La meva primera vegada

"Los socialistas no mueren, se siembran"
(Pablo Iglesias)

Dedicat a tots aquells que havent lluitat pels ideals socialistes d'un món millor
no han pogut veure com l'esquerra tornava a governar
i que han ajudat a forjar els meus valors.

Fins al dia d’avui, 28 d’octubre, no m’he deixat vèncer per la melangia dels 25 anys de la victòria socialista a les eleccions generals d'Espanya; però l’acte del partit d’avui amb el vídeo de l’època afegit al ressò mediàtic de la data, m’han fet retornar a aquells dies, a aquell any.

Aquest escrit també s’hagués pogut titular, parafrasejant a Pablo Neruda “nosotros, los de entonces, seguimos siendo los mismos”, ja que els que vam iniciar el nostre compromís en aquella època seguim lluitant amb el mateix compromís social i polític; però he preferit donar-li el títol que figura a l'epígraf perquè el 28 d’octubre de 1982 va ser la meva primera vegada: em vaig estrenar com a elector i vaig votar “Pel canvi” que proposaven el PSOE i el PSC i per Felipe González, candidat a President del Govern d’Espanya.

Aquell estiu havia fet la selectivitat –coincidint amb el Mundial de Futbol i en Naranjito- i m’estrenava com a estudiant de Dret, després de descartar definitivament fer Medicina. A la Facultat de Dret encara es respiraven aires totalitaris, el SEU encara existia, però també hi havia professors tant rellevants com Jordi Solé-Tura, en Pere Jové o uns jovenets Joan Subirats, Marc Carrillo o Tornos. Entre els alumnes d’aquesta promoció hi havia en Ricard Gomà (ara regidor de Barcelona per ICV-EUiA), Jaume Ciurana o Carles Campuzano (el primer regidor de Barcelona i el segon diputat, ambdós de CiU) i, àdhuc, Daniel Sirera (PP). Vaja, una generació amb vocació política.

Aleshores ja feia uns anys que jo estava molt a prop del PSC (PSC-PSOE) –nom oficial de l’època-, ja havia patit l'espant del 23-F i alguna amenaça de l’ultra-dreta, però aquella campanya la vaig seguir bàsicament pels mitjans de comunicació.

Encara recordo a Felipe González a l’autocar del PSOE dient quelcom com ara: “Yo les pido a los jóvenes que entren en el partido. Que entre aire fresco y que se hagan un espacio, aunque sea a codazos”. Un clam a la participació política que resultà impactant per a un jove com jo, que es reconeixia en la modernitat d’aquest partit, però també en l'herència del partit del meu avi i pare.

Dies finals de la campanya. Nou espant per l'avortament d'un cop d’estat preparat pel dia 27 d’octubre. Tires de papers enganxades a sobre de la propaganda, dient, més o menys: “No al cop d’estat. I som molts més!”. Míting final a la Monumental. No s’hi cabia. Jo amb el meu pare al costat, sempre. Vam seguir el míting des de fora, a través d'unes pantalles gegants que s'hi havia instal·lat. Recordo a més d’Obiols i de Felipe, a un jove filòsof anomenat Rubert de Ventós, al que acabaria admirant fins a la data.

28 d’octubre. Alfonso Guerra surt per televisió i canta els número de diputats: PSOE 202, 10 milions de vots! Gran alegria a casa. El meu pare no podia contenir les llàgrimes perquè arribava el que l’avi sempre ens havia dit que arribaria, i no ho podia veure. Felipe i Guerra a l'Hotel Palace de Madrid. Primer missatge institucional de Felipe. Començaven 14 anys de govern socialista.

Foren anys decisius per a la modernitat d’Espanya, com ho foren també per a la meva dedicació política: la campanya de la OTAN (amb la Joventut Socialista de Catalunya en contra); el descobriment del rigor intel·lectual de Raimon Obiols i del sentit de partit de Josep Ma. Sala; els congressos del Partit a Girona amb la crítica d’Obiols a “l’apoteosi barroca del diners” i a Sitges; en Xavier Soto i les gresques dels Consells Nacionals; les campanyes de les autonòmiques (“Pujol sí, però el rom” / “Marta sí, però la Sánchez”); la primera vaga general contra el govern -i jo treballant-; el “plan de empleo juvenil”; la LODE; la reconversió industrial; Solidarnosk a Polònia, etc... També foren anys de creixement personal: el “Werther” de Pilar Miró, els llibres de Milan Kundera, la música de Battiato o el redescobriment de Jacques Brel i Brassens, les pel·lícules d’Ettore Scola o d’Andrei Wajda, el “Thriller” de Michael Jackson, etc...).

“Y era el tiempo del cambio...”, com cantava Miguel Ríos, però aviat vam veure que “esto no es Hawai, qué guay”, com cantava Loquillo. Tot això, i més, ha passat pel meu cap avui, així, desordenat; amb l'absència del pare. Del cap al cor o del cor al cap, no ho sé, com vulgueu. 25 anys d’una data, 25 anys que un dels partits dels perdedors va conquerir el poder democràticament!

"L'Edèn", per Jaume Arqué

CICLE.- Teatre
ESPECTACLE.- L'EDEN d'Eugene O'Brien (traductor: Joan Sellent)
INT'ERPRETS.- Teresa Sáncez i Jordi Figueras
DIRECCIÓ.- Jordi Vilà.
PRODUCCIÓ.- Centre d'Arts Escèniques de Terrassa

Text estrenat la passada temporada al Teatre Tantarantana barceloní original d'un irlandès anomenat Eugene O'Brien que en Jordi Vilà va veure a Londres on tenia un gran èxit, va fer-se amb els seus drets i en la seva estrena va tenir un molt bon acolliment de la premsa especialitzada.

El text es realment actual on s'ens retrata de forma descarnada un dels casos que es donen en part de la nostra societat on "...una parella que porten deu anys casats i tenen dues filles no saben, no recorden quant fa que no surten junts una nit, quant fa que no parlen junts o que no tenen cap relació". Queden per sortir una nit, ella s'ha aprimat i està de molt bon veure, ha trobat un cangur. Esperen aquella nit, cadascú amb la seva fantasia. Beuen i tot se'n va en orris. No troben "L'eden"

Un text d'aquest tipus, que de fet son dos monòlegs creuats, requereixen una interpretació de molta qualitat i cal dir que tant la Teresa Sánchez com en Jordi Figueras ens van semblar dos grans actors, ell mostrant un gran domini escènic es va anar destruint segon a segon fins arribar a unes escenes finals realment emocionals i ella en tot moment va oferir una ternura que arrivaba molt endins, mostrant moments realment dramàtics que es fonien en una sensibilittat realment plausible i en mig de tot això es notava l'enorme treball de taula on el judici de cada frase es feia del tot necessari.

En resum una gran interpretació, unida a una formidable direcció sense grans escarafalls, on no tot s'acaba en l'excel·lent direcció dels actors, sino que en Jordi Vilà va encertar amb la nuessa de l'escenari, amb la simplicitat dels elements decoratius i per descomptat amb una il·luminació cabdal pel desenvolupament de la representació.

Jaume Arqué

Per tenir-ho en compte: Perqué el públic badaloní no va al teatre, quant no hi ha cap personatge mediàtic en el repartiment?. Hem d'afegir que a part dels que van assistir a la representació per un fet concret, el públic assistent pel que s'oferia, eran molt pocs. Així que un "cero patatero" pel públic.

"Kabaret Obert", per Jaume Arqué

CICLE.- Poesia i cia...
ESPECTACLE.- KABARET OBERT, videopoemes i polipoesía
INTERPRETS.- Xavier Sabater+Joan Casellas i Pere Sousa
ORGANITZA.- ASSOCIACIÓ CULTURAL DE POESIA PONT DEL PETROLI.

Segona proposició poètica que els del "Pont del Petroli" han fet en aquest cicle i la veritat és que el que signa aquest comentari en va sortir una mica "escaldat" i escoltant alguns comentaris dels més o menys quaranta assistents , em sembla que no vaig ser sol.

No sòc cap erudit de la poesia i estic molt lluny de definir-me com un entès, però sempre hi pensat que a partir de la poesia més clàssica , el "jugar" amb les paraules, donava peu a aquesta poesia contemporània on crec que en Joan Brossa és el més clar exponent, a part de que el poeta barceloní entrès a ser un mestre en les seves incursions a la poesia urbana, a la poesia visual, als poemes objecte i a la poesia escènica, recordant com a poemes urbans mès coneguts el "Badalona-1987" i el "Barcino".

No tenim cap dubte que Xavier Sabater, Joan Casellas i en Pere Sousa, amb els seus "video-poemes", "polipoesia", poesia econòmica , "enfarfolls", mots, etc.etc. van oferir una notable mostra de les mès dignes i modernes corrents d'aquesta poesia contemporània, on estem convençuts de que son uns "primers espases", com així ho demostren els seus "curriculums", però un espectacle com el que s'ens va oferir creiem que nomès es apte pels seguidors d'aquest moviment, els altres apart de cinc o sis poemes on la base era la paraula, poc interessats estem per tornar-hi.

Jaume Arqué

Rapejar en català?

Ara que la Fira de Frankfurt ja s'ha clausurat i abans que pugi de to la polèmica sobre la presència catalana a la Biennal d'Art de Venècia (on és sabut que si no tens pavelló propi a “I Giardini”-recinte firal-, t’has de buscar la vida al nucli històric i sempre seràs tractat com a esdeveniment col·lateral), vull posar un parell d’exemples que ens han de fer reflexionar sobre l’ús social del català. Potser tenim una literatura potent i consolidada, però també tenim una utilització pobra i feble de la nostra llengua al carrer.

A Frankfurt hem exportat el Sònar Festival, de música electrònica, -som així de moderns-, però seria impossible exportar l'Hipnotik Festival, esdeveniment molt important sobre cultura hip hop, que cada any es desenvolupa en el marc del CCCB i que enguany, a més, ha tingut cabuda al Grec. I sabeu per què? Senzillament, perquè no existeixen raperos en català. I us puc assegurar que sé de què parlo. Badalona ha co-organitzat 3 vegades la final de l’Estat i de la Península de l’event de break dance més important a Europa, “The Battle of the Year”. Vénen joves de tot arreu, però mai he sentit rapejar en català. Fins i tot, al final de l’anterior mandat, essent regidor de Cultura, vaig intentar organitzar un concurs de hip hop entre els joves raperos badalonins. Impossible! I no penseu que només és un fenomen que succeeix amb joves castellano-parlants, sinó que és comú també als catalano-parlants.

Un altre exemple el vaig veure el passat dimarts al K3, al programa “Atrapasons”, que s’emet en horari infantil-juvenil. Acostumo a veure'l amb el meu fill per l’originalitat amb la que tracten l’accés a la música. Doncs bé, una part del programa anava dedicada a la cultura hip hop. Nois parlant en un correcte català anaven explicant els conceptes bàsics del hip hop: què significava el break dance, dj’s, mc's, graffitis, beatbox, etc... i anaven posant exemples. Jo anava just de temps per arribar a una reunió, però em vaig voler esperar a que "rapegessin". Estava convençut que al C33 tampoc rapejarien en català, però em quedava el dubte. I què va passar? Que van rapejar en castellà! Previsible.

Es pot argumentar que el hip hop no és un mitjà d’expressió majoritari, que és d’arrel nord-americana i algunes coses més, però amb tot això només amagarem la realitat. Hi ha un gran col·lectiu de joves que s’expressen en aquesta cultura urbana i siguin catalanoparlants o no, i, en tot cas, havent fet immersió lingüística tots ells, han desterrat el català com a llengua de comunicació. A aquests hem de sumar els que parlen català a classe i castellà al pati.

El català corre el risc de restar exclosa com a llengua de lleure, com a llengua viva, en evolució. És que potser únicament aspirem a una llengua literaria, allunyada de la parla de la gent? Una mena de llatí per a entesos molt reconeguda a nivell internacional? És cert que hi ha factor exògens que no ens ajuden gaire (ni els mitjans de comunicació, ni les “majors” de cinema americà, etc...), però alguna cosa no estem fent bé també a nivell de carrer, quan les generacions més joves, escolaritzades en català, no troben atractiu, ni consideren el català com a llengua d’expressió quotidiana. Ni tant sols amb l’ham de que el mercat necessita música rap en català com jo no m’he cansat d’utilitzar als raperos badalonins.

Ens cal rapejar en català. No ho dubteu! Si això passés, alguna cosa molt positiva hauria canviat en l’ús social del català.

Si voleu viure de prop una experiència de hip hop badaloní, us convido el proper dia 17 de novembre a partir de les 5 i fins les 10 de la nit a la "I Hip Hop Jam La Colina" al Centre Cívic de la Colina. I a veure si hi ha sort!!

"Ocean without a shore" (Oceà sense riba)

Finals d’agost. Escapada a Venècia per ensenyar-li la Sereníssima al meu fill, que no para de preguntar per la ciutat de Marco Polo, en la que els carrers són d’aigua. Per a mi, a més, és una oportunitat per veure algunes de les manifestacions de la 52ena Biennal de Venezia d’Art. Em busco temps suficient per escapar-me a veure:

“Sequence 1”, pintura i escultura de la col·lecció de François Pinault al Palazzo Grassi -amb la impressionant escultura “Very Hungry God” (“Déu afamat”) de Subodh Gupta (Nova Delhi, 1964), mirant al Gran Canal-,

“Barney/Beuys, all in the present must be transformed”, a la Peggy Guggenheim Collection (on es comparen les obres d’aquests dos artistes de llocs i generacions diferents, però amb certs llenguatges comuns),

i, per últim, la video-instal·lació “Ocean without a shore” (“Oceà sense riba”) de Bill Viola, a l’Església de Sant Gallo. És d’aquesta video-instal·lació de la que vull parlar.

Abans però, vull remarcar que, tant al Palazzo Grassi com a la Guggenheim em sento orgullós de Barcelona. No crec que exageri si dic que estem al capdavant de l’art contemporani europeu. Les exposicions vistes són iguals (Barney/Beuys) o notablement inferiors (“Sequence 1”) a les que podem contemplar al MACBA o a la Fundació Miró, per exemple. Borja-Villel, Rosa Ma. Malet o Josep Ramoneda són intel·lectuals de primera línea. Barcelona no necessita un Guggenheim per estar situada en el mapa cultural europeu.

Però tornem a la Chiesa di San Gallo. Es tracta d’una capella privada del segle XV al costat de la piazza di St. Marco. Traspassar la seva porta i entrar en el seu interior és endinsar-se en una experiència extraordinària. Es passa de la claror del dia a la foscor més absoluta, estem a “Ocean without a shore” (“Oceà sense riba”).

En els tres altars de la capella, Bill Viola ha instal·lat tres pantalles de plasma verticals en les que es projecta en blanc i negre una figura humana a cada pantalla (rodades amb velles càmeres de vigilància dels anys ’70, amb poca definició). De sobte una d’elles comença a caminar des del fons de la pantalla cap endavant, cap a nosaltres. En un moment determinat, travessa una cortina de llum –que en realitat és un raig d’aigua que cau des d’una alçada de més de 2 m, essent el moment més espectacular i delicat de captar- i es corporifica, pren cos, i color. Torna a la vida. Menys una nena que toca insistentment la cortina i no la traspassa, un darrera l’altre, pantalla rera pantalla, tots hi tornen. Hi ha homes i dones, joves i vells, blancs i de color... Al tornar, gairebé tothom respira profundament, es toquen per confirmar la seva corporeïtat, la seva nova encarnació. Ens miren. Gairebé ningú somriu, ans al contrari, la seriositat o un cert gest de dolor ens fan adonar que no estan a gust entre nosaltres, potser es troben amb el risc de trobar-se pressionats per les pròpies emocions, pel desig o per diverses sensacions de la vida. I tots tornen a travessar la cortina lluminosa, a donar l’esquena a l’existència mortal i a entrar en la foscor del no-res cap al buit del que han vingut, allunyant-se de nosaltres. Mentre un s’allunya, un altre s’acosta. I així, de pantalla en pantalla, d’altar en altar, infinitament.

Un dels intel·lectuals esmentats abans, em va comentar fa poc, tot parlant d’aquesta video-instal·lació: “Si avui haguéssim de crear els Sants ho fariem segurament com Bill Viola”. I és cert. “Ocean without a shore” ens mostra el traspàs de l’eteri al material, de la foscor a la llum, del blanc i negre al color, de la mort a la vida. Són aparicions que sempre estaran entre nosaltres, no marxen del tot, convivim amb elles d’una altra forma.

L’obra de Viola és d’una espiritualitat extrema, però malgrat estar en una capella cristiana, no es refereix a cap religió institucionalizada. De fet, el títol de la peça és d’Ibn Arabí, un místic sufí que va viure a Al-Andalus a la segona meitat del segle XII, i l’obra s’inspira en el poema “Death”[1](“Mort”) del senegalès Birago Diop, que diu:

“I morto non sono mai scomparsi:
sono nella’ombra.
I morti non sono nella terra
Sono nell’albero frusciante,
Il legno che geme,
Acqua che corre;
Acqua che dorme;
Sono nella campana, nella folla,
I morti non sono morti.

I morto non sono mai scomparsi,
Sono nel petto di una dona,
Sono nel pianto di un bambino,
Nella torcia ardente.
I morti non sono nella terra:
Sono del fuoco que muore,
L’erba piangente,
Rocce in lamento,
Sono nella foresta, sono nella casa,
I morti non sono morti”.

“Els morts no desapareixen mai:
son a la foscor,
Els morts no son a la terra,
son al xiuxieig de l’arbre,
al tronc que gemega,
aigua que corre,
aigua que dorm,
son a la campana, entre la multitud

Els morts no son morts.

Els morts no desapareixen mai:
Son al pit d’una dona,
Son al plor d’un nen,
A la torxa ardent.
Els morts no estan a la terra:
Son al foc que mor,
A l’herba plorosa,
Al lament de la pedra
Son a la foresta, son a la casa.
Els morts no son morts”.

Ja ho veieu. Tota una experiència!

Imatges:

Fotografía de "Very Hungry God" i el Gran Canal. J. Duran

Fotograma de "Ocean without a shore". Bill Viola- Kira Perov

Fotografía de la Chiesa de San Gallo. J. Duran

Fotogrames de "Ocean without a shore"". Bill Viola

[1] Transcric el poema en italià, ja que és el idioma en que el vaig trobar al catàleg de la Biennal de Venècia i el deixo per la seva musicalitat. Tanmateix, copio la trnascripció en anglès que va utilitzar Viola: “The dead are never gone:/they are in the shadows./ The dead are not in earth:/they’re in the rustling tree,/the groaning wood,/water that runs,/water that sleeps,/They’re in the hut, in the crowd,/the dead are not dead.// The dead are nover gone,/they’re in the breast of a woman,/they’re in the crying of a child,/in the flaming torch./The dead are not in earth:/they’re in the dying fire,/the weeping grasses,/whimpering rocks,/they’re in the forest, they’re in the house,/the dead are not dead.”

"L'hora en què res no sabíem els uns dels altres", per Jaume Arqué

L'HORA EN QUÈ RES NO SABÍEM ELS UNS DELS ALTRES
Vuitena representació a càrrec d'actrius i actors del teatre amateur badaloní, de la nova etapa del Teatre Zorrilla.
DIRECCÓ.- Jordi Vilà.
AUTOR.- Peter Handke (1942, Griffen, Austria). Versió catalana de Clara Formosa.
ENTITAS PARTICIPANTS.- Circol catòlic, C.P.Sant Josep, Coop.La Moral, Ass.Juvenil Projecte9, Cia.Teatral S'Horabaixa, Orfeó Badaloní i SC.La Badalonense.
INTÈRPRETS.- Núria Albiol, Toni Alonso, Josep Mª Balaguer, Cèlia Beltran, Joan Biel, Mª Antònia carbó, Jordi Carreté, Josep Duatis, Sergi Dueñas, Montserrat Durán, Natàlia Esquinas, Mª mercé Estèvez, Jaume Forés, Toni Forteza, Óscar García, Marta Genis, Rita Gol, Judit Guixé, Blai Hermoso, Pol Hermoso, Cinta Jordà, Jordi Mercader, Jaume Morral, Enrique Muñoz, Josep Palau, Carme Piqueras, Ricard Planas, Guillem Quilez, Francisco Ruiz, Carme Sáncez, Agnès Subirats, MªTeresa Ustrell, Pilar vallés, Manel Vàzquez i Marta Vila amb la col-laboració de Jordi Diaz.

Si l'any passat ja es va sortir d'un cert classicisme respecte a les anteriors representacions i es va jugar fort amb el muntatge de "La Cuina", aquest any sota la direcció de Jordi Vilà -per primera vegada un director no badaloní- s'ha tornat a jugar amb risc portant a l'escenari del Zorrilla un experiment de Peter Handke, autor austríac que ha aconseguit el seu reconeixement fent de la literatura la seva bandera i en un moment donat es va atrevir a escriure un text sense diàlegs, on tot son acotacions o sigui "un text sense paraules" i que converteix com a protagonista principal la plaça de qualsevol poble o ciutat, on "tots anem cap aquí o cap allà".

La versió representada a la nostra ciutat esta basada en la traducció de Clara Formosa feta servir per en Joan Ollé al Grec-2003, amb música de Pascal Comelade i pel mateix Jordi Vilà en una representació feta a l'Institut del Teatre amb motiu de la tesina dels alumnes d'un curs. Tan l' Ollé com en Vilà, en els seus anteriors muntatges d'aquesta obra van disposar d'una vintena d'actors quant en l'estrena a Berlín n'eren més de cent i en el Zorrilla en van ser 36 amb la col·laboració d'en Jordi Diaz , en el "rol" d'autor-narrador, un personatge creat per l'Ollé, on la narració era una veu en "off" i en Jordi Vilà el va convertir en un personatge de carn i os.

L'acció te lloc en una plaça pública on l'autor va relatant tots els personatges que hi veu passar, i partir d'aquí el director pot desenvolupar tot el que el seu instint li demani, sense tenir cap lligam les accions que es produeixin, per tant alhora de fer un judici de la representació cal destacar per sobre de tot la direcció i l'extenuant treball dels intèrprets, tots i cadascun d'ells.

Alhora de jutjar l'escenificació podem trobar un sens fi d'opinions, n'hi ha per a tots els gustos, però no es pot dubtar que hi ha una sèrie d'escenes i "gags" molt ben resolts, destacant les de la "dona descalça, dèbil mental", la de "l'avi amb el bressol i el guarda amb cendres", l'escena de "l'home amb abric i barret", les "dues velles amb el carro de la compra", la del "cec i l'home que li porta el llibre", els sorprenents "set llenyataires", l'escena "d'una bellesa i l'idiota", el grup de "turistes amb guia", l'escena del "manyoc agònic", l'intercanvi produït pels grups "d'hivern i d'estiu", les escenes de la "gent de la tercera edat", "l'equip de filamció" amb un personatge de gran creació i, per descomptat, cal subratllar les escenes finals de la representació amb focs d'artifici inclosos. Per altre part formidable l'il·luminació creada per en Nani Valls i realitzada per l'Arantza Flores i, per últim, es mereix un aplaudiment la música escollida, per mi perfecta, totalment adient i de qualitat, fins a dir que en algunes escenes me'n va faltar.

Segur que algú al llegir-me pot preguntar-se si no hi va haver res que no funcionés. Doncs segurament que sí. Hi van haver escenes que no van brillar tant com altres, algunes posicions mal resoltes en el dia de la primera representació i no tots els intèrprets van adaptar-se a la gestualitat com altres, lògic no? El que potser ens fa falta en aquest muntatge és el fet de no obrir-se un col·loqui amb el director per poguer entendre la concepció que va donar a cada escèna, doncs l'autor li deixa les mans lliures.

En resum, un arriscat muntatge, formidablement resolt per tots els participants.


Jaume Arqué i Ferrer