12 de maig 2009

"Paso Doble", de Barceló-Nadj


Fa mesos ja vaig dir que la perfomance “Paso Doble” de Miquel Barceló i Josef Nadj era un dels meus espectacles imprescindibles aquesta temporada i el proppassat dissabte, 10 de maig, vaig poder gaudir-ne. He de dir que, d’ençà que es va estrenar al Festival d’Avinyó, he fet un seguiment tan acurat del tema, que la meva percepció en directe de la peça patí de certa manca de sorpresa; a això li he de sumar una certa decepció en relació al comportament de l’artista en tot l’affaire de la cúpula de Ginebra. Però tornem a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure.

Expectació a la sala, cares conegudes (Pere Gimferrer, Sílvia Munt, Andreu Buenafuente o Javier de la Muelas) i un mur d’argila roja, pintada de blanc, excepte el terra que roman amb el color original. Un sonors cops per darrera del mur ens fa veure que allò es belluga, que comença a prendre forma. Amb posterioritat, apareixen Barceló i Nadj, amb vestit negre i camisa blanca, comencen a treballar l’argila, la de Kanizsa, vila natal del coreògraf i la de les obres ceràmiques de Barceló. El plató es converteix en el taller de l’artista. Les diverses tècniques de treball es succeeixen en aquesta obra que es realitza davant dels nostres ulls. I, tanmateix, és només això? La realització d’una obra plàstica davant de l’espectador?...

He de dir que no, la perfomance té una part de treball escenogràfic essencial. Malgrat no tenir argument, les diverses escenes s’esdevenen fent avançant l’obra, entre la ironia, la sorpresa, el missatge subtil o més evident cap un final metafòric que representa molt bé el que Josef Nadj pretenia al plantejar-li aquesta aventura a Barceló: entrar en el quadre. Nadj es converteix en un element plàstic més del pintor, és ruixat i tot amb pintura blanca com la resta del mur d’argila, per acabar ambdós engolits per l’obra resultant, en una tornada a l’origen, als fons de l’argila, de la terra aquosa de la que han/hem sortit.

Espectacle de gran alçada plàstica i escènica. Imprescindible!



Per cert, al final de l’espectacle Barceló fa unes fotos al públic i a l’obra resultant, a més de prendre’s una birra a escena en un acte de se m’enfotisme o divisme (trieu l‘adjectiu), molt aplaudit pel públic. Alguns aprofitem per fer fotos a l’obra, llàstima que –al contrari de l’artista- no anem preparats per l’ocasió.


Noticies relacionades:


"El goce efímero", La Vanguardia, 12 de maig de 2009


"Venecia 'revisará' a Barceló", Diario de Mallorca, 27 d'abril de 2009