Coral romput

“Es el poema más bello,
más grande y más hondo
de la literatura catalana.
Si lo hubiera escrito un americano,
hoy estaría en todos los cánones,
pero lo escribió un valenciano.”

(Marcos Ordóñez, Babelia 2 de febrero 2008)


Confesso que se m’ha escapat. De fet, des del dia que vaig llegir la crónica de Marcos Ordoñez al suplement de cultura “Babelia” de El País, ja vaig saber que no podria anar-hi. Les agendes a voltes són incompatibles amb la felicitat i aquest era el cas. Per això, agraeixo a Jaume Subirana l’entrada que escriu en el seu bloc, Flux, sobre l’espectacle dramàtic que per pocs dies aterrava al Teatre Lliure de la mà de Joan Ollé, amb múltiples enllaços i, entre ells, el fragment del video realitzat per Francesc Felipe que reflecteix clarament el clima i el to del poema Coral romput, de la València ocupada, de la nit en la que Vicent Andrés Estellés escriu Coral romput. El miro amb alegre tristesa o amb tristesa alegre, no sé, però sé que parla de mi, del que sento ara, del que fou, de la meva història, de la història de tots, una mica groguenca com la llum de les bombetes antigues, com la llum del record de temps no viscuts...

No he llegit gaire a Vicent Andrés Estellés o no el suficient. El vaig descobrir de la mà del poeta badaloní, Paco Fanés que, juntament amb Joan Puche, són els creadors de l’associació i de la col·lecció de poesia “Pont de Petroli”. Segurament si llegeix això li sorprendrà el que dic, però és ben cert que moltes vegades que ha recitat poemes en públic, ha triat poemes d’Estellés. I els trià i recità tant bé que em va induir a la lectura.

A això hi he d’afegir les meves arrels “sobrevingudes” valencianes (les meves estades a Traiguera, Morella o Vinaròs a Castelló o a València, domicili del meu amic de la infància) per fer-me veure la realitat d’un poble i d'una llengua que, més enllà de fronteres administratives o polítiques interessades, es reconeixen com a tals, en la seva parla, el seus costums, la seva història, la veu dels seus... i acostar-me encara més als seus escriptors i intel·lectuals, des del medievals Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, Ausiàs March o Jaume Roig a els resistents Joan Fuster, Sanchis Guarner, Soler i Godes, Martí Dominguez, Vicent Ventura , Isabel-Clara Simó o Vicent Andrés Estellés.

Llegiu Coral romput, llegiu Estellés. Us ho recomano. Jo intento trobar la gravació que al 1979 en van fer Ovidi Montllor i Toti Soler, a l’espera que l’espectacle de Joan Ollé volti per les nostres contrades. Tanmateix, com diu Raphael Sorin, parlant de "Prose du Transsibérien" de Cendrars, "cuidado, mucho cuidado, es demasiado triste, demasiado magnífico, da demasiadas ganas de
emborracharse a muerte y mear contra los muros, y abrazar o insultar al primero que pase".

Imatges:

1. Vicent Andrés Estellés
2. Ovidi Montllor