" sobre el centre de Badalona.

4. Un Niu, de Hélèn Laffond

5. Visió més general del centre de Badalona.

6. Detall del centre de Badalona. Fàbrica modernista del "Anís del Mono"


(1) Hélèn Laffond, nascuda a Tarbs, França, el 1967.
És llicenciada en Belles Arts per la Universitat d'Aixmarseille.
Més tard realitza estudis d'escenografía a l'Institut del Teatre de Barcelona.
Actualment dóna classes en el Liceu Francès de Barcelona i té el seu estudi al Poble Sec.

22 de gener 2008

Notes sobre el nou MACBA







La sortida de Borja-Villel del MACBA per força ens ha d’obligar a reflexionar sobre quin paper volem jugar en l’escenari de l’art contemporani espanyol i europeu. Ferran Mascarell assenyalava en el seu article a El País del 5 de gener d'enguany (i del que em vaig fer ressó el mateix dia en aquest blog) que la falta d’ambició dels patrons del museu havia fet irremediable la marxa de Borja-Villel. Mascarell és un profund coneixedor del món cultural i, si ho diu, tindrà les seves raons. Tanmateix, el fet ja està consumat i hem de fer d’una amenaça una oportunitat, un repte.

Per això m’atreveixo a fer la meva humil aportació a aquest debat, esperant que serveixi per animar-lo una mica.

En primer lloc, crec que hem de pensar no en termes d’un equipament aïllat, sinó d’un sistema d’equipaments (el MNAC, el MACBA, el Centre d’Art de Santa Mònica, el CCCB, la Fundació Miró i la Tàpies, han de conformar algun entramat entre ells).

En segon lloc, crec que la distinció museística entre “art d’abans” i “art de després” de la Segona Guerra Mundial està superada.

Al meu entendre, avui ens és útil la definició de Bauman sobre la “modernidad líquida”, i el seu correlat, “art líquíd”, per situar les dues qüestions plantejades. Per a Bauman (1) abans del moment actual, -l’etapa sòlida premoderna-, encara s’utilitzava el concepte de bellesa del Renaixement, en el que es buscava la perfecció i, quan s’aconseguia, qualsevol canvi seria un canvi a pitjor. Per tant “el resultat final, la destinació ideal de tots els canvis, de tota creació, es deixar de crear, deixar de canviar, de modificar.” En el moment de la modernidad líquida tot és canvi, “es una situación en la que la distancia, el lapso de tiempo entre lo nuevo y lo desechado, entre la creación y el vertedero ha quedado drásticamente reducido” i en l’obra d’art convergeixen la creació destructiva i la destrucció creativa. La modificació, el canvi, la mutabilitat contínua són l’essència de l’obra d’art.

Per tant, si utilitzem la juxtaposició “sòlid-liquid”, i afegim la “global-local”, podem fer un esboç de la reformulació que tinc en ment:

El MNAC, seguint el seu eslògan de “Tot l’art català” hauria d’explicar tot l’art català fins al final del segle XX o, si més no, fins a la caiguda del mur de Berlín l’any 1989. L’art sòlid seria el seu objecte.

El MACBA s’hauria d’encarregar de la modernidad líquida, dels nous discursos, del nous pensaments, dels desacords o, en paraules de Chantal Mouffe, de la democràcia agonística (2). Aprofundint en la línia actual i treballant en xarxa amb altres centres de pensament i creació europeus. El nou MACBA incorporaria i definiria el nou rol del Centre d’Art de Santa Mònica i establiria relacions discursives sobre les pràctiques artístiques i les urbs amb el CCCB. D’aquesta forma abarcaria el discursos actuals i els seus fluxes correrien del global al local i viceversa.

La Fundació Miró i la Tàpies jugarien un paper transversal entre ambdues institucions (MNAC, MACBA), en el doble joc col·lecció permanent-exposició temporal.

En resum, aquesta és l’hipòtesi de treball que plantejo i que espero poder debatre en aquest i altres espais.



Zygmunt Bauman, entrevista a "El cultural"
(1) "Arte, ¿líquido?", Zygmunt Bauman. Ediciones Sequitur, 2007
(2) El model agonístic de democràcia que defensa Mouffe consisteix en transformar el antagonisme social en "agonisme", és a dir, transformar la lluita entre enemics en una lluita entre adversaris. Això implica el reconeixement de l'impossibilitat d'un consens sense exclussió, el que obliga a mantenir viva la controversia inherent a la democràcia.

17 de gener 2008

L'atracció del signe pel mur!


"Tras la palabra, el muro: más palabras"

("Término", de Juan Salido Vico)

Imatge: "Cruz i R", d'Antoni Tàpies. Macba

15 de gener 2008

Donar la cara! Història de dos valents.







Ahir, 14 de gener, es va presentar al CCCB el documental "Bucarest, la memoria perdida", sobre la vida del polític Jordi Solé Tura, que pateix la malaltia d'Alzheimer des de l'any 2000. El documental està dirigit pel seu fill, Abert Solé, que va néixer a Bucarest durant l'exili de Solé Tura en el període franquista.

Solé Tura va ser un referent moral i polític per molts dels que van començar a militar políticament als anys '80, a més de -en el meu cas- professor proper i humà, a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.

A l'acte van participar representants institucionals i polítics, però vull destacar dues frases que recullen els diaris d'avui, pronunciades per l'ex-president de la Generalitat Pasqual Maragall que, com és sabut, pateix la mateixa malaltia. En un gest que el caracteritza, de valentia i de lucidesa, en Pasqual va dir:
"Solé Tura pertanyia a aquell PSUC que ens va fer la feina a tots fins la mort d'en Franco".
I més endavant:
"Dintre d'uns anys podrà frenar-se l'avanç de l'Alzheimer, però a tu i a mi, això ja no ens arribarà".

Enhorabona, Pasqual, per la teva coherència i la teva empenta, que la gran majoria de catalans tant admirem!

I una abraçada a tots dos!!


El documental es podrà veure a partir del dia 18 al cinema Alexandra de Barcelona.
Fotografia: J. Carbó.

13 de gener 2008

Lectures, músiques i altres obsessions (II)



Assaig

“D.H. Kahnweiler. En el nombre del arte”, de Pierre Assouine (Editorial Viena- Galería Miquel Alzueta). El segon títol de la nova col·lecció patrocinada per Miquel Alzueta. El primer volum, sota el títol "Memoria de un vendedor de cuadros", conté les memòries d'Ambroise Vollard, marxant d’art de Picasso, Braque, Gris, Leger, etc... Ara és el torn de Daniel Henry Kahnweiler, el gran marxant del cubisme i les vanguàrdies: “Khanweiler supo dar al oficio de marchante la categoría de un arte, un arte nacido de la intuición y casado con el riesgo”. Benvinguda aquesta nova col·lecció i seguirem atents als propers títols.

“Arte, ¿líquido?”, de Zygmunt Bauman (Ediciones Sequitur, 2007). L’autor del llibre “Modernidad líquida” aplica ara aquest concepte a l’art contemporani. Llibre interessant que en poc menys de 100 pàgines combina articles propis amb intervencions d’altres autors de diverses disciplines com la sociologia, la ciència, la informàtica o l’art. De lectura fàcil i amena, ens dóna pistes per entendre l’art i la societat del segle XXI.

“Prácticas artísticas y democracia agonística”, de Chantal Mouffe (ContraTextos, MACBA-UAB, 2007). L’autora no prové directament de l'àmbit del pensament cultural, sinó del polític. Coneguda com a renovadora del pensament polític d’esquerra socialista, o postsocialista, des de la publicació, juntament amb Ernesto Laclau, de "Hegemonía y estrategia socialista" el 1985. Aquest llibre va posar les bases del programa de la democràcia radical. El present llibre planteja que “el papel constituyente de lo artístico en la esfera pública moderna hace que la reflexión sobre el futuro de la democracia sea indisociable de la prácticas culturales”.
La publicació d’aquest llibre per part del MACBA és la constatació de la funció que el museu està exercint en quant a la reflexió àmplia entre cultura, pràctiques artístiques i societat. Destinat als que es preocupen per l’art, però també als que segueixen de prop el devenir de les idees polítiques i socials. Molt interessant.

Poesia

“Poetes òrfics catalans”, edició a cura de Francesc Ruíz Soriano (El Gall Editor, 2007). En aquest llibre, el badaloní Ruíz Soriano planteja una antologia de poetes catalans que han estat atrets no només per la filosofia òrfica, sinó pel mite d’Orfeu. De l’aproximació a aquest mite, Ruíz Soriano n'extreu unes característiques que es poden trobar a les obres de tots els poetes seleccionats (de Carles Riba a Salvador Espriu, de Palau i Fabre a Joan Perucho o d'Agustí Bartra a Vinyet Panyella, per exemple).

“Víspera de ayer”, de Juan Salido Vico (Pre-Textos, 2005). Recupero el llibre del també badaloní, Juan Salido, amb el que va guanyar el Premi de Poesia “Arcipreste de Hita” 2004. Només dir que la veu de Juan Salido és profunda i plena de recursos poètics per arribar a tocar als que ens atrevim a visitar amb ell aquestes “vísperas de ayer”. A en Juan Salido el podeu seguir al seu bloc "Improntuario", però em permetrà reflectir aquí un del seus versos dintre de la primera part del llibre anomenada “El aullido del gallo”:

“La luna llena
nuestro cuarto, menguante.
Sobran tres versos”.
(“Lugar común”)

“Y todos estábamos vivos”, de Olvido García Valdés (Colección Nuevos Textos Sagrados, a Tusquets Editores, 2006). L’asturiana García Valdés forja en aquest llibre, amb diversitats de formats, “uno de los recorridos emocionales más intensos y formalmente complejos de la poesía española contemporánea”, segons ha dit la crítica.

Pel·lícules

“La última nota”, dirigida per Denis Descourt (DVD). Per a mi, una troballa. Un thriller amb rerafons musical, del que no penso desvetllar-ne res. Tan sola dir-vos que el títol té un doble sentit. Molt interessant.

“Twin Peaks”, sèrie dirigida per David Lynch. La mítica sèrie de Lynch ara en una capsa amb 10 DVD's on hi ha tots els capítols, a més d'innombrables extres (impagables les escenes i reflexions de la “dona del tronc”). A mitja re-visió dels capítols, he de dir que –malgrat el que algun amic pensa- crec que la sèrie no ha envellit i que Twin Peaks i els seus habitants, amb el detectiu de l'FBI al capdavant (un jove Kyle MacLachlan), continuen fascinant-me. Allí res és el que sembla i el que comença amb la pregunta “Qui va matar Laura Palmer?”, no és més que una excusa per capbussar-nos en el cantó més fosc i oníric que tots duem a dins. La música i l’ambient continuen essent un dels elements forts de la sèrie.

Espero no haver-vos cansat amb aquest recorregut.

09 de gener 2008

Lectures, músiques i altres obsessions (I)











Ja fa dies que volia fer un recull –com faig de tant en tant- d’aquells llibres, discos, pel·lícules, etc... que tinc per casa, alguns ja “passats per la retina” i altres sentits i la resta a l’espera d’una bona mossegada. Per fer-li cas a Gracian aquesta vegada intentaré ser breu. Per més informació aneu a les llibreries i botigues de discos i pel·lícules o consulteu Sant Google.

Músiques

Luis Pastor, “Nesta esquina do tempo” (En esta esquina del tiempo). Música de Luis Pastor i poemes de José Saramago (no confondre amb la famosa pintora “Sara Mago”, Esperanza Aguirre dixit) en la seva versió original en portuguès. Com diu Saramago: “Al tomar la decisión de cantar en portugués, Luis Pastor hizo algo más que cruzar una frontera lingüística.”


Franco Battiato, “il vuoto” (el vacío). Nou disc del cantautor de Catània amb lletres seves i del poeta Manlio Sgalambro. Irregular però interessant, com sempre en Battiato.

Jacquelin du Pré, “A celebration” (Allegro Films-DVD). Documental excel·lent en el que es barregen opinions de Baremboim, Pinchas Zuckerman, Zubin Mehta o V. Ashkenazy amb una entrevista amb la pròpia Jacqueline que –coneixent ja la seva malaltia- ens toca profundament. Un documental per esborrar pel·lícules com “Hillary & Jackie”, que tant dany ens va produir als enamorats de la Du Pré.





"Glenn Gould. Hereafter”, documental dirigit per Bruno Monsaingeon. Nou documental del gran pianista canadenc del segle XX, en el que es fa un recorregut per la seva vida i la seva obra, amb interpretacions i entrevistes al propi Gould. Fascinant pels facinats per Glenn Gould com jo!!! (Per objectivar la pel·lícula “Thirty two shorts films about Glenn Gould”).

Mozart, “Don Giovanni”, en versió musical de René Jacobs. Reconec que sent un col·leccionista de tot el que tingui a veure amb el mite de Don Juan, no he comprat aquest CD, a l’espera de la versió en DVD. Espero que aparegui aviat. Tot i així, continuo encuriosit per la lectura musical que René Jacobs haurà fet de l’obra de Mozart.

Novel·la

“Dormir amb Winona Ryder”, d’Edgar Cantero (Proa, 2007). Guanyador del XVI Premi ciutat de Badalona de Narrativa i XX Premi Literari Països Catalans, un Solstici d’Estiu; descriu les peripècies d’un aspirant a escriptor que, basant-se en les experiències que descriu el llibre mai escrit per Borges “El acercamiento a Almotásim”, busca cercar l’impacte que una persona, ni més ni menys que Winona Ryder, ha provocat en altres (començant per la seva amiga Ruth, altres amics, professors, artistes, punks, creadors, cantants heavies, etc...). Pels amants del cinema i nostàlgics de l’anomenada Generació X, entre altres.
“Sembla paradoxal que l’oferta de concursos literaris en català superi de llarg la de castellà a tot el món...qualsevol ajuntament de Catalunya de més de mil habitants (per no parlar d’òmniums culturals, ateneus literaris, clubs de poesia, cases editorials.... es creu amb l’obligació moral i patriòtica d’organitzar un certamen, i les institucions no vacil·len en subvencionarlos. Molts escriptors amateurs com ara jo, ens aprofitem d’aquesta cojuntura responent a totes les convocatòries. Ni que sigui per pura probabilitat estadística, un premi o un altre cau.” (pàg. 83-84).
Sent jo el President del Jurat que li va concedir el premi, només puc dir com en Maragall de Polònia: “Que cabroooooon...!!”

“Firmin”, de Sam Savage (Seix Barral, 2007). Sens dubte l’èxit de la temporada –vaig comprar la primera edició a l’octubre i al gener ja va per la cinquena-. Les aventures del ratolí Firmin dins de la llibreria de Boston en la que va néixer. Llibre agredolç, ple d'al·legories i un gran amor pels llibres.





“El libro”, de Zoran Zivkovic. (451 editores, 2007)Un llibre que repassa la complicada vida dels de la seva espècie, des del seu naixement a l’editorial fins a l’humiliant finals en els geriàtrics que anomenen “llibreries de vell”.

"La elegancia del erizo", de Muriel Barbery. (Seix Barral, 2007). L'historia de dues dones, la portera i una nena de l'inmoble núm. 7 del carrer Grenelle de París, que trenquen amb els estereotips que d'elles espera la societat burgesa actual. Com algú deia " l'inteligència és sospitosa". Èxit de vendes a França d'aquesta autora nascuda a Casablanca.

08 de gener 2008

Més sobre el Macba i Borja-Villel

Com veieu la marxa de Borja-Villel del Macba i la seva substitució comença a crear un debat interessant sobre la cultura catalana, la seva plasmació institucional i la seva projecció de futur.
A l'Avui d'avui mateix, 8 de gener, podem llegir una entrevista a Borja-Villel, així com l'editorial al respecte de la seva marxa i del futur del Macba i un article d'opinió de Claret Serrahima i Òscar Guayabero. En essència el posicionament de l'Avui coincideix amb la meva entrada de data 23 de desembre de 2007.

To be continued...

Entrevista a Borja Villel

Editorial de l'Avui de 8 de gener de 2008: "Borja-Villel i la 'cultureta catalana'"

"Per un nou Macba", per Claret Seharrima i Òscar Guayabero

05 de gener 2008

Una visió lúcida sobre el Macba i Borja-Villel


A les pàgines de Catalunya del diari "El País" d'avui 5 de gener es publica un article de Ferran Mascarell, intel·lectual, ex-Conseller de Cultura de la Generalitat i actor privilegiat de la gestació i impuls del Macba, en el qual fa una anàlisi acuradíssima i en profunditat de la marxa de Manuel Borja-Villel al MNCARS i del que aquest fet significa per la cultura catalana i pel projecte de país.


No us el perdeu!

"La maleta de Manolo Borja y sus metáforas", per Ferran Mascarell

02 de gener 2008

Carles Santos, censurat!

L’artista Carles Santos denuncia la censura d’una exposició a Lleida."
L'Institut d'Estudis Ilerdencs, de la Diputació, retira una sèrie d'imatges de Crist amb motius sexuals

"Carles Santos, crucificado."
Un centro de Lleida censura las fotos de su muestra sobre el tema de Cristo

Censura con apoyo público"
La Diputación de Lleida respalda al director del centro que obligó a retirar las fotografías de Carles Santos(El País, sábado, 22 de diciembre de 2007)

A partir del dia 21 de desembre la premsa es començà a fer ressò de la retirada de diverses fotografies de l’exposició “Crists de Crist al Crit de crits” de Carles Santos a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, seu depenent de la Diputació de Lleida. El motiu no era un altre que les imatges, que barrejaven la religió amb motius sexuals i que “podien ferir la sensibilitat de la gent”, en paraules de Joan J. Busqueta, director de l’Institut. Així mateix, es retirà –segons Carles Santos- o no s’imprimí –segons J.J. Busqueta- el catàleg de l’exposició.

Cal dir que aquestes fotografies ja s’han pogut veure com a part de l’exposició “Visca el piano” a la Fundació Miró, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València i a l’Institut Cervantes de Berlín, en el marc dels actes de la Fira de Frankfurt. En cap cas han aixecat aquesta polèmica.

Crec, honestament, que no és de rebut l’actuació realitzada. No conec al director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, però per poc que un es bellugui en el món de l’art i en el de la cultura, sap perfectament de l’estil i de les obsessions de Carles Santos i més si l’exposició duu un juganer títol amb el nom de Crist. El fet que sigui una institució pública –i per tant, sostinguda amb recursos públics- la que patrocini l’exposició no justifica la censura realitzada “in extremis”.

De fet, el diner públic com a argument d’autoritat per limitar la llibertat d’expressió va tenir un dels seus punts àlgids als EUA l’any 1989, en la campanya que va encetar el senador republicà Jesse Helms arrel de les obres d’Andrés Serrano i Mapplethorn. En resum va anar així: el South Eastern Center for Contemporary Art (SECCA) de Winston-Salem a Carolina del Nord presentava una exposició itinerant d’artistes joves que, mitjançant aquesta institució, s’havien beneficiat de fons públics del National Endowment for the Arts (NEA)[1]. A Richmond (Virginia) va saltar l’alerta fonamentalista: dins l’exposició hi havia una fotografia en la qual es veia un Crist a través d’un vel fet de bombolletes de color ambre. El títol de l’obra fa referència a la naturalesa d'aquest vel: Piss Christ. Era un obra de l’artista catòlic novaiorquès Andrés Serrano, que presentava una sèrie de fotografies en les quals treballava amb fluïds humans, com sang, esperma, etc...

Milers de cartes s’adreçaren al Congrés dels EUA (encoratjades per l’American Family Association, capitanejada pel sacerdot Donald Wildmon de Tupelo al Mississipi, famós per la persecució que havia realitzat contra “La darrera temptació de Crist” d'Scorsese), i va ser el senador de Carolina del Nord, Jesse Helms qui, en segona instància –en primera ho havia intentat el senador, Alfonse d’Amato, per Nova York, però hi havia renunciat en posar-se el seu propi Esta, més cosmopolita, en contra- el que encapçalà el seu atac contra el NEA. Poc després la retrospectiva del fotògraf Robert Mapplethorpe, “The perfect moment”, que també havia rebut indirectament fons del NEA –i que havia estat exposada a Pensilvania, Boston i en el Whitney de Nova York, sense el més mínim incident- va ser titllada de pornografia i d’elogi de la homosexualitat pel mateix Helms quan estava a punt d’inaugurar-se a la Corcoran Gallery de Washington. La galeria va cancel·lar l’exposició.

L’any següent, Helms, després de diverses tempatives, va aconseguir que el Congrés adoptés una llei que pretenia salvaguardar els drets constitucionals. Segons aquesta Llei, d’octubre de 1990, el president del NEA ha de vetllar perquè l’atorgament de les subvencions “tingui en consideració les regles de base de la decència i del respecte de la diversitat de valors als quals s’adhereix el públic americà”. Com diu l’artista Hans Haacke[2]aquesta fórmula vaga s’assembla al gesundes Volksempfinden, en nom del qual els nazis van depurar els museus alemanys de ”l'art degenart".

Era la primera vegada, des de la creació del NEA al 1965, que els criteris polítics s’imposaven a les deliberacions dels jurats professionals, que fins aleshores havien estat els únics que decidien sobre les sol·licituds d’ajuda de les institucions i dels artistes.

Per tal d’evitar la censura, les institucions i artistes que busquen fons públics es veuen obligats ara a exercir l’autocensura, “sabem prou bé que l’autocensura és sovint més eficaç que la censura oberta. No deixa empremtes desagradables”, rebla Haacke.

Com diu Robert Hughes[3] al respecte “hay que ser muy tonto para pensar que la censura no estaba en el fondo de la controversia. Los esfuerzos para impedir que el dinero gubernamental subvencionara el arte “ofensivo” sólo era una muestra de la voluntad general de la derecha de reprimir TODO el arte “ofensivo”, subvencionado o no”.

Per això és molt important el que ens recorda Hans Haacke en dir que “els productes artístics no són únicament mercaderies o un mitjà de fer-se un nom, com es creia als anys 80. Representen un poder simbòlic, un poder que es pot posar al servei de la dominació o de l’emancipació i, per tant, una aposta ideològica amb repercussions importants a la vida quotidiana. Helms ens ha forçat a prendre consciència que la lliure expressió –quan està garantida per la Bill of Rights- no es pot assegurar sense la vigilància d’un públic disposat a defensar-la”.

I tot això m’ha vingut al cap arrel de la mutilada exposició de Carles Santos. Potser exagero, però convé conèixer els perills i tenir molt clar que la llibertat es juga sovint en les lluites simbòliques. Si permetem que se'ns mutili una exposició –encara que no sigui del nostre gust- estem permetent qualsevol altre atac a la llibertat d’expressió de tots nosaltres. Suposo que l’autocensura sobrevinguda del director de l’Institució d’Estudis Ilerdencs i la pusil·lanimitat dels responsables polítics de la Diputació de Lleida ens han dut a aquesta situació que convindria resoldre integrant a l’exposició les fotografies que ara han estat retirades. Seria vetllar per la llibertat d’expressió que enfortiria, sens dubte, la democràcia.



Imatges:
1 i 2. Fotografíes de la sèrie Caligaverot, de Carles Santos.
3. Fotografia "Piss Christ" d'Andrés Serrano.

Assaig sobre "La teoría del arte de Jesse Helms", per Richar Meyer: http://www.culturamoderna.com/documentos/jesse.pdf

Jesse Helms, que es va retirra l'any 2003 de la política, va destacar per ser el líder de la branca ultraconservadora del Partit Republicà. L'any 1987 es va oposar a que es destinessin recursos per l'ajuda contra el VIH. També és el co-responsable de la Llei Helms-Burton, que endureix l'embargament a l'illa de Cuba. Aixi mateix, és molt coneguda la seva postura en contra de la jurisdicció de la Cort Penal Internacional


[1] El NEA és l’administració federal per al manteniment de les arts a Washington, una mena de ministeri de cultura o de consell de les arts .

[2] Hans Haacke i Pierre Bourdieu, “L’art i el poder. Intercanvi lliure” Assaig, edicions de 1984. Novembre, 2004.
[3] Robert Hughes, “La cultura de la queja. Trifulcas norteamericanas”. Anagrama. Colección Argumentos, 199