17 d’abril 2008

Tannhaüser pintor?








He de reconèixer que vaig anar a veure la versió que Robert Carsen fa aquests dies al Liceu de Tannhaüser pensant que no m’agradaria. D’entrada, no estic en contra de noves lectures o revisions escèniques que posin l’èmfasi en aspectes concrets o que, senzillament, transportin l’acció als nostres dies per fer més punyent el missatge del llibret; però si que ho estic si es fa amb ànim d’épater o de forma gratuïta, sense que aquests canvis responguin a cap criteri o al criteri del canvi pel canvi.
Per tant, el fet que aquesta versió fés que el cantant Tannhaüser fos transformat en un pintor, no em semblava a priori justificada. Recordava l’article de José Ma. Guelbenzu publicat a El País de 12 de setembre de 2007, en el qual se’ns explica com la besnéta de Wagner, Katharina Wagner, havia transformat, en la darrera edició del Festival de Bayreuth, “Els mestres cantors de Nüremberg” en mestres PINTORS de Nüremberg i la traïció que representava a l’esperit de l’obra. Com veieu estava predisposat a que no m’agradés i a una crítica exarcebada.

No vull extendre’m, però sí fer palès que la representació em va fer canviar de pensament. Crec que, a trets generals, la posada en escena és encertada. Penso que fa una lectura intel·ligent –encara que no del tot rodona- de Tannhaüser, destacant el perillós camí de la veritable creació artística –que necessita llibertat absoluta i no sotmetiment a cap moral establerta- enfrontat a la docilitat del fals artista que es plega a les modes i als modus de la societat dominant i que viu de la i per a la societat de l’espectacle, de la vaqüitat i la vanitat del món de l’art actual. Per això és acceptable el canvi del minnesänger (del cantant) al pintor. Res com el món de l’art plàstic representa avui en dia aquesta societat de l’espectacle, amb les seves fires internacionals i els seus museus i inauguracions oficials i amb el seu star system.

Es pot argumentar que amb aquesta transposició es perd el missatge original de l’òpera: la lluita entre el pecat i la virtud i la redempció per l’amor. I segurament és cert, però es dóna una nova lectura i la lluita s’articula, com he avançat, entre el veritable i el fals artista, l’incòmode i l’acomodat.

En allò concret, cal destacar com a encerts:

1.- La transformació del Venusberg (la gruta de Venus) en l’atelier de l’artista. És allà on aquest juga, on és seduït, on explora el límits. En definitiva, on crea.













2.- El llenç que Tannhaüser duu sempre amb ell i que sempre veurem des del bastidor, tacat de vermell, com a símbol d’aquesta taca que l’acompanya i que és visible per a tothom.

3.- L’entrada del convidats i dels pintors al concurs de pintura, amb safates de canapès i cava, mentre canten les virtuts de l’art i la pau i lloen al príncep de les arts, demostració clara del que realment importa en aquests tipus d’actes.














4.-La tornada dels pelegrins amb bastidors sense llenç -quan han marxat amb el llenç tacat-, per presentar com el Papa de Roma els ha netejat de pecats, fins a l’extrem que no sigui possible la més mínima màcula, ni la de la tela en blanc.














5.- Per últim, un acudit d’enfant terrible que a mi em va fer somriure: l’escena en què Elisabeth es despulla del seu vestit, restant amb el llençol del llit de Tannhaüser sobre el seu cos, en actitud gens beatífica i el contrasentit que significa el cant de Wolfram que, seguint el llibret, canta: “Prou sabia que la trobaria en oració / com la hi trobo sovint...”.

I destacar com a no encertat:

1.- El garbuix del final de l’òpera, en el que no dóna un final coherent amb la tesi de tota la posada en escena. En aquest final prima l’ascensió de Tannhaüser als cims del reconeixement dintre del mon artístic del que ha volgut fugir, traint la tesi inicial.

2.- Que aquest final tampoc és el del llibret i, per tant, no mostra que la mort d’Elisabeth es produeix pel perdó de Tannhaüser. De fet, sembla que no mori ningú, sinó que el pintor triomfi artísticament com a final de l’òpera.
3.- La galeria de quadres amb una il·luminació potent al que se suma el quadre de Tannhaüser –que no veiem- no deixa de ser una taca “kitsch”, una concessió gratuïta, en una posada en escena molt correcta.

En tot cas, si posem en una balança els “pros” i els “contres” d’aquesta versió, us haig de dir que, al meu entendre, els “pros” guanyen clarament i que estem davant d’una interessant versió d’un Tannhauser pintor.

Imatges:
Totes les imatges pertanyen a web del Gran Teatre del Liceu.
1.- Vista del Venusberg
2.-Tannhaüser i Venus
3.- Concurs de Cant
4 i 5.- Marxa i tornada dels pelegrins
6.- Tannhaüser salvat per l'amor i devoció d'Elisabeth.