las herramientas de quien nunca sufrió
(¡cómo si alguien pudiese no haber sufrido nunca!)...”
(Fragment de “Baile a Bordo”, de “Cuaderno de Nueva York” de José Hierro)
S’ha escrit molt sobre la darrera pel·lícula de Pere Portabella “El silenci abans de Bach” (Die Stille vor Bach). S’ha ressaltat que feia 15 anys des del seu film anterior, que es tracta d’un viatge per la vella Europa –viatge físic i imaginari-, que no és una pel·lícula amb narració convencional, que una còpia de la mateixa s’ha cedit al MoMA, o que té imatges realment suggerents.
És un film realment interessant i recomanable, tot i que em sobra la part més biogràfica de la vida de Bach o l'explicació sobre com Mendelssohn va recuperar la partitura de "La Passió segons Sant Mateu", episodis ja coneguts pel públic potencial que vol veure una pel·lícula com aquesta.
Però tornem a les imatges que abans apuntàvem. És cert que hi ha escenes d'una gran força visual. Jo en ressaltaria quatre: la inical de la pianola, movent-se sola entre les parets despullades d’una sala d’exposició –mentre toca l’ària de “Les Variacions Goldberg”-; els alumnes del Conservatori del Liceu tocant la “Suite núm. 1 per a violoncel sol” dins d'un vagó del metro, la noia dutxant-se prèviament a posar-se a tocar el violoncel i l’imatge del piano de paret que cau i s’enfonsa dins del mar.
De les imatges que he esmentat vull explicar una anècdota que vaig escoltar en una entrevista feta a Pere Portabella i que té a veure amb el piano que cau al mar. Com és d’imaginar, el més provable era que l’escena no es rodés en una primera presa; per tant, calia buscar pianos per fer-los malbé, sense fer malbé el pressupost, clar! Portabella va pensar en preguntar-li al seu amic Carles Santos, gran pianista i destrossador de pianos professional. En Carles Santos li va explicar que ell gairebé tots els pianos que fa malbé –i en són uns quants- els compra a BADALONA. Com és això, vaig pensar jo? Portabella explicà que hi ha una empresa immobiliària que compra cases antigues amb el mobiliari inclòs i que el ven a molt bon preu. En concret, cada piano el ven per uns 300 euros, em sembla que va comentar. És així com “El silenci abans de Bach” pot comptar amb una escena com la del piano que cau i s’enfonsa al mar, sense que el pressupost de producció es dispari.
Només ens queda per saber si l’escena també està rodada a Badalona i si el mar que hi apareix correspon a alguna part de la nostra façana marítima. Podria ser, el nostre mar ha admirat a creadors i fins i tot George Bataille va parlar del blau del mar de Badalona. Ho haurem de preguntar a Portabella, però MÚSICA, MAR I CINEMA són tres paraules que defineixen molt bé la nostra polièdrica BADALONA.
3 comentaris:
Magnífco texto, Josep. Me entusiasmó la película, y coincido más o menos contigo en la selección de escenas, aunque no me sobra el material más estrictamente biográfico. La anécdota de los pianos es muy curiosa. No sabía, por cierto, lo de Bataille. ¿Me podrías pasar la referencia? Un abrazo.
Gracias Juan! Yo disfruté con la película pero me esperaba más. Te paso l areferencia lde libro de.
"El azul del cielo", George Bataille. Ed. Tusquets (col·lecció fábula).
Un abrazo.
Acabo de veure la pel.lícula.
Efectivament el millor del film seria, a banda de la música, la fotografia amb unes imatges i metàfores que expressen l'admiració profunda a Bach. Em quedo amb la del piano queient al mar i la del piano tocant sol als primers minuts.
És un cinema interessant, tot i que no és el que més m'agrada veure. Sóc més de guió i ficció.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada