Ramiro Fonte, poeta gallec

Avui, llegint el diari, m'ha colpejat una notícia inesperada. Era un breu a El Periódico de Catalunya, "Mor el poeta gallec Ramiro Fonte". M'he quedat glaçat; he buscat entre el desordre de la meva biblioteca el seu llibre "Mínima moralidade", que em va regalar la persona que me´l va descobrir, alhora que jo li descobria a en Joan Margarit. He tornat als versos de Ramiro Fonte, el dia que m'he assabentat que ja no hi era; la setmana del reconeixement estatal a Margarit.

Després, a El País he llegit l'obituari de Suso del Toro en el que diu que, en el món literari, es parlava de la seva malaltia amb sordina, mentre ell continuava com a director de l'Institut Cervantes a la seva estimada Lisboa.

No he llegit molt a Ramiro Fonte, però ho he fet tant com he pogut; no són fàcils de trobar el seus llibres en gallec en aquesta Espanya que es vol plural i que es comporta de forma excessivament radial i només importa el que és traduït al castellà. Mai he llegit en castellà a Ramiro Fonte, crec que està poc traduït. Del que no tinc cap dubte és que era una veu excepcional, gallec i universal, que ens parlava del comiat entre éssers que s'estimen, de la memòria ferida pel dolor d'una pèrdua irreparable, de l'existència humana vençuda o amenaçada per la presència recurrent de la mort i, sobretot, de l'imagineria marítima (el mar, la navegació, els ports, les platges, les ciutats del mar... I també la ciutat, sempre, com a motiu i escenari rellevant i recurrent; no és estrany que el seu primer llibre de poesia es titulés "As cidades da nada", o que després escrigués "Pensar na tempestade". No veieu fàcilment la relació de temes i imatges amb les de Joan Margarit, Luís Garcia Montero o Felipe Benítez Reyes? Ha marxat un dels meus poetes preferits, però ens ha quedat la seva veu.

He demanat a qui em va fer el regal del primer Ramiro Fonte que triés un dels seus poemes per transcriure'l aquí. Ha complert, com sempre. Aquí el teniu i -en contra del que pensaria George Stenier, que recentment a menyspreuat el gallec- no el traduïré. Llegim aquest poema en gallec en honor de Ramiro Fonte, és el que ell hagués volgut.

TRES NAIPES

O azar xoga sempre a favor do destino,

E se fas esa trampa porque queres mudar
O rumbo dos sucesos,
Converteraste en torpe ventaxista:
Non fai falta que os outros te descubran,
Pois ti mesmo serás quen se delate.

Pon á vista as túas cartas,
Por exemplo, estas tres que agora escollo:
Aquela que enviaches en petición de auxilio
E que che devolveron, fechada, sen resposta;
Unha carta mariña que os teus pasos
De navegante urbano
Dirixiu a eses lugares imprevistos;
E esta terceira
Co debuxo dun negro comodín
Que non logrou salvarte
Das lúas que viñeron inimigas.

Pon á vista as túas cartas sobre a mesa
Como así fas con estas trinta e pico
Versos do azar que apostas contra a lúa
No solticio do inverno.

Pois non hai nesta vida unha soa victoria
Que non sexa unha suma de fracasos,
Nin haberá un fracaso que non proxecte a sombra
Deses mesmos desexos que cumpriches.

A túa vida e o tempo concertan entre eles
Unha escura partida con tres naipes.

Ti es o convidado.

Desde o principio sábese
Como vai acabar.

A vida é un tafur impenitente
Cunha soa obsesión: a de botarnos
Un día, sen piedade, da partida.

(Ramiro Fonte, Mínima moralidade)

"Les Criades, de Jean Genet", per Jaume Arqué

Hi ha èpoques que agafes una bona ratxa i t’ho passes veritablement be veient teatre i això m’ha estat passant actualment, fa pocs dies amb “Rock’n’roll” i ara amb l’obra que es representa a la Sala Muntaner i que l’han titulat “Genet-Les Criades”, que és ni més ni menys, el text de Jean Genet amb una adaptació un pèl lliure d’en Manel Dueso, director de l’obra. “Les criades” es va estrenar a París l’any 1947 i està inspirada en un fet real, el famós cas de les germanes Christine i Lea Papin, ocorregut a la capital francesa l’any 1933.

Quant aquest text es va estrenar, va commocionar la societat d’aquells moments. És un text ideològic, poètic, repulsiu i que provoca situacions personals irrespirables; totes elles plenes de violència, agressivitat, submissió, dominació, poder i bogeria, que s’han tractat de moltes maneres en las innumerables versions en que s’ha representat aquest text i en la que signa Manel Dueso tot es multiplica, donat el fet que els tres personatges femenins, estan interpretats per homes. Per aclarir aquest fet adoptat per Dueso, Genet escriu: “Si hagués de fer representar una peça teatral en què actuessin dones, exigiria que aquests papers fossin interpretats per nois adolescents i que se n’advertís el públic per mitjà d’un cartell penjat a la dreta o a l’esquerra de l’escenari durant tota la representació”.

Tot el muntatge de Dueso ajuda a enaltir el text i ens dona l’ impressió que la seva versió és molt poc diferent a l’original, encara que hi ha alguns passatges canviats i algun d’afegit, però creiem que de forma positiva. La simplicitat de l’escenografia, on sis tocadors, un gran armari i un llit -tots ells amb mirall incorporat- ajuden a crear l’ambient necessari i en cap moment dona l’impressió que sobri algun tocador i sobretot hi ha alguns detallets d’aquells que moltes vegades passen desapercebuts que son veritablement notables.

Per portar a bon port tot aquest plantejament calia una interpretació molt acurada i la veritat es que cal felicitar obertament l’actuació de l’ Isaac Alcayde, l’Oriol Genís i en Jordi Vila. Realment formidable el seu treball, tot ell dins una exageració interpretativa degudament guiada i que fa totalment entenedor un text que altres vegades s’ha m’havia fet difícil de comprendre.

Així que com a epíleg, cal dir que per l’amant del Teatre, cal no perdre’s aquesta representació.

29-09-08

L'Oratori d'Aurèlia

Descobreixo amb agradable sorpresa que el festival "Temporada Alta" de Girona-Salt ha programat per aquest cap de setmana "L'Oratori d'Aurelia", interpretat per Aurèlie Thierrée. Així s'hauria de dir per no prejutjar aquest espectacle ni aquesta artista pel seu segon cognom. Un cop esmentat el seu segon cognom, el del seu avi, és fàcil que brollin adjectius elogiosos que pertanyen no a l'avi sinó al talent i professionalitat de l'Aurèlie Thierrée i al de la creadora i directora de l'espectacle, la seva mare, Victòria. I quin és aquest cognom? Doncs ni més ni menys que Chaplin. "L'Oratori d'Aurèlia" és un espectacle interpretat per la néta i creat per la filla del gran Charlie Chaplin. Ara ho enteneu, oi?

L'espectacle és un exercici excepcional d'imaginació, ple de situacions entre el cabaret, el circ i la màgia; amb imatges sorprenents, oníriques, plenes de bellesa i sentit de l'humor, però que poc té a veure amb les de Charles Chaplin, encara que el cognom pesa molt i no el deixem d'intuir subtilment en alguns passatges. L'obra, un estrany collage d'imatges, és, en principi, "la historia de una mujer que no sabe si está loca o se encuentra en ese otro mundo, al que el espectador puede entrar con ella", com diu Thierrée, que compara l'espectacle amb els somnis, "en los que ocurren cosas absurdas, pero a las que nos adaptamos sin intentar encontrarles una lógica". L'espectacle, tanmateix, funciona per la gràcia i l'esforç d'Aurèlie, que es deixa la pell cada vegada que l'escenifica. És una maquinària de rellotgeria o una capsa de música, fràgil, com el somni del que sembla que sortim quan acaba la funció.

Vaig poder veure "L'Oratori d'Aurèlia" a l'octubre del 2006 al Teatre Zorrilla de Badalona, i encara tinc gravades al meu subconscient les imatges i la gràcia que l'Aurèlie va crear aquella freda nit. A la sortida del somni, al final de l'espectacle, vaig poder saludar-la, mentre ella, l'anti-diva, amb ofici, es cuidava del desmuntatge d'aquella magnifica joguina que es diu "L'Oratori d'Aurèlia".

Video d'un fragment de "LOratori d'Aurèlia"

Entrevista a Aurèlie Thiérrée a "El País", 4 d'octubre de 2008.