"Coral Romput", per Jaume Arqué

Diu Joan Ollé en el programa de mà: “Primer va ser la vida, després l’escriptura i només més tard la veu i la música. Coral Romput és de Vicens Andrés Estellés, però també d’ Ovidi Montllor i Toti Soler. ¿Per què dur a escena allò que va ser llibre i disc memorables? Per ser obedients al títol: “Coral” vol dir varies veus: per imaginar –buscar les imatges- d’on poden néixer aquestes veus d’homes i dones, de pares i fills, de poble i de ciutats estrangeres, de casa i carrer, d’alegria i dolor, de memòria, vida, amor, desig i mort."

Tenia ganes de veure aquesta nova realització de Joan Ollé, en sóc un “fan” i donat que totes les referències que tenia eren formidables, fins i tot vaig fer un repàs anticipat al text i la veritat es que no vaig sortir gens decebut del Zorrilla.

Es pot dir, a tota veu, que la versió de “Coral Romput” que vam veure el passat divendres del text de Vicent Andrés Estellés va correspondre a la seva qualitat i, junt a la versió que al vol dels anys setanta va estrenar l’Ovidi Montllor amb música de Toti Soler al Saló del Tinell de Barcelona, amb un èxit esclatant, enalteixen el treball del poeta valencià d'un text gens fàcil de païr i que, si bé algú opinava haver preferit sentir-lo sense escenificar, el treball dirigit per en Joan Ollé cal tenir-lo molt en compte, i més comptant amb les actrius i actors que formen el repartiment.

Per dir el text, l’Ollé va “donar” la veu del poeta a Joan Anguera, Pere Arquillué, Eduard Farelo i a ell mateix, subratllats en alguns moments per una magistral Montserrat Carulla que va tenir un fragment del poema, que mereixia el bis, pel que creiem que vam assistir a una “master-class” de dicció i declamació realment formidable. Van ajudar a l’escenificació amb una perfecta sincronització en tot moment Josep Mª Domènech, Isabel Aymerich, Núria Borrás, Marta Roure i el nen Nil Cardoner, amb l’acompanyament musical d’en Toti Soler i Lluis Cartes.

Així que satisfacció total per l’espectacle presenciat. I la veritat és que ens han entrat ganes d’escoltar el disc gravat per l’Ovidi.

"Les Criades, de Jean Genet", per Jaume Arqué

Hi ha èpoques que agafes una bona ratxa i t’ho passes veritablement be veient teatre i això m’ha estat passant actualment, fa pocs dies amb “Rock’n’roll” i ara amb l’obra que es representa a la Sala Muntaner i que l’han titulat “Genet-Les Criades”, que és ni més ni menys, el text de Jean Genet amb una adaptació un pèl lliure d’en Manel Dueso, director de l’obra. “Les criades” es va estrenar a París l’any 1947 i està inspirada en un fet real, el famós cas de les germanes Christine i Lea Papin, ocorregut a la capital francesa l’any 1933.

Quant aquest text es va estrenar, va commocionar la societat d’aquells moments. És un text ideològic, poètic, repulsiu i que provoca situacions personals irrespirables; totes elles plenes de violència, agressivitat, submissió, dominació, poder i bogeria, que s’han tractat de moltes maneres en las innumerables versions en que s’ha representat aquest text i en la que signa Manel Dueso tot es multiplica, donat el fet que els tres personatges femenins, estan interpretats per homes. Per aclarir aquest fet adoptat per Dueso, Genet escriu: “Si hagués de fer representar una peça teatral en què actuessin dones, exigiria que aquests papers fossin interpretats per nois adolescents i que se n’advertís el públic per mitjà d’un cartell penjat a la dreta o a l’esquerra de l’escenari durant tota la representació”.

Tot el muntatge de Dueso ajuda a enaltir el text i ens dona l’ impressió que la seva versió és molt poc diferent a l’original, encara que hi ha alguns passatges canviats i algun d’afegit, però creiem que de forma positiva. La simplicitat de l’escenografia, on sis tocadors, un gran armari i un llit -tots ells amb mirall incorporat- ajuden a crear l’ambient necessari i en cap moment dona l’impressió que sobri algun tocador i sobretot hi ha alguns detallets d’aquells que moltes vegades passen desapercebuts que son veritablement notables.

Per portar a bon port tot aquest plantejament calia una interpretació molt acurada i la veritat es que cal felicitar obertament l’actuació de l’ Isaac Alcayde, l’Oriol Genís i en Jordi Vila. Realment formidable el seu treball, tot ell dins una exageració interpretativa degudament guiada i que fa totalment entenedor un text que altres vegades s’ha m’havia fet difícil de comprendre.

Així que com a epíleg, cal dir que per l’amant del Teatre, cal no perdre’s aquesta representació.

29-09-08

"Rock'n'Roll, de Tom Stoppard", per Jaume Arqué

Atenció !!, teatre de qualitat al Lliure. Aquest cop Àlex Rigola ha clavat el clau fins a la cabota: ha encertat amb el text, amb l’escenografia -obra d’en Max Glaenzel-, amb la realització i amb el repartiment escollit. I com resultat s’ha aconseguit una excel·lent representació amb regust a Lliure d’abans, el de Gràcia.

Tom Stoppard, l’autor del text es un home nascut a Zlín (Txecoslovàquia), amb el nom de Tomas Straussler, l’any 1937 i poc després els seus pares es veuen obligats a emigrar a Singapur pel seu origen jueu, exactament el dia 15 de març de 1939, el dia de la invasió nazi a Txecoslovàquia, i és l’any 1946 quant després de morir el pare, la seva mare es casa amb el Mayor Kenneth Stoppard, que li dona el cognom i s’estableixen definitivament al Regne Unit. Amb l’estrena de “Rosencrantz i Guilderstren han mort”, l’any 1967, comencen els seus èxits en el teatre mantenint una creixent productivitat. També entra amb èxit al món dels guionistes de televisió i cine, amb pel·lícules tant destacades com “Brazil”, “Shakespeare in love”, “Star Wars III”, “La casa Rusia”, “El imperio del sol”,etc. L’any 2006 arriba l’estrena de “ROCK’N’ROLL” i arreu del món on es representa triomfa, com així ho manifesten les primeres firmes de la crítica mundial, fet que crida l’atenció del director barceloní i no dubte portar-la a l’escenari.

Així que arriba aquest inici de temporada i el Lliure programa el text de Tom Stoppard, un text que esdevindrà clàssic amb el pas del temps, doncs narra l’historia de Txecoslovàquia des de la primavera de Praga, fins a la caiguda del mur de Berlín, passant pels governs de Gustáv Husák, Alexander Dubcek i Vàclav Havel, i son unes cartes entre aquest polític i Milan Kundera la base de tot l’argument, on també es pot seguir l’ història dels conjunts de rock’n’roll del moment, un d’ells utilitzat pel govern de Dubcek, encara sota l’ombra comunista. Tots aquests esdeveniments donen peu a l’acció que serveix per narrar l’historia d’en “Max”, un professor de Cambridge, d’origen txec i comunista convençut, que s’aferra al mite de la doctrina de Marx, mentre al seu voltant es va destruint tot aquest món, amb una perfecta definició d’escenes creades per l’ autor que fa que les dues hores i quaranta minuts de l’espectacle, passin sense que t’adonis del temps transcorregut.

Pel que respecta a l’ interpretació, haig de manifestar que en Lluis Marco, porta a terme una de les millors actuacions del seu historial, creant un “Max” formidable, ple de matisos, amb una seguretat que dona suport a tots els que l’envolten, on hi trobem una encertada i digníssima Rosa Renom, un sobri Pep Torrents, un Joan Carreras que cada dia convenç més com actor i que en aquesta obra està magnífic i una Chantal Aimée, segura de si mateixa i convincent en el seu personatge. De tots els altres i per l’ importància del seu personatge, destaquem a Fèlix Pons, Santi Ricart i Mar Ulldemolins, amb unes notabilíssimes interpretacions, així com Patricia Bargalló, Paula Blanco, Oriol Guinart, Sandra Monclús, Jordi Puig i Alba Pujol, que els vaig trobar perfectes, amb una extraordinària dicció, una seguretat formidable i amb una joventut encomiable per portar endavant una obra que d’una altra forma es podia haver convertit amb un os molt difícil de rossegar.

Encert total pels del Lliure, l’enhorabona per l’Àlex Rigola, felicitats per en Lluis i que tots els joves que l’acompanyen en el repartiment segueixin per aquest camí.

ROCK'N'ROLLde TOM STOPPARD (video de presentació)

direcció ÀLEX RIGOLA

Cia. TEATRE LLIURE
Sala fabià puigserver del 18 de setembre al 19 d’octubre

"Un dia, Mirall trencat, de Mercè Rodoreda", per Jaume Arquè

S’anuncia al Borrás un suposat text de la Rodoreda, escollit entre altres motius per commemorar el seu centenari i això em va moure la curiositat per assistir-hi donat el fet d’haver estat immers en la representació que l’octubre del 2000 es va fer de “UN DIA” al Zorrilla, a càrrec d’ actors i actrius dels elencs amateurs de Badalona, sota la direcció d’en Joan Antón Sánchez i perquè en la representació que es dona al teatre barceloní hi ha una capçalera de repartiment força important, sota la direcció d’en Ricard Salvat i amb col·laboracions com la de Marta Carrasco com a coreògrafa, hi la veritat es que vaig sortir molt decebut pel “pastiche” que vaig veure dalt l’escenari.

Per començar, el text que en Ricard Salvat i en Manuel Molins han fet servir, per ...homenatjar la gran autora...”, segons diu el programa de mà, no es ni el de “UN DIA”, ni el de “MIRALL TRENCAT”, i si han afegit escenes de collita pròpia, realment gratuïtes, la majoria d’elles amb un “despelote” fora de qualsevol lògica i carregant-se escenes de les més boniques, en el seu dia destacades per en Ricard Salvat com de les millors del teatre català contemporani, ho sigui que han fet un flac favor al text original de Mercè Rodoreda, text el de “UN DIA” que ha estat maleït sempre que ha anat a parar a mans comercials i la veritat, es una llàstima.

A la representació hi ha un fet important com es la col·laboració de la ballarina Marta Carrasco, lloada fins l’esgotament dels adjectius, per part de la premsa especialitzada i ella s’ha cuidat de tots el moviments dels actors, així com dels canvis que hi ha entre escena i escena, doncs bé no dubtem en cap moment de la seva qualitat com a ballarina, això si li demanem que no es dediqui més al teatre de text, no hi va haver gens de dinamisme en els canvis i això va allargar la representació innecessariament i va dissenyar una, adiem-ne coreografia, per l’escena del dinar de noces inventat pel “directors-autors”, realment deplorable.

Quan passem al tema de l’escenografia, hi ha escenes molt aconseguides, però hi ha una barreja de cortinatges i aplics corporis que crec que no lliguen, la veritat dona la sensació que algú tenia la mà foradada, sort que aquesta vegada l’empresa es privada.

En quan al tema interpretatiu crec que hi ha dos o tres intèrprets que van entrar al repartiment per recomanació, fet que contrasta amb la qualitat d’altres. Ens van agradar la Rosa Novell i l’Enric Majó; van demostrar la seva qualitat la Rosa Vila, la l’Anna Sahun, l’ Ivan Benet, l’ Araceli Bruch i els tres nens que els hi tocava actuar el divendres. Tots el altres, Ester Bové, Teresa Sánchez, Eugeni Roig, Alma Alonso, Miquel Agell, Manel Bartomeus, Joan Carles Suau, Babeth Ripoll, David Seguí i Carlos Aguilar, molt disciplinats i tots dins el seu personatge.

I com a resum per tancar aquesta crònica cal dir que moltes vegades no hem valorat prou les representacions a càrrec d’actors i actrius de caràcter amateur i crec que puc manifestar la superior qualitat del producte que es va donar al Zorrilla l’Octubre del 2000 al que s’ofereix avui al Borrás.

"I els actors i actrius què?", per Jaume Arqué

De sempre, el que més m’atrau de qualsevol publicació es l’apartat de cròniques i critiques teatrals. Projectes, estrenes, com ho han fet els actors, com ha solucionat el desenvolupament de l’obra el director, etc. etc.

Com jo, suposo que hi ha centenars de lectors que fan aquest exercici de llegir aquestes pàgines.
Aquests darrers temps vinc notant dia darrera dia, un nou tipus de critica o comentari de les obres i és per això que vull dir la meva.

Avui he llegit els projectes de programació per la propera temporada de dues sales alternatives del teatre barceloní. El tema ocupa cinc columnes d’una pàgina que està escrita a sis columnes, amb una fotografia inclosa. L’anàlisi dels projectes es completa, es parla de la preocupació per l’ocupació de la sala, del to de la programació, de les programacions de les ultimes dues temporades, dels preus teatrals, de les estadístiques d’ocupació, d’uns cicles, de la direcció artística de la sala, de textos, de l’adaptació de textos estrangers, dels arguments dels textos, de directors, de muntatges, en fi un article completíssim, fins a cert punt.

A més a més, dins el contingut d’aquest article hi ha una referència especial a la propera estrena que es veurà fins el dia 14, on es fa un anàlisis força complert del text, de l’argument, qui el va editar, la música i del treball del director per lligar “ACTORS” i música.

Després de llegir els dos articles de la pàgina, que fan referència a dues sales alternatives de Barcelona, hem dona com a resultat que pel que respecte als “ACTORS”, si han dedicat 4 línees d’una columna, en total 12 paraules.

Senyors empresaris, programadors, “managers”, representants i tants d’altres que viviu del i pel Teatre, no creieu que els ACTORS I ACTRIUS haurien de ser el centre de qualsevol estrena o de qualsevol projecte teatral ?. Si bé autor, director, escenògraf, etc., poden parir un projecte il·lusionant , els que l’han de fer arribar al públic, que es el que paga, son ells, els ACTORS i les ACTRIUS, que sense cap mena de dubte si son d’aquells que surten per la “tele”, ompliran l’aforament de la sala.

Crec que quan es pensa en una obra de teatre també s’està pensant amb un seguit d’actrius i actors per portar-la a l’escena o és que es comença la casa per la teulada.

Per això estic convençut que s’ha de procurar donar la màxima importància als “ACTORS”, des de bon principi, des de els primers plaers d’engendrar un projecte fins als dolors del part teatral.

De ben segur que el director artístic de les sales, quan fan una programació el que primer busca és un director per cada obra i aquest, en funció de l’obra a representar, proposarà la llista d’actors i actrius que seran els qui amb la seva professionalitat faran tot el treball de quins han quedat darrera les cortines.

Per tant senyores i senyors que escriviu de Teatre, doneu al ACTORS i les ACTRIUS, la importància que es mereixen, doncs d’ells es la màxima responsabilitat d’una representació.

"Yvonne, princesa de Borgonya", per Jaume Arqué

Quant vaig saber que els del Lliure es proposaven l’estrena d’un text anomenat “Ivonne, Princesa de Borgonya” em va semblar que el recordava d’alguna cosa i la Feli, la meva esposa, amb més memòria que jo, em va dir que el teníem a casa, vaig buscar-lo i així era, va aparèixer una edició en castellà editada per “Cuadernos para el diàlogo” l’any 1968, en una col·lecció on hi havia les obres teatrals més avantguardistes del moment. A mida que vaig anar llegint les grogues fulles de l’edició, recordava l’historia d’un personatge gairebé mut durant tota l’obra on només diu una paraula i també vaig recordar el fet que es desestimes en aquell temps el seu estudi i posterior representació per part d’”Arrels”, ja que junt amb el aleshores director Francesc Cruzate, es va creure que no hi havia una adient disposició d’actors i actrius per enfrontar-se al text.

Tenia curiositat per veure aquesta obra i cap el Lliure s’ha dit. Resultat?: Una gran nit de Teatre, així amb majúscula. Recomanable per a tothom que li agradi el teatre. A mi tot em va semblar perfecte. L’escenografia, la il·luminació, la música, un magistral vestuari, amb la marca registrada de la direcció d’en Joan Ollé, al servei d’un text original del polonès Witold Gombrowicz on la traducció s’aparta molt poc de la versió castellana.

Per cert aquesta obra va ser escrita l’any 1935 i fins l’any 1968 no va aconseguir l’èxit merescut en els teatres europeus.

No cal dir que la interpretació va estar al nivell que calia. Joan Anguera, Ivan Benet, Lluís Marco, Àngels Poch, sobre quins recau el pes de l’obra, van portar a terme una veritable lliçó de teatre, junt amb Rosa Muñoz, una ballarina procedent de la dansa contemporània, que interpreta una “Ivonne”, realment deliciosa. Els altres components del repartiment, perfectes, sense un moviment de més i totalment ajustats a les necessitats del text.

Per acabar, aneu al Lliure i veureu un d’aquells esdeveniments teatrals que cal no perdre's.

Jaume Arqué

Novament, "ANTÍGONA" d'Oriol Broggi, per Anna Molina i Castellà

Vull recomanar vivament una obra que vaig veure fa 9 mesos i que acabo de saber que, sortosament, es tornarà a programar la propera primavera.

Just ara farà un any, un amic em parlà de l'espectacle que Oriol Broggi dirigia dins d'una de les naus gòtiques de l'antic edifici de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, ara Biblioteca de Catalunya: El Misàntrop. "Pur teatre", digué. Les entrades, però, ja estaven esgotades. Vaig informar-me sobre el motiu de la representació d'aquesta obra a la Biblioteca i sobre qui la programava: laperla29. Les seves primeres produccions es remunten a l'any 2001, havent treballat a diferents teatres de Barcelona i amb uns repartiments de luxe en els quals, al costat de Jordi Banacolocha, Àngels Poch, Lluís Soler, Francesca Piñón, Joan Anguera, Quim Lecina, Munta Alcañiz o Pep Cruz, hi trobem Clara Segura, les badalonines Rosa Gámiz i Marta Marco, Roger Coma i actors novells dels quals, de seguir així, en sentirem parlar aviat.

Sense entrada per "El Misàntrop", doncs, m'anunciaren la propera estrena: Antígona de Sòfocles, al mateix espai. El vespre del 12 de març entràvem a la nau gòtica de la planta baixa de l'antic hospital. La primera impressió va ser captivadora: els nostres peus trepitjaven terra ocre que omplia el llarg i estret espai gòtic. A banda i banda del centre de la nau, disposades longitudinalment i encarades, s'aixecaven dues graderies amb les localitats. El reduït espai escènic resultant entre ambdues estructures i la seva poca alçada ja indicava la proximitat dels actors, els quals, des del primer minut de l'obra, ens varen fer sentir immersos en el mateix terreny mediterrani de la Grècia antiga.

Com l'amic que em recomanà El Misàntrop, d'Antígona puc tornar a dir el mateix: "pur teatre". Però, atès que la meva intenció és dir-vos que no us podeu perdre la seva reposició, només us en faré quatre pinzellades per animar-vos-hi: una banda sonora acuradíssima, amb una sorpresa final emocionant com poques vegades haureu experimentat; una escenografia reduïda a l'essència: austera, íntima i càlida; una il·luminació reeixida, malgrat la dificultat imposada per l'espai; un text revisat, que posa l'accent en els moments crucials de la tragèdia grega i que es redueix a una hora i mitja d'espectacle; un repartiment sòlid, homogeni, amb un grandiós Pep Cruz encarnant un rei Creont enèrgic, ferotge, que s'anirà debilitant fins a demanar la compassió dels déus; un Enric Serra, en el paper del vell i savi Tirèsies, - actor veterà que jo feia temps que no havia vist a l'escena- que ens regala una dicció exquisida amb la seva veu inigualable, i, molt, molt, molt especialment, una Clara Segura magistral, brillant, corprenedora, que aconsegueix estremir-nos amb les seves llàgrimes, els seus sanglots i la saliva que li brolla de la boca en la més cruenta desesperació sorgida de les entranyes, en expressar el dolor d'Antígona pels germans morts, la rebel·lia contra els designis reials enfront la pròpia coherència, la temeritat de qui se sap fidel a les pròpies conviccions per a les quals és capaç d'acceptar amb valentia la seva condemna a mort.

"ANTÍGONA" de Sòfocles. Biblioteca de Catalunya (Barcelona), del 5 de maig al 6 de juny de 2008.

El racó d'en Jaume Arqué: "ART"

Badalona 5 de Desembre de 2007
Cicle: Teatre
Espectacle: “ART”, original de Yasmina Reza. (representat el dia 17 de Novembre)
Intèrprets: Núria Estrada, Esther Mas i Ana Reverte.
Direcció: Fèlix Fernández
Lloc i producció: Cooperativa La Moral

Regular entrada en la sala d’espectacles de La Moral, amics, familiars i una certa expectació pel text que s’oferia.

¡Benvingut!. Aquesta es la paraula per saludar a en Fèlix Fernández, que s’estrenava com a director d’escèna amb la representació que ens ocupa i deu n’hi do el text que va escollir.
En Fèlix ho tenia bastant cru escollint “ART” , un text estrenat l’any 1994, que ha estat un èxit a la majoria d’escenaris del món, que s’ha traduït a uns quaranta idiomes i per tot el que diu Yasmina Reza a través dels seus personatges, es un repte per qualsevol director fer-lo arribar al públic amb tota la seva intencionalitat, ja que te un diàleg ple d’elegància i exquisidesa intel·lectual que requereix molt de treball de taula perquè cada personatge sàpiga el que diu i perquè ho diu . També suma la dificultat de moure només tres personatges a dalt de l’escenari, sense caure en una monotonia de posicions. Va aconseguir-ho?. Crec que no, però no hi ha cap dubte que el treball es lloable i més amb el recolzament de tres actrius amb una ferma disciplina que van memoritzar un text gens fàcil. Cal dir que no em va agradar l’escenografia i que cal cuidar la llum amb molta cura.

Com a lectura final, és que l’entitat ha de procurar que en Fèlix Fernández es repeteixi, doncs ha demostrat una inquietud lloable, però cal guiar-lo per bons camins.

Jaume Arqué

El racó d'en Jaume Arqué: "Això no és vida"

Badalona,2 de desembre de 2007
Cicle:Teatre
Espectacle: "Aixó no es vida"
Intèrprets: Gloria Castaño, Joana Matallana, Isabel Escobar, Montse Rodri i Karmen Muñoz.
Lloc: Espai Betúlia
Producció: Grup Titania - Orfeó Badaloní.

Per comença cal dir que els de l'Orfeó ens han descobert un espai escènic a tenir en compte, doncs, a part de la fredor de l'arquitectura de "can Casacuberta" el seu condicionament fa de l'Espai Betúlia un lloc acollidor i ofereix moltes possibilitats de muntatges escènics. Cal tenir-lo present.

Una molt bona entrada, cal dir que la major part del públic era familiar, en una nit amb altres esdeveniments aliens al Teatre. Poca puntualitat a l'hora de començar i bon ambient.

En Paco Garcia va crear un montatge senzill i amb una funcionalitat total respecte al text, jugant amb tota la llegenda que existeix al voltant del color groc, vestint a les actrius d'aquest color i a part de que no te res que veure amb el text, tampoc va aportar res al desenvolupament de la representació. Val per ell i per tots els directors que s'inicien, doncs ja ho hem vist en altres representacions, es molt lleig l'efecte semàfor en un escenari, suposem que probablement els mitjans tècnics no son els adecuats, si es així hi ha moltes altres solucions abans de produir-lo. Cal dir que ens satisfà l'ànim d'en Paco i creiem que dia a dia es superarà.

En quant a la interpretació, totes les actrius van mostrar una disciplina encomiable, potser unes amb més encert que altres i en linees generals dominaven el text, però s'ha de tenir en conte que tota persona que puja dalt d'un escenari i interpreta un text, cal que el faci arribar al públic de la forma més entenedora possible. Ens agradaria que totes elles es prodiguessin en el món del Teatre, que seguissin aquests primers passos, doncs van demostrar forces possiblitats.

Jaume Arqué

El racó d'en Jaume Arqué: "Tres Dramolette"

CICLE: TEATRE
ESPECTACLE: "TRES DRAMOLETTE"
INTÈRPRETS: Rosa Mª Sardà, Pepa López i Mercè Pons.
DIRECCIÓ: Carme Cané.
PRODUCCIÓ: Centre d'Arts Escèniques Reus.

Com diu la directora de la producció, "Tres dramolette" és un text que en "....l'hora i escaig que ve a continuació està plena de Teatre", i aixó es el que ens van oferir la Rosa Mª Sardà, la Mercé Pons i la Pepa López amb una gran interpretació. Va ser una nit de veritable Teatre on unes grans actrius van transmetre un text elaborat per Thomas Bernhard, un autor alemany, que a la manera d'alguns autors catalans vuitcentistes que se n'enfotien del món que els envoltava, ell ho fa de tot el món que l'envolta,-llegim: representants, autors, directors, intèrprets, premsa, públic, etc.- i que de la mà de la traductora Anna Soler Horta i de l'adaptació -(per fer venir ganes de llegir-lo sencer) de Rosa Ma. Sardà i Carme Cané, té un fidel reflexe en l'actual món del teatre català, on potser caldria llegir el text i llegir-lo entre línees per treuren tot el suc que s'ha suposa des del pati de butaques.

En quant a la interpretació ja m'hi he manifestat des de l'inicï de l'escrit i potser més d'un espectador es va sorprendre de la Sardà que va veure al Zorrilla, però el que probablement molts no coneixien és la diversitat dels seus registres demostrats en moltes ocasions, per tant he de dir que la Sardà va oferir una de les seves grans actuacions. L'actriu que hem va sorprendre més va ser la Mercè Pons, doncs li recordo poques actuacions, i la veritat es que la que li vam veure al Zorrilla es digne d'una gran actriu, que per poc que li somrigui la sort pot arribar a ser una de les grans de l'escena catalana ja que em va agradar molt en els dos personatges que va interpretar. Per part de la Pepa López, de qui em manifesto "fan", va estar a un gran nivell, perfecte en tot moment i transmetent una seguretat formidable. Enhorabona per l'interpretació i gracies a totes tres.

Molt encertat el muntatge ideat per la Montse Amenós que dona una total agilitat a la representació amb una estructura aparentment simple.

I per acabar, constatar el que vaig escriure en la critica de "L'Edèn", aforament gairebé, a punt d'exhaurir-se les localitats. Hi actuaven actrius "mediàtiques", encara que a l'acabar i havia molts comentaris que no aprovaven l'espectacle.

Jaume Arqué

"L'Edèn", per Jaume Arqué

CICLE.- Teatre
ESPECTACLE.- L'EDEN d'Eugene O'Brien (traductor: Joan Sellent)
INT'ERPRETS.- Teresa Sáncez i Jordi Figueras
DIRECCIÓ.- Jordi Vilà.
PRODUCCIÓ.- Centre d'Arts Escèniques de Terrassa

Text estrenat la passada temporada al Teatre Tantarantana barceloní original d'un irlandès anomenat Eugene O'Brien que en Jordi Vilà va veure a Londres on tenia un gran èxit, va fer-se amb els seus drets i en la seva estrena va tenir un molt bon acolliment de la premsa especialitzada.

El text es realment actual on s'ens retrata de forma descarnada un dels casos que es donen en part de la nostra societat on "...una parella que porten deu anys casats i tenen dues filles no saben, no recorden quant fa que no surten junts una nit, quant fa que no parlen junts o que no tenen cap relació". Queden per sortir una nit, ella s'ha aprimat i està de molt bon veure, ha trobat un cangur. Esperen aquella nit, cadascú amb la seva fantasia. Beuen i tot se'n va en orris. No troben "L'eden"

Un text d'aquest tipus, que de fet son dos monòlegs creuats, requereixen una interpretació de molta qualitat i cal dir que tant la Teresa Sánchez com en Jordi Figueras ens van semblar dos grans actors, ell mostrant un gran domini escènic es va anar destruint segon a segon fins arribar a unes escenes finals realment emocionals i ella en tot moment va oferir una ternura que arrivaba molt endins, mostrant moments realment dramàtics que es fonien en una sensibilittat realment plausible i en mig de tot això es notava l'enorme treball de taula on el judici de cada frase es feia del tot necessari.

En resum una gran interpretació, unida a una formidable direcció sense grans escarafalls, on no tot s'acaba en l'excel·lent direcció dels actors, sino que en Jordi Vilà va encertar amb la nuessa de l'escenari, amb la simplicitat dels elements decoratius i per descomptat amb una il·luminació cabdal pel desenvolupament de la representació.

Jaume Arqué

Per tenir-ho en compte: Perqué el públic badaloní no va al teatre, quant no hi ha cap personatge mediàtic en el repartiment?. Hem d'afegir que a part dels que van assistir a la representació per un fet concret, el públic assistent pel que s'oferia, eran molt pocs. Així que un "cero patatero" pel públic.

"L'hora en què res no sabíem els uns dels altres", per Jaume Arqué

L'HORA EN QUÈ RES NO SABÍEM ELS UNS DELS ALTRES
Vuitena representació a càrrec d'actrius i actors del teatre amateur badaloní, de la nova etapa del Teatre Zorrilla.
DIRECCÓ.- Jordi Vilà.
AUTOR.- Peter Handke (1942, Griffen, Austria). Versió catalana de Clara Formosa.
ENTITAS PARTICIPANTS.- Circol catòlic, C.P.Sant Josep, Coop.La Moral, Ass.Juvenil Projecte9, Cia.Teatral S'Horabaixa, Orfeó Badaloní i SC.La Badalonense.
INTÈRPRETS.- Núria Albiol, Toni Alonso, Josep Mª Balaguer, Cèlia Beltran, Joan Biel, Mª Antònia carbó, Jordi Carreté, Josep Duatis, Sergi Dueñas, Montserrat Durán, Natàlia Esquinas, Mª mercé Estèvez, Jaume Forés, Toni Forteza, Óscar García, Marta Genis, Rita Gol, Judit Guixé, Blai Hermoso, Pol Hermoso, Cinta Jordà, Jordi Mercader, Jaume Morral, Enrique Muñoz, Josep Palau, Carme Piqueras, Ricard Planas, Guillem Quilez, Francisco Ruiz, Carme Sáncez, Agnès Subirats, MªTeresa Ustrell, Pilar vallés, Manel Vàzquez i Marta Vila amb la col-laboració de Jordi Diaz.

Si l'any passat ja es va sortir d'un cert classicisme respecte a les anteriors representacions i es va jugar fort amb el muntatge de "La Cuina", aquest any sota la direcció de Jordi Vilà -per primera vegada un director no badaloní- s'ha tornat a jugar amb risc portant a l'escenari del Zorrilla un experiment de Peter Handke, autor austríac que ha aconseguit el seu reconeixement fent de la literatura la seva bandera i en un moment donat es va atrevir a escriure un text sense diàlegs, on tot son acotacions o sigui "un text sense paraules" i que converteix com a protagonista principal la plaça de qualsevol poble o ciutat, on "tots anem cap aquí o cap allà".

La versió representada a la nostra ciutat esta basada en la traducció de Clara Formosa feta servir per en Joan Ollé al Grec-2003, amb música de Pascal Comelade i pel mateix Jordi Vilà en una representació feta a l'Institut del Teatre amb motiu de la tesina dels alumnes d'un curs. Tan l' Ollé com en Vilà, en els seus anteriors muntatges d'aquesta obra van disposar d'una vintena d'actors quant en l'estrena a Berlín n'eren més de cent i en el Zorrilla en van ser 36 amb la col·laboració d'en Jordi Diaz , en el "rol" d'autor-narrador, un personatge creat per l'Ollé, on la narració era una veu en "off" i en Jordi Vilà el va convertir en un personatge de carn i os.

L'acció te lloc en una plaça pública on l'autor va relatant tots els personatges que hi veu passar, i partir d'aquí el director pot desenvolupar tot el que el seu instint li demani, sense tenir cap lligam les accions que es produeixin, per tant alhora de fer un judici de la representació cal destacar per sobre de tot la direcció i l'extenuant treball dels intèrprets, tots i cadascun d'ells.

Alhora de jutjar l'escenificació podem trobar un sens fi d'opinions, n'hi ha per a tots els gustos, però no es pot dubtar que hi ha una sèrie d'escenes i "gags" molt ben resolts, destacant les de la "dona descalça, dèbil mental", la de "l'avi amb el bressol i el guarda amb cendres", l'escena de "l'home amb abric i barret", les "dues velles amb el carro de la compra", la del "cec i l'home que li porta el llibre", els sorprenents "set llenyataires", l'escena "d'una bellesa i l'idiota", el grup de "turistes amb guia", l'escena del "manyoc agònic", l'intercanvi produït pels grups "d'hivern i d'estiu", les escenes de la "gent de la tercera edat", "l'equip de filamció" amb un personatge de gran creació i, per descomptat, cal subratllar les escenes finals de la representació amb focs d'artifici inclosos. Per altre part formidable l'il·luminació creada per en Nani Valls i realitzada per l'Arantza Flores i, per últim, es mereix un aplaudiment la música escollida, per mi perfecta, totalment adient i de qualitat, fins a dir que en algunes escenes me'n va faltar.

Segur que algú al llegir-me pot preguntar-se si no hi va haver res que no funcionés. Doncs segurament que sí. Hi van haver escenes que no van brillar tant com altres, algunes posicions mal resoltes en el dia de la primera representació i no tots els intèrprets van adaptar-se a la gestualitat com altres, lògic no? El que potser ens fa falta en aquest muntatge és el fet de no obrir-se un col·loqui amb el director per poguer entendre la concepció que va donar a cada escèna, doncs l'autor li deixa les mans lliures.

En resum, un arriscat muntatge, formidablement resolt per tots els participants.


Jaume Arqué i Ferrer