30 d’octubre 2006

MONTILLA, PRESIDENT

“És català qui viu i treballa a Catalunya.”
O no, Sr. Mas?

José Montilla va ser escollit Secretari d’Organització del PSC en el nostre Congrés de Sitges, el conegut com el de la “revolta dels capitans”. Aquell va ser un Congrés dur per tots els militants socialistes, però com sempre ha succeït en la família socialista, tots vam aprendre dels errors i hem fet un partit més fort i cohesionat a l’entorn del lideratge Maragall-Montilla.

A Montilla el vaig començar a tractar personalment sent jo Secretari d’Organització del PSC de Badalona, arrel de les discrepàncies del partit i el grup municipal amb aleshores alcalde socialista Joan Blanch. Calia fer unes primàries, com així havíem aprovat en el nostre darrer Congrés; però sense el reglament que desenvolupés el procés i la convocatòria pel Consell Nacional no hi havia res a fer. A més, serien les primeres primàries del partit a Catalunya i a Espanya (abans que les d’Euskadi i les espanyoles Borrell-Almunia). Tot plegat semblava difícil. Les meves poques trobades amb en Montilla, tant a la Comissió d’Estatuts del Consell Nacional, com les privades al seu despatx, eren una mica estranyes: jo xerrant molt i explicant la situació –que ell sobradament coneixia- i ell callat i reflexiu. Recordo un “sabem el que cal fer”. I tant que ho sabia! En les seves mans es va aprovar el reglament de primàries, es van convocar per primera vegada per Badalona i vam escollir a Maite Arqué com a candidata. A les eleccions municipals següents, el PSC passava de 10 regidors a 13. Montilla complia la paraula donada, avalat, s’ha de dir, per un Narcís Serra que també ens va fer costat en aquell difícil trànsit.

Després, ja sent ell Primer Secretari, he tingut menys oportunitats de parlar-ne, però sempre ha estat al costat dels seus i al servei del Partit i de les institucions que representava. Si sóc sincer, no esperava que fos el nostre candidat a la Generalitat. Jo apostava per un tàndem Maragall-Montilla com al Partit. Perplexitat al no presentar-se en Pasqual i un “sí” a Montilla en el Consell Nacional de Tarragona de juliol passat.

Aquest mil dies de govern del President Maragall, més enllà del soroll de l’Estatut, ha estat molt profitós per la ciutadania de Catalunya. En Miquel Iceta ens ho recorda sovint a la seva web (gran feina Miquel en aquesta campanya!!), però els que gestionem des dels ajuntaments podem afirmar que en el camp de la cultura, de la salut, de l’educació i dels serveis a les persones, el canvi en aquests 3 anys ha estat radical. Per primera vegada s’ha cooperat amb els ajuntaments, s’han fet polítiques de proximitat, s’ha començat a redreçar els deutes històrics en inversions en algunes poblacions (Badalona entre elles) i s’han planejat estratègies de vertebració del país en tots els camps.

Ara cal seguir avançant. Desplegar l’Estatut, amb normes pròpies i amb negociacions amb el Govern de l’Estat, però amb una posició que Catalunya mai abans havia tingut a la història. Amb un Govern sòlid i amb un marcat accent social. I qui ha d’estar al capdavant d’aquest nou govern? Jo ho tinc clar. No vull tornar al passat: al victimisme, al clientelisme i a altres diversos “ismes” que podria posar. Vull ambició, il·lusió, rigorositat; en definitiva, complir el que es promet.

Aquest dies he sentit a Pepe Montilla, com a mínim, tres vegades: una a “Tribuna Barcelona”, una segona al TNC amb gent del món de la cultura i ahir al barri de Llefià, a Badalona. El seu discurs i les seves respostes no deixen lloc al dubte, sap el que vol: sota el lema “Una Catalunya social”, es desgranen propostes concretes que tenen a veure amb els ajuts als més desfavorits (triplicar ajuts en beques de menjador, lluitar contra l’absentisme escolar, augmentar les tele-assistències i ajudes a les persones amb dependència...) i amb la nostra vida quotidiana (més Centres de Salut, retallar les llistes d’espera, obrir el transport públic durant tota la nit els caps de setmana, etc...). Res més socialista: educació, salut, serveis socials i cultura. Jo crec que José Montilla, encapçalant un bon govern amb noms com Ferran Mascarell o Marina Geli, per citar-ne només dos, complirà, com sempre ha fet, la paraula donada i com em va dir aquella tarda al seu despatx, al PSC “sabem què cal fer”... i ho farà!

Els que defensem el llegat d’en Joan Raventós, d’en Raimon Obiols, del President Maragall i del seu govern ho tenim molt clar: cal que el proper dia 1 de novembre el PSC obtingui una àmplia majoria; cal fer Montilla President de la Generalitat de Catalunya.


24 d’octubre 2006

VOLO

Primer de setembre de 2005. Passeig pels Champs Elysées de París. Cau la tarda i comença a ser hora de sopar. Faig una escapada llampec a l’FNAC per tafanejar novetats musicals. La meva atenció en una primera ullada es posa en el disc «Mouss et Hakim ou le contraire» dels germans Amokrane (Mouss i Hakim), fundadors, entre d'altres persones, del grup «Zebda» («mantega» en àrab) i alma maters del moviment polític «motivé-e-s» que l’any 2001 va presentar candidatura a les eleccions municipals de Toulouse, aconseguint quatre regidors i un 12,38% dels vots. Fou la primera experiència d’agrupament polític dels joves francesos d’origen magrebí, el primer símptoma d’alarma –no escoltat per ningú- i que, d’haver continuat (desconec ara la situació dels motivé-e-s), segurament haguessin pogut evitar o apaivagar la revolta de les banlieus la tardor passada (per més informació sobre la quotidianitat de les banlieus en aquest moment, consulteu el Bondy Blog, -blog i associació format per una quinzena de joves de les banlieus, seleccionats per la revista suïssa "l’Hebdo").

Tornant al tema musical, encara no sé ben bé per què no vaig comprar el primer disc en solitari dels ex-Zebda i, en canvi, vaig anar a parar a un CD anomenat "Bien Zarbos" (expressió que encara no entenc) d’un grup que es diu VOLO. Crec recordar que a la caràtula de plàstic es feia alguna recomanació tipus "música i lletres esplèndides" o alguna cosa per l’estil. El fet és que sense saber qui eren els VOLO em vaig comprar el seu disc.

La intuïció no em va fallar. VOLO és l’apòcop de Volovitch, de dos germans anomenats Fréderic i Olivier –es veu que aquell vespre la cosa anava de germans-, que havien gravat el seu primer disc després de passar per l’experiència del grup "Wriggles", de cantar les seves cançons en un bar de Saint Etienne i de milers de descàrregues a Internet. Però jo no sabia encara tot això, només sabia que aquell era un gran disc: lletres que parlen de la quotidianitat, a vegades líriques i a vegades cíniques; amb acompanyament de cordes i del seu joc de guitarres, bevent tant del pop com del funky, el reggae, l’ska o el rap. En fi, un disc complet, complex i intel·ligent. Fantàstic!

Però concretem una mica. Trobem cançons tendres d’històries de cada dia com:
"Élisa", l’amor d’un repartidor de pizza per una companya de feina,
"Je suis
livreur de pizza
et c’est pas par envie
mais les yeux d’Elisa
ce sera pour toute ma vie"

"Tu m’fais marrer (bébé)"
o la relació amb els nostres fills, que oscil·la entre el tornar-nos completament bojos i la tendresa més profunda, mentre la vida passa ràpidament,
"Tu me fais marrer bébé
comme tu me repousses des mains
comme tu me donnes des coups de pieds
quan je te fais un càlin
C’est maintenant
Et tout de suite
C’est pour l’instant
Que j’en profite
C’est pas le bone moment
Pour se dire que le temps
Passe vite"

"Bien zarbos"
(si us plau, que algú em tradueixi aquesta expressió!) o l’història d’un trencament amorós,
"Je suis dans une situation
bien zarbos
J’ai plus qu’a attendre que ça passe
J’ai pas trop de solution
Tiens, j’ai fini mon coss’
J’ai plus attendre que ça casse"


O de crítica social amb un punt de mala llet i gran sentit de l’humor, com:
"Le Medef" o la crítica a la patronal francesa,
"Ils disent que le droit du travail
n’est pas favorable a l’emploi
(...)
Ils socialisent les coûts
Et privatisent les bénéfices"

"Histoire sympa"
o l’embolic amb una revisora de tren ninfòmana i com acaba a l'aduana, detingut, fent l’amor "version ministeur de l’interieur".
"God Bless" o la crítica al pensament únic simbolitzat per els EUA-Babylone,
"On ne parle plus de Babylone
aujourd’hui on ne parle que de Washington
(...)
Je suis contre la politique de Jacques Chirac
Sans être anti-français
Je suis contre la politique de Tony Blair
Sans être anti-anglais
Je suis contre la politique de Berlusconi
Sans être anti-italien
Je suis contre la politique de Fidel Castro
Sans être anti-cubain
(...)
Je suis contre la politique d’Ariel Sharon
Sans être anti-sémite
Je suis contre la politique de George Bush junior
Sans être anti-americain"

"Les Infos" o del que parlen realment els informatius:
"Mais que seraient les infos
sans le football le pape et la météo
la Bourse et le tierce et les resultats du Loto"


"Anvers"
sobre el racisme o "C’est plus fort que toi" sobre la guerra i la capacitat de l’home per autodestruïr-se ("Suicide / comme si l’insecte inventait l’insecticide").

Interessant, oi? Doncs fa pocs dies m’ha arribat de França el nou disc de VOLO. Es diu "Blancs Manteux" i és una grabació en directe, fet en un petit teatre del mateix nom al barri del Marais a París, els dies 1 i 2 de juny de 2005. Conté cançons del seu primer disc i noves cançons amb títols tan suggerents com "Bull Pit", "Le ciel et gris", "Je rêve que", "Succedané", "Les lapins" o "La mèmoire", entre altres.

Us deixo, vaig a escoltar als Volovitch. No us els perdeu... i benvinguts a la "nouvelle chanson française"!.

Links:

MOTIVÉ-E-S:

15 d’octubre 2006

Campanya electoral

Aquesta nit, a les 0:00 h del dia 16 d’octubre, comença formalment la campanya electoral al Parlament de Catalunya. Malgrat un constipat que s’ha presentat a darrera hora, seré a la plaça de La Plana a Badalona amb el meu partit per col·locar el primer cartell. Per senzill que sigui aquest acte, sempre ha estat per a mi un bon moment per trobar-me amb companys i companyes, fer petar la xerrada i motivar-nos mútuament pels dies que vénen: de treball, cansament i esperança. Enguany, però, en el meu ànim pesaran fets que em preocupen molt pel que tenen d’enrariment de la vida política catalana i de possibles problemes de convivència i cohesió social.
En primer lloc, els fets esdevinguts a l’acte del PP a Martorell. No m’agrada que cap partit polític democràtic tingui problemes per poder expressar les seves idees, per equivocades o malintencionades que siguin; en això, segueixo a Montesquieu qui, de forma grandiloqüent però encertada, deia: “Aborrezco profundamente lo que dices pero defenderé hasta la muerte tu derecho a decirlo”. Dit això, m’agrada encara menys que polítics electes com el meu company al consistori de Badalona, Xavier García Albiol, es comporti com un “hooligan”, agredint a un manifestant. La violència no ha de ser mai justificada i menys per un representant dels ciutadans. En aquest sentit, la també badalonina Pilar Rahola va escriure un article a l'edició del diari El País d'ahir (dissabte 14) que, segons el meu judici, retrata molt bé la situació.
El segon fet preocupant és el dvd “ConfidencialCat” que CiU ha encartat en el diaris de Catalunya d'avui diumenge. Confesso que encara no l’he vist. Tampoc m’interessaria gaire, si no fos perquè està produït per una força política que ha governat Catalunya durant 23 anys i que demostra que, allunyada del poder, no és aquell partit polític moderat que ens volen fer creure, sinó un partit que s’assembla més al PP del “tot s’hi val” amb l'únic objectiu de recuperar el poder: la mentida, les mitges veritats, la manipulació..., en definitiva, les pitjors pràctiques humanes que només fan que desacreditar al partit que el realitza –i espero que així ho vegi la ciutadania- i, per desgràcia i per generalització, a tots aquells que ens dediquem a la política.
Aquest és el clima en el qual comença la campanya electoral catalana i esperem que el “seny” s’imposi i no fem d’aquests propers 15 dies un espectacle vergonyós, que allunyi la ciutadania dels partits polítics i del que és veritablement important: la gestió dels assumptes públics que afecten la quotidianitat de les nostres vides. Per part del Partit dels Socialistes de Catalunya no quedarà, serem la força tranquil·la que hem estat sempre.