“L’alegria que curarà la sordesa de parlar estrany
i el mutisme altiu de les mirades”
David Wilmon, alumne de l’IES Eugeni d’Ors.
El proppassat dimecres 28 de novembre, vaig poder ser present a la presentació del segon treball públic de l’experiència
“La Huaca”, Associació lliure d'alumnes de l'IES Eugeni d'Ors de Badalona.
“La Huaca”, que significa aproximadament
“el tresor amagat”*, és una experiència que es duu a terme a l’Eugeni d’Ors de Badalona des de ja fa 7 anys. Té per objectiu involucrar a nois i noies de diferents procedències en la major comprensió de la cultura d'acollida, a partir de la valoració de la seva cultura d’origen. El seu primer treball, realitzat l'any 2003, va ser un llibre que recull diversos contes populars del món escrits en les seves llengües originals i en català, que va assolir un èxit inesperat a la ciutat de Badalona i que ja va per la segona edició. L’experiència va ser presentada en el VIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores, celebrat a Gènova l’any 2004.
El segon treball públic de “La Huaca” és aquest documental que es va presentar el 28 de novembre i que duu per títol
“Llavors que porta el vent”**, i que, com bé van explicar els seus autors, és la traducció poètica del títol original que havien pensat,
“Dientes de león”, fent referència a la planta, però que en català seria “Lletsons d’ase” i no els agradava.
És de destacar que el documental, de poc més de 12 minuts de durada, està tot fet i ideat pels alumnes participants del projecte, des del guió, story-board, la banda sonora (excel·lents cançons, "Habibi" i "Halik lia blachi", de
Chaimae Kaouch), la filmació, el muntatge, etc... I quin és el resultat? Espero que pugueu veure-ho vosaltres mateixos. Només vull dir que no sembla un treball d’afeccionats, de nois i noies d’institut. Es veu que han esmerçat moltes hores en cada tasca perquè el producte transmeti un missatge. I us puc assegurar que ho han aconseguit!
El fil conductor és la història de
María Antonia Ramírez, mare d’una noia de l'institut, i la seva lluita des que va arribar a Catalunya per poder portar els seus fills amb ella. Paral·lelament a aquesta història, un grup d’alumnes de l'institut de diferents cultures conversen en una taula rodona sobre les diferències entre Badalona i el seu país, sobre les seves expectatives vitals, sobre la relació amb els altres alumnes, sobre com els agradaria que fos el barri de St. Roc... Especial menció cal fer a dues reflexions que denoten molt la seva evolució. La primera és d'una noia marroquina que assenyala:
“tapada y sin tapar, yo creo que una mujer tiene que expresar, que hablar. Porque también una mujer tiene su libertad”. Poc abans, un company seu havia constatat:
“ellas no son como las chicas de Marruecos, la verdad. Han cambiado demasiado” (només constata un fet, no és cap retret). Aquest mateix noi,
Youssef Ghammat, fa la reflexió final en dir:
“yo creo que la gente tendría que ser como yo. ¿Sabes por qué? Porque yo conozco mucha gente del instituto que dicen: "porque sea de esa raza, a mí no me cae bien, o sea, que no le hablo". A mi me da igual que sea de una raza o de otra, yo voy a hablar con todo el mundo. Y es verdad, yo me hablo con todos, con todos." Fos en negre. Final. Títols de crèdit.
Al finalitzar la projecció, vaig poder parlar amb alguns dels alumnes de forma distesa. Els vaig felicitar per la feina feta i també vaig poder compartir sentiments amb ells: el de tenir una cultura d’origen que no he volgut perdre mai -la del meus pares i avis, de la que em sento molt orgullós- i una cultura d’opció –la que m’ha permès progressar a Catalunya i que és pròpia del meu fill-. Totes dues m’han fet el què sóc i no penso renunciar a aquesta riquesa, que també és la riquesa del meu poble, del meu país. Els vaig dir tot això, però no paternalment, sinó de tu a tu. Crec que ens vàrem entendre. Vaig donar records a la
Karelin, la noia d'Hondures, per a la seva mare, que no va poder venir a la presentació perquè estava treballant i vaig sortir de l’IES Eugeni d’Ors agradablement afectat, pensant que la seva història també és la meva i que, amb totes les dificultats, aquest país de 7 milions de persones té futur si ho fem mínimament bé.
En arribar a casa, em vaig gastar una fortuna enviant els versos de
David Wilmon als meus amics per sms, perquè sintetitzen magistralment el missatge d’aquestes llavors que el vent ens ha portat.
*
Al llibre "La Huaca, El tresor amagat. Contes del món" es diu: "Hem investigat la significació de la paraula Huaca i hem arribat fins a les explicacions de l'inca Garcilaso de la Vega, al segle XVI. És un vocable de significació molt ampla i difícil de precisar, que es refereix al que és valuós, sagrat, inefable, però també al que és extrany i nou, excèntric i diferent, sorprenent i inesperat, incomprensible i fascinant: "tots i totes -hem pensat- tenim, doncs, una huaca, amagada o explícita". A més, una tradició popular actual, bastant estesa a Sud-amèrica, diu que les huaques són tresors enterrats que es mostren amb una llum misteriosa sols a persones d'esperit noble i honest... I ens ha agradat, encara més, el títol de La Huaca per al nostre recull, malgrat que no hi hagi una paraula semblant en català."
** "Llavors que porta el vent", és una producció d'Amics de la UNESCO de Barcelona, amb la col·laboració de la Fundació Viure i Conviure de Caixa de Catalunya i el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya.
