19 de novembre 2007

"JEU" (Joc), al Festival Internacional FILMETS de Badalona

El passat divendres 16 es va inaugurar la 33a edició del Festival Internacional FILMETS de Badalona. Un certamen de curtmetratges consolidat a la ciutat i arreu del món i que 7 anys després de la seva tornada ha sabut anar creixent en difusió i activitats paral·leles que involucren cada cop més a la ciutadania (enguany s’ha assajat fer sessions als centres cívics de la ciutat per tal d’acostar el festival als barris). No cal dir que el festival és conegut per la seva qualitat i per ser realment internacional.

Com que tot això ja és sabut per tots, em permeto compartir un parell de reflexions amb als organitzadors, des de l'estima i el respecte que saben que els tinc.

La primera reflexió fa referència a la Sessió Inaugural. En les edicions dels darrers anys observo que l'acte ha perdut espectacularitat, en el sentit més pur de la paraula. No n'hi ha prou amb ser benintencionats; s’ha de ser bo i realment els guionistes del pressumpte informatiu de benvinguda no ho van encertar gaire.

La segona consideració és que cal ser més curós amb la selecció del material que es mostra en la Sessió Inaugural, des del meu punt de vista no massa afortunada. Aquesta selecció dels curts de presentació del Festival hauria de ser un al·licient per a tot tipus de públic i, per tant, un tastet intel·ligent de totes les seccions, però amb la picaresca de que agradi a la majoria (tant als que aposten per l’experimentació, com pels més “gore” o els més compromesos o els que simplement volen diversió). Personalment, només vaig gaudir amb “Fetch” (per la seva irreverencia en només 1’15’’) i, especialment, amb “Salvador (Historia de un milagro cotidiano)”, del ceutí Abdelatif Hwidar, primera història que he vist sobre l’atemptat de l’11 M i que, malgrat la seva predictibilitat, em va noquejar.

Per la meva feina serà dificil que pugui anar sovint al festival i em perdré títols que, a priori, semblen més que interessants. Però avui, i gràcies al meu fill, no m’he perdut un gran curt que espero que al jurat del Festival no li passi desapercebut. El curt es diu “JEU” (Joc) i ha estat programat el diumenge 18 de novembre a les 12h a la “sessió infantil”. He revisat diverses vegades el programa i no l’he vist programat en altres sessions; és una llàstima perquè, al meu parer, no és un film adequat per aquesta sessió. O almenys únicament per aquesta sessió.













“JEU” és un curt d’animació, dirigit i produït per Georges Schwizgebel (Suïssa-Canadà), que presenta tot un joc de dibuixos i de música. Ja des del primer fotograma comença a jugar amb elcompte enrere dels numeros que donen peu al seu propi nom i les lletres J, E i U, volen, es multipliquen i ens envolten en un vol ple de lirisme. A continuació les imatges se succeeixen, al ritme frenètic que marca l’scherzo del concert per a piano núm. 2, opus 16, de Prokofiev, passant del detall per arribar al dibuix sencer, es passa pel jocs esportius, pel joc de la multitud a la ciutat, pel joc de l’art, pel joc de la sala de concerts, pel joc de la música i marxa enrera fins a composar la paraula “JEU”, novament. Final. 4’ de fascinació total, d’atordiment intel·ligent.

Llum a la sala... rumors dels menuts i un segons després un bon curt infantil “Cookie Battle ”, a l’estil de Toy Story. El que ha preferit el meu fill.

En acabar la sessió, surto del Teatre Zorrilla agraint al meu fill haver volgut anar a la sessió infantil, però pensant que potser només jo i el meu amic Martí de 2 anys –que anava repetint: que bonic, que bonic, que bonic, ...- ens hem quedat fascinats amb aquest joc que és “JEU”.

10 de novembre 2007

Oh, Uclés!

El passat dia 25 d'octubre d'enguany es va presentar a L'Entresol de La Pedrera el llibre "Oh, Uclés" i, per desig del propi autor, en Josep Uclés, també es va presentar al Museu de Badalona el passat 6 de novembre, comptant amb la presència d'en Josep Uclés, d'en Julià de Jòdar, d'en Vicenç Altaió, de mi mateix i del Regidor de Cultura i de Patrimoni Cultural i Vicepresident del Museu de Badalona, en Jaume Vives. Transcric a continuació la meva intervenció en aquesta presentació:

Bona tarda,

1. Agraeixo la possibilitat que se’m dóna de formar part d'aquesta taula, amb companys de Corporació i intel·lectuals de la talla d'en Julià de Jòdar o d'en Vicenç Altaió que m’acompanyen, per presentar el llibre “OH, Uclés”. La meva presència aquí només és deguda a una circumstància. No té res a veure amb el meu anterior càrrec ni per suposat amb l'actual, sinó que es deu a la generositat d’en Josep Uclés que de seguida que va saber que publicaria el llibre em va demanar que fos present en la seva presentació a Badalona. Ell sap que em fa molt feliç ser aquí, avui.








I us podeu preguntar raonablement: quin és el meu paper aquí? De fet, els companys dels serveis de protocol de l’Ajuntament han anat una mica de cap per poder-me encabir correctament a la invitació d'avui. Això m’ha servit per reflexionar què podia aportar jo a aquest acte. Doncs bé, després de rumiar-ho molt, crec que no vaig desencaminat si dic que avui sóc simplement un ESPECTADOR de l’obra de l’Uclés, o si voleu, essent més precisos, un “VOYEUR” de l’obra que recull el llibre. Per tant, les meves opinions s’han d’entendre dins d’aquest paper: miro i opino. I les meves opinions són les d’una persona interessada, però sense una base teòrica o institucional.

2. Tot i així, la presentació d’aquest llibre representa per mi L’ÈXIT D’UN FRACÀS. M’explico. A la setmana de conèixer l’Uclés la Nit de Santa Llúcia de Granollers l’any 2003 (ens presentà en Joan Mayné), ja em va parlar del seu barri de La Salut, on va néixer, i em comentà que en motiu dels seus 45 anys s’havia auto-regalat uns dibuixos per cada any de la seva vida. Jo, que coneixia poc la seva obra, esperava una sèrie de dibuixos que recordessin el seu entorn i el pas del temps, del seu temps. Però el que em vaig trobar van ser unes fotografies d’un dibuixos plens d'erotisme i poesia. Es relacionaven per la temàtica, però no tenien ni un ordre pre-establert ni una relació directa amb el barri de La Salut (vaja, al menys que jo reconegués, i admeto que ha canviat i s’ha urbanitzat molt, començant per l’autopista!).

Vam decidir que el Museu de Badalona col·laboraria en l’edició del llibre, com ja havia fet abans l’Ajuntament amb “Josep Uclés... com un cos anònim de veus” de Glòria Bosch, l’any 2000. Era i és un material que mereixia una publicació correcta i una bona distribució. En Josep es reuniria amb en Julià de Jodar, amb en Vicenç Altaió –aquí presents- i la resta de persones que col·laborarien en el llibre i el Museu parlaria amb diverses editorials. La feina es va fer per part de tothom, però... ai, làs! l’Ajuntament va aprovar un necessari pla de sanejament que va fer impossible tirar endavant el projecte en el mandat anterior. Però l’Uclés no es va desanimar i un bon dia, a final del mandat, em trucà per dir-me que March Editors publicaria el llibre. Era doncs, finalment, un èxit (l’edició del llibre) però també un fracàs personal meu (no havia pogut aconseguir que l’Ajuntament hi participés en aquesta ocasió). Tot i així l’Uclés havia exposat al Museu al juny del 2006 el seu “Manual de supervivència en una gran ciutat”; exposició de la que es va esdevenir l’acord per adquirir el quadre de gran format “Ajuda’m”, que actualment està exposat permanentment a l’Edifici del Viver de l’Ajuntament.








3. Però tornem al dia que Uclés em va parlar de la seva història, LA HISTÒRIA QUE SUSTENTA ELS DIBUIXOS I EL LLIBRE EN SI. És la història d’un nen de la Badalona de postguerra, en un barri gris, amb senyores i senyors vestits de negre, tristos, i de com de cop i volta una senyora lluent i estranya de Barcelona i els seus fills s’instal·len en el barri, amb el sotrac corresponent. Al nen Uclés se li obren tots els colors dins de la grisor general, però sobretot un, el color que no deixa de repetir-li la “senyora”: el blau del cel, el blau del cel. I, a més, li afegeix, fins i tot el dia de la partida brusca de la família: “tu guanyaràs la batalla del blau del cel".

Com ell mateix explica en el llibre, de forma magistral i tendra alhora, anys més tard va descobrir el llibre que George Bataille havia escrit a Barcelona i que duu per títol “El blau del cel”. El pensador francès l’havia escrit l’any 1935 –amb l’escenari dels esdeveniments del 1934 - però no l’havia publicat fins el 1957. En un paràgraf cap al final, el personatge, Troppmann, diu:
“Quería bañarme en Badalona. La playa estaba desierta. Me desnudé en el coche y no me tendí en la arena: entré corriendo en el mar. Dejé de nadar y miré el cielo azul”.

Potser la veïna de l'Uclés infant havia tingut alguna relació amb George Bataille? Seria algunes de les dones que apareixen al llibre? Li parlava en clau al dir-li que ell guanyaria la batalla (Bataille) de “el blau del cel”? Crec que ni l’Uclés ni ningú no ho sabrem mai, però en tot cas sí que és evident que en aquesta història s'hi troben els blaus de les seves obres i “l’origen du monde” eròtic de l’Uclés.
















4. PARLEM DEL LLIBRE? Us recomano que el tingueu a les mans abans d’obrir-lo i us prengueu uns segons per gaudir de la seva factura. Magnífic! Un cop fet, ja podeu endinsar-vos en una experiència que tant pels dibuixos en sí, com per les excel·lents col·laboracions literàries, us traslladaran a una espècie d'exaltació, d’aquestes que t’omplen el pit de felicitat.
















Veureu que els dibuixos tenen dos plans i, per tant, dos nivells de lectura. Això és típic dels darrers Uclés. En aquest cas, per poder gaudir de les escenes eròtiques i, per què no dir-ho, explícitament sexuals, s’ha de traspassar pel lluent primer pla, en el que normalment animals de diferents menes, sobretot marins, donen el sentit o contrapunt al dibuix en sí mateix (per exemple “El peix espasa”, “La llengua de la granota” o “Indefensió davant la pantera”). No sempre són dos plans estancs; moltes vegades els dos nivells interactuen, essent l’un el complement de l’altre (“El peix i la pastanaga” o "Necessitats de l'artista", per exemple).

Tot plegat ens porta a un món oníric i quotidià alhora; animal en ambdós sentits, on triomfa la natura per sobre de la cultura civilitzadora. Tot és lícit, totes les pràctiques sexuals són normals, tot és permès, en plena llibertat. Dibuix rere dibuix es respira una certa innocència primigènia, una absoluta llibertat i una poesia plàstica que t’omple i que només els títols fan que es transformi també en un somriure irònic. Gaudim amb l’Uclés.
















5. La contemplació de l'obra no deixa indiferent i per aquells que puguin considerar la temàtica agosarada o fins i tot ofensiva, permeteu-me que em remeti a un text escrit per una dona francesa, sens dubte avançada al seu temps i clarivident en aquests temes. Aquesta dona és Émilie de Breteuil, Marquesa de Châtelet, que va viure a la primera meitat del segle XVIII. Als 10 anys ja havia estudiat matemàtiques i metafísica; als 12 ja dominava fins a 4 idiomes diferents i traduïa el llatí; estudià Descartes, Leibniz i Newton i escrigué els seus propis llibres. El text de la Marquesa de Châtelet diu:

"Empecemos diciéndonos para nuestro fuero interno, y convenciéndonos bien, que no tenemos nada que hacer en este mundo, sino procurarnos sensaciones y sentimientos agradables. Los moralistas que dicen a los hombres "reprimid vuestras pasiones y domeñad vuestros deseos si queréis ser felices", no conocen el camino de la felicidad. Sólo somos felices gracias a las inclinaciones y las pasiones satisfechas; digo inclinaciones porque no siempre somos lo bastante felices como para tener pasiones, y a falta de pasiones, bien está contentarse con las inclinaciones. Pasiones tendríamos que pedirle a Dios si nos atreviéramos a pedirle alguna cosa, y Le Nôtre tenía mucha razón al pedirle al Papa tentaciones en lugar de indulgencias."

6. Hem d'agrair a l’Uclés haver-se fet aquest regal d’aniversari, haver reflectit així els seus 45 anys i celebrar-los i compartir-los amb nosaltres. I, per acabar, em vénen al cap uns versos de Luís García Montero, el poeta de Granada, que diuen:

“Porque existe una esquina
donde suele citarse la memoria
con la imaginación”.

Memòria i imaginació. Origen badaloní i obra universal. L’Uclés insisteix en aquest llibre que “tot el misteri de la vida continua essent el blau del cel”, però vostès estaran d’acord amb mi que ell no ha decebut la “madame” que de nen li predigué que "IL VA GAGNER LA BATAILLE DU BLEU DU CIEL".

Gràcies.




Imatges:
1. Portada del llibre "Oh, Uclés"
2. Fotografía de Josep Uclés i Julià de Jòdar a la presentació del llibre al Museu de Badalona. El Punt.
3. Reproducció de "Ajuda'm".
4. Reproducció de "M'agraden les llagostes".
5. Reproducció de "Necessitats de l'artista".
6. Repdroducció de "La bella Laura".

08 de novembre 2007

El racó d'en Jaume Arqué: "Tres Dramolette"




CICLE: TEATRE
ESPECTACLE: "TRES DRAMOLETTE"
INTÈRPRETS: Rosa Mª Sardà, Pepa López i Mercè Pons.
DIRECCIÓ: Carme Cané.
PRODUCCIÓ: Centre d'Arts Escèniques Reus.


Com diu la directora de la producció, "Tres dramolette" és un text que en "....l'hora i escaig que ve a continuació està plena de Teatre", i aixó es el que ens van oferir la Rosa Mª Sardà, la Mercé Pons i la Pepa López amb una gran interpretació. Va ser una nit de veritable Teatre on unes grans actrius van transmetre un text elaborat per Thomas Bernhard, un autor alemany, que a la manera d'alguns autors catalans vuitcentistes que se n'enfotien del món que els envoltava, ell ho fa de tot el món que l'envolta,-llegim: representants, autors, directors, intèrprets, premsa, públic, etc.- i que de la mà de la traductora Anna Soler Horta i de l'adaptació -(per fer venir ganes de llegir-lo sencer) de Rosa Ma. Sardà i Carme Cané, té un fidel reflexe en l'actual món del teatre català, on potser caldria llegir el text i llegir-lo entre línees per treuren tot el suc que s'ha suposa des del pati de butaques.












En quant a la interpretació ja m'hi he manifestat des de l'inicï de l'escrit i potser més d'un espectador es va sorprendre de la Sardà que va veure al Zorrilla, però el que probablement molts no coneixien és la diversitat dels seus registres demostrats en moltes ocasions, per tant he de dir que la Sardà va oferir una de les seves grans actuacions. L'actriu que hem va sorprendre més va ser la Mercè Pons, doncs li recordo poques actuacions, i la veritat es que la que li vam veure al Zorrilla es digne d'una gran actriu, que per poc que li somrigui la sort pot arribar a ser una de les grans de l'escena catalana ja que em va agradar molt en els dos personatges que va interpretar. Per part de la Pepa López, de qui em manifesto "fan", va estar a un gran nivell, perfecte en tot moment i transmetent una seguretat formidable. Enhorabona per l'interpretació i gracies a totes tres.

Molt encertat el muntatge ideat per la Montse Amenós que dona una total agilitat a la representació amb una estructura aparentment simple.

I per acabar, constatar el que vaig escriure en la critica de "L'Edèn", aforament gairebé, a punt d'exhaurir-se les localitats. Hi actuaven actrius "mediàtiques", encara que a l'acabar i havia molts comentaris que no aprovaven l'espectacle.

Jaume Arqué

05 de novembre 2007

El racó d'en Jaume Arqué: "Murtra Ensemble"

CONCERT DE PRESENTACIÓ DE LA "MURTRA ENSEMBLE"
DIUMENGE 21 D'OCTUBRE DE 2007
TEATRE ZORRILLA

La data de l'encapçalament pot ser histórica dins la vida cultural de la nostra ciutat, ja que des del temps d'aquella Orquestra de Cambra, molts anys dirigida per l'entranyable mestre Solà, el món musical badaloní no ha tingut una referència de qualitat, com pot ser aquesta agrupació que tant bona imatge ens va oferir el dia de la seva presentació.

A part del judici musical, vull manifestar que la posada en escena ens va agradar. El sortir de forma discreta de la coneguda uniformitat en el vestuari dels integrants de l'orquestra, donant-li una mica de color al conjunt, així com el fet de volguer fer arribar al públic l'argument de les composicions i les seves característiques musicals, ho creiem molt plausible, encara que s'ha d'anar molt en compte en l'ús dels mitjans audio-visuals en un escenari, doncs pot ser que la realització no sigui prou reixida com va passar en aquesta presentació.

No cal dir que el Zorrilla va presentar l'aspecte de les solemnitats i per part nostra només demanem continuïtat , si no aquest fet passaria a ser un més dels que masses vegades es donen entre nosaltres i no estaria malament que s'ens oferissin tres o quatre concerts al llarg de l'any, així com cuidar de la millor manera possible la publicitat d'aquest conjunt.

Respecte al judici musical de l'actuació de la "Murtra Ensemble" creiem que cal assenyalar l'encert en les composicions escollides, ja que tant les "4 Escenes d'infants" de Frederic Mompou i "El corregidor y la molinera" de Manuel de Falla, van ser una pura delicia per les orelles dels entesos, com per les dels que musicalment no en som tant i els comentaris captats a la sortida eren d'una aprovació total on es destacava primordialment l'exquisidesa demostrada en tot moment per tot el conjunt orquestral sota la batuta d'en Xavier Puig, amb les pinzellades de la ballarina María Hernández i la mezzosoprano Clàudia Schneider.

Així doncs, nit a recordar per la cultura de la nostra ciutat, però repetim, que no quedi només en aquest record.


Jaume Arqué