400 anys d'òpera

Alguns coneguts m’han comentat enguany, en més d’una ocasió, que com és que essent el 400 aniversari de l’òpera –i essent jo tant aficionat a la música- encara no n'havia parlat en el meu bloc. Sempre els deia que ja ho faria, però que era millor llegir qualsevol del bons llibres del mestre Frida Khalo, però no pas avui.

Pel que fa a l’òpera ni tan sols és pacífica la data del seu naixement, si bé és cert que cada cop és més habitual parlar de l’Orfeo de Claudio Monteverdi com la primera òpera de la història, de la que enguany es compleixen els 400 anys de la seva estrena a Màntua. Tanmateix, la gran majoria sabem que això no és més que una convenció, que des del Renaixement existien ja fórmules que barrejaven música i escena (madrigals, cants carnavalescos o comèdies harmòniques), encara que subjectes a la regla de la polifonia. No va ser fins que un grup d’amants de les arts de finals del S.XVI, reunits en l’anomenada Camerata Fiorentina ,van descobrir que a la Grècia clàssica (cap on miraven els artistes del Renaixement) el cant havia d’haver estat individual i no col·lectiu. A partir d’aquí van experimentar amb un nou tipus d’obra dramàtico-musical de característiques semblants a les que creien que va ser el teatre clàssic. Així, al carnaval de 1598 Jacopo Peri va posar música a un text del poeta Ottavio Rinuccini, anomenada Dafne, del que s’ha perdut la música. El 6 d’ocubre de 1600, en motiu del casament de Maria de Mèdicis i el Rei Enric IV de França, la Camerata Fiorentina va preparar l’òpera in música, Euridice, de Jacopo Peri i text de Rinuccini, partitura que sí que es conserva, i que va donar peu a una nova Euridice dos anys més tard (1602), per part del músic i definidor del nou estil vocal que s’havia imposat, Giulio Caccini.

Aquesta mena d’espectacles es van posar de moda a les corts aristocràtiques italianes. De tal forma que a la Cort de Màntua la familia Gonzaga va encarregar a un del més importants compositors de madrigals de l’època, Claudio Monteverdi, una opera in musica. Precisament Monteverdi venia del camp contrari, el de la polifonia, i havia de composar en el nou estil, el “recitar cantant”. El tema seria el mateix, Euridice, ja que el text era del poeta Alesandro Striggio que havia participat de les inquietuds de la Camerata Fiorentina, però Monteverdi va canviar radicalment la forma en què es relacionaven text i música: la música no subratllaria el text, sinó que seria aquesta –la música- la que tindria el paper primordial per explicar la història. Així va néixer La favola d’Orfeo o, senzillament, L’Orfeo (1607), potser la primera òpera de la història.

I fins aquí la lletra, pero crec que el més important de l’òpera és viure-la i veure-la. Per tant, em permeto una recomanació i expressar un parell de desitjos. La recomanació és aprofitar el que queda de l'estiu per veure òpera (en aquest cas en DVD i totes editades pel Gran Teatre del Liceu).

La primera és, com no, "L’Orfeo", de Monteverdi per Jordi Savall estrenada al Gran Teatre del Liceu la temporada 2001-2002 (i enguany programada per fi amb gran èxit al Festival d’Edimburg).

La segona és el "Don Giovanni" de Mozart, en versió escènica de Calixto Bieito (excel·lent la trasposició dels personatges a la Barcelona olímpica del '92, fent més actual i sòrdida l'imatge de Don Joan) i co-produïda per la English National Opera (ENO).

I la tercera, fent un salt en la història de l’òpera de més de 250 anys, però essent un clàssic de l'estiu al Festival de Bayreuth (amanides per les barralles de la familia Wagner), és la Tetralogia "El Anell de Nibelung" de Wagner representada al Gran Teatre del Liceu amb escenografia de Harry Kupfer i producció original de la Deutsche Staatsoper Unter den Linden de Berlín.

Us asseguro que no perdreu el temps!!

Els desitjos personals serien que el Palau de les Arts Reina Sofia de València es dignessin a treure en DVD “L’Or del Rhin” i “La Walkíria” estrenada el propassat abril en versió de La Fura del Baus, i poder assistir l’any vinent al mateix Palau de les Arts a veure “Sigfrid” i “El Capvespre dels Deus”[1] també per la Fura.

Algú té alguna entrada?

Fotos:

1. Imatge de "L'Orfeo" de Monteverdi, en versió de Jordi Savall

2. Imatge de l'escena final de "Don Giovanni" de Mozart en versió de Calixto Bieito.

3. Imatge de la tetralogia de Wagner al Festival de Bayreuth de 1992 amb escenografia i posada en escena de Harry Kupfer.

[1] Curiosament traduïda com “La Posta del Déus” en l’edició de l’Associació Wagneriana de 1925, traduïda per Joaquim Pena. Una petita confessió pel que llegeixin aquesta nota: un dels tresors de la meva biblioteca són tots els llibrets de les òperes de Wagner editats a començament de segle per l’associació wagneriana, la possessió dels quals li dec a la meva amiga i llibretera incansable Anna Estrems.

La mirada de Wong Kar-Wai

“No podemos tocar el pasado, sólo podemos recordarlo.

Y los recuerdos son borrosos, inaprensibles...”

In the mood for love (Deseando amar)

Un dissabte de fa ja un parell d’anys, tafanejava sense buscar res en concret a la secció de cinema de l’FNAC quan em vaig topar literalment amb el DVD de “In the mood for love” d’un tal Wong Kar-Wai. Recordava vagament que havia llegit algunes crítiques bones sobre la pel·lícula, però no sabia identificar-la. Vaig fer una de les meves compres compulsives. I ho vaig fer, no tant per la sinopsi de l’argument, sinó per les fotos de presentació. Eren realment suggerents, provinents d’un altre món, d’una altra cultura. De Wong Kar-Wai no en sabia res en absolut. Tanmateix, en aquells dies acabava de llegir “El Port de les aromes” de John Lanchester, que m’havia endinsat en la història i la vida de Hong Kong, ciutat on transcorre la pel·lícula.

Vaig veure la pel·lícula aquella mateixa nit i no em va seduir com esperava. La trama era difícil de seguir per dues raons: una, perquè tots els xinesos, segons la meva mirada occidental, s’assemblen, i no estava mai segur de qui era qui en cada moment, i l'altra, perquè l’argument no era linial, l’acció no és que fos nul·la, sinó que semblava que no avancés. Tot i així, en acabar, les meves retines i el meu cervell estaven impregnats d’escenes concretes del film (Tony Leung fumant sota la pluja, imatges amb música de boleros en castellà –arribats de les Filipines en la Hong Kong d'aquella època-, els vestits amb coll alt de Maggie Cheung, el protagonista explicant secrets a un forat en un mur de pedra, etc...). Potser la pel·lícula no m’havia seduït tant com esperava, però tampoc em va deixar indiferent.

Dies després, vaig anar al videoclub i vaig llogar "2046" -recent sortida en DVD—, film que fins aquell dia havia rebutjat visionar perquè pensava que pertanyia al gènere de ciencia-ficció; i, sincerament, una pel·lícula xinesa i alhora de ciencia-ficció no entrava en els meus interessos; em podeu entendre, oi?. El cas és que a "2046" sí que hi havia un cert component de ciencia-ficció, però resulta que el número que dóna títol a la cinta era el de l’habitació on els protagonistes de “In the mood for love” es trobaven. Era en certa forma una seqüela de l’anterior. "2046" ja em va familiaritzar més amb aquest director del que intentava saber cada dia més coses, perque m’encuriosia el seu món, la seva mirada a la vida, el seu Hong Kong dels anys '60.
Una nova casualitat –o potser, causalitat- va fer que el “Cercle de Lectors” oferís un pack amb les pel·lícules anteriors a “In the mood for love” de Wong Kar Wai. Evidentment, me'l vaig comprar i vaig descobrir que la màxima fan europea de Kar-Wai era, ni més ni menys, que Isabel Coixet, la meva admirada directora i guionista!! De fet, ja vaig escriure sobre com li vaig intentar fer saber el meu interés per Kar-Wai a la Coixet en una entrada de finals de l’any passat que vaig titular “5’ amb Isabel Coixet”, que us recomano, per a la meva vergonya.

I què vaig fer amb les tres pel·lícules i el documental que composen el pack de Cameo media sobre Kar-Wai? Volia mirar-les seguides, una rera l’altra i no tenia temps. Eren dies i nits de feina. Vaig decidir que reposessin entre els meus desitjos.

Aquests primers dies de vacances les he vist totes tres (“Chungking Express”, “Fallen Angels” i “Happy Together”), més el DVD d’extres (making off de “Happy Together”, entrevista amb el director i un curt sobre el seu cinema) i he intentat recuperar “In the mood for love”, perquè segurament tindria una altra visió del film (però no ho he pogut fer, perquè suposo que l’he deixat a algú i no me'n recordo de qui! Grrr!!).

Ara crec que puc entendre la mirada de Wong Kar-Wai, el director que comença els rodatges sense un guió acabat, a vegades només amb una idea sobre dos personatges, que farà evolucionar en diverses direccions alhora, cercant el misteri, la síntesi, la història que, en definitiva, vol explicar. En el making off de “Happy Together” –excel·lent pel·lícula!!!- es veu clarament com Kar-Wai va haver de decidir-se per una història, amb la pinzellada d’una altra, quan tenia com a mínim tres històries paral·leles per desenvolupar i totes bones, tal i com ho demostren les moltes seqüències filmades.

Kar-Wai sempre parla de la solitud en les grans ciutats (molt bones les escenes en les quals tot passa amb una velocitat de vertigen, a excepció de l’acció del protagonista!). El seu és un cinema de sentiments universals (com assenyala el documental sobre el seu cinema, trobem tres personatges arquetípics: el dolençós, el despreocupat i el perseguidor indecís), sentiments que no coneixen diferències culturals, malgrat arrelar-se profundament en la seva terra, a la que ens transporta i comencem a entendre: el Hong-Kong passat i l’actual, el de l’arrendament a Gran Bretanya i el de la Xina de “una bandera, dos sistemes”.

Per mi “Chungking Express” i “Fallen Angels” anticipen la gran joia que és “Happy Together”, la història de dos amants que fugen a l’Argentina a veure les Catarates d’Iguazú com a fita de les seves vides o la pinzellada de l’adolescent taiwanés que viatja recopilant sons, fins arribar al paratge buscat de la fi del món (més les que es deixa al tinter, com ja he dit, i que són senzillament precioses). És un film que omple i que tornaria a veure ara mateix. És com la melodia que un no es cansa d’escoltar o el paisatge que un sempre vol tornar a contemplar. Exactament, com “In the mood for love” o “2046”.

Si podeu, aquests dies no deixeu d’acostar-vos a la cadenciosa mirada de Wong Kar-Wai, segurament una de la més lúcides d’aquest inici de segle.

Fotos:
1. Fotograma de "In the mood for love"
2. Poster de la pel·lícula "2046"
3. Fotograma de "Happy together"

NOTICIES DEL GREC: "Fedra", per Jaume Arqué i Ferrer

Barcelona,

Teatre Grec

4 d'agost de 2007

La "FEDRA" en versió de Juan Mayorga, dirigida per en José Carlos Plaza, que vam veure el passat dia 4 d'Agost al Teatre Grec barceloní, ens va satisfer, encara que no del tot. En el text actualitzat per l'escriptor madrileny no hi ha concessions, es fa escoltar, és entenedor tot i sense arribar a les exageracions de la tragèdia grega, fet que facilita la interpretació.

No ens va agradar del tot l'embolcall. L'escenografia era mínima, només un tàlem i massa "xarol" al terra i a la paret, doncs encara que produïa alguns efectes escenogràfics interessants, feia una mica de mal als ulls. Creiem que tant l'escenari del Grec com el de Mèrida, on es va estrenar el muntatge, no són els més adients per representar-hi aquesta intimista "Fedra" i per això considerem que el muntatge lluïrà més a l'escenari del "Bellas Artes" madrileny.

El vestuari, totalment intemporal, no desafinava massa amb l'escenografia, encara que vam trobar-hi alguna desigualtat entre alguns models. Tot i que a l'escenografia no hagués quedat gens malament un vestuari clàssic.

Del que sí que vam sortir del tot satisfets va ser de la interpretació. M'haig de confessar admirador de l'Ana Belén, però també haig de dir que no he seguit gaire la seva carrera teatral, doncs tampoc s'ha prodigat molt a la ciutat comtal. Recordo aquella "Cordelia" del "Rey Lear" representat l'any 1967 al Liceu, on va sorprendre a tothom enmig d'un repartiment on hi havia en Carlos Lemos, l'Agustin González, la Carmen de la Maza, la Julieta Serrano, en Javier Loyols i un jove Víctor Valverde, entre d'altres que no recordo. Ara aquella nena de setze anys s'ha convertit en tota una senyora de l'escena, amb una dicció portentosa, se li entenen totes les lletres que pronuncia i té un monòleg que en altres temps hagués aixecat el públic dels seients. Formidable, doncs, la seva "Fedra". Van estar a un gran nivell Alicia Hermida, una altra actriu que amb el pas dels anys ha millorat enormement. Dels homes hem de dir que a en Fran Perea li espera un futur magnífic si segueix amb la qualitat que ens va demostrar i en Chema Muñoz, més veterà, va fer ostentació d'una formidable sobrietat i dicció. En Daniel Esparza i en Javier Ruiz de Alegria van ser un digne complement.

En resum, bon final del Grec-07, on alguns s'hauran adonat que si arriba bon teatre de parla castellana tothom s'hi apunta i que no hi cap discriminació per l'idioma.

Per acabar una recomanació: Tot aquell a qui li agradi el teatre i es trobi a Madrid del 7 de setembre al 28 d'octubre, ha de procurar anar al Teatre Bellas Artes, que està al carrer Marqués de Casa Riera, núm. 2 , en ple centre de la capital, a veure aquesta "Fedra" de Juan Mayorga, amb l'Ana Belén de protagonista, doncs a bon segur que en un escenari normal serà un gran espectacle.

Jaume Arqué i Ferrer.

NOTICIES DEL GREC: “If Music be the Food of Love·, per Josep Duran

Pça del Rei
23 de juliol de 2007

Dilluns de finals del mes de juliol, Plaça del Rei –transformada en la meva imaginació en The Globe- gairebé plena. Certa espectació per veure, acabats d'arribar del Festival Shakespeare de Sta. Susanna, Ariodant i Lídia Pujol amb música, cançons i poemes de l’època de Shakespeare.

Bon començament amb la sortida dels músics amb nassos de bruixots per començar a tocar “First Witches’ Dance”. Després d’aquest pròleg apareix Lídia Pujol i dóna inici a les cinc parts de l'espectacle, al modus dels cinc actes del teatre isabelí del segle XVI.

He de dir que si l’espectacle ens havia de transportar a l’època de Shakespare, amb mi no ho aconsegueix a la primera. L’Acte I, dedicat a paisatges romàntics (recitat d'un fragment de "El mercader de Venècia”, música popular del S. XVI i la primera cançó de John Dowland de la nit, “Come again”) -més enllà del magnífic recitat de la Lídia Pujol i de la perfecta música d’Ariodant-, la veu actual de la Lídia contrasta amb la meva idea preconcebuda d’aquest període, esperant-me més una veu de soprano, de contralt o, fins i tot, de contratenor (tipus Emma Kirkby, Evelyn Tubb, Mary Nichols o Andreas Scholl) que la seva. Música i veu no lliguen amb l'època.

A partir de l’Acte II, en el que apareixen ja elements tant tipícament shakespearians com són “la Corona” i “la Fortuna” (amb fragments de "El rei Lear", la melodia popular “Fortune my foe” i la segona i darrera cançó de Dowland, “Flow my tears”), la veu de la Lídia em sembla estar totalment d’acord amb el que passa a escena.

La resta d’actes segueixen una tònica ascendent: el tercer dedicat a la música i a la poesia –aquí entren alguns sonets de Skakespeare molt ben recitats, com ja he dit, per la Lídia Pujol, que no va fallar en tot l’espectacle-; el quart dedicat a Hamlet, la tragèdia per excel·lència de Shakespeare –amb una teatralització d’una escena de l’obra, que confesso no vaig saber reconèixer (Lídia Pujol-Ofèlia declamava embogida a Hamlet “El dolç i bell Robin és tot el meu goig”, poc abans de la seva mort (Acte IV, 5). Vaig haver de consultar l'obra per esbrinar-ho!)- i, finalment, el tancament, amb el cinquè acte dedicat a les seves comèdies (representades per "Nit de Reis" –que dóna títol a l’espectacle-[1] i "El somni d'una nit d'estiu", amanides ambdues amb música popular del S. XVI i per l’única cançó de Thomas Morley).

Resultat final força aconseguit. Música i poemes en una nit d’estiu en un ambient agradable, però no brillant; no estem davant d’un espectacle rodó. Alguns pensem que el lloc –la Plaça del Rei o el meu The Globe imaginari- donava per haver treballat més la part escènica, fent-la més present a la posada en escena. Tanmateix, suposem que l’espectacle ha de fer gira i no sempre trobaran espais tants emblemàtics com els jardins de Can Ratés a Sta Susanna o la Plaça del Rei a Barcelona per a representar-lo.

Un dia després una amiga em fa arribar el darrer disc del cantant Sting, “Songs from the Labyrinth”, dedicat a les cançons de John Dowland. Sting descobrí les cançons de Dowland l’any 1982 de la mà de l’actor John Bird en un concert per Amnistia Internacional. I ara les ha gravades després d’haver aprés a tocar l'arxillaüt amb Edin Karamazov. Trobo aquí la versió de les dues cançons de l’espectacle d’Ariodant i Lídia Pujol, i és extrany, la veu d’Sting i la música conjuminen perfectament, ni en “Come again” em fa nosa. Serà la diferència de nivell o senzillament que la Lídia Pujol m’ha obert camí per escoltar la música antiga amb oïdes del S. XXI?




[1] “”If Music be the Food of Love...” és la frase amb què comença el primer acte de Nit de Reis, traduïda a l’espectacle literalment com “Si la música és l’aliment de l’amor”, però jo prefereixo la traducció castellana, molt més poètica, de Jaime Clark que fa dir al Duc: “Si es del amor la música sustento...”

NITS D'ESTIU: "An...sobre la exquisitez de vivir", per Jaume Arqué i Ferrer

Dia 28 de juliol.Teatre Zorrilla.22 hores, horari conflictiu doncs des de alguns mitjans i a les mateixes entrades s'ha anunciava a les 21'30 h., hora habitual.

Preu 6 eur. Assistència unes 40 persones. De pagament? 25 o 30 espectadors.

Espectacle: Ballet contemporani. Titol: "An, sobre la exquisitez de vivir". Direcció: Mariló Molina. Creació: Mariló Molina.

Intèrprets: Mariló Molina i Laia Bedós.

Espectacle inclós dins el Cicle "Nits d'Estiu-Badalona 2007", no dins el cicle "Badalona a escèna" com va publicar Vilaweb.
Publicitat: Miníma, per no dir res de res. Només el llibret repartit per tot arreu a finals de juny i a l'agenda de "EL Punt", el mateix dia, amb una informació que incitava al dubte.
Ho sigui, un panorama no gaire òptim.

Que em va semblar l'espectacle? Per començar cal dir que la dansa contemporània si no es de molta qualitat costa de pair. Les dues ballarines crec que van estar a un nivell bastant correcte, demostrant visualment una bona escola i preparació física força reixida el que donava pas a una flexibilitat encomiable. La veritat es que i van haver unes escenes perfectament resoltes, un notable doncs i sobretot ens va agradar l'il·luminació, amb situacions perfectament resoltes, enhorabona doncs per l'il·luminador, ja que com que no hi havia programes de mà no em podem citar el nom.

En quant a l'argument del que vam veure a dalt de l'escenari , la veritat és que una vegada acabat l'espectacle asseguts en un banc de la Rambla, vam intentar treure l'entrellat i la nostra conclusió va ser que significava el naixement d'una dona a la vida o el despertar a un dia, om el que li anava succeint la portava a contraure un càncer del que en moria amb una dignitat tota, però arribant a casa vam llegir l'escrit d'en Josep Duran en aquest "bloc" i no s'assemblava en res a la nostra definició, era com la semblança d'un ou a una castanya . Fins i tot nosaltres vam creure que la representació estava fora de context doncs vam creure que era molt adient per unespectacle del moviment que encapçala el matrimoni Carreras. Hagués estat bé un forum o bé una sinopsis en un programa de mà.

Un apart: Espectacle de dansa i entre el poc públic assistent ens va semblar no veure ningú del món de la dansa badaloní.

Jaume Arqué i Ferrer