Aquests versos de Luis García Montero m'acompanyen sovint a la meva vida. De fet aquest bloc el vaig començar amb un post que acabava amb aquest mateixos versos. La vida és canvi, és moviment, i a l'èsser humà els canvis ens generen incerteses o neguits, en lluita amb el nostre desig de permanència i d'inmutabilitat. Aquesta consciència és la que fa que els versos de G. Montero em rondin freqüentment pel cap.
Avui us dibuixaré el meu paisatge d'aquests dies. Per una banda, el meu univers personal s'ha engrandit amb la llum dels danesos
Vilhem Hammershoi (1864-1916), pintor, i
Carl Theodor Dreyer (1889-1968), cineasta, mercès a l'exposició recentment inaugurada al CCCB. Per l'altra Glenn Gould ha tornat a la meva vida interpretant amb la seva forma heterodoxa al sublim J.S. Bach. Miquel Barceló ho ha completat amb les imatges de la seva intervenció a la Capella de Sant Pere de la Catedral de Mallorca. I de Mallorca m'arriben també els acords de "Mi niña Lola" de Concha Buika.
L’exposició del CCCB serveix per a presentar al nostre país un pintor per a nosaltres desconegut, Hammershoi. I ho fa d’una forma força original: pel vincle que va tenir amb el danès més conegut entre nosaltres –després de
Simonsen, clar! i de
Lars von Triers- C. Theodor Dreyer. El curiós és que ambdós artistes no es van conèixer mai, però l’exposició fa palesa la influència que el primer va exercir sobre el segon
[1]. Els quadres de Hammershoi elaboren
“el silenci”: estances, rostres, figures -sobretot de dones- i un tractament especial de la llum, creant una atmosfera d’inquietud, de misteri esfereïdor.
Aquest ambient és el que recull Dreyer en les seves pel·lícules. Però a diferència del que fa Hammershoi, per a mi, Dreyer que elabora el silenci amb els mateixos recursos (estances, rostres, figures i llum), no expresa el silenci sinó
“el crit”, “la paraula”. Recordem que Dreyer va començar rodant cinema mut i que s’havien d’accentuar els recursos visuals per pal·liar la inexistència del so. No és d’extranyar que es fixés en l’obra d'Hammersoi, tant evocadora. Aquí es on crec que falla l’exposició: si bé la influència de l’un sobre l’altre és evident, si bé l’utilització de la llum es fa d’una forma novedosa des d’un punt de vista museogràfic, la il·luminació en Hammershfi i en Dreyer, essent similar, tenen un sentit antagònic: en un és silenci, en l’altre so
[2].
L’exposició, però, és “de nota”:
s’ha evitat una presentació paral·lela de l’obra dels artistes, ja que “com que el cinema és un mitjà tant poderós i irresistible, podria molt bé ”, en paraules d’Anne-Birgitte Fonsmark, Directora d’Ordrupgaard de Copenhaguen. El visitant troba primer un passadís de 12 pantalles on es projecten imatges de pel·lícules de Dreyer (hi manca la més coneguda per a mi “La passió de Joana d’Arc”), i de la mà dels arquitectes del gabinet
RCR Aranda, Pigem, Vilalta, ens passegem per uns corredors foscos o translúcids que ens endinsen en la lllum dels quadres d'Hammershoi. L’efecte, per més que evident -il·luminen els quadres des del punt de llum en què ha estat pintat- no deixa de ser encisador; malgrat que crec que no s’aconsegueix l’objectiu, declarat per Josep Ramoneda al catàleg, de “
projectar la llum de Dreyer sobre la llum de Hammershfi”. Si us plau, no us perdeu aquesta exposició.
I amb la llum als ulls, passo a l’univers sonor de
Glenn Gould (1932-1982), excepcional intèrpret, que va deixar d'oferir concerts en el cim del seu reconeixement internacional -sempre he cregut que per pànic escènic- i es va tancar als estudis de gravació per aconseguir la perfecció en la interpretació. El seu Bach és heterodox, cantusseja mentre executa les peces. Diuen els crítics que el seu tempo no és l’adequat, que no utilitza el pedal; però el que és ben cert és que insufla un alè poètic inigualable a la matemàtica i bella música de Bach. En l’admiració per la poètica de Glenn Gould i Bach també coincideixo amb Margarit
[3] o José Hierro
[4].
Em falta la matèria pictòrica per arrodonir el meu paisatge. Això és el que em proporciona Barceló. Des de l’estiu passat que vaig poder seguir el seu “
Paso Doble” amb l’escenògraf Josef Nadj a Avinyó -perfecta simbiosi entre arts escèniques i treball pictòric- duc l’obra de Barceló a la retina. Ara ha inaugurat per fi la seva intervenció a la Capella de Sant Pere de la catedral de Mallorca. La seva “Catedral sota el mar” (així es titula la publicació sobre el procés creatiu que ha editat Círculo de Lectores-Galaxia Gutenberg amb evidents reminiscències de l’obra de Debussy), amb les seves al·legories sobre la multiplicació dels pans i els peixos, reinterpretats per un agnòstic, que creu en el fang, l’argila, l’escletxa
(“crui”, com es diu a Mallorca) i la llum de la Mediterrània o en l’Àfrica de la fam, de la terra resseca
[5]; fam que ha estat la llavor dels seus pans i peixos ara enclaustrats a la Capella... pels segles dels segles.
I acabo el dibuix del meu paisatge, escoltant davant del mar, el meu mar de Badalona, assegut a la Rambla, la veu estripada i dolça alhora d’aquesta donassa negra i lliure,
Concha Buika, que des de la seva Mallorca natal li canta a
“Mi niña Lola” o al nom que vosaltres vulgueu o sospiteu.
[1] De fet la única relació acreditada és l’assistència de Dreyer a l’exposició que l’any 1916 va realitzar la Societat de les Arts –poc després del traspàs del pintor- a manera d’inventari de l’obra de Hammershoi i poc abans de que Dreyer comencés el rodatge del seu primer film “El President” (1918), inspirat en l’obra de Hammershfi com el propi director va declarar.
[2] En el mateix sentit s’expressa la crítica Angela Molina al Babelia de Dissabte 3 de febrer.
[3] “Les mans enfront del mirall
de laca negra del Steinway,
en tocar cantussejava
com una òliba a la nit.
Bach no tornarà a ser igual.”
(Fràgment de “Glen Gould: el comiat, de Joan Margait)
[4] “Juan Sebastián divide exactamente el silencio.
Alza columnas firmes desde los tonos.
El rigor no consigue impedir una nube,
Una yedra envolvente que desordena los números.
Los dedos sobre el marfil dispersan el caos.
Pero el marfil guarda aún rumor de selva.
Vibraciones, armónicos, aire esclavizado,
Física y éxtasis sometidos a la matemática:
Con eso el hombre paraliza el tiempo.”
(Fràgment de “Retrato en un Concierto” de José Hierro)
[5] Sobre la relació de Barceló i Africa ja vaig referir-me en un post anterior a propòsit del seu “Cuaderno de Africa”.
