Cap d'any: un balanç

Avui és dia 31 de desembre i d'aquí a unes hores celebrarem l'entrada d'un nou any: una pissarra en blanc on s'aniran escrivint dies, dates, emocions, sorpreses, neguits, il·lusions o el que hagi d'esdevenir (ja sabeu, "la vida és allò que et passa mentre tu planeges fer altres coses", John lennon dixit). Tanmateix, abans que les busques del rellotge marquin les 12 de la nit, estarem bombardejats amb resums i resumets sobre qualsevol matèria o anècdota que hagi passat aquest 2007. I nosaltres, a més, conscient o inconscientment també fem un repàs de l'any.

Jo sóc molt escèptic a fer balanços anyals; això ho deixo pels plans fiscals i comptables; però hi ha més d'un amic que em deia que per què no feia públic, no les balances fiscals -que sortosament no depenen de mi, i ja sabeu "hi ha diverses maneres de calcular-les"-, sinó el comptador del meu bloc.

He decidit fer-ho (perquè penso que està bé, no ho negaré) i aprofitar aquesta publicació per donar-vos les gràcies a tots i a totes que heu tingut la paciència i les ganes d'aguantar les dèries que en aquest espai vaig enganxant.

Una abraçada a tots i espero poder seguir amb vosaltres el 2008!!



Llegenda del gràfic:
Color blau: visitants únics
Color taronja: tots els hits (totes les entrades)
Entrades des de la creació del bloc a 29 de desembre de 2007: 15.444

Novament, "ANTÍGONA" d'Oriol Broggi, per Anna Molina i Castellà

Vull recomanar vivament una obra que vaig veure fa 9 mesos i que acabo de saber que, sortosament, es tornarà a programar la propera primavera.

Just ara farà un any, un amic em parlà de l'espectacle que Oriol Broggi dirigia dins d'una de les naus gòtiques de l'antic edifici de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, ara Biblioteca de Catalunya: El Misàntrop. "Pur teatre", digué. Les entrades, però, ja estaven esgotades. Vaig informar-me sobre el motiu de la representació d'aquesta obra a la Biblioteca i sobre qui la programava: laperla29. Les seves primeres produccions es remunten a l'any 2001, havent treballat a diferents teatres de Barcelona i amb uns repartiments de luxe en els quals, al costat de Jordi Banacolocha, Àngels Poch, Lluís Soler, Francesca Piñón, Joan Anguera, Quim Lecina, Munta Alcañiz o Pep Cruz, hi trobem Clara Segura, les badalonines Rosa Gámiz i Marta Marco, Roger Coma i actors novells dels quals, de seguir així, en sentirem parlar aviat.

Sense entrada per "El Misàntrop", doncs, m'anunciaren la propera estrena: Antígona de Sòfocles, al mateix espai. El vespre del 12 de març entràvem a la nau gòtica de la planta baixa de l'antic hospital. La primera impressió va ser captivadora: els nostres peus trepitjaven terra ocre que omplia el llarg i estret espai gòtic. A banda i banda del centre de la nau, disposades longitudinalment i encarades, s'aixecaven dues graderies amb les localitats. El reduït espai escènic resultant entre ambdues estructures i la seva poca alçada ja indicava la proximitat dels actors, els quals, des del primer minut de l'obra, ens varen fer sentir immersos en el mateix terreny mediterrani de la Grècia antiga.

Com l'amic que em recomanà El Misàntrop, d'Antígona puc tornar a dir el mateix: "pur teatre". Però, atès que la meva intenció és dir-vos que no us podeu perdre la seva reposició, només us en faré quatre pinzellades per animar-vos-hi: una banda sonora acuradíssima, amb una sorpresa final emocionant com poques vegades haureu experimentat; una escenografia reduïda a l'essència: austera, íntima i càlida; una il·luminació reeixida, malgrat la dificultat imposada per l'espai; un text revisat, que posa l'accent en els moments crucials de la tragèdia grega i que es redueix a una hora i mitja d'espectacle; un repartiment sòlid, homogeni, amb un grandiós Pep Cruz encarnant un rei Creont enèrgic, ferotge, que s'anirà debilitant fins a demanar la compassió dels déus; un Enric Serra, en el paper del vell i savi Tirèsies, - actor veterà que jo feia temps que no havia vist a l'escena- que ens regala una dicció exquisida amb la seva veu inigualable, i, molt, molt, molt especialment, una Clara Segura magistral, brillant, corprenedora, que aconsegueix estremir-nos amb les seves llàgrimes, els seus sanglots i la saliva que li brolla de la boca en la més cruenta desesperació sorgida de les entranyes, en expressar el dolor d'Antígona pels germans morts, la rebel·lia contra els designis reials enfront la pròpia coherència, la temeritat de qui se sap fidel a les pròpies conviccions per a les quals és capaç d'acceptar amb valentia la seva condemna a mort.

"ANTÍGONA" de Sòfocles. Biblioteca de Catalunya (Barcelona), del 5 de maig al 6 de juny de 2008.

7 poemes a Tàpies

“Entre el metafòric i el matèric, s’arriba a la conjunció capaç de dur-nos sempre més enllà en l’ “amor, a mort”.

(Feliu Formosa, Pòrtic)

El proppassat dia 5 de novembre a la sala d’actes de la Fundació Tàpies es va presentar la carpeta “7 poemes a Tàpies” d’en Jordi Carrió.

A en Carrió el vaig conèixer amb la publicació del seu llibre “Pols de vidre” (La Garúa, 2006), on fa una reflexió lúcida i alhora lírica a l’entorn dels camps d’extermini, en motiu del 60è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz:

“Que mai més
tornin a vessar sang
els trens, de matinada”

o

“Tantes vegades hem perdut,
la terra i la vida i la terra
i la vida, i la terra, i la vida, ...
...
Retirem tots els cadàvers
de voreres i camins.

Esborrem tota memòria.

La resta, pols de vidre,
feina del vent”

i de la situació d’extrema pobresa i injustícia al tercer món

“Fa moltes vides
que no hi plou”.

A "Pols de vidre", tanmateix, ja s’anunciava que Carrió estava treballant en “7 poemes a Tàpies”, dos dels quals ja hi apareixen. Per tant, la presentació de la carpeta amb el set poemes va despertar, lògicament, el meu interès.

La carpeta conté els set poemes -amb les corresponents traduccions a set idiomes diferents-, un gravat d’Antoni Tàpies[1] i un pòrtic de Feliu Formosa. Les traduccions són degudes a persones de contrastada valua, com són: Heike Van Lawick, per l’alemanya; Sam Abrams, per l’anglesa, Mostafa Shaimi per l’àrab; José Corredor-Matheos, per la castellana; Pere Verdaguer, per la francesa, Ma. Sofía Chiaraviglio, per la italiana i Mercè Altimir i Minoru Shiraishi per la japonesa.

La sala era plena de gom a gom, amb l’Antoni Tàpies a primera fila. No per casualitat en Jordi Carrió li ha dedicat aquests 7 poemes. Li ha dedicat com ell mateix escriu: pel seu compromís ètic que el porta al compromís cívic en defensa de les llibertats, per haver-lo influït en la seva sensibilitat estètica i ètica, i per haver intervingut decisivament en la seva manera de pensar i de ser. Tot una declaració de principis, oi? Però és que en les seves motivacions, en Jordi Carrió no està sol. Malgrat no haguem escrit els meravellosos 7 poemes a Tàpies, nosaltres compartim amb ell les raons i les sensibilitats que l’han impulsat a escriure’ls.

I per què traduir-los a 7 idiomes? No és una frivolitat. És, primer de tot, un reconeixement a la universalitat d’Antoni Tàpies; després, un reconeixement a la seva inquietud per les diverses llengües i signes gràfics, i, per últim, un plaer pels sentits poder sentir la musicalitat dels poemes en set idiomes. Els que vam ser presents a l’acte de presentació ho vam poder comprovar. Des de la llengua més allunyada a la nostra (la japonesa o l’àrab), fins a les més properes (romàniques o saxones), podíem seguir la seva música, a voltes la seva lletra i sempre la qualitat i profunditat dels set poemes.

I què dir dels poemes? Podria pensar-se que en estar dedicats a un artista concret, en reduir el seu objecte, es corre el risc de ser predictibles o evidents. Però oblidaríem, com diu Antoni Llena, que el poder d’atracció de les obres de Tàpies és un misteri –per tant, una temàtica inabastable- i que en Jordi Carrió té recursos més que sobrats per suggerir l’obra d’en Tàpies, per obrir-nos camins i endinsar-nos en laberints –amb l’espiritualitat de la matèria-, dels que només el guiatge d’Antoni Tàpies ens podran salvar.

No vull desvetllar els 7 poemes, però citaré, a tall d’exemple, aquests fragments:

“Tothora arrisques
a obrir-nos camins
amb el peu nu
i la mà oberta”

(Tots els afanys del món)


“Del diàleg entre la femta i la terra
neix l’himne de les sements
esclata el mot
contra la mort”

(Terra)

“Som. I, tot i que fa temps ens anunciïn
que l’aliança entre la llum i la matèria dels ulls
ha estat abolida, caminem. Tenim fam d’absolut”

(La matèria dels ulls)

i finalment,

“La vida són uns quants senyals.

Sóc aquí per un instant, del no-res al no-res,
I en la contemplació del mur l’esperit guia l’ull:
De la nuesa sorgeix un sentiment d’eternitat,
La visió de la llum interior, l’elevació dels sentits.
...
Fas la llei que capgira la gravetat:
La mà no s’atura al cim del vol,
Per llits i murs s’enfilen les petjades
I amb quatre sagetes, alces el nom llibertat”

(La contemplació del mur. Oda a Antoni Tàpies)

Ja veieu, la carpeta “7 poemes a Tàpies” és, en tots els sentits, una joia. Imprescindible per regalar o regalar-se (com és el meu cas) en aquests dies de consum i regals sense sentit. Una obra d’art –que n'inclou moltes- que ens farà un xic més feliços i ens ajudarà a caminar per aquest laberint que anomenem viure.

Crítica al diari "Avui" de 27 de novembre de 2007: http://www.jordi-carrio.net/premsa/071127diari.pdf

Imatges:

1. Targetó d'invitació a l'acte de presentació de "7 poemes a Tàpies"

2. Fotografia de Jordi Carrió

3. Gravat d'Antoni Tàpies inclós a la carpeta "7 poemes a Tàpies"

4. Composició de la taula en la lectura dels poemes als diversos idiomes a la Fundació Tàpies.

[1] L’edició del gravat s’ha portat a terme al taller de Murtra Edicions sota la direcció de Jordi Rosés i l’estampació sota la direcció de Pilar Lloret. Les tècnqiues emprades han estat l’aiguafort i el vernís tou.
Se n’ha fet el tiratge següent: 35 exemplars numerats de l’1/35 al 35/35 amb el gravat original signat a mà per l’artista, i 84 exemplars numerats de l’1/84 al 84/84 amb el gravat orginal signat en planxa.

Felicitats Borja-Villel!

Ahir s'avançava i avui ho porten ja tots els diaris: Manuel Borja-Villel serà a finals de gener el nou director del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS). Me n'alegro per ell -si realment és un repte que el motiva- i pel MNCARS, però em deixa un regust agredolç la seva marxa del MACBA.

En el meu post sobre la meva estada a Venècia l'estiu passat, ja vaig apuntar la meva admiració per Borja-Villel i la seva tasca al MACBA (en aquell moment havia estat nomenat President del Comitè Internacional per a Museus i Art Modern -CIMAM-). Ara tinc la síndrome de fuita de cervells. Ningú no és imprescindible, però preferia a Borja-Villel al capdavant d'una institució de Catalunya.

Ara vindrà el consegüent debat sobre el mètode d'elecció del nou director del MACBA. Al respecte és interessant l'article publicat avui mateix per Francisco Calvo Serraller. Sincerament, no sé si té raó o no, però en tot cas són molt suggerents els seus comentaris.

En definitiva, FELICITATS MANUEL BORJA-VILLEL!

Catalanisme, federalisme i justícia social

Avui 16 de desembre hem celebrat Consell Nacional del PSC per escollir a la companya Carme Chacón com a cap de llista per la circumscripció de Barcelona a les properes Eleccions Generals. A la web dels socialistes, als informatius de les diverses cadenes de televisió i als diaris digitals, així com demà als diaris ordinaris, teniu i tindreu tota la informació referent a les paraules de l’acte públic posterior, però a mi, avui, m’han frapat unes paraules del company Joan Ferran dites al Consell Nacional, que crec imprescindibles pels temps que corren, en el que com deia Brecht, “cal defensar el que és evident”, i que des de la pretesa senzillesa diuen molt del que som i del que volem els socialistes catalans.

Paradoxalment, les seves paraules van en sentit contrari al d’un vers del meu admirat Garcia Montero que diu

“Vivir es ir doblando las banderas”

Davant del sentit romàntic, crepuscular i decadent d’aquestes paraules, aplicables, potser, a l’individu, en Joan Ferran ha afirmat que

“Hem d’aixecar les nostres banderes”

Axioma aplicable perfectament a un partit amb molta historia, però amb molta vida per endavant, fort i il·lusionat pel futur.

I quines són les nostres banderes? Nosaltres (Joan Ferran, dixit)

Som catalanistes, però no una altra cosa,
Som federalistes, però no una altra cosa,
I lluitem per la justícia social.

Podem dir-ho més raonadament i de forma més complexa i elaborada, però l’essència és aquesta: aquests som i aquests volem ser!

El racó d'en Jaume Arqué: "ART"

Badalona 5 de Desembre de 2007
Cicle: Teatre
Espectacle: “ART”, original de Yasmina Reza. (representat el dia 17 de Novembre)
Intèrprets: Núria Estrada, Esther Mas i Ana Reverte.
Direcció: Fèlix Fernández
Lloc i producció: Cooperativa La Moral

Regular entrada en la sala d’espectacles de La Moral, amics, familiars i una certa expectació pel text que s’oferia.

¡Benvingut!. Aquesta es la paraula per saludar a en Fèlix Fernández, que s’estrenava com a director d’escèna amb la representació que ens ocupa i deu n’hi do el text que va escollir.
En Fèlix ho tenia bastant cru escollint “ART” , un text estrenat l’any 1994, que ha estat un èxit a la majoria d’escenaris del món, que s’ha traduït a uns quaranta idiomes i per tot el que diu Yasmina Reza a través dels seus personatges, es un repte per qualsevol director fer-lo arribar al públic amb tota la seva intencionalitat, ja que te un diàleg ple d’elegància i exquisidesa intel·lectual que requereix molt de treball de taula perquè cada personatge sàpiga el que diu i perquè ho diu . També suma la dificultat de moure només tres personatges a dalt de l’escenari, sense caure en una monotonia de posicions. Va aconseguir-ho?. Crec que no, però no hi ha cap dubte que el treball es lloable i més amb el recolzament de tres actrius amb una ferma disciplina que van memoritzar un text gens fàcil. Cal dir que no em va agradar l’escenografia i que cal cuidar la llum amb molta cura.

Com a lectura final, és que l’entitat ha de procurar que en Fèlix Fernández es repeteixi, doncs ha demostrat una inquietud lloable, però cal guiar-lo per bons camins.

Jaume Arqué

"Llavors que porta el vent" (Dientes de León)

“L’alegria que curarà la sordesa de parlar estrany
i el mutisme altiu de les mirades”
David Wilmon, alumne de l’IES Eugeni d’Ors.

El proppassat dimecres 28 de novembre, vaig poder ser present a la presentació del segon treball públic de l’experiència “La Huaca”, Associació lliure d'alumnes de l'IES Eugeni d'Ors de Badalona.

“La Huaca”, que significa aproximadament “el tresor amagat”*, és una experiència que es duu a terme a l’Eugeni d’Ors de Badalona des de ja fa 7 anys. Té per objectiu involucrar a nois i noies de diferents procedències en la major comprensió de la cultura d'acollida, a partir de la valoració de la seva cultura d’origen. El seu primer treball, realitzat l'any 2003, va ser un llibre que recull diversos contes populars del món escrits en les seves llengües originals i en català, que va assolir un èxit inesperat a la ciutat de Badalona i que ja va per la segona edició. L’experiència va ser presentada en el VIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores, celebrat a Gènova l’any 2004.

El segon treball públic de “La Huaca” és aquest documental que es va presentar el 28 de novembre i que duu per títol “Llavors que porta el vent”**, i que, com bé van explicar els seus autors, és la traducció poètica del títol original que havien pensat, “Dientes de león”, fent referència a la planta, però que en català seria “Lletsons d’ase” i no els agradava.

És de destacar que el documental, de poc més de 12 minuts de durada, està tot fet i ideat pels alumnes participants del projecte, des del guió, story-board, la banda sonora (excel·lents cançons, "Habibi" i "Halik lia blachi", de Chaimae Kaouch), la filmació, el muntatge, etc... I quin és el resultat? Espero que pugueu veure-ho vosaltres mateixos. Només vull dir que no sembla un treball d’afeccionats, de nois i noies d’institut. Es veu que han esmerçat moltes hores en cada tasca perquè el producte transmeti un missatge. I us puc assegurar que ho han aconseguit!

El fil conductor és la història de María Antonia Ramírez, mare d’una noia de l'institut, i la seva lluita des que va arribar a Catalunya per poder portar els seus fills amb ella. Paral·lelament a aquesta història, un grup d’alumnes de l'institut de diferents cultures conversen en una taula rodona sobre les diferències entre Badalona i el seu país, sobre les seves expectatives vitals, sobre la relació amb els altres alumnes, sobre com els agradaria que fos el barri de St. Roc... Especial menció cal fer a dues reflexions que denoten molt la seva evolució. La primera és d'una noia marroquina que assenyala: “tapada y sin tapar, yo creo que una mujer tiene que expresar, que hablar. Porque también una mujer tiene su libertad”. Poc abans, un company seu havia constatat: “ellas no son como las chicas de Marruecos, la verdad. Han cambiado demasiado” (només constata un fet, no és cap retret). Aquest mateix noi, Youssef Ghammat, fa la reflexió final en dir: “yo creo que la gente tendría que ser como yo. ¿Sabes por qué? Porque yo conozco mucha gente del instituto que dicen: "porque sea de esa raza, a mí no me cae bien, o sea, que no le hablo". A mi me da igual que sea de una raza o de otra, yo voy a hablar con todo el mundo. Y es verdad, yo me hablo con todos, con todos." Fos en negre. Final. Títols de crèdit.

Al finalitzar la projecció, vaig poder parlar amb alguns dels alumnes de forma distesa. Els vaig felicitar per la feina feta i també vaig poder compartir sentiments amb ells: el de tenir una cultura d’origen que no he volgut perdre mai -la del meus pares i avis, de la que em sento molt orgullós- i una cultura d’opció –la que m’ha permès progressar a Catalunya i que és pròpia del meu fill-. Totes dues m’han fet el què sóc i no penso renunciar a aquesta riquesa, que també és la riquesa del meu poble, del meu país. Els vaig dir tot això, però no paternalment, sinó de tu a tu. Crec que ens vàrem entendre. Vaig donar records a la Karelin, la noia d'Hondures, per a la seva mare, que no va poder venir a la presentació perquè estava treballant i vaig sortir de l’IES Eugeni d’Ors agradablement afectat, pensant que la seva història també és la meva i que, amb totes les dificultats, aquest país de 7 milions de persones té futur si ho fem mínimament bé.

En arribar a casa, em vaig gastar una fortuna enviant els versos de David Wilmon als meus amics per sms, perquè sintetitzen magistralment el missatge d’aquestes llavors que el vent ens ha portat.



*Al llibre "La Huaca, El tresor amagat. Contes del món" es diu: "Hem investigat la significació de la paraula Huaca i hem arribat fins a les explicacions de l'inca Garcilaso de la Vega, al segle XVI. És un vocable de significació molt ampla i difícil de precisar, que es refereix al que és valuós, sagrat, inefable, però també al que és extrany i nou, excèntric i diferent, sorprenent i inesperat, incomprensible i fascinant: "tots i totes -hem pensat- tenim, doncs, una huaca, amagada o explícita". A més, una tradició popular actual, bastant estesa a Sud-amèrica, diu que les huaques són tresors enterrats que es mostren amb una llum misteriosa sols a persones d'esperit noble i honest... I ens ha agradat, encara més, el títol de La Huaca per al nostre recull, malgrat que no hi hagi una paraula semblant en català."

** "Llavors que porta el vent", és una producció d'Amics de la UNESCO de Barcelona, amb la col·laboració de la Fundació Viure i Conviure de Caixa de Catalunya i el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya.

El racó d'en Jaume Arqué: "Això no és vida"

Badalona,2 de desembre de 2007
Cicle:Teatre
Espectacle: "Aixó no es vida"
Intèrprets: Gloria Castaño, Joana Matallana, Isabel Escobar, Montse Rodri i Karmen Muñoz.
Lloc: Espai Betúlia
Producció: Grup Titania - Orfeó Badaloní.

Per comença cal dir que els de l'Orfeó ens han descobert un espai escènic a tenir en compte, doncs, a part de la fredor de l'arquitectura de "can Casacuberta" el seu condicionament fa de l'Espai Betúlia un lloc acollidor i ofereix moltes possibilitats de muntatges escènics. Cal tenir-lo present.

Una molt bona entrada, cal dir que la major part del públic era familiar, en una nit amb altres esdeveniments aliens al Teatre. Poca puntualitat a l'hora de començar i bon ambient.

En Paco Garcia va crear un montatge senzill i amb una funcionalitat total respecte al text, jugant amb tota la llegenda que existeix al voltant del color groc, vestint a les actrius d'aquest color i a part de que no te res que veure amb el text, tampoc va aportar res al desenvolupament de la representació. Val per ell i per tots els directors que s'inicien, doncs ja ho hem vist en altres representacions, es molt lleig l'efecte semàfor en un escenari, suposem que probablement els mitjans tècnics no son els adecuats, si es així hi ha moltes altres solucions abans de produir-lo. Cal dir que ens satisfà l'ànim d'en Paco i creiem que dia a dia es superarà.

En quant a la interpretació, totes les actrius van mostrar una disciplina encomiable, potser unes amb més encert que altres i en linees generals dominaven el text, però s'ha de tenir en conte que tota persona que puja dalt d'un escenari i interpreta un text, cal que el faci arribar al públic de la forma més entenedora possible. Ens agradaria que totes elles es prodiguessin en el món del Teatre, que seguissin aquests primers passos, doncs van demostrar forces possiblitats.

Jaume Arqué

"JEU" (Joc), al Festival Internacional FILMETS de Badalona

El passat divendres 16 es va inaugurar la 33a edició del Festival Internacional FILMETS de Badalona. Un certamen de curtmetratges consolidat a la ciutat i arreu del món i que 7 anys després de la seva tornada ha sabut anar creixent en difusió i activitats paral·leles que involucren cada cop més a la ciutadania (enguany s’ha assajat fer sessions als centres cívics de la ciutat per tal d’acostar el festival als barris). No cal dir que el festival és conegut per la seva qualitat i per ser realment internacional.

Com que tot això ja és sabut per tots, em permeto compartir un parell de reflexions amb als organitzadors, des de l'estima i el respecte que saben que els tinc.

La primera reflexió fa referència a la Sessió Inaugural. En les edicions dels darrers anys observo que l'acte ha perdut espectacularitat, en el sentit més pur de la paraula. No n'hi ha prou amb ser benintencionats; s’ha de ser bo i realment els guionistes del pressumpte informatiu de benvinguda no ho van encertar gaire.

La segona consideració és que cal ser més curós amb la selecció del material que es mostra en la Sessió Inaugural, des del meu punt de vista no massa afortunada. Aquesta selecció dels curts de presentació del Festival hauria de ser un al·licient per a tot tipus de públic i, per tant, un tastet intel·ligent de totes les seccions, però amb la picaresca de que agradi a la majoria (tant als que aposten per l’experimentació, com pels més “gore” o els més compromesos o els que simplement volen diversió). Personalment, només vaig gaudir amb “Fetch” (per la seva irreverencia en només 1’15’’) i, especialment, amb “Salvador (Historia de un milagro cotidiano)”, del ceutí Abdelatif Hwidar, primera història que he vist sobre l’atemptat de l’11 M i que, malgrat la seva predictibilitat, em va noquejar.

Per la meva feina serà dificil que pugui anar sovint al festival i em perdré títols que, a priori, semblen més que interessants. Però avui, i gràcies al meu fill, no m’he perdut un gran curt que espero que al jurat del Festival no li passi desapercebut. El curt es diu “JEU” (Joc) i ha estat programat el diumenge 18 de novembre a les 12h a la “sessió infantil”. He revisat diverses vegades el programa i no l’he vist programat en altres sessions; és una llàstima perquè, al meu parer, no és un film adequat per aquesta sessió. O almenys únicament per aquesta sessió.













“JEU” és un curt d’animació, dirigit i produït per Georges Schwizgebel (Suïssa-Canadà), que presenta tot un joc de dibuixos i de música. Ja des del primer fotograma comença a jugar amb elcompte enrere dels numeros que donen peu al seu propi nom i les lletres J, E i U, volen, es multipliquen i ens envolten en un vol ple de lirisme. A continuació les imatges se succeeixen, al ritme frenètic que marca l’scherzo del concert per a piano núm. 2, opus 16, de Prokofiev, passant del detall per arribar al dibuix sencer, es passa pel jocs esportius, pel joc de la multitud a la ciutat, pel joc de l’art, pel joc de la sala de concerts, pel joc de la música i marxa enrera fins a composar la paraula “JEU”, novament. Final. 4’ de fascinació total, d’atordiment intel·ligent.

Llum a la sala... rumors dels menuts i un segons després un bon curt infantil “Cookie Battle ”, a l’estil de Toy Story. El que ha preferit el meu fill.

En acabar la sessió, surto del Teatre Zorrilla agraint al meu fill haver volgut anar a la sessió infantil, però pensant que potser només jo i el meu amic Martí de 2 anys –que anava repetint: que bonic, que bonic, que bonic, ...- ens hem quedat fascinats amb aquest joc que és “JEU”.

Oh, Uclés!

El passat dia 25 d'octubre d'enguany es va presentar a L'Entresol de La Pedrera el llibre "Oh, Uclés" i, per desig del propi autor, en Josep Uclés, també es va presentar al Museu de Badalona el passat 6 de novembre, comptant amb la presència d'en Josep Uclés, d'en Julià de Jòdar, d'en Vicenç Altaió, de mi mateix i del Regidor de Cultura i de Patrimoni Cultural i Vicepresident del Museu de Badalona, en Jaume Vives. Transcric a continuació la meva intervenció en aquesta presentació:

Bona tarda,

1. Agraeixo la possibilitat que se’m dóna de formar part d'aquesta taula, amb companys de Corporació i intel·lectuals de la talla d'en Julià de Jòdar o d'en Vicenç Altaió que m’acompanyen, per presentar el llibre “OH, Uclés”. La meva presència aquí només és deguda a una circumstància. No té res a veure amb el meu anterior càrrec ni per suposat amb l'actual, sinó que es deu a la generositat d’en Josep Uclés que de seguida que va saber que publicaria el llibre em va demanar que fos present en la seva presentació a Badalona. Ell sap que em fa molt feliç ser aquí, avui.








I us podeu preguntar raonablement: quin és el meu paper aquí? De fet, els companys dels serveis de protocol de l’Ajuntament han anat una mica de cap per poder-me encabir correctament a la invitació d'avui. Això m’ha servit per reflexionar què podia aportar jo a aquest acte. Doncs bé, després de rumiar-ho molt, crec que no vaig desencaminat si dic que avui sóc simplement un ESPECTADOR de l’obra de l’Uclés, o si voleu, essent més precisos, un “VOYEUR” de l’obra que recull el llibre. Per tant, les meves opinions s’han d’entendre dins d’aquest paper: miro i opino. I les meves opinions són les d’una persona interessada, però sense una base teòrica o institucional.

2. Tot i així, la presentació d’aquest llibre representa per mi L’ÈXIT D’UN FRACÀS. M’explico. A la setmana de conèixer l’Uclés la Nit de Santa Llúcia de Granollers l’any 2003 (ens presentà en Joan Mayné), ja em va parlar del seu barri de La Salut, on va néixer, i em comentà que en motiu dels seus 45 anys s’havia auto-regalat uns dibuixos per cada any de la seva vida. Jo, que coneixia poc la seva obra, esperava una sèrie de dibuixos que recordessin el seu entorn i el pas del temps, del seu temps. Però el que em vaig trobar van ser unes fotografies d’un dibuixos plens d'erotisme i poesia. Es relacionaven per la temàtica, però no tenien ni un ordre pre-establert ni una relació directa amb el barri de La Salut (vaja, al menys que jo reconegués, i admeto que ha canviat i s’ha urbanitzat molt, començant per l’autopista!).

Vam decidir que el Museu de Badalona col·laboraria en l’edició del llibre, com ja havia fet abans l’Ajuntament amb “Josep Uclés... com un cos anònim de veus” de Glòria Bosch, l’any 2000. Era i és un material que mereixia una publicació correcta i una bona distribució. En Josep es reuniria amb en Julià de Jodar, amb en Vicenç Altaió –aquí presents- i la resta de persones que col·laborarien en el llibre i el Museu parlaria amb diverses editorials. La feina es va fer per part de tothom, però... ai, làs! l’Ajuntament va aprovar un necessari pla de sanejament que va fer impossible tirar endavant el projecte en el mandat anterior. Però l’Uclés no es va desanimar i un bon dia, a final del mandat, em trucà per dir-me que March Editors publicaria el llibre. Era doncs, finalment, un èxit (l’edició del llibre) però també un fracàs personal meu (no havia pogut aconseguir que l’Ajuntament hi participés en aquesta ocasió). Tot i així l’Uclés havia exposat al Museu al juny del 2006 el seu “Manual de supervivència en una gran ciutat”; exposició de la que es va esdevenir l’acord per adquirir el quadre de gran format “Ajuda’m”, que actualment està exposat permanentment a l’Edifici del Viver de l’Ajuntament.








3. Però tornem al dia que Uclés em va parlar de la seva història, LA HISTÒRIA QUE SUSTENTA ELS DIBUIXOS I EL LLIBRE EN SI. És la història d’un nen de la Badalona de postguerra, en un barri gris, amb senyores i senyors vestits de negre, tristos, i de com de cop i volta una senyora lluent i estranya de Barcelona i els seus fills s’instal·len en el barri, amb el sotrac corresponent. Al nen Uclés se li obren tots els colors dins de la grisor general, però sobretot un, el color que no deixa de repetir-li la “senyora”: el blau del cel, el blau del cel. I, a més, li afegeix, fins i tot el dia de la partida brusca de la família: “tu guanyaràs la batalla del blau del cel".

Com ell mateix explica en el llibre, de forma magistral i tendra alhora, anys més tard va descobrir el llibre que George Bataille havia escrit a Barcelona i que duu per títol “El blau del cel”. El pensador francès l’havia escrit l’any 1935 –amb l’escenari dels esdeveniments del 1934 - però no l’havia publicat fins el 1957. En un paràgraf cap al final, el personatge, Troppmann, diu:
“Quería bañarme en Badalona. La playa estaba desierta. Me desnudé en el coche y no me tendí en la arena: entré corriendo en el mar. Dejé de nadar y miré el cielo azul”.

Potser la veïna de l'Uclés infant havia tingut alguna relació amb George Bataille? Seria algunes de les dones que apareixen al llibre? Li parlava en clau al dir-li que ell guanyaria la batalla (Bataille) de “el blau del cel”? Crec que ni l’Uclés ni ningú no ho sabrem mai, però en tot cas sí que és evident que en aquesta història s'hi troben els blaus de les seves obres i “l’origen du monde” eròtic de l’Uclés.
















4. PARLEM DEL LLIBRE? Us recomano que el tingueu a les mans abans d’obrir-lo i us prengueu uns segons per gaudir de la seva factura. Magnífic! Un cop fet, ja podeu endinsar-vos en una experiència que tant pels dibuixos en sí, com per les excel·lents col·laboracions literàries, us traslladaran a una espècie d'exaltació, d’aquestes que t’omplen el pit de felicitat.
















Veureu que els dibuixos tenen dos plans i, per tant, dos nivells de lectura. Això és típic dels darrers Uclés. En aquest cas, per poder gaudir de les escenes eròtiques i, per què no dir-ho, explícitament sexuals, s’ha de traspassar pel lluent primer pla, en el que normalment animals de diferents menes, sobretot marins, donen el sentit o contrapunt al dibuix en sí mateix (per exemple “El peix espasa”, “La llengua de la granota” o “Indefensió davant la pantera”). No sempre són dos plans estancs; moltes vegades els dos nivells interactuen, essent l’un el complement de l’altre (“El peix i la pastanaga” o "Necessitats de l'artista", per exemple).

Tot plegat ens porta a un món oníric i quotidià alhora; animal en ambdós sentits, on triomfa la natura per sobre de la cultura civilitzadora. Tot és lícit, totes les pràctiques sexuals són normals, tot és permès, en plena llibertat. Dibuix rere dibuix es respira una certa innocència primigènia, una absoluta llibertat i una poesia plàstica que t’omple i que només els títols fan que es transformi també en un somriure irònic. Gaudim amb l’Uclés.
















5. La contemplació de l'obra no deixa indiferent i per aquells que puguin considerar la temàtica agosarada o fins i tot ofensiva, permeteu-me que em remeti a un text escrit per una dona francesa, sens dubte avançada al seu temps i clarivident en aquests temes. Aquesta dona és Émilie de Breteuil, Marquesa de Châtelet, que va viure a la primera meitat del segle XVIII. Als 10 anys ja havia estudiat matemàtiques i metafísica; als 12 ja dominava fins a 4 idiomes diferents i traduïa el llatí; estudià Descartes, Leibniz i Newton i escrigué els seus propis llibres. El text de la Marquesa de Châtelet diu:

"Empecemos diciéndonos para nuestro fuero interno, y convenciéndonos bien, que no tenemos nada que hacer en este mundo, sino procurarnos sensaciones y sentimientos agradables. Los moralistas que dicen a los hombres "reprimid vuestras pasiones y domeñad vuestros deseos si queréis ser felices", no conocen el camino de la felicidad. Sólo somos felices gracias a las inclinaciones y las pasiones satisfechas; digo inclinaciones porque no siempre somos lo bastante felices como para tener pasiones, y a falta de pasiones, bien está contentarse con las inclinaciones. Pasiones tendríamos que pedirle a Dios si nos atreviéramos a pedirle alguna cosa, y Le Nôtre tenía mucha razón al pedirle al Papa tentaciones en lugar de indulgencias."

6. Hem d'agrair a l’Uclés haver-se fet aquest regal d’aniversari, haver reflectit així els seus 45 anys i celebrar-los i compartir-los amb nosaltres. I, per acabar, em vénen al cap uns versos de Luís García Montero, el poeta de Granada, que diuen:

“Porque existe una esquina
donde suele citarse la memoria
con la imaginación”.

Memòria i imaginació. Origen badaloní i obra universal. L’Uclés insisteix en aquest llibre que “tot el misteri de la vida continua essent el blau del cel”, però vostès estaran d’acord amb mi que ell no ha decebut la “madame” que de nen li predigué que "IL VA GAGNER LA BATAILLE DU BLEU DU CIEL".

Gràcies.




Imatges:
1. Portada del llibre "Oh, Uclés"
2. Fotografía de Josep Uclés i Julià de Jòdar a la presentació del llibre al Museu de Badalona. El Punt.
3. Reproducció de "Ajuda'm".
4. Reproducció de "M'agraden les llagostes".
5. Reproducció de "Necessitats de l'artista".
6. Repdroducció de "La bella Laura".

El racó d'en Jaume Arqué: "Tres Dramolette"

CICLE: TEATRE
ESPECTACLE: "TRES DRAMOLETTE"
INTÈRPRETS: Rosa Mª Sardà, Pepa López i Mercè Pons.
DIRECCIÓ: Carme Cané.
PRODUCCIÓ: Centre d'Arts Escèniques Reus.

Com diu la directora de la producció, "Tres dramolette" és un text que en "....l'hora i escaig que ve a continuació està plena de Teatre", i aixó es el que ens van oferir la Rosa Mª Sardà, la Mercé Pons i la Pepa López amb una gran interpretació. Va ser una nit de veritable Teatre on unes grans actrius van transmetre un text elaborat per Thomas Bernhard, un autor alemany, que a la manera d'alguns autors catalans vuitcentistes que se n'enfotien del món que els envoltava, ell ho fa de tot el món que l'envolta,-llegim: representants, autors, directors, intèrprets, premsa, públic, etc.- i que de la mà de la traductora Anna Soler Horta i de l'adaptació -(per fer venir ganes de llegir-lo sencer) de Rosa Ma. Sardà i Carme Cané, té un fidel reflexe en l'actual món del teatre català, on potser caldria llegir el text i llegir-lo entre línees per treuren tot el suc que s'ha suposa des del pati de butaques.

En quant a la interpretació ja m'hi he manifestat des de l'inicï de l'escrit i potser més d'un espectador es va sorprendre de la Sardà que va veure al Zorrilla, però el que probablement molts no coneixien és la diversitat dels seus registres demostrats en moltes ocasions, per tant he de dir que la Sardà va oferir una de les seves grans actuacions. L'actriu que hem va sorprendre més va ser la Mercè Pons, doncs li recordo poques actuacions, i la veritat es que la que li vam veure al Zorrilla es digne d'una gran actriu, que per poc que li somrigui la sort pot arribar a ser una de les grans de l'escena catalana ja que em va agradar molt en els dos personatges que va interpretar. Per part de la Pepa López, de qui em manifesto "fan", va estar a un gran nivell, perfecte en tot moment i transmetent una seguretat formidable. Enhorabona per l'interpretació i gracies a totes tres.

Molt encertat el muntatge ideat per la Montse Amenós que dona una total agilitat a la representació amb una estructura aparentment simple.

I per acabar, constatar el que vaig escriure en la critica de "L'Edèn", aforament gairebé, a punt d'exhaurir-se les localitats. Hi actuaven actrius "mediàtiques", encara que a l'acabar i havia molts comentaris que no aprovaven l'espectacle.

Jaume Arqué

El racó d'en Jaume Arqué: "Murtra Ensemble"

CONCERT DE PRESENTACIÓ DE LA "MURTRA ENSEMBLE"
DIUMENGE 21 D'OCTUBRE DE 2007
TEATRE ZORRILLA

La data de l'encapçalament pot ser histórica dins la vida cultural de la nostra ciutat, ja que des del temps d'aquella Orquestra de Cambra, molts anys dirigida per l'entranyable mestre Solà, el món musical badaloní no ha tingut una referència de qualitat, com pot ser aquesta agrupació que tant bona imatge ens va oferir el dia de la seva presentació.

A part del judici musical, vull manifestar que la posada en escena ens va agradar. El sortir de forma discreta de la coneguda uniformitat en el vestuari dels integrants de l'orquestra, donant-li una mica de color al conjunt, així com el fet de volguer fer arribar al públic l'argument de les composicions i les seves característiques musicals, ho creiem molt plausible, encara que s'ha d'anar molt en compte en l'ús dels mitjans audio-visuals en un escenari, doncs pot ser que la realització no sigui prou reixida com va passar en aquesta presentació.

No cal dir que el Zorrilla va presentar l'aspecte de les solemnitats i per part nostra només demanem continuïtat , si no aquest fet passaria a ser un més dels que masses vegades es donen entre nosaltres i no estaria malament que s'ens oferissin tres o quatre concerts al llarg de l'any, així com cuidar de la millor manera possible la publicitat d'aquest conjunt.

Respecte al judici musical de l'actuació de la "Murtra Ensemble" creiem que cal assenyalar l'encert en les composicions escollides, ja que tant les "4 Escenes d'infants" de Frederic Mompou i "El corregidor y la molinera" de Manuel de Falla, van ser una pura delicia per les orelles dels entesos, com per les dels que musicalment no en som tant i els comentaris captats a la sortida eren d'una aprovació total on es destacava primordialment l'exquisidesa demostrada en tot moment per tot el conjunt orquestral sota la batuta d'en Xavier Puig, amb les pinzellades de la ballarina María Hernández i la mezzosoprano Clàudia Schneider.

Així doncs, nit a recordar per la cultura de la nostra ciutat, però repetim, que no quedi només en aquest record.


Jaume Arqué

La meva primera vegada

"Los socialistas no mueren, se siembran"
(Pablo Iglesias)

Dedicat a tots aquells que havent lluitat pels ideals socialistes d'un món millor
no han pogut veure com l'esquerra tornava a governar
i que han ajudat a forjar els meus valors.

Fins al dia d’avui, 28 d’octubre, no m’he deixat vèncer per la melangia dels 25 anys de la victòria socialista a les eleccions generals d'Espanya; però l’acte del partit d’avui amb el vídeo de l’època afegit al ressò mediàtic de la data, m’han fet retornar a aquells dies, a aquell any.

Aquest escrit també s’hagués pogut titular, parafrasejant a Pablo Neruda “nosotros, los de entonces, seguimos siendo los mismos”, ja que els que vam iniciar el nostre compromís en aquella època seguim lluitant amb el mateix compromís social i polític; però he preferit donar-li el títol que figura a l'epígraf perquè el 28 d’octubre de 1982 va ser la meva primera vegada: em vaig estrenar com a elector i vaig votar “Pel canvi” que proposaven el PSOE i el PSC i per Felipe González, candidat a President del Govern d’Espanya.

Aquell estiu havia fet la selectivitat –coincidint amb el Mundial de Futbol i en Naranjito- i m’estrenava com a estudiant de Dret, després de descartar definitivament fer Medicina. A la Facultat de Dret encara es respiraven aires totalitaris, el SEU encara existia, però també hi havia professors tant rellevants com Jordi Solé-Tura, en Pere Jové o uns jovenets Joan Subirats, Marc Carrillo o Tornos. Entre els alumnes d’aquesta promoció hi havia en Ricard Gomà (ara regidor de Barcelona per ICV-EUiA), Jaume Ciurana o Carles Campuzano (el primer regidor de Barcelona i el segon diputat, ambdós de CiU) i, àdhuc, Daniel Sirera (PP). Vaja, una generació amb vocació política.

Aleshores ja feia uns anys que jo estava molt a prop del PSC (PSC-PSOE) –nom oficial de l’època-, ja havia patit l'espant del 23-F i alguna amenaça de l’ultra-dreta, però aquella campanya la vaig seguir bàsicament pels mitjans de comunicació.

Encara recordo a Felipe González a l’autocar del PSOE dient quelcom com ara: “Yo les pido a los jóvenes que entren en el partido. Que entre aire fresco y que se hagan un espacio, aunque sea a codazos”. Un clam a la participació política que resultà impactant per a un jove com jo, que es reconeixia en la modernitat d’aquest partit, però també en l'herència del partit del meu avi i pare.

Dies finals de la campanya. Nou espant per l'avortament d'un cop d’estat preparat pel dia 27 d’octubre. Tires de papers enganxades a sobre de la propaganda, dient, més o menys: “No al cop d’estat. I som molts més!”. Míting final a la Monumental. No s’hi cabia. Jo amb el meu pare al costat, sempre. Vam seguir el míting des de fora, a través d'unes pantalles gegants que s'hi havia instal·lat. Recordo a més d’Obiols i de Felipe, a un jove filòsof anomenat Rubert de Ventós, al que acabaria admirant fins a la data.

28 d’octubre. Alfonso Guerra surt per televisió i canta els número de diputats: PSOE 202, 10 milions de vots! Gran alegria a casa. El meu pare no podia contenir les llàgrimes perquè arribava el que l’avi sempre ens havia dit que arribaria, i no ho podia veure. Felipe i Guerra a l'Hotel Palace de Madrid. Primer missatge institucional de Felipe. Començaven 14 anys de govern socialista.

Foren anys decisius per a la modernitat d’Espanya, com ho foren també per a la meva dedicació política: la campanya de la OTAN (amb la Joventut Socialista de Catalunya en contra); el descobriment del rigor intel·lectual de Raimon Obiols i del sentit de partit de Josep Ma. Sala; els congressos del Partit a Girona amb la crítica d’Obiols a “l’apoteosi barroca del diners” i a Sitges; en Xavier Soto i les gresques dels Consells Nacionals; les campanyes de les autonòmiques (“Pujol sí, però el rom” / “Marta sí, però la Sánchez”); la primera vaga general contra el govern -i jo treballant-; el “plan de empleo juvenil”; la LODE; la reconversió industrial; Solidarnosk a Polònia, etc... També foren anys de creixement personal: el “Werther” de Pilar Miró, els llibres de Milan Kundera, la música de Battiato o el redescobriment de Jacques Brel i Brassens, les pel·lícules d’Ettore Scola o d’Andrei Wajda, el “Thriller” de Michael Jackson, etc...).

“Y era el tiempo del cambio...”, com cantava Miguel Ríos, però aviat vam veure que “esto no es Hawai, qué guay”, com cantava Loquillo. Tot això, i més, ha passat pel meu cap avui, així, desordenat; amb l'absència del pare. Del cap al cor o del cor al cap, no ho sé, com vulgueu. 25 anys d’una data, 25 anys que un dels partits dels perdedors va conquerir el poder democràticament!

"L'Edèn", per Jaume Arqué

CICLE.- Teatre
ESPECTACLE.- L'EDEN d'Eugene O'Brien (traductor: Joan Sellent)
INT'ERPRETS.- Teresa Sáncez i Jordi Figueras
DIRECCIÓ.- Jordi Vilà.
PRODUCCIÓ.- Centre d'Arts Escèniques de Terrassa

Text estrenat la passada temporada al Teatre Tantarantana barceloní original d'un irlandès anomenat Eugene O'Brien que en Jordi Vilà va veure a Londres on tenia un gran èxit, va fer-se amb els seus drets i en la seva estrena va tenir un molt bon acolliment de la premsa especialitzada.

El text es realment actual on s'ens retrata de forma descarnada un dels casos que es donen en part de la nostra societat on "...una parella que porten deu anys casats i tenen dues filles no saben, no recorden quant fa que no surten junts una nit, quant fa que no parlen junts o que no tenen cap relació". Queden per sortir una nit, ella s'ha aprimat i està de molt bon veure, ha trobat un cangur. Esperen aquella nit, cadascú amb la seva fantasia. Beuen i tot se'n va en orris. No troben "L'eden"

Un text d'aquest tipus, que de fet son dos monòlegs creuats, requereixen una interpretació de molta qualitat i cal dir que tant la Teresa Sánchez com en Jordi Figueras ens van semblar dos grans actors, ell mostrant un gran domini escènic es va anar destruint segon a segon fins arribar a unes escenes finals realment emocionals i ella en tot moment va oferir una ternura que arrivaba molt endins, mostrant moments realment dramàtics que es fonien en una sensibilittat realment plausible i en mig de tot això es notava l'enorme treball de taula on el judici de cada frase es feia del tot necessari.

En resum una gran interpretació, unida a una formidable direcció sense grans escarafalls, on no tot s'acaba en l'excel·lent direcció dels actors, sino que en Jordi Vilà va encertar amb la nuessa de l'escenari, amb la simplicitat dels elements decoratius i per descomptat amb una il·luminació cabdal pel desenvolupament de la representació.

Jaume Arqué

Per tenir-ho en compte: Perqué el públic badaloní no va al teatre, quant no hi ha cap personatge mediàtic en el repartiment?. Hem d'afegir que a part dels que van assistir a la representació per un fet concret, el públic assistent pel que s'oferia, eran molt pocs. Així que un "cero patatero" pel públic.

"Kabaret Obert", per Jaume Arqué

CICLE.- Poesia i cia...
ESPECTACLE.- KABARET OBERT, videopoemes i polipoesía
INTERPRETS.- Xavier Sabater+Joan Casellas i Pere Sousa
ORGANITZA.- ASSOCIACIÓ CULTURAL DE POESIA PONT DEL PETROLI.

Segona proposició poètica que els del "Pont del Petroli" han fet en aquest cicle i la veritat és que el que signa aquest comentari en va sortir una mica "escaldat" i escoltant alguns comentaris dels més o menys quaranta assistents , em sembla que no vaig ser sol.

No sòc cap erudit de la poesia i estic molt lluny de definir-me com un entès, però sempre hi pensat que a partir de la poesia més clàssica , el "jugar" amb les paraules, donava peu a aquesta poesia contemporània on crec que en Joan Brossa és el més clar exponent, a part de que el poeta barceloní entrès a ser un mestre en les seves incursions a la poesia urbana, a la poesia visual, als poemes objecte i a la poesia escènica, recordant com a poemes urbans mès coneguts el "Badalona-1987" i el "Barcino".

No tenim cap dubte que Xavier Sabater, Joan Casellas i en Pere Sousa, amb els seus "video-poemes", "polipoesia", poesia econòmica , "enfarfolls", mots, etc.etc. van oferir una notable mostra de les mès dignes i modernes corrents d'aquesta poesia contemporània, on estem convençuts de que son uns "primers espases", com així ho demostren els seus "curriculums", però un espectacle com el que s'ens va oferir creiem que nomès es apte pels seguidors d'aquest moviment, els altres apart de cinc o sis poemes on la base era la paraula, poc interessats estem per tornar-hi.

Jaume Arqué

Rapejar en català?

Ara que la Fira de Frankfurt ja s'ha clausurat i abans que pugi de to la polèmica sobre la presència catalana a la Biennal d'Art de Venècia (on és sabut que si no tens pavelló propi a “I Giardini”-recinte firal-, t’has de buscar la vida al nucli històric i sempre seràs tractat com a esdeveniment col·lateral), vull posar un parell d’exemples que ens han de fer reflexionar sobre l’ús social del català. Potser tenim una literatura potent i consolidada, però també tenim una utilització pobra i feble de la nostra llengua al carrer.

A Frankfurt hem exportat el Sònar Festival, de música electrònica, -som així de moderns-, però seria impossible exportar l'Hipnotik Festival, esdeveniment molt important sobre cultura hip hop, que cada any es desenvolupa en el marc del CCCB i que enguany, a més, ha tingut cabuda al Grec. I sabeu per què? Senzillament, perquè no existeixen raperos en català. I us puc assegurar que sé de què parlo. Badalona ha co-organitzat 3 vegades la final de l’Estat i de la Península de l’event de break dance més important a Europa, “The Battle of the Year”. Vénen joves de tot arreu, però mai he sentit rapejar en català. Fins i tot, al final de l’anterior mandat, essent regidor de Cultura, vaig intentar organitzar un concurs de hip hop entre els joves raperos badalonins. Impossible! I no penseu que només és un fenomen que succeeix amb joves castellano-parlants, sinó que és comú també als catalano-parlants.

Un altre exemple el vaig veure el passat dimarts al K3, al programa “Atrapasons”, que s’emet en horari infantil-juvenil. Acostumo a veure'l amb el meu fill per l’originalitat amb la que tracten l’accés a la música. Doncs bé, una part del programa anava dedicada a la cultura hip hop. Nois parlant en un correcte català anaven explicant els conceptes bàsics del hip hop: què significava el break dance, dj’s, mc's, graffitis, beatbox, etc... i anaven posant exemples. Jo anava just de temps per arribar a una reunió, però em vaig voler esperar a que "rapegessin". Estava convençut que al C33 tampoc rapejarien en català, però em quedava el dubte. I què va passar? Que van rapejar en castellà! Previsible.

Es pot argumentar que el hip hop no és un mitjà d’expressió majoritari, que és d’arrel nord-americana i algunes coses més, però amb tot això només amagarem la realitat. Hi ha un gran col·lectiu de joves que s’expressen en aquesta cultura urbana i siguin catalanoparlants o no, i, en tot cas, havent fet immersió lingüística tots ells, han desterrat el català com a llengua de comunicació. A aquests hem de sumar els que parlen català a classe i castellà al pati.

El català corre el risc de restar exclosa com a llengua de lleure, com a llengua viva, en evolució. És que potser únicament aspirem a una llengua literaria, allunyada de la parla de la gent? Una mena de llatí per a entesos molt reconeguda a nivell internacional? És cert que hi ha factor exògens que no ens ajuden gaire (ni els mitjans de comunicació, ni les “majors” de cinema americà, etc...), però alguna cosa no estem fent bé també a nivell de carrer, quan les generacions més joves, escolaritzades en català, no troben atractiu, ni consideren el català com a llengua d’expressió quotidiana. Ni tant sols amb l’ham de que el mercat necessita música rap en català com jo no m’he cansat d’utilitzar als raperos badalonins.

Ens cal rapejar en català. No ho dubteu! Si això passés, alguna cosa molt positiva hauria canviat en l’ús social del català.

Si voleu viure de prop una experiència de hip hop badaloní, us convido el proper dia 17 de novembre a partir de les 5 i fins les 10 de la nit a la "I Hip Hop Jam La Colina" al Centre Cívic de la Colina. I a veure si hi ha sort!!

"Ocean without a shore" (Oceà sense riba)

Finals d’agost. Escapada a Venècia per ensenyar-li la Sereníssima al meu fill, que no para de preguntar per la ciutat de Marco Polo, en la que els carrers són d’aigua. Per a mi, a més, és una oportunitat per veure algunes de les manifestacions de la 52ena Biennal de Venezia d’Art. Em busco temps suficient per escapar-me a veure:

“Sequence 1”, pintura i escultura de la col·lecció de François Pinault al Palazzo Grassi -amb la impressionant escultura “Very Hungry God” (“Déu afamat”) de Subodh Gupta (Nova Delhi, 1964), mirant al Gran Canal-,

“Barney/Beuys, all in the present must be transformed”, a la Peggy Guggenheim Collection (on es comparen les obres d’aquests dos artistes de llocs i generacions diferents, però amb certs llenguatges comuns),

i, per últim, la video-instal·lació “Ocean without a shore” (“Oceà sense riba”) de Bill Viola, a l’Església de Sant Gallo. És d’aquesta video-instal·lació de la que vull parlar.

Abans però, vull remarcar que, tant al Palazzo Grassi com a la Guggenheim em sento orgullós de Barcelona. No crec que exageri si dic que estem al capdavant de l’art contemporani europeu. Les exposicions vistes són iguals (Barney/Beuys) o notablement inferiors (“Sequence 1”) a les que podem contemplar al MACBA o a la Fundació Miró, per exemple. Borja-Villel, Rosa Ma. Malet o Josep Ramoneda són intel·lectuals de primera línea. Barcelona no necessita un Guggenheim per estar situada en el mapa cultural europeu.

Però tornem a la Chiesa di San Gallo. Es tracta d’una capella privada del segle XV al costat de la piazza di St. Marco. Traspassar la seva porta i entrar en el seu interior és endinsar-se en una experiència extraordinària. Es passa de la claror del dia a la foscor més absoluta, estem a “Ocean without a shore” (“Oceà sense riba”).

En els tres altars de la capella, Bill Viola ha instal·lat tres pantalles de plasma verticals en les que es projecta en blanc i negre una figura humana a cada pantalla (rodades amb velles càmeres de vigilància dels anys ’70, amb poca definició). De sobte una d’elles comença a caminar des del fons de la pantalla cap endavant, cap a nosaltres. En un moment determinat, travessa una cortina de llum –que en realitat és un raig d’aigua que cau des d’una alçada de més de 2 m, essent el moment més espectacular i delicat de captar- i es corporifica, pren cos, i color. Torna a la vida. Menys una nena que toca insistentment la cortina i no la traspassa, un darrera l’altre, pantalla rera pantalla, tots hi tornen. Hi ha homes i dones, joves i vells, blancs i de color... Al tornar, gairebé tothom respira profundament, es toquen per confirmar la seva corporeïtat, la seva nova encarnació. Ens miren. Gairebé ningú somriu, ans al contrari, la seriositat o un cert gest de dolor ens fan adonar que no estan a gust entre nosaltres, potser es troben amb el risc de trobar-se pressionats per les pròpies emocions, pel desig o per diverses sensacions de la vida. I tots tornen a travessar la cortina lluminosa, a donar l’esquena a l’existència mortal i a entrar en la foscor del no-res cap al buit del que han vingut, allunyant-se de nosaltres. Mentre un s’allunya, un altre s’acosta. I així, de pantalla en pantalla, d’altar en altar, infinitament.

Un dels intel·lectuals esmentats abans, em va comentar fa poc, tot parlant d’aquesta video-instal·lació: “Si avui haguéssim de crear els Sants ho fariem segurament com Bill Viola”. I és cert. “Ocean without a shore” ens mostra el traspàs de l’eteri al material, de la foscor a la llum, del blanc i negre al color, de la mort a la vida. Són aparicions que sempre estaran entre nosaltres, no marxen del tot, convivim amb elles d’una altra forma.

L’obra de Viola és d’una espiritualitat extrema, però malgrat estar en una capella cristiana, no es refereix a cap religió institucionalizada. De fet, el títol de la peça és d’Ibn Arabí, un místic sufí que va viure a Al-Andalus a la segona meitat del segle XII, i l’obra s’inspira en el poema “Death”[1](“Mort”) del senegalès Birago Diop, que diu:

“I morto non sono mai scomparsi:
sono nella’ombra.
I morti non sono nella terra
Sono nell’albero frusciante,
Il legno che geme,
Acqua che corre;
Acqua che dorme;
Sono nella campana, nella folla,
I morti non sono morti.

I morto non sono mai scomparsi,
Sono nel petto di una dona,
Sono nel pianto di un bambino,
Nella torcia ardente.
I morti non sono nella terra:
Sono del fuoco que muore,
L’erba piangente,
Rocce in lamento,
Sono nella foresta, sono nella casa,
I morti non sono morti”.

“Els morts no desapareixen mai:
son a la foscor,
Els morts no son a la terra,
son al xiuxieig de l’arbre,
al tronc que gemega,
aigua que corre,
aigua que dorm,
son a la campana, entre la multitud

Els morts no son morts.

Els morts no desapareixen mai:
Son al pit d’una dona,
Son al plor d’un nen,
A la torxa ardent.
Els morts no estan a la terra:
Son al foc que mor,
A l’herba plorosa,
Al lament de la pedra
Son a la foresta, son a la casa.
Els morts no son morts”.

Ja ho veieu. Tota una experiència!

Imatges:

Fotografía de "Very Hungry God" i el Gran Canal. J. Duran

Fotograma de "Ocean without a shore". Bill Viola- Kira Perov

Fotografía de la Chiesa de San Gallo. J. Duran

Fotogrames de "Ocean without a shore"". Bill Viola

[1] Transcric el poema en italià, ja que és el idioma en que el vaig trobar al catàleg de la Biennal de Venècia i el deixo per la seva musicalitat. Tanmateix, copio la trnascripció en anglès que va utilitzar Viola: “The dead are never gone:/they are in the shadows./ The dead are not in earth:/they’re in the rustling tree,/the groaning wood,/water that runs,/water that sleeps,/They’re in the hut, in the crowd,/the dead are not dead.// The dead are nover gone,/they’re in the breast of a woman,/they’re in the crying of a child,/in the flaming torch./The dead are not in earth:/they’re in the dying fire,/the weeping grasses,/whimpering rocks,/they’re in the forest, they’re in the house,/the dead are not dead.”

"L'hora en què res no sabíem els uns dels altres", per Jaume Arqué

L'HORA EN QUÈ RES NO SABÍEM ELS UNS DELS ALTRES
Vuitena representació a càrrec d'actrius i actors del teatre amateur badaloní, de la nova etapa del Teatre Zorrilla.
DIRECCÓ.- Jordi Vilà.
AUTOR.- Peter Handke (1942, Griffen, Austria). Versió catalana de Clara Formosa.
ENTITAS PARTICIPANTS.- Circol catòlic, C.P.Sant Josep, Coop.La Moral, Ass.Juvenil Projecte9, Cia.Teatral S'Horabaixa, Orfeó Badaloní i SC.La Badalonense.
INTÈRPRETS.- Núria Albiol, Toni Alonso, Josep Mª Balaguer, Cèlia Beltran, Joan Biel, Mª Antònia carbó, Jordi Carreté, Josep Duatis, Sergi Dueñas, Montserrat Durán, Natàlia Esquinas, Mª mercé Estèvez, Jaume Forés, Toni Forteza, Óscar García, Marta Genis, Rita Gol, Judit Guixé, Blai Hermoso, Pol Hermoso, Cinta Jordà, Jordi Mercader, Jaume Morral, Enrique Muñoz, Josep Palau, Carme Piqueras, Ricard Planas, Guillem Quilez, Francisco Ruiz, Carme Sáncez, Agnès Subirats, MªTeresa Ustrell, Pilar vallés, Manel Vàzquez i Marta Vila amb la col-laboració de Jordi Diaz.

Si l'any passat ja es va sortir d'un cert classicisme respecte a les anteriors representacions i es va jugar fort amb el muntatge de "La Cuina", aquest any sota la direcció de Jordi Vilà -per primera vegada un director no badaloní- s'ha tornat a jugar amb risc portant a l'escenari del Zorrilla un experiment de Peter Handke, autor austríac que ha aconseguit el seu reconeixement fent de la literatura la seva bandera i en un moment donat es va atrevir a escriure un text sense diàlegs, on tot son acotacions o sigui "un text sense paraules" i que converteix com a protagonista principal la plaça de qualsevol poble o ciutat, on "tots anem cap aquí o cap allà".

La versió representada a la nostra ciutat esta basada en la traducció de Clara Formosa feta servir per en Joan Ollé al Grec-2003, amb música de Pascal Comelade i pel mateix Jordi Vilà en una representació feta a l'Institut del Teatre amb motiu de la tesina dels alumnes d'un curs. Tan l' Ollé com en Vilà, en els seus anteriors muntatges d'aquesta obra van disposar d'una vintena d'actors quant en l'estrena a Berlín n'eren més de cent i en el Zorrilla en van ser 36 amb la col·laboració d'en Jordi Diaz , en el "rol" d'autor-narrador, un personatge creat per l'Ollé, on la narració era una veu en "off" i en Jordi Vilà el va convertir en un personatge de carn i os.

L'acció te lloc en una plaça pública on l'autor va relatant tots els personatges que hi veu passar, i partir d'aquí el director pot desenvolupar tot el que el seu instint li demani, sense tenir cap lligam les accions que es produeixin, per tant alhora de fer un judici de la representació cal destacar per sobre de tot la direcció i l'extenuant treball dels intèrprets, tots i cadascun d'ells.

Alhora de jutjar l'escenificació podem trobar un sens fi d'opinions, n'hi ha per a tots els gustos, però no es pot dubtar que hi ha una sèrie d'escenes i "gags" molt ben resolts, destacant les de la "dona descalça, dèbil mental", la de "l'avi amb el bressol i el guarda amb cendres", l'escena de "l'home amb abric i barret", les "dues velles amb el carro de la compra", la del "cec i l'home que li porta el llibre", els sorprenents "set llenyataires", l'escena "d'una bellesa i l'idiota", el grup de "turistes amb guia", l'escena del "manyoc agònic", l'intercanvi produït pels grups "d'hivern i d'estiu", les escenes de la "gent de la tercera edat", "l'equip de filamció" amb un personatge de gran creació i, per descomptat, cal subratllar les escenes finals de la representació amb focs d'artifici inclosos. Per altre part formidable l'il·luminació creada per en Nani Valls i realitzada per l'Arantza Flores i, per últim, es mereix un aplaudiment la música escollida, per mi perfecta, totalment adient i de qualitat, fins a dir que en algunes escenes me'n va faltar.

Segur que algú al llegir-me pot preguntar-se si no hi va haver res que no funcionés. Doncs segurament que sí. Hi van haver escenes que no van brillar tant com altres, algunes posicions mal resoltes en el dia de la primera representació i no tots els intèrprets van adaptar-se a la gestualitat com altres, lògic no? El que potser ens fa falta en aquest muntatge és el fet de no obrir-se un col·loqui amb el director per poguer entendre la concepció que va donar a cada escèna, doncs l'autor li deixa les mans lliures.

En resum, un arriscat muntatge, formidablement resolt per tots els participants.


Jaume Arqué i Ferrer