El proper dijous 14 de febrer els sindicats majoritaris del sector de l’ensenyament han convocat vaga. El motiu públic és per demanar la retirada del document de Bases de la Llei d’Educació de Catalunya; la sol·licitud de convocatòria, però, segons m’han informat, només parla de motius laborals.
Però, per què aquesta vaga en aquests moments? Es podria dir, tal com resa la dita castellana, que els sindicats “se han puesto la tirita antes que la herida”, perquè es tracta d’un document de bases, és a dir, ni tan sols és un text articulat. Actualment, aquestes bases estan pendent d’informe del Consell Escolar de Catalunya i, una vegada redactat en forma de llei, ha de passar per tot el tràmit parlamentari. Per molt dolent que fos, i no ho és, no justificaria una vaga pel que pugui passar. Per això l’he batejat com una “vaga preventiva”, és a dir, una reacció prèvia abans d’un més que suposat atac.
Perquè diguem-ho clar, aquestes bases no es fan contra els docents, ans al contrari, sabem que la peça angular en la que radica l’educació dels nostres fills i ciutadans de demà, són els docents. Ells i elles tenen la responsabilitat directa de gestionar tots els reptes que els centres escolars tenen diàriament.
I és aquí on les bases aposten per dos elements que han de ser nuclear de tot el sistema: l’autonomia i la direcció dels centres. A partir del projecte educactiu seran els propis centres qui gestionin els recursos del departament d’Educació i, a més, es proveïrà de les eines (formatives i de condicions laborals) perquè existeixin equips directius sòlids, estables i amb formació específica. Evidentment, com no pot ser d’una altra manera en un sistema democràtic, tot el sistema està sotmès a avaluació.
Que sona a música celestial? Doncs no ho és. El problemes de l’educació son suficientment importants (manca d’inversió endèmica als centres, abandonament prematur de l’itinerari formatiu, allau d’alumnes nouvinguts, etc...) com per plantejar una llei valenta, que aposti clarament per l’equitat i l’excel·lència de tot el sistema educatiu. No ens serveix solament un dels factors del binomi; ens calen tots dos. Aquesta llei aposta per enfrontar els problemes de cara i podem fer-ho (“yes, we can”, us sona?). L’Estatut ens dóna la força per fer-ho.
Només cal responsabilitat de totes les parts (administracions, pares i mares, docents, moviments de renovació pedagògica, sindicats, etc...) i, en especial, dels que vam signar el Pacte Nacional per a l’Educació. I diàleg seriós, no falses batalles que no condueixen enlloc.
En continuarem parlant després del dia 14...
Nota. No he volgut fer un repàs exhaustiu de les Bases de la Llei d’Educació de Catalunya, que es poden consultar a http://www.gencat.net/educacio/llei_educacio/index.htm
Però, per què aquesta vaga en aquests moments? Es podria dir, tal com resa la dita castellana, que els sindicats “se han puesto la tirita antes que la herida”, perquè es tracta d’un document de bases, és a dir, ni tan sols és un text articulat. Actualment, aquestes bases estan pendent d’informe del Consell Escolar de Catalunya i, una vegada redactat en forma de llei, ha de passar per tot el tràmit parlamentari. Per molt dolent que fos, i no ho és, no justificaria una vaga pel que pugui passar. Per això l’he batejat com una “vaga preventiva”, és a dir, una reacció prèvia abans d’un més que suposat atac.
Perquè diguem-ho clar, aquestes bases no es fan contra els docents, ans al contrari, sabem que la peça angular en la que radica l’educació dels nostres fills i ciutadans de demà, són els docents. Ells i elles tenen la responsabilitat directa de gestionar tots els reptes que els centres escolars tenen diàriament.
I és aquí on les bases aposten per dos elements que han de ser nuclear de tot el sistema: l’autonomia i la direcció dels centres. A partir del projecte educactiu seran els propis centres qui gestionin els recursos del departament d’Educació i, a més, es proveïrà de les eines (formatives i de condicions laborals) perquè existeixin equips directius sòlids, estables i amb formació específica. Evidentment, com no pot ser d’una altra manera en un sistema democràtic, tot el sistema està sotmès a avaluació.
Que sona a música celestial? Doncs no ho és. El problemes de l’educació son suficientment importants (manca d’inversió endèmica als centres, abandonament prematur de l’itinerari formatiu, allau d’alumnes nouvinguts, etc...) com per plantejar una llei valenta, que aposti clarament per l’equitat i l’excel·lència de tot el sistema educatiu. No ens serveix solament un dels factors del binomi; ens calen tots dos. Aquesta llei aposta per enfrontar els problemes de cara i podem fer-ho (“yes, we can”, us sona?). L’Estatut ens dóna la força per fer-ho.
Només cal responsabilitat de totes les parts (administracions, pares i mares, docents, moviments de renovació pedagògica, sindicats, etc...) i, en especial, dels que vam signar el Pacte Nacional per a l’Educació. I diàleg seriós, no falses batalles que no condueixen enlloc.
En continuarem parlant després del dia 14...
Nota. No he volgut fer un repàs exhaustiu de les Bases de la Llei d’Educació de Catalunya, que es poden consultar a http://www.gencat.net/educacio/llei_educacio/index.htm
També és interessant l’entrevista al Conseller d’Educació, Ernest Maragall, a El País del diumenge 10 de febrer.
Molt encertat l'editorial de La Vanguardia de 12 de febrer d'enguany "Una Huelga inmovilista"
I per temes educatius, el bloc sobre Educació d'en Daniel Font.
2 comentaris:
Los sindicatos quieren demostrar su fuerza ante el Govern y lo hacen utilizando a nuestros hijos y comprometiendo un dia de trabajo para nuestras familias. Ya está bien que intenten abofetear al Govern en nuestra cara!
A mi em fot tant aquesta vaga com a qualsevol pare que treballi i que hagi de buscar una solució per tenir els nens un dia que no van a l'escola però estic d'acord amb tot allò que ens han passat a l'escola per explicar-nos els seus motius i m'agrada que en l'escola del meu fill tots s'hagin posat d'acord i que tots els professors facin vaga.
Publica un comentari a l'entrada