La utilització política de Wagner

Malgrat el que pugui suggerir el títol, no parlaré del III Reich i d’Adolf Hilter, qüestió més que estudiada i publicada. Parlaré de la producció de la Tetralogia de l’Anell de Wagner a València i de com el Govern de Camps està fent un ús polític indigne d’aquest esdeveniment.

Atret per la inqüestionable qualitat de la proposta del Palau de les Arts de Valencia vaig desplaçar-me el proppassat dia 21 de juny a veure “L’Or del Rhin”, el pròleg de les següents tres jornades de l’Anell dels Nibelungs de Wagner (La Walkiria, Sigfried i El Capvespre dels Déus). Tant la direcció de Zubin Mehta, com la posada en escena de La Fura dels Baus, les veus presents (inclòs Plácido Domingo a La Walkiria) o la flamant Orquestra del Palau de les Arts, així com les critiques dels 3 anys anteriors i l’estrena, feia pocs dies, de El Capvespre... al Maggio Musicale Fiorentino, feien sobre el paper una proposta molt interessant.

Els preus de les entrades eren els normals en aquests tipus d’espectacle –no precisament barats per la seva pròpia complexitat-, però hi va haver un parell de qüestions que em van cridar l’atenció. La primera és que regalessin el programa. Al Liceu i a la resta de teatres lírics es ven, a un preu molt assequible, però es ven; aquí es regalava a l’entrar no a l’espectacle, sinó a l'accedir a taquilla. La segona sorpresa va ser el preu del catàleg. Llibre que comprèn els 4 llibrets en castellà, valencià i alemany, amb entrevistes i fotos a tot color i editat amb tapes dures. Segons em sembla, un preu raonable per a una publicació d'aquestes característiques estaria entre els 60 o 80 euros; doncs no, el catàleg únicament valia 20 euros. Una mica despistat vaig entrar al Palau i vaig gaudir d’un bon espectacle. (veure video)


Al matí del dia següent vaig comprendre moltes de les coses que m’havien sobtat. Al Canal 9 feien una entrevista a la Consellera de Cultura del País Valencià, Trinidad Miró, amb motiu d’un “esdeveniment únic” a Espanya: la representació de l’Anell sencer en producció pròpia. Doncs bé, tota l’entrevista, inclosa la intervenció dels tertulians, girava a l’entorn el greuge comparatiu que suposa que el Palau de les Arts només rebi 1,4 milions d’euros i el Liceu 14 milions. Exclamaven els tertulians que era un escàndol que tot i la qualitat, contrastada, de la programació d'aquests 3 anys de vida del Palau de les Arts, el Govern de Zapatero menystingués als valencians; que el President Camps –aquell que “se paga sus trajes”- recolzava la cultura i pressionava al Govern central, però aquest volgudament volia maltractar al valencians (dit subliminalment: per votar PP). Com a mostra de tot el que dic, transcric una entrevista de l’esmentada Consellera a l’ABC del dia 1 de juny d’enguany (en blau assenyalo el més destacat a l'efecte):

“VALENCIA. Mientras aguarda reunirse con Ángeles González Sinde, Trinidad Miró (Alcoy, 1960) tiene claro lo que pedirá a la nueva ministra de Cultura: que asuma los compromisos adquiridos por su antecesor, César Antonio Molina, y aumente progresivamente la subvención que recibe el Palau de Les Arts Reina Sofía. Lo contrario, sería una nueva demostración de que el Gobierno central «continúa ignorando» las necesidades de la región.

-El pasado miércoles se reunió el Patronato del Palau de les Arts ¿Qué significaría la entrada del Ministerio de Cultura en el Patronato?
-Supondría la implicación del Gobierno central en una de las mayores apuestas por la cultura que se ha hecho en España en muchos años. La Generalitat, con mínima ayuda del Gobierno central, ha hecho un grandísimo esfuerzo para que el Palau de les Arts se convierta en tan sólo tres años de vida en uno de los grandes palacios de ópera del mundo. Sé que es un argumento mil veces repetido, pero es incomprensible e injusto que el Ministerio de Cultura sólo aporte 1,4 millones de euros al Palau de les Arts, mientras que, por ejemplo, el Liceo de Barcelona recibe más de 14 millones. Es de justicia que el Ministerio de Cultura deje de maltratar en sus presupuestos al Palau de les Arts.

-¿Está el programa de la próxima temporada del Palau condicionado por la crisis económica?
-No. La programación es de primer nivel. Lo que es innegable es que la Generalitat no tendría que hacer los esfuerzos que está haciendo en el Palau de les Arts y en general con la cultura en la Comunidad Valenciana si Rodríguez Zapatero nos tratara tan bien como a otras comunidades. Zapatero destina 49,2 millones de euros para cultura en Cataluña, 31,5 millones para Andalucía, 14,9 millones para el País Vasco ó 7,5 millones para Galicia. La Comunidad Valenciana sólo recibe 5,3 millones de euros. El Consell es uno de los Ejecutivos autonómicos que mayor porcentaje destina a Cultura y Deporte, con un 1,67%. Paradójicamente, por detrás quedan comunidades generosamente apoyadas por los presupuestos del gobierno de Zapatero como Cataluña (1,16%), País Vasco (0,76%), Andalucía (1,49) o Castilla La Mancha (1,58%).

-¿Qué novedades incluye la edición del Festival Mediterrani que acaba de estrenarse?
-Este II Festival del Mediterrani va a ser el espectáculo total. La producción de la tetralogía «El anillo del Nibelungo», con dirección de Zubin Mehta y puesta en escena de La Fura dels Baus, va a ser algo nunca visto. Es la primera vez que un teatro de ópera en España ofrece dos ciclos completos de una producción propia de la tetralogía wagneriana y la primera vez que un equipo español se atreve a llevarla a cabo. La intendente del Palau de les Arts, Helga Schmidt, ha dicho que con la producción de la tetralogía de Richard Wagner se escribe una nueva página en la historia cultural de Valencia y de España. Es indudable que Valencia se va a convertir en la capital mundial del wagnerianismo.

-¿Cuáles serán sus reivindicaciones principales ante la nueva ministra de Cultura?
-La primera y principal será exigir un mejor trato económico para el Palau de les Arts. El anterior ministro de Cultura se comprometió a mejorar poco a poco esta situación, pero antes de que ese compromiso se plasmara en algo oficial, Zapatero lo cesó. Otro asunto que quiero exponerle es que el Ministerio se integre en el patronato del IVAM porque, a pesar de ser uno de los mejores museos de arte contemporáneo de España, no recibe un solo euro, mientras que para el Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (MACBA) hay 2 millones. También le pediré implicación en la restauración del Centro del Carmen. La Conselleria de Cultura acaba de iniciar una ambiciosa obra de ampliación de este magnífico museo en la que vamos a invertir 5 millones de euros y le pediré a la nueva ministra que colabore en la financiación de la siguiente fase de rehabilitación y ampliación. Espero y deseo que la nueva ministra sea más sensible a las necesidades de la Comunidad que sus antecesores en el cargo."

En definitiva, estem davant d’una utilització política de les operes de Wagner. El Govern de la Comunitat Valenciana ha volgut situar la ciutat de València en el mapa de la lírica internacional, en una operació semblant a la del Govern Basc amb Bilbao i el Guggenheim; però amb la diferència que els bascos s’ho pagaven ells –sí, ja sabem que tenen concert econòmic i hisenda pròpia- i Camps pretén que li paguem tots. No ens ha preguntat a ningú si volem que faci “algo nunca visto”, ni si ho ha de fer en 3 anys, ni si ha de regalar el programes o cobrar el catàlegs a 20 euros. Quan els tertulians del programa de Canal 9 es preguntaven cridant, “quin argument li dóna la Ministra de Cultura per maltractar al Palau de les Arts i als valencians?”, per a mi la resposta era i és òbvia: només fa 3 anys que aquest equipament funciona i no es pot estirar més el braç que la màniga. La resta són excuses, cinisme polític i manipulació al més pur estil PP.

"Paso Doble", de Barceló-Nadj

Fa mesos ja vaig dir que la perfomance “Paso Doble” de Miquel Barceló i Josef Nadj era un dels meus espectacles imprescindibles aquesta temporada i el proppassat dissabte, 10 de maig, vaig poder gaudir-ne. He de dir que, d’ençà que es va estrenar al Festival d’Avinyó, he fet un seguiment tan acurat del tema, que la meva percepció en directe de la peça patí de certa manca de sorpresa; a això li he de sumar una certa decepció en relació al comportament de l’artista en tot l’affaire de la cúpula de Ginebra. Però tornem a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure.

Expectació a la sala, cares conegudes (Pere Gimferrer, Sílvia Munt, Andreu Buenafuente o Javier de la Muelas) i un mur d’argila roja, pintada de blanc, excepte el terra que roman amb el color original. Un sonors cops per darrera del mur ens fa veure que allò es belluga, que comença a prendre forma. Amb posterioritat, apareixen Barceló i Nadj, amb vestit negre i camisa blanca, comencen a treballar l’argila, la de Kanizsa, vila natal del coreògraf i la de les obres ceràmiques de Barceló. El plató es converteix en el taller de l’artista. Les diverses tècniques de treball es succeeixen en aquesta obra que es realitza davant dels nostres ulls. I, tanmateix, és només això? La realització d’una obra plàstica davant de l’espectador?...

He de dir que no, la perfomance té una part de treball escenogràfic essencial. Malgrat no tenir argument, les diverses escenes s’esdevenen fent avançant l’obra, entre la ironia, la sorpresa, el missatge subtil o més evident cap un final metafòric que representa molt bé el que Josef Nadj pretenia al plantejar-li aquesta aventura a Barceló: entrar en el quadre. Nadj es converteix en un element plàstic més del pintor, és ruixat i tot amb pintura blanca com la resta del mur d’argila, per acabar ambdós engolits per l’obra resultant, en una tornada a l’origen, als fons de l’argila, de la terra aquosa de la que han/hem sortit.

Espectacle de gran alçada plàstica i escènica. Imprescindible!



Per cert, al final de l’espectacle Barceló fa unes fotos al públic i a l’obra resultant, a més de prendre’s una birra a escena en un acte de se m’enfotisme o divisme (trieu l‘adjectiu), molt aplaudit pel públic. Alguns aprofitem per fer fotos a l’obra, llàstima que –al contrari de l’artista- no anem preparats per l’ocasió.

Noticies relacionades:

"Isaki Lacuesta llevará al cine a Barceló", El País, 9 de maig de 2009

"El goce efímero", La Vanguardia, 12 de maig de 2009

"Las coreografías de Nadj y el arte de Barceló llegan al Teatre Lliure de Barcelona", El Mundo, 6 de maig de 2009

"Venecia 'revisará' a Barceló", Diario de Mallorca, 27 d'abril de 2009

From I to J. Un homenatge d'Isabel Coixet a John Berger

El proppassat 2 d’abril a les 7 del vespre s’inaugurava a Arts Santa Mònica la instal·lació d’Isabel Coixet “From I to J”, amb motiu del llibre de John Berger “From A to X – A Story in Letters”. Pensava anar-hi, però era un dijous d’aquells que a l’agenda tot s’ajunta i vaig optar per acompanyar al meu amic Manuel Calderón i la seva gent a la presentació de la seva revista “Calle Nueva” al CCCB. Per tant, vaig perdre l’oportunitat que la meva admirada Isabel Coixet em pogués tornar a “donar un tall” com ja va fer fa temps, i de conèixer i escoltar a John Berger i a la mateixa Coixet. Tanmateix, em vaig prometre que, més d’hora que tard, aniria a veure la instal·lació.

I així ha estat. Dissabte passat, enmig de les vacances de Setmana Santa, vaig anar-hi cap al migdia. Primer de tot he de dir-li a Vicenç Altaió que ha de fer més amable l’accés al nou Santa Mònica. Ho dic perquè, o s’està molt motivat, o es fa difícil entrar per temor a traspassar el llindar. Un cop a dins, sense massa explicacions, un grupet de 10 o 12 persones comencem a veure un curtmetratge, en el qual John Berger parla de la gestació del seu llibre i desgrana tots els conceptes i motivacions que podem trobar-hi. El curtmetratge és filmat per la Coixet, amb tot el seu ofici i amb l’ajut del millor elenc d’actrius europees (d’Isabel Huppert o Maria de Madeiros a Sarah Polley o Penélope Cruz). Totes elles posen veu a les cartes que A'ida envia al seu enamorat, Xavier (amb veu de l’escriptor Henning Mankell), empresonat amb doble cadena perpètua i que posa el contrapunt a les cartes escrites per l’A'ida.

A la fi del curtmetratge, i davant del desconcert generalitzat, un amable treballador de l’equipament ens informa que ja podem passar "a veure-ho" i que aquesta sessió és totalment en anglès. Un grupet de 9 persones entrem en el que sembla un soterrani fosc. Caminem a poc a poc –una noia i jo davant, però sense saber ben bé cap a on- fins que ressona la veu de Henning Mankell i ens trobem amb un moble antic on es guarden les cartes d’A'ida. Ens indiquen que podem agafar-les i a partir d’aquí ens deixem endur per les veus de les actrius que llegeixen les cartes i els contrapunts de Xavier. Estem a la presó (un entrellaçat de filferros dissenyats per l’estudi de Benedetta Tagliabue), a les fosques, i per mitjà de la il·luminació anem de llit en llit; llits de fusta, només tapats per una manta antiga, com les de la meva infantesa i on hi han inscrits els crits de Xavier (“El dia que desaparegui la fam del món veurem una EXPLOSIÓ ESPIRITUAL com la humanitat no ha conegut mai, li va dir Lorca a Jaimes fa uns moments”, per exemple). Amb la lectura de les cartes anem sabent més coses d’A'ida i de Xavier, però en realitat és una excusa per parlar d’universals: del pas del temps (de l’efímer, de l’etern o de l’oblidat), del valor, de l’opressió, de l’amor, etc... En acabar la lectura de les 10 cartes i de recórrer els 10 llits, una música que funciona molt bé com a crescendo final de la instal·lació ens retorna a la claror del dia, ens convida a abandonar el món, fosc i tancat, però lliure i lluitador com ho és el pensament de Xavier i de la seva, i ja nostra també, A’ida.

Marxa el grup, però em quedo amb les ganes d’escoltar-ho en català –el meu anglès no és tan bo com per haver-ho captat tot, ni amb l’ajuda de les cartes, que encara tinc a la mà- i decideixo visitar la resta de les exposicions abans de tornar a entrar a la presó d’en Xavier.

Mentre pujo al pis superior, vaig llegint unes frases del projecte d'Alfred Jaar "Questions, qüestions" ("La cultura és necessària? La cultura és crítica social? La política necessita la cultura?..."). A dalt, hi trobo el projecte de Maria Jesús González i Patricia Gómez “Projecte per a presó abandonada”, intervenció desenvolupada a l’antiga presó Model de València. Certament, és un projecte interessant, però més quan s’acaba de sortir de l’experiència d’una presó. Pujo i tafanejo ràpidament el “Refugi” de Mal Pelo, i a les 2.15 p.m. retorno a la planta baixa a punt d’entrar novament al món de Xavier i A’ida.

Ara sóc l’únic visitant–dissabte de Glòria i a aquestes hores!!-, així que puc gaudir en soledat, i amb el català de la Carme Elias i l'anglès de Henning Mankell, del recorregut per l’univers que la intel·ligent Isabel Coixet ha muntat a l’entorn del món de John Berger. Puc apreciar la sintonia entre la veu, la llum i els sons. És una experiència única, com estar dintre d’un del seus films o del llibre de Berger. La pròpia Isabel Coixet diu “El projecte que presentem és un homenatge a aquest pensador i una recreació de l’experiència sensorial que proposa en el seu llibre”. Missió acomplerta!! Un consell: no us perdeu aquesta instal·lació!

En sortir de Santa Mònica vaig anar directament a comprar un exemplar del llibre de Berger. L’efecte Coixet havia aconseguir exhaurir-lo, només quedava un exemplar en castellà d'Alfaguara. Ara l’estic acabant...

Algunes reflexions d’A’ida:

“Els nens, com jo, ja s’han despertat. Tenen menys raons per dormir que els adults, menys coses que no volen tornar a veure mai més.”

“El passat és l’única cosa que no ens empresona, amb el passat podem fer el que ens vingui ben bé de gust. El que no podem fer és canviar-ne les conseqüències.”

“Hi ha una diferència molt gran entre les esperances i les expectatives. Primer em pensava que tenia a veure amb la durada, que tenir esperances implicava esperar alguna cosa que encara havia de passar. M’equivocava. Les expectatives pertanyen al cos, i les esperances, a l’ànima. Aquesta és la diferència.”

“No es pot cometre un error més gran que creure que l’absència és el no-res. La diferència entre ambdues coses és una qüestió de temps. (I, contra el temps, ells no hi poden fer res.) El no-res passa abans, i l’absència, després.”

“Em vaig sentir vella, encara recordava el temps en que els soldats eren guerrers, en que les mares, encara que plenes d’angoixa, se sentien orgulloses dels seus fills soldats.”

“ Y me miro las manos, que quieren tocarte, y me parecen obsoletas, porque hace tanto que no te acarician.”

“Son las cosas pequeñas las que nos asustan. Las cosas inmensas, aquellas que pueden matarnos, nos hacen valientes.”

Instal·lació oberta del 3 d'abril al 7 de juny, de 12 a 22 h.

D'un temps, d'un país

Hi havia una vegada un país que estava preocupat pels resultats acadèmics dels seus alumnes: un 25% dels estudiants no acabaven l’educació secundària i aquesta xifra es doblava quan es tractava de segments de població desfavorida. L’informe PISA situava aquests alumnes 12 punts per sota de la mitjana dels països participants.

El President del país va proclamar:

“El relatiu declivi de l’educació és insostenible per a la nostra economia, per a la nostra democràcia i inacceptable per als nostres nens. No podem deixar que segueixi com està.”

I el govern va presentar la seva reforma educativa. Els diaris van dir que seria una reforma polèmica i que l’enfrontaria de ben segur amb els poderosos sindicats de professors.

El president seguia dient:

“ Als bons professors se’ls recompensarà amb més diners per millorar els resultats dels estudiants i se’ls hi demanarà que assumeixin majors responsabilitats per millorar les seves escoles”.

I va dir directament als professors:

"No demaneu més diners, grups d'alumnes més petits, sense estar disposats a considerar una nova forma d'avaluar millor el sistema".

La reforma preveia oferir més fons a les escoles públiques, concedir més finançament a les institucions ja existents i una racionalització de la jornada laboral.

Us sona la història? Podríeu dir a quin país transcorre? Penseu en Catalunya? Doncs esteu equivocats! És als EUA i les frases i la reforma educativa és la del President Obama. Les semblances amb la situació a Catalunya i al Projecte de Llei d’Educació són evidents, oi? Quelcom fem bé en aquest país nostre! Els problemes cal abordar-los i prendre les mesures adients, encara que costin, perquè el país i els seus ciutadans tinguin un futur per endavant!

Frases extretes de:

"Obama impulsa una gran reforma educativa en busca de competitividad", El País, 11 de març de 2009.

"La escuela que quiere Obama", de David Alandete, El País, 30 de març de 2009.

D'aquí i d'allà!

Reprenc l’escriptura d’aquest bloc després de massa dies de feina i d’idees que difícilment han sortit del meu cap. Així que faré una mena de miscel·lània que espero que no us cansi.

La setmana passada l’ex-alcalde de Medellín, Sergio Fajardo, va recollir el premi “City to City Barcelona FAD Award” al programa “Medellín, la más educada”. La peça central d’aquest model són els anomenats “parcs biblioteques”: àgores, llocs de trobada, salons de barri. Consten d’un auditori, una sala d’internet, llibres, un espai per a nens, un espai per a la generació d’activitats productives que gestionen crèdits i un altre per a la tercera edat. En paraules de Fajardo, que subscric:

“Lo más bello, para los más humildes, de modo que lo público sea lo mejor de esos lugares.”

“Donde estaba la destrucción está ahora lo bello, así mandamos un mensaje político que tiene que ver con la dignidad del espacio, porque supone un reconocimiento, reafirma la autoestima y crea un sentido de pertenencia.”

Sens dubte, reflexions i bones pràctiques necessàries!

Benedetta Tagliabue realitza l’escenografia per l’espectacle de Merce Cunningham en el seu 90è aniversari. El muntatge s’estrenarà el proper dia 16 d’abril –dia de l’aniversari de Cunningham- a la Brooklyn Academy de Nova York i el 30 d’abril es veurà al festival de Madrid en Dansa. Al novembre el tindrem a Barcelona, però amb una altra peça breu (Grrrrr!!). Tagliabue ha afirmat:

“Esta es la gran roca que regalaremos a Cunningham en su 90º cumpleaños”.

En principi no s’entén res, perquè només es veu una gran i intricada estructura d’acer a base de peces tubulars, amb diverses plataformes a diverses alçades, lligades per escales en ziga-zaga. L’arquitecta diu que es va inspirar en un cristall de roca per a dissenyar l’estructura i si s’observa bé, les seves formes geomètriques recorden a les roques de quars. Tot i així encara falta el recobriment d’algunes cares amb material de plàstic sobre el que el vídeo-artista Frank Aleu projectarà diverses gravacions d’efectes de refracció de llum.

Felicitats, doncs, Merce Cunningham, pare de la dansa contemporània!

Es posa en marxa l’Arts Santa Mònica de Vicenç Altaió, alhora que el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació afirma que aviat veurem el nou centre d’art emergent de Barcelona al Canòdrom. De fet, l’Ajuntament ja ha destinat recursos provinents del Fons Estatal d’Inversió Local (FEIL) per adequar-lo.

Seguirem atents l’evolució de tot plegat!!

Per últim i més entranyable per mi, l’artista Gerard Sala exposa “L’esperit intangible, llum aigua aire” a l'Espai Betúlia de Badalona. Una aproximació plàstica a la poesia o una aproximació poètica a l’art. En tot cas, la subtilesa, la intel·ligència, el plaer dels sentits, els trobarem en aquesta exquisida exposició (oberta fins al 30 d’abril):

“...I un altre cop
Dir els noms secrets
Per reconèixer-se en els mots.
I les paraules seran més que paraules
Perquè tindran claror
I, a voltes, ànima.”
(Gerard Sala)

"El Cor d'Espines", de Javier Velasco.

Fa unes setmanes l’amic Ramon Bassas ens va demanar a un seguit de persones que comentessin l’obra de Javier Velasco, “Cor d’Espines”. Tot seguit transcrit la meva modesta aportació:


D’entrada he de fer dues confessions. Primera: no coneixia a Javier Velasco amb anterioritat a la petició d’en Ramon de comentar l’obra “Cor Vermell” (ara he recuperat el catàleg d’ARCO 2006 amb el seu “Cor Espinat” i m’he endinsat una mica en el seu món). I, segona, no he pogut contemplar directament l’obra, sinó només les reproduccions que he trobat a internet. Per tant, el meu comentari està mancat de contextualització. Tanmateix, ambdós dèficits estan en vies de solució, ja que espero visitar l’exposició abans del seu tancament a la galeria MITO de Barcelona. Agraeixo a en Ramon la descoberta d’un nou artista per afegir al meu limitat llistat d’incondicionals (Josep Uclés, Javier Pérez, Alicia Martín, Miquel Àngel Para, Fiona Morrison, Cristina Iglesias...).

L’obra de Javier Velasco “Cor Vermell” em provoca una primera sensació dual: l’estupefacció en percebre una densa trama de filaments d’un vermell sanguinós i rutilant — a diferència de l’obra “Cor negre” — que, a manera de venes, dibuixa un cor; però també la intimidació, quasi dolorosa, que causen les espines afilades que despunten de les artèries. Sorprenentment, Velasco disposa el cor sobre un plat, recurs que tant podria suggerir una ofrena com una invitació al seu tast.

Si la peça tingués forma de corona –com a “Corona Transparent”- podríem adjudicar-li d’immediat reminiscències de l’amor i del sofriment sagrat. Però es tracta d’un cor i el cor, des del romanticisme, ha estat considerat com l’òrgan dels sentiments i especialment de l’amor, malgrat que ara el coneixement científic n’apunta al cervell com a responsable, davant de l’escepticisme dels que no creiem que tot sigui matèria. Clarament, doncs, el cor és una crida a l’amor i a l’amor humà; però, és possible l’amor? Al meu parer, és en aquest punt on les punxes eleven l’obra a parlar d’allò transcendent. L’amor és possible, però representa una exposició tan plena, tan descoberta, tan absorbent, que ens hem de protegir fins a l’extrem que no s’aconseguirà sense dolor: el de l’ésser estimat que patirà les nostres fiblades i a qui ens agradaria preservar-lo dels patiments, i el nostre mateix, en no poder estalviar-nos ni estalviar-li ni una de les nostres punxes...

El cor batega d’amor i de dolor, exposat i protegit alhora, però ben viu, com el seu color vermell demostra; el vermell de la vida, plena de dualitats i de dicotomies; el vermell del que estem fets, però que ens espanta quan apareix... I és que la vida és risc, l’amor és risc, l’art és risc, com diu Rubert de Ventós “l’amor, l’art, Déu són coses suficientment importants per no tenir la seva existència assegurada”.

Uclés honora Martin Luther King als EUA

Fa uns dies que, via correu electrònic, em va arribar la següent invitació:

I HAVE A DREAM

ITINERANT EXHIBITION TO HONORING
MARTIN LUTHER KING

Inauguration on January 21, 2009 in New York

Itinerary: New York, Memphis, Atlanta, Montgomery, Chicago.

Between others the artists international: Louise Bourgeois, Richard Hamilton, Kcho, M.Puryear, Josep Uclés,....

Between others the international writers: W.J. Granger, Federico Mayor Zaragoza, Mohamed Elbaradei, Luis Rojas Marcos, Peter N. Carrol,..

Òbviament no assistiré a la inauguració el 21 de gener a Nova York (ja m'agradaria!!), però m'ha fet recordar que enguany (exactament el 15 de gener) es compleixen - a més dels 40 del "Bed-in" de John & Yoko- els 80 anys del naixement de Martin Luther King, sense el que segurament no existiria la cerimònia de presa de possessió com a primer President negre dels EUA de Barack Obama, el proper dia 20 de gener. Un llarg camí comença amb un petit pas i Luther King va trepitjar fort, des de la desobediència civil i la no violència, per aconseguir els drets civils pels negres del seu país. El seu mític discurs "I have a dream" ("Tinc un somni"), dóna títol a l'exposició, que serà itinerant pels EUA.

Un altre fet a assenyalar, i que ens ha de fer especialment feliços i sentir-nos-en orgullosos, és la selecció de l'artista badaloní, Josep Uclés, cada vegada més valorat i reclamat internacionalment.

En Josep sempre ha estat un artista compromès amb un món més just, igual i solidari; temàtica que es pot apreciar a la seva obra des d'una mirada, a vegades irònica, i gairebé sempre onírica, com en l'obra que ha cedit per l'exposició en honor a Martin Luther King (i que acompanya al text de la invitació).

La nostra obligació és continuar lluitant per aconseguir els somnis de pau, justicia, igualtat i solidaritat!!

Fragment de "I have a dream", discurs pronunciat el 28 d'agost de 1963 des de les escales del Monument a Lincoln durant la Marxa pel treball i la libertat a Washington.

Contingut íntegre en castellà.

902, Hilton, Àmsterdam

Una notícia al diari que deia “Halladas en Ámsterdam fotos inéditas de la luna de miel pacifista de John Lennon y Yoko Ono en 1969” i el documental d’Sputnik al C33 sobre els discos de Jonh i Yoko amb la Plastic Ono Band, m’han fet posar d’actualitat a aquesta parella i reflexionar sobre els prejudicis que jo i molt altres hem tingut durant dècades sobre aquesta relació, i en especial, sobre la suposada nefasta influència de Yoko Ono en John Lennon.

De fet, en el món de l’art aquestes “parelles tortuoses” han estat sempre més que presents. Un clàssic, Alma Mahler li va dir a Oskar Kokoschska que no seria seva fins que no creés una obra mestra i aquest va fer “La núvia del vent”; en ser abandonat més tard, es va fer construir una rèplica exacta d’Alma que passejava per tota Viena. Més recentment, i ja parlant de rock, ens trobem amb Kurt Cobain i Courtney Love -a la que també se li atribueixen tots el mals de Cobain i la desaparició de “Nirvana”- o Sid Vicious i Nancy Spungen. Són exemples d’aquestes liaisons dangereuses de les que parlo.

En tot cas, ara que el 20 de març d’enguany farà 40 de l’acció anomenada “Bed-in”, és a dir, la lluna de mel de Lennon i Ono a l’habitació de l’Hotel Hilton d’Àmsterdam (que repetirien el 26 de maig al Queen Elizabeth Hotel de Montreal, ja que no van poder entrar a Nova York *) protestant pacíficament contra la guerra i reclamant la pau al món; la meva visió ha canviat.



Crec que Lennon, de la mà de Yoko Ono, va descobrir un nou món on poder realitzar-se. Fins aleshores ell havia estat un noi corrent de Liverpool que havia escapat al seu destí gràcies a la música, als Beatles. Amb les seves cançons senzilles havien canviat la història de la música. Però a ell, ara, li mancava alguna cosa més.

El 9 de novembre de 1966 John rebé una invitació d’un grup d’artistes anomenats “Simposi de la destrucció de l’art” per a visitar una artista japonesa que realitzava una exposició a Londres. Una de les obres que presentava es titulava “Martell i clau”, que consisitia en un tauler amb un martell penjant i un grapat de claus a sota. John va demanar clavar un clau. L’artista li va dir que no. El propietari de la galeria li va dir que era John Lennon. Ella, aparentment, no sabia de qui es tractava. Al final li va dir que li deixava clavar-lo per cinc xelins. La dona era Yoko Ono i van començar a sortir any i mig més tard.

Yoko Ono féu esclatar l’interior d’en John; i com qualsevol esclat, desféu coses al seu voltant, canvià l’status quo existent fins aquell moment. John Lennon deixà brollar tot el seu interior, la seva intimitat en l’àlbum Ono Plastic Band: la rancúnia per l'abandó i l'amor cap als seus pares a “Mother”(amb la seva veu esquinçada al màxim), la seva incredulitat social a “God”, l’amor per Yoko a “Love” o la seva presa de consciència de classe a “Working Class Hero”.

Que va ser una relació destructiva? No ho sé, però el que intueixo és que va obrir portes al cantant, el va fer caminar per camins desconeguts, plantejar-se interrogants ... i aquesta és la tasca del veritable creador!



En tot cas, les víctimes de guerres interessades i absurdes continuen. Estaria bé aprofitar aquesta efemèrides per cridar a tot el món que CAL DONAR UNA OPORTUNITAT A LA PAU!

Imatges:

1. Fotografía de la Bed-in d'Àmsterdam

2. "La núvia del vent", d'O. Kokoschska

3. Noticia sobre la "Bed-in" d'âmsterdam

4. Video de la canço "Love" de l'àlbum de la Plastic Ono Band.

* En aquesta acció van gravar l'himne pacífista "Give peace a chance"