Temps de Quaresma

"Soy ateo por la gracia de Dios”, deia Buñuel, però tot i així, la iconografia religiosa (“Viridiana”, “Tristana”, etc...), els temes teològics (“La Via Láctea”, “Simón, del desierto”, etc...) i el so dels timbals de la seva Calanda natal, el van acompanyar tota la seva vida.

Jo no soc ateu, soc agnòstic -en el sentit de que racionalment no crec que es pugui conèixer allò que és trascendent-[1], però he de confessar que per a mi la Setmana Santa és quelcom més que les vacances de primavera. És l’època de l’any –just abans de la meva festivitat preferida: Sant Jordi- en el que s’instal·la en el meu estat d’ànim l’introspecció, la reflexió i el recolliment. Suposo que el pes de la nostra cultura judeocristiana fa el seu efecte i la Moixiganga o la Processó del Silenci de Badalona –actualment- o les processons viscudes de petit en la meva Olivenza –entre la màgia i la por- produeixen el seu efecte.

Tanmateix, hi ha un element fonamental d’aquest estat d’ànim sense el qual segurament no seria el mateix. Parlo de la música. Sense la música sacra crec que seria incapaç d’elevar el meu interior. Des de ben jovenet (diria que sobre els 16 anys i amagant-me dels amics), he escoltat per aquestes dates una obra emblemàtica de la cultura occidental, primer només en extractes d’àries i cors, per fer-ho definitivament en diverses versions (ja sense amagar-me), tant en directe com en concert. Em refereixo a la “Passió segons Sant Mateu” (BWV 244) de J.S. Bach. Hi ha versions grandiloqüents però buides com la de Karajan o de referència com la de Harnoncourt (que marca un abans i un després, i no em cansaré mai d’escoltar) o Leonhardt, i encara recordo la versió que René Jacobs va fer fa uns anys a l'Auditori de Barcelona.

A aquesta obra s’afegeix un “Stabat Mater”, qualificada de menor dintre dels autors que han posat música a aquest passatge i dintre de les pròpies obres de l’autor, però que a mi em continua transportant. No és ni l’arxiconeguda obra de Pergolesi (encara que la meva adreça de mail ha estat durant anys pergolesi2000@ ............), ni la de Haynd, ni la d’Scarlatti o Rossini. És l’Stabat Mater de Vivaldi –tot i que sembla que queda malament dir que agrada “il prete rosso”-, una peça curta i potser repetitiva però que transmet com cap altra els sentiments de pèrdua d’un fill per a una mare.

Sentint aquesta música em ve al pensament la Crucifixion (part del “Retaule de Isenheim”), del pintor alemany d’estil gòtic tardà Matthias Grünewald (1470/1480-1528). “Ningún otro artista ha expuesto jamás el horror del sufrimiento de una forma tan terrible y verdadera y, sin embargo, ha mantenido la convicción de la salvación” (Wendy Beckett)[2].

Malgrat tot, Alberto Caeiro, un dels alters ego de Pessoa, ens retorna a la terra al dir-nos que:

“Bastante metafísica hay en no pensar en nada.

¿Qué pienso yo del mundo?
¡Que se yo lo que pienso del mundo!
Si enfermara, pensaría en ello.
¿Qué idea tengo yo de las cosas?
¿Qué opinión es la mia sobre causas y efectos?
¿Qué he meditado sobre Dios y el alma
y sobre la creación del Mundo?
No lo sé. Pensarlo es para mí cerrrar los ojos
Y no pensar. Es correr las cortinas
De mi ventana (pero no tiene cortinas)”.[3]


[1] Veure l’entrada “agnosticismo” del Diccionario de Filosofía de José Ferrater Mora.
Assenyala que va ser Thomas Henry Huxley (1825-1895) qui va utilitzar per primera vegada el terme en 1869 als seus Collected Essays. Per Huxley els agnostics no pretenen anar més enllà dels límits que imposen el coneixement científic en una fase determinada de l’evolució de la ciència. Com els dogmes expressats en les religions positives, o moltes doctrines metafísiques, van més enllà dels esmentats límits, es troben fora de, i més enllà de, tota possibilitat de coneixement. Així un agnòstic no declararà que Dèu no existeix sinó que no sap si Dèu existeix o no.
Tanmateix, hi ha una visió de l’agnòsticisme que rebutja tota proposició de caràcter religiòs o metafísic però únicament i exclussivament des d’un punt de vista racional, no des de l’irracional: “el sentiment” o “la voluntad”. Ferrater Mora dubta de l’autenticitat agnòstica d’aquesta tendència.

[2] “Historia de la pintura”, Wendy Beckett. Editorial Blume.

[3] “Há metafísica bastante em nao pensar em nada.
O que penso eu do mundo?
Sei lá o que penso do mundo!
Se eu adoecesse pensaria nisso.

Que ideia tenho eu das cousas?
Que opiniao tenho sobre as causas e os feitos?
Que tenho eu meditado sobre Deus e a alma
E sobre a criaçao do Mundo?
Nao sei. Para mim pensar nisso é fechar os olhos
E nao pensar. É correr as cortinas
Da minha janela (mas ela nao tem cortinas).”