Els Idus de Març

"Ya casi he olvidado el sabor del miedo.
Hubo un tiempo en el que el sentido se me helaba
Al oír un chillido en la noche, y mi melena
Se erizaba ante un cuento aterrador
Cual si en ella hubiera vida. Me he saciado de espantos,
Y el horror, ...,
No me asusta”

(Macbeth, Escèna 5 del capítol V)


La foto que acompanya aquesta entrada correspon a la manifestació de rebuig a l'atemptat terrorista del 11-M. Vam ser molts i moltes les que vam agafar el tren de rodalies aquell 12 de març i ens vam manifestar pel centre de Barcelona en solidaritat amb el poble madrileny i les victimes del brutal atemptat terrorista.


Després ja sabem el que va passar i està passant. Els que van mentir en aquells dies des del Govern de l'Estat per interessos purament partidistes i electorals, continuen avui fent-t'ho des de l'oposició. El PP, que no va tenir la decència de manifestar-se amb motiu dels atemptats de la T-4 a Barajas, que ha mantingut i manté una surrealista teoria de la conspiració sobre l'autoría del 11-M, que creu que l'enemic és el Govern del PSOE i la resta de partits i no la banda terrorista ETA, que té victimes de primera (les de l'AVT) i de segona (les de l'11-M), ens vol donar lliçons de democràcia i de sensibilitat ciutadana. A veure si d'una vegada se n'adonen que NO VOLEM SER SALVATS PER NINGÚ I QUE NO NECESSITEM CAP CABDILL! La seva estratègia a la Moncloa fa molt de mal a la convivència i a la nostra societat en general. Sòc conscient que no els importa res tot això, son un partit indigne!


En paraules de Shakespeare, l'Espanya del PP


"es la historia
que cuenta un idiota, lleno de ruido y furia,
que no significa nada”

(Macbeth, escèna 5 del capítol V)

Sentiments universals

Acostumem a pensar que els nostres sentiments són personals i intransferibles, i que els altres segurament no ens entendrien. Res més lluny de la realitat, l’ésser humà té sentiments molt semblants davant de les mateixes circumstàncies, malgrat els visquem com a cosa pròpia i íntima.


Els poetes, els artistes i els gran narradors són aquells que ens fan veure l’universal dels nostres sentiments (d’exemples en podria posar molts). Aquests dies, acabant de llegir l’últim poemàri de Joan Margarit, “Casa de Misericòrdia”, he trobat uns versos que, a més d’esfereïdors per la seva cruesa, em remeten directament a uns altres de Miríam Reyes potser no tant durs en la forma, però sí en el tractament que fa de la mirada de l’adult cap al món de la infància i com aquest món s’esvaeix innexorablement per la severitat de la vida. Aquests són els versos:


"Ella quería hacerlo todo:
pincharse el dedo morder la manzana seguir al conejo.
Pero al cerrar los ojos,
Se le emborronaron los sueños”

(”Bella durmiente”, de Miríam Reyes)

“Sempre són falsos els finals dels contes,
perquè no es suïcidin els infants”

(“Casa de Misericòrdia”, de Joan Margarit)















Tan de bo, poguéssim mirar sempre la vida amb els ulls nets i innocents dels infants!






P.S.: Els quadres que acompanyen aquest post son de l'exposició del gran artista badaloní Josep Uclés, "Manual de supervivència en una gran ciutat". La fotografía està extreta del film de Louis Malle "Au revoir les enfants".