Olivenza/Olivença, tierra sin fronteras

“...pensar incomoda como andar à chuva
Quando o vento cresce e parece que chove mais”
(“O guardador de Rebanhos”, Fernándo Pessoa)

Recientemente tanto El País como El Periódico han vuelto a poner sobre la mesa el eterno litigio fronterizo por Olivenza. Esta vez, sin embargo, algo me ha hecho reaccionar y ponerme a escribir. Seguramente la posición más comoda sería la de mirar para otro lado, canturrear aquello de “las muchachas de Olivenza/no son como las demás/porque son hijas de España/y nietas de Portugal” y quedarme tan tranquilo. Pero no va a ser así. Y eso que estoy seguro que no ganaré ningún amigo en este viaje. ¿Qué sé de Olivenza, yo que dí mis primeros pasos en Catalunya? ¿Qué puedo opinar desde más de mil km de distancia? ¿Qué sé de la Olivenza de hoy si mis últimos recuerdos son de las vacaciones de un adolescente de 15 años?

Estas preguntas me las he hecho antes de comenzar a escribir y, así y todo, creo que tengo el deber moral de dar mi opinión. He tenido la suerte de crecer y desarrollarme como persona en una tierra en la que la sensibilidad por la tradición, la cultura y la lengua propia son muy importantes; y aunque en Cataluña era un “de fora” y en Olivenza “el catalán”, he aprendido que precisamente eso era bueno, que todo sume, y que mi patrimonio cutural sea tan rico –de aquí y de allí- y que sea el mejor legado para mi hijo.

Con esta legitimidad hablaré de Olivenza y de cómo veo la situación respecto a Portugal.

Se puede profundizar todo lo que se quiera en la historia del pueblo, pero para mí son clave seis fechas, que marcan seis hitos en su historia:

1297. Castilla cede la aldea fundada por la orden del Temple a Portugal en el Tratado de los Alcañices.

1298. Don Dinís de Portugal concede la carta foral a Olivença por la que se la eleva a la categoria de vila. Se construyen las primeras murallas.

1668. El Tratado de Lisboa que da la independencia a Portugal, devuelve Olivença a Portugal que había sido recuperada para Castilla años antes.

1801. Guerra de las Naranjas, que acaba con el Tratado de Badajoz por el que se cede a España la plaza de Olivença.

1808. Juan VI de Portugal repudia el Tratado de Badajoz y reclama Olivença para su reino.

1815. Congreso de Viena. Artículo 105 del Acta Final, donde se recoge la devolución de Olivença por parte de España a Portugal. Ambos países lo firman.

Y hasta hoy, que como sabeis sigue siendo española y reclamada sistemáticamente por Portugal.

Creo que queda claro que Olivenza tiene un potente sustrato cultural portugués, el que le da haber sido portuguesa hasta comienzos del siglo XIX, su morfología urbana histórica, sus iglesias y monumentos civiles de estilo claramente portugués y, hasta después de la guerra civil, su población fue mayoritariamente lusohablante. El franquismo que prohibió el catalán, el vasco o el gallego, también se ocupó de que desapareciera el portugués de Olivença (a pesar de que en las aldeas aún se hablaba normalmente en los años ’60) (1)
Además, al mezclarse con la reclamación de soberanía, los sucesivos gobiernos democráticos han dado la espalda al pasado portugués del pueblo.
Así, a principios del siglo XXI, el portugués oliventino ha desaparecido prácticamente (porque los niños no lo hablan desde la década de los 50). El portugués se estudia en la escuela, pero como "lengua extranjera". Sólo lo hablan personas nacidas antes de los años 50; aunque hay jóvenes interesados en saberlo que lo han aprendido como segunda lengua.
Mi propia experiencia es la de haber nacido en el barrio de “la farrapa” (“los harapos”, en portugués), la barriada más pobre de un pueblo pobre de la España gris de mediados de los ’60. De emigrar en busca de nuevos horizontes. De volver cada año a ver a los abuelos: en mi infancia, a “La Sancha” la finca más grande del pueblo y de la que mis abuelos hacían de guardas (“masovers” en catalán) y, después, en mi adolescencia, en el propio pueblo. Recuerdo de pequeño ya en Barcelona cómo algunos familiares hablaban en un idioma lleno de letras “u” que no entendía y que no me gustaba; y cómo cuando iba al pueblo se hablaba de los portugueses como si fuesen distintos al resto de habitantes del pueblo[2] (“niño, ve a comprar la gaseosa a los portugueses!”), así como que la tienda más emblemática del pueblo, en el mismo paseo, se llamase ampulosamente “La Española” (supongo que aún existe). Todo eso no impidió que uno de mis primeros romances fuese con una muchacha de familia portuguesa. Vaya, lo normal en un pueblo lleno de Silvas, Sousas, o Piriz.

¿Y donde me lleva todo esto? Pues sencillamente a pensar en términos culturales y no territoriales. Desde mi punto de vista, que los oliventinos sean nacionales de donde quieran ser (parece que españoles) pero que no se lamine, ni se menosprecien, sus raíces portuguesas, porque cómo canta Raimon, el cantautor de Xàtiva: “qui perd els seus origens, per la identitat” (“quien pierde sus orígenes, pierde la identidad”). La identidad de Olivenza se basa también en su pasado portugués tanto o más que en el español. Sólo con una política decidida de los poderes públicos españoles en el sentido de recuperar el portugués oliventino (dialecto del portugués del Alentejo) y demás manifestaciones portuguesas, se hará justicia a lo que el pueblo ha sido, es y será en la Europa del siglo XXI. Ya lo he dicho: “todo suma”, y yo, como persona y oliventino, no quiero renunciar culturalmente a nada que me pertenezca y enriquezca. Es de mis ancestros y de mis descendientes.



(1) Juan M. Carrasco González, Evolución de las hablas fronterizas lusoextremeñas desde mediados del siglo XX: Uso y pervivencia del dialecto. Revista de Estudios Extremeños, Año 2006 Tomo LXII. Número II Mayo-Agosto, pág 625

Manuel J. Sánchez Fernández: “Apuntes para la descripción del español hablado en Olivenza”, Revista de Extremadura, 23, 1997, pág. 110

[2] Al estilo de los “patois” franceses o “patués” (en catalán), catalanes en un territorio administrativamente de la República francesa (la Catalunya Nord). Ver al respecto "Conversa amb el meu gos sobre frança i els francesos" de Joan-Lluís Lluís. Edicions La Magrana, septiembre de 2002.

L'ombra de Caín

Aquest dijous assistia a la presentació del llibre de Joan Solana, “L’ombra de Caín” guanyador del Premi Ciutat de Badalona de Narrativa-Premi Països Catalans-Solstici d’Estiu, "literatura de debò" com va dir Julià de Jodar, que ens submergeix en l’atmosfera de la nostra Guerra Civil i el desastre que això va suposar per al seu protagonista, en Carles Guàrdia. Tanmateix, no era conscient que l’ombra de Caín ens ronda ben a prop. Anit em vaig adonar que al costat nostre també hi podem tenir "l’ou de la serp" que engendra l’odi i que alleta els petits dictadors, als partidaris del pensament únic, als violents que eliminarien al que pensa diferent, als que “envisten cuando se dignan a usar la cabeza” com deia Antonio Machado.

Per mostrar el meu rebuig a tot això, he dubtat de si utilitzar el versos de Blas de Otero, “Pido la paz y la palabra”, però en el fons és un poema massa optimista. He triat un poema de Gil de Biedma que, sense deixar de ser optimista, té el punt de rebel·lia que jo i molts més no volem perdre mai.

Per a en Joan Carles i els altres companys (Lluís, Josep, Miguel, Marcos, Rosa, “los manolos”, Roser, Eduardo, Santi, Pilar, Javi, Alonso, Antonio, Juan, ... i tants i tants altres), i per a tots els “Abels” quotidians:

POR LO VISTO

Por lo visto es posible declararse hombre,
Por lo visto es posible decir NO,
De una vez y en la calle, de una vez, por todos,
Y por todas las veces en que no pudimos.

Importa por lo visto el hecho de estar vivo.
Importa por lo visto que hasta la injusta fuerza
Necesite, suponga nuestras vidas, esos actos mínimos
A diario cumplidos en la calle por todos.

Y será preciso no olvidar la lección:
Saber, a cada instante, que en el gesto que hacemos
Hay un arma escondida, saber que estamos vivos
Aún. Y que la vida
todavía es posible, por lo visto.

Javier Pérez. El vermell de la vida.

“Quizás si al nacer
no nos lavaran tan rápido
y dejaran a nuestra piel
curtirse un poco
con esa sangre entrañable,
seríamos
menos vulnerables ante la luz,
menos vampiros.”

(23, de “Espejo Negro”, de Miríam Reyes)


Fa uns dies, al parlar del TallerBDN, feia referència a l’obra de l’artista Javier Pérez (Bilbao, 1968)[1]. Gràcies a Gustavo Suñer, he descobert un artista de la talla de Javier Pérez. De seguida vaig sentir la necessitat d'escriure sobre ell. Però mentre deixava madurar el que volia dir, he trobat referències en altres autors dels temes que l’obsessionen. I és que, cada vegada més, crec que en cultura, resseguint el fil d’Ariadna d’una nova mirada, trobarem a molts altres que segueixen aquest mateix camí. M’explicaré. Javier Pérez afirma:

“El rojo es el color de nuestro interior. Cuando aflora nos asusta y nos recuerda nuestra fluida composición interna, nuestra organicidad. Cuando nos herimos, en la ovulación de la mujer, cuando nos ruborizamos o excitamos, el rojo reaparece para recordarnos que existe un interior de intensos y constantes procesos de recambio y de renovación fluida ... Resulta curioso que el rojo, en muy diversas técnicas, sea un color que plantea serias dificultades. Es como si se tratase de un color maldito, como si acarrease una cierta carga de impureza.”[2]

Inmediatament després de llegir aquesta lúcida interpretació de la seva obra, em van venir al cap els versos del primer llibre de Míriam Reyes (Ourense, 1974), “Espejo Negro” (DVD ediciones, 2001), alguns dels quals encapçalen aquest escrit, i em vaig adonar que aquesta poetessa, voluntariament maleïda, també havia reflexionat sobre el vermell, sobre la sang.

Ja tenia dos artistes actuals que reflexionaven sobre el mateix, sobre el nostre interior, físic i espiritual alhora, sobre com reaccions somàtiques expressen els nostres sentiments més intims. Finalment, escrivint l'altre dia sobre Kafka i Milena, em vaig trobar amb aquesta frase, que ja coneixeu, de Willy Haas:

“No es raro, por tanto, que también ella enfermara de los pulmones, simplemente porque él estaba enfermo; o por lo menos que lo imaginara con tanta intensidad como para escupir sangre”.

Imagino a Milena, a Camille Claudel, a Dora Maar, a Oskar Kokoschka, al Gustav Mahler de la 8a. Simfonía, al personatge de “L’habitació verda” o al de “Diari íntim d’Adela H.”, de François Truffaut, o a qualsevol altra amant dient al seu estimat en un moment de desesperació: “escupiré sang per tu!”.

L’amor, un sentiment profund, sortint brutalment a la llum, mitjançant aquesta sang expulsada dels nostres pulmons, i creant una situació extrema de desequilibri i temor.

"Desequilibri", un concepte que li és grat a J. Pérez:

“Siempre me ha interesado lo inestable, encuentro más belleza en lo cambiante que en lo estable. Lo estable es un espejismo. El hombre tiene la batalla perdida con su deseo de permanencia. Me interesan los objetos que evolucionan...”[3]

Del "temor" ja ens ha parlat, sobretot al referir-se a la sang i al nostre interior. Javier Pérez continúa la seva reflexió al respecte de la seva obra “L’olivera centenaria”, realitzada en resina de poliester transparent de color vermell:

“Yo quería acceder a su interior y hacerlo visible, despojarlo de su caparazón y, como si de un cuerpo deshollado se tratara, mostrar su funcionamiento interno. Al aportarle el aspecto líquido y tráslucido de la sangre, como en una transfusión sanguínea, convertirlo en algo visceral como un corazón con su capacidad de irradiar vida”,[4]

Javier Pérez, com veieu, m’ha dut a una reflexió profunda sobre l’ésser humà, sobre les falses dicotomies entre la cultura i la natura, entre l’esperit i la carn, entre l’interior i l’exterior, entre allò animal i allò vegetal, entre allò natural i allò artificial o sobre conceptes com identitat, aparença, màscara, cos, ment, vida, mutacions i metamorfosi. Aquí us n'he donat només unes pinzellades.

Us convido a gaudir plenament de la seva obra i del seu pensament, de moment, amb el catàleg de la seva exposició “Mutaciones”, al Palacio de Cristal-Parque del Retiro de Madrid, i amb el seu Quadern de Dibuixos “Metamorfosis” - editats ambdós pel Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS)-, i espero que aviat directament a la ciutat de Badalona.



[1] Llicenciat en Belles Arts l'any 1992 per la Universitat del País Basc (UPV-EHU) i becat diverses vegades i per diversos organismes per ampliar estudis a París i Berlín, fa la seva primera exposició col·lectiva el 1991 a Bilbao i Bizkaia i la primera individual a Paris el 1996. Des d’aleshores, ha exposat de forma individual a París, Estrasburg, Praga, Madrid, Rouen, Nîmes, Marsella, etc...

[2] Javier Pérez. Catàleg de “Mutaciones” MNCARS. Madrid, 2004.
[3] Id.
[4] Id.

Els dictadors moren al llit!

Sentiment agredolç per la mort de Pinochet. Ha mort al llit, amb molts processos oberts però cap d’ells acabat. Sentiment d'impotència. Tanmateix, el consol de que la indignitat l’ha acompanyat els darrers anys de la seva vida.

Per Salvador Allende, per Víctor Jara, per Pablo Neruda i per tantes i tantes víctimes innocents del sanguinari dictador i dels seus acòlits, recordem les paraules d'Allende en la seva darrera al·locució al poble xilè: “Más pronto que tarde de nuevo se abriran las grandes alamedas por donde pase el hombre libre”. No a l’oblit. Visca la llibertat. Visca Xile!


YO PISARE LAS CALLES NUEVAMENTE

“Yo pisaré las calles nuevamente
de lo que fue Santiago ensangrentada,
y en una hermosa plaza liberada
me detendré a llorar por los ausentes.

Yo vendré del desierto calcinante
y saldré de los bosques y los lagos,
y evocaré en un cerro de Santiago
a mis hermanos que murieron antes.

Yo unido al que hizo mucho y poco
al que quiere la patria liberada
dispararé las primeras balas
más temprano que tarde, sin reposo.

Retornarán los libros, las canciones
que quemaron las manos asesinas.
Renacerá mi pueblo de su ruina
y pagarán su culpa los traidores.

Un niño jugará en una alameda
y cantará con sus amigos nuevos,
y ese canto será el canto del suelo
a una vida segada en La Moneda.

Yo pisaré las calles nuevamente
de lo que fue Santiago ensangrentada,
y en una hermosa plaza liberada
me detendré a llorar por los ausentes.”

(Pablo Milanés, 1974)


Fundació Salvador Allende
http://www.mssa.cl/fundacion/
Fundació Víctor Jara
http://www.fundacionvictorjara.cl/
Fundació Pablo Neruda
http://www.fundacionneruda.org/

Novetats editorials a la meva tauleta de nit

Habitualment, casa nostra se'ns omple de llibres que fan cua per ser llegits, malgrat el temps que podem dedicar a llegir-los sempre és inferior al que voldríem. Milan Kundera a “El Telón. Ensayo en siete partes” (Tusquets, 2005) explica una anècdota molt il·lustrativa, i ho fa sota el revelador títol “La lectura es larga, la vida es corta”:

“Hablo con un amigo, un escritor francés; insisto en que lea a Gombrowizc. Cuando vuelvo a encontrármelo está molesto:
-Te he hecho caso, pero, sinceramente, no entiendo tu entusiasmo.
-¿Qué has leído de él?
-"Los hechizados".
-¡Vaya! ¿Y por qué "Los hechizados"?
(...)[1]
-¡Tienes que leer "Ferdydurke"! ¡O "Pornografía"!- le digo.
Me mira con melancolía.
-Amigo mío, la vida se acorta ante mí. He agotado la dosis de tiempo que tenía guardada para tu autor”.

Si el mercat editorial català publica a l’entorn de 30.000 llibres l’any (10.000 d’ells en català), és evident que hem d’intentar encertar en la nostra tria; si no –i encara que ens sembli un delicte de lesa lectura -sempre podem abandonar el llibre que no ens acaba d’omplir, si no és que ens abandona primer ell a nosaltres.

Tot aquest excurs és per explicar-vos quins són els llibres que tinc a la meva tauleta en espera i les portades dels quals miro de tant en tant, de reüll, no sigui que s’engelogeixi l’actual. En realitat, però, no puc llegir alhora més d’un llibre del mateix gènere. Vegeu, també, com les casualitats –l’atzar del que tant parla Auster- han fet coincidir llibres amb entrades recents d’aquest blog. Anem-hi!

“Una súplica para Eros”, de Siri Hustvedt (CIRCE, novembre 2006). Recull d’assaigs -autobiogràfics i literaris- de l’autora de la novel·la que més m’ha impactat en els darrers anys (“Todo cuanto amé”, CIRCE 2003) i esposa, a més a més, del també escriptor Paul Auster, amb qui viu a Brooklyn.

“Kafka a la platja”, d'Haruki Murakami (Empúries Narrativa, novembre 2006), també autor de la novel·la “Tòquio Blues” (Empúries, 2005). Kafka Tamura tria un poble a l’atzar per tancar-se en una biblioteca a passar les hores. Si feu memòria, Murakami és part de la meva anècdota amb Isabel Coixet (que ja us vaig explicat uns dies enrera) i, al mateix temps, l'autor curiosament ha triat el nom de "Kafka" per al seu personatge principal, cognom del famós escriptor txec del qual us parlava fa poc al comentar el llibre “Brooklyn Follies” de Paul Auster.

“La crítica dialogada”, d’Anna Maria Guasch (CENDEAC, 2006). L'autora presenta un recull d’entrevistes als crítics i pensadors actuals de referència, amb l’objectiu d’acostar-se a l’art i al pensament actual (2000-2006). Anna Maria Guasch és professora d’Història de l’Art Contemporani de la Universitat de Barcelona, directora de la col·lecció Akal/Arte Contemporáneo i crítica d’art en revistes especialitzades.

He començat la meva lectura per aquest darrer i seguiré, crec, per la Siri Hustvedt. En Kafka Tamura, de Murakami, s'haurà d'esperar a les festes de Nadal.

Per últim, no em resisteixo a citar llibres recentment llegits, que recomano, i sobre els que potser algun dia m’extendré més. Són aquests:

“El conejo en la chistera. Escritos del artista”, de Lucio Muñoz (Ed. Síntesis, 2006). Recull d’escrits, articles, entrevistes, cartes..., que el pintor Lucio Muñoz (1929-1998) va anar guardant en una capsa de fusta en el seu estudi i que, després de la seva mort, els seus fills van conèixer i publicar.

“El tatuaje y el cuerpo”, Antoni Tàpies conversaciones con Manuel Borja-Villel (Ediciones de la Rosa Cúbica, desembre 2005). Com el seu mateix títol assenyala, es tracta de tres converses amb Antoni Tàpies realizades entre 1985-1991 (la primera) i 1997 (la darrera) i que ens permet endinsar-nos fàcilment en l’univers de Tàpies a partir dels diàlegs interessants i amens que estableix amb l’actual director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), M. Borja-Villel.

“El elogio de la sombra”, de Junichiro Tanizaki (Siruela, Biblioteca de Ensayo, 2005). “En occidente, el más poderoso aliado de la belleza fue siempre la luz; en la estética tradicional japonesa lo esencial está en captar el enigma de la sombra.”

“En altres coses”, de Jaume Subirana (Edicions 62-Empúries, març del 2002). Amb un clar retard he llegit aquest poemari excel·lent.

Nocturn amb llum

Núvol clar, mar d’arròs, blanc d’ivori entre els dos...
Si no sé donar nom al matís d’un color,
Com puc voler descriure la forma en què respires,
L’absència del somriure, la nit que ens il·lumina,
El do, l’espina, el món?


[1] “Los hechizados no salió como libro hasta después de la muerte de Gombrowicz. Se trata de una novela popular que en su juventud había publicado, con seudónimo, por entregas en un periódico polaco de antes de la guerra. Hacia el final de su vida se publicó, con el título de Testamento, una larga conversación con Dominique de Roux. Gombrowicz comenta en ella toda su obra. Toda. Libro tras libro. Ni una sola palabra sobre Los hechizados.” (M. Kundera)

Màgia!

La picaresca del "gautxo" sorprèn als racionals alemanys. La intel·ligència no és patrimoni de ningú.

Auster i Kafka a "Brooklyn Follies"

A principis del present 2006 que ja s'acaba va aparèixer a les llibreries del nostre país la traducció del llibre "Brooklyn Follies" de Paul Auster (al gener editat per Anagrama en castellà i al febrer per Edicions 62 en català). El seguidors d'Auster feia temps que esperàvem l'aparició de l'obra a les nostres llibreries. Sens dubte, ha estat un dels llibres més venuts de l'any, no només mercès al boca-orella, sinó també a una bona campanya publicitària i al referiment constant d'aquest títol en moltes de les entrevistes estiuenques fetes als nostres polítics i altres personalitats del nostre entorn socio-cultural.

Com a lector incondicional del Sr. Auster, vaig comprar-me el llibre ben aviat, tot i saber que el protagonista dibuixat per Auster patia una malaltia terminal, motiu pel qual anava a Brooklyn a acomiadar-se de la vida. Certament, una perspectiva que no em convidava massa a llegir la història. No obstant això, vaig recordar que a l'anterior llibre d'Auster, "La nit de l'oracle", també hi apareixia un malalt terminal, cosa que no va em va impedir gaudir de la lectura.

"Bogeries de Brooklyn" és magnífic, un llibre de lectura amena, que enganxa des del primer moment, marcat per unes històries molt ben trenades i fonamentades, amb referències a altres llibres i autors de la literatura universal. Tot i axí, crec que hi ha un fragment en el que Paul Auster trasmet una informació equivocada, no tant pel què diu, que va ser realment així, sinó per com ho diu, ja que dóna a entendre una altra cosa, en aquest cas ben incerta.

El paràgraf en qüestió ve en relació a una conversa que es desgrana durant un viatge en cotxe entre el protagonista, en Nathan Glass, corredor d'assegurances jubilat i que vol escriure un llibre titulat "El llibre de l'estupidesa humana", i el seu nebot, Tom Wood, doctor en literatura. Tom pregunta a Nathan Glass pel llibre que està escrivint i aquest li diu que no troba mai el moment d'acabar. Tom l'anima, dient-li que s'està convertint en un veritable escriptor. Nathan respon incrèdulament que no té res millor a fer i Tom inicia un monòleg en el qual li ve a comentar que en l'ofici d'escriure no hi ha regles i que cada escriptor és fruit de les seves pròpies circumstàncies. D'aquesta manera, apareixen a la conversa Kafka, Stendhal, Flaubert, Cervantes, Poe, Whitman, Keats i tants d'altres. Tom acaba confessant que Kafka és el seu escriptor preferit del segle XX, no només perquè el considera un gran escriptor, sinó també perquè era un home excepcional. Tot parlant de Kafka, Tom explica a Nathan:

“És l’ultim any de la vida de Kafka, i s’ha enamorat de la Dora Diamant, una noia de dinou o vint anys que s’ha escapat de la seva família hassídica a Polònia i que ara viu a Berlín. Kafka li dobla l’edat, però és ella qui li infon el coratge per marxar de Praga (cosa que ell fa anys que vol fer) i es converteix en la primera i l'última dona que viu amb ell. Ell arriba a Berlín la tardor del 1923 i mor la primavera següent, però aquests últims mesos són segurament els més feliços de la seva vida”.

D’aquest fragment que Auster posa en boca de Tom Wood sembla que es desprengui que:

1.- Kafka no havia sortit mai de Praga abans d’anar a morir a Berlín.
2.- Dora Diamant (Dora Dymant, seria el nom correcte) ha estat el gran amor de la seva vida.

Realment no diu això, però a mi m’ho va semblar. Per això, en un primer moment vaig pensar que Auster s’equivocava, ja que el gran amor de Kafka va ser, sens dubte, Milena Jesenská, “una mujer cuyo retrato vale la pena iluminar, aunque por una desgracia irremediablemente se hayan perdido todas sus cartas” (Willy Haas). Afortunadament, a la primavera de 1939 Milena Jesenská va lliurar a Willy Haas les cartes que li havia adreçat Franz Kafka entre 1920 i 1922, poques setmanes abans que els nazis envaïssin Txecoslovàquia i Milena ingresés al camp de concentració de Ravensbrück, on moriria el maig de 1944. L'any 1974 Alianza Editorial publicà les “Cartas a Milena” en castellà, la lectura de les quals permet endinsar-se en la profunda relació que Milena Jesenskà va mantenir amb Franz Kafka.

Milena procedia d’una família txeca d’elevada posició social. Estava casada amb Ernst Pollack, funcionari de banca i intel·lectual de vida bohemia, residia a Viena i, personalment, unia un fort temperament a una gran cultura. La correspondència Milena-Kafka mostra la transició d’una amistat basada fonamentalment en raons literàries (Milena va traduir els primers escrits de Kafka al txec), fins arribar a una relació amorosa de molta intensitat.

La correspondència s’inicià el 1920 a Merano, on Kafka passava una temporada de cura, a conseqüència d'una malaltia pulmonar que li havia estat diagnosticada. Aquí comença el que més d’un autor ha qualificat d’intrigues per part de Milena, per tal d'aconseguir el que tota enamorada desitja. De fet, l’insta a anar a Viena per poder continuar el seu amor. Però

“No era ella una seductora en el sentido vulgar, no era una mujer que quisiera seducir a los hombres, ni siquiera que quisiera seducir a ese hombre determinado, al que admiraba como creador y cuyo genio percibió mucho más pronto que la mayoría de los que lo rodeaban; no, atacaba porque estaba enamorada, y seguramente habría procedido del mismo modo aun si su adversario hubiera sido un estúpido ignorante. Y sufría, sin duda, sufría espantosamente; ante todo, porque él sufría; y también porque posiblemente sospechaba que era la única manera de entablar una especie de conversación subterránea con él; si bien podía ponerse en contacto con su alma en los tranquilos suburbios y hoteles vieneses, en los felices prados y bosques estivales junto a Viena y Gmünd, una verdadera conversación con él sólo podía tenerla en el infierno. No es raro, por tanto, que también ella enfermara de los pulmones, simplemente porque él estaba enfermo; o por lo menos que lo imaginara con tanta intensidad como para escupir sangre”. (Willy Haas)

Tot i axí, aquesta relació, per més vegades que s’haguessin trobat, va ser essencialment espistolar, com la de Werther o Kierkegaard. Al final, Milena deixà a Kafka, “estimava massa al seu marit per abandonar-lo”, malgrat que ja l’havia abandonat més d’una vegada i més que ho faria més tard[1]. Kafka li escriu:

“Porque aquellos que se casan por desesperación, ¿qué ganan? Si se agrega una soledad a otra, no se consigue un hogar sino una Katorga[2]. Cada una de las soledades se refleja sobre la otra, aún en la noche más profunda y más oscura... Pero por el momento lo peor es, sin embargo –ni yo me lo imaginaba-, que no puedo seguir escribiendo estas cartas, ni siquiera estas importantes cartas. El malvado hechicero de “escribir cartas” me aferra y me destruye las noches, que por otra parte ya suelen destruirse de por sí, más violentamente que nunca. Tengo que cesar, no puedo escribir más. Ah, su insomnio es muy distinto del mío. Por favor, no nos escribamos más”.

Kafka, com Auster li va fer dir al seu personatge, va trobar poc abans de morir l’envejable felicitat que buscava. El seus darrers mesos van ser més feliços i més tranquils que la seva passió violenta i ràpidament consumida per Milena.

Milena, rebutjada per la premsa comunista per no combregar amb els processos d’Stalin, va començar a ajudar als refugiats alemanys que fugien de Hitler. Després de l’ocupació de Txecoslovàquia pels nazis el 15 de març de 1939, es va sumar a la lluita clandestina. Va ser detinguda i deportada per la Gestapo al novembre de 1939 i va morir, com ja he dit, el 17 de maig de 1944 al camp de concentració de Rawensbrück, entre prostitutes i criminals d’Hamburg. Els nazis van abocar les seves cendres a un llac veí a Rawensbrück. [3]

Milena i Kafka, un amor epistolar, carnal, destructiu, beat, desesperat, apassionat, dels que marquen l’existència; i del que Tom Wood, el doctor en literatura d'Auster no diu ni una paraula. Espero que els que encara hagin de llegir la magnífica novel·la “Bogeries de Brooklyn”, tinguin present a Milena Jesenská quan els seus personatges parlen de Frank Kafka.

[1] Es casaria a la decada dels vint amb l’arquitecte vanguardista Jan Krejcar, un comunista de saló. Es divorciaria al 1934.

[2] Paraula russa que designa una llarga condemna a la presó, seguida d’exili.

[3] Ens han arribat els dies al camp de concentració gràcies al llibre "Prisionera de Stalin y Hitler" de Margarete Buber-Neumann.

5' amb Isabel Coixet

No us ha passat mai que admireu moltíssim a una persona i quan teniu l’oportunitat de conèixer-la i parlar amb ella us comporteu de forma maldestre i quedeu malament? A mi sí. La sensació és la de ser una barreja de Woody Allen i Mr. Bean. Us explicaré l'última.

(INTERIOR NIT)

Dilluns, 20 de novembre d’enguany. Espai "El Cúbic" de Viladecans. Gala de Lliurament dels XII Premis Butaca. Sopar previ a la gala. Molta gent coneguda del sector teatral i cinematogràfic de Catalunya (Vicki Peña, Ferran Rañé, Hermann Bonín, Mingo Ràfols, Roger Pera, Àlex Rigola, Àngel Llàcer, etc...), l’amfitrió de l'acte Carles Ruíz, Alcalde de Viladecans i Diputat de Cultura, l’Asssumpta Bailac i en Xavier Marcé del Departament de Cultura de la Generalitat, molts companys i companyes regidors i regidores de cultura de municipis de Barcelona, professionals de l’Oficina de Difusió Artística (ODA) i d’altres àmbits de la Diputació, professionals dels municipis. Un bon ambient, en definitiva. I allà també, al costat de la Carme Elías, la directora i guionista Isabel Coixet.


La Coixet se m’havia guanyat des de “Cosas que nunca te dije” i m’ha fet incondicional seu amb la seva darrera pel·lícula “La vida secreta de les paraules”, tot i que he de reconèixer que m’ha fet patir molt amb les seves cintes, tant dures i tant tendres alhora. Per a mi Coixet és la cineasta actual més interessant del panorama espanyol, i àdhuc, europeu. La tinc col·locada en el meu ranking personal al costat de Pilar Miró (immillorable el seu “Werther”) i de Víctor Erice (per a mi, sobretot, “El Sur”). Filla de Sant Adrià del Besòs, havia estudiat a l’Institut Eugeni D’Ors de Badalona. Aquesta era la meva estratègia per acostar-me a ella: presentar-me com a badaloní, intentar mantenir una petita conversa i aconseguir la seva presència a Badalona en una ocasió adient.

Després que ella acabés una entrevista per a una televisió ens vam acostar i ens vam presentar. Una miop tímida, intel·ligent i molt amable. Li vaig comentar que a Badalona estàvem celebrant el Festival Internacional Filmets i que potser algun any podíem plantejar la possibilitat que ella presidís el Jurat del certamen, així com enguany el presidia en Ventura Pons. Ens va comentar que estava molt embolicada, que ara mateix estava començant un projecte a Manchester, però que més endavant ja en parlaríem. Van ser tres minuts molt agradables. Començava la gala i havíem de passar a la sala d’actes. Dos minuts més.

(fotograma de
"In the mood of love")
En aquell moment i per finalitzar la conversa li vaig comentar que m’agraden molt les seves pel·lícules i que compartim admiració “pel director japonés aquell” (tot per no pronunciar malament Wong Kar Wai). La Coixet, molt atenta, em diu: “L’escriptor Murakami?”. Li responc: “No, Wong Kar Wai” (pronunciant fatal el nom, per suposat). Ella em mira i amb un somriure còmplice i irònic em rectifica: “No és japonès, és de Hong Kong,... ¡otro país!”.

"Tierra trágame!"- vaig pensar. Com podia haver tingut aquest lapsus? Havia quedat com un perfecte ignorant!


(FOS EN NEGRE)

Vint minuts més tard, la miop, tímida i intel·ligent Isabel Coixet recollia la butaca a la Millor Pel·lícula Catalana.

Jo, avui, encara no he superat l'escena!

L'escultura a Badalona. El Taller BDN

Fa uns dies, el periodista badaloní Andreu Mas expressava en el seu blog la seva preocupació per l’escultura "Bétulo" (1991), de Josep Ma. Teixidó Camí, que està ubicada dins l’espai en què s’estan realitzant les obres d’allargament de la línia 2 del metro.
Més enllà d’agrair-li la seva preocupació i garantir-li que les accions concretes per preservar l’escultura estan en marxa –d’acord, a més, amb el propi autor-, es referia també al projecte "TallerBDN" d’escultures a la ciutat. Crec que val la pena dedicar unes línies a explicar-lo, per passar després a parlar dels beneficis que el "TallerBDN" ha aportat ja a la ciutat, malgrat la precarietat de mitjans amb els que funciona.

El "TallerBDN" d’escultures forma part d’un projecte sorgit del Pla Estratègic de la ciutat *, anomenat "Badalona Experimenta", que té per objectiu situar les arts plàstiques com a eix estratègic d’identitat, de cohesió i de situació de la ciutat al mapa metropolità. “BDN Experimenta” té una vessant educativa reglada, a l’entorn de l’Escola Superior d’Art i Disseny Pau Gargallo, i una altra que pretén remoure els obstacles perquè els artistes emergents, badalonins i d’arreu, puguin disposar d’un lloc on produir les seves obres. Aquest projecte és considerat com a prioritari dins del Conveni signat en data 29 de setmbre d'enguany amb el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i ja té una dotació econòmica per enguany.

Aquesta dotació econòmica, i la que ha de venir en anys successius, té com a finalitat arranjar i condicionar el "TallerBDN", pedra angular del projecte. Es tracta de posar en marxa un taller d’escultures a Badalona, que comprengui entre 6 i 8 tallers, perquè escultors seleccionats públicament i per una comissió del sector puguin desenvolupar un projecte per un temps determinat, utilitzant la maquinària del propi "TallerBDN". Al mateix temps, seran assessorats per l’equip directiu del centre, l’associació sense ànim de lucre creada ad hoc i formada pels escultors Camí i Suñer, i el professor d’Història de l’Art, Cinto Santamera. Però el projecte encara és més ambiciós: s’organitzaran també exposicions de les obres realitzades i seminaris temàtics que poden estar lligats a les Universitats (UB i UOC, per exemple) o a escoles de disseny i formació artística, com la Massana o Pau Gargallo; visites escolars o de grups que acostaran l’art contemporani a la ciutadania amb obres de primer nivell; intercanvis amb centres de producció o exhibició d’àmbit internacional. El "TallerBDN" també disposarà d'una biblioteca centrada en la disciplina escultòrica, que pretén ser la més exhaustiva sobre aquest tema a Catalunya, i comptarà amb un portal web que acompanyarà tot l’equipament.

Per últim, vull destacar un darrer aspecte molt important: malgrat l’espera de les obres d'adequació de l'espai, "TallerBDN" ja dóna el seus fruits. Es tracta de l’execució d’obres d’artistes o escultors consagrats a càrrec del propi "TallerBDN". Fa uns dies recomanava l’exposició "Temps de Sibil·les" d’en Camí a l’espai VolArt de Barcelona. Doncs bé, la major part de les obres que la formaven han estat realitzades al taller de Badalona.
(Gustavo Suñer treballant en "L'Oracle d'Aung San Suu Kyi", de Camí)

I encara més. Del 19 d’octubre al 25 de novembre d’enguany, a la Galeria Claudine Papillon de Paris, l’artista Javier Pérez (Bilbao, 1968) exposa "Jardin Interior", l’obra més emblemàtica de la qual ha estat realitzada íntegrament a Badalona.

("Híbrido I")
A hores d’ara el mateix Javier Pérez ja ha encarregat l’execució d’una nova escultura a Gustavo Suñer, membre del "TallerBDN". Així mateix, Pérez havia dipositat a Badalona una de les obres de la seva exposició “Mutaciones” (Palacio de Cristal-Museo Nacional de Arte Reina Sofía de Madrid, 2004), per a la seva restauració, i el motlle amb el que es va construir l’olivera de resina de poliester vermella, peça clau de l’exposició de Madrid.

Com veieu, el "TallerBDN" és una aposta pública/privada ben pensada, gestionada per artistes i professionals de primer nivell, que ens converteix en un centre de producció d’art contemporani, en el terreny de l'escultura, de referència a l’Estat i que dóna i donarà molts fruits per als ciutadans i per a la ciutat de Badalona.

*El Pla Estratègic s’aprovarà tant punt tinguem el document base acordat entre tots els grups polítics, perquè volem un Pla Estratègic de Ciutat, no de Govern, ja que aquesta és l'única forma de preservar la cultura dels vaivens polítics.

Agraïment

Ara que fa uns minuts que sabem que re-editarem el tripartit, amb la confiança que les direccions dels respectius partits bastiran l’acord més profitós pel país -però encara sense saber el repartiment concret de responsabilitats-, vull dedicar aquesta entrada del blog a fer un agraïment especial i personal al filòleg, escriptor, poeta, traductor i assagista Jaume Subirana. No és un agraïment interessat pel càrrec que desenvolupa, com algú podria pensar, donat que abans de les eleccions ja va anunciar que no repetiria com a director de la Institució de les Lletres Catalanes. És un agraïment que té a veure amb un detall per a mi molt important: que un intel·lectual de la seva alçada recomani en el seu blog el meu modest blog “Estació de França”, no és tan sols un honor, sinó un regal que no mereixo, només explicable per la seva qualitat humana que he pogut comprovar en les nostres converses i xerrades, que vam iniciar en motiu d'acollir la “Casa del Traductor” a l’Espai Betúlia de Badalona.
És una llàstima que hagi decidit deixar la direcció de la ILLC -com deia abans- per una bona oferta professional als EUA, però me n’alegro per ell. Persones així són les que fan gran un país.

MONTILLA, PRESIDENT

“És català qui viu i treballa a Catalunya.”
O no, Sr. Mas?

José Montilla va ser escollit Secretari d’Organització del PSC en el nostre Congrés de Sitges, el conegut com el de la “revolta dels capitans”. Aquell va ser un Congrés dur per tots els militants socialistes, però com sempre ha succeït en la família socialista, tots vam aprendre dels errors i hem fet un partit més fort i cohesionat a l’entorn del lideratge Maragall-Montilla.

A Montilla el vaig començar a tractar personalment sent jo Secretari d’Organització del PSC de Badalona, arrel de les discrepàncies del partit i el grup municipal amb aleshores alcalde socialista Joan Blanch. Calia fer unes primàries, com així havíem aprovat en el nostre darrer Congrés; però sense el reglament que desenvolupés el procés i la convocatòria pel Consell Nacional no hi havia res a fer. A més, serien les primeres primàries del partit a Catalunya i a Espanya (abans que les d’Euskadi i les espanyoles Borrell-Almunia). Tot plegat semblava difícil. Les meves poques trobades amb en Montilla, tant a la Comissió d’Estatuts del Consell Nacional, com les privades al seu despatx, eren una mica estranyes: jo xerrant molt i explicant la situació –que ell sobradament coneixia- i ell callat i reflexiu. Recordo un “sabem el que cal fer”. I tant que ho sabia! En les seves mans es va aprovar el reglament de primàries, es van convocar per primera vegada per Badalona i vam escollir a Maite Arqué com a candidata. A les eleccions municipals següents, el PSC passava de 10 regidors a 13. Montilla complia la paraula donada, avalat, s’ha de dir, per un Narcís Serra que també ens va fer costat en aquell difícil trànsit.

Després, ja sent ell Primer Secretari, he tingut menys oportunitats de parlar-ne, però sempre ha estat al costat dels seus i al servei del Partit i de les institucions que representava. Si sóc sincer, no esperava que fos el nostre candidat a la Generalitat. Jo apostava per un tàndem Maragall-Montilla com al Partit. Perplexitat al no presentar-se en Pasqual i un “sí” a Montilla en el Consell Nacional de Tarragona de juliol passat.

Aquest mil dies de govern del President Maragall, més enllà del soroll de l’Estatut, ha estat molt profitós per la ciutadania de Catalunya. En Miquel Iceta ens ho recorda sovint a la seva web (gran feina Miquel en aquesta campanya!!), però els que gestionem des dels ajuntaments podem afirmar que en el camp de la cultura, de la salut, de l’educació i dels serveis a les persones, el canvi en aquests 3 anys ha estat radical. Per primera vegada s’ha cooperat amb els ajuntaments, s’han fet polítiques de proximitat, s’ha començat a redreçar els deutes històrics en inversions en algunes poblacions (Badalona entre elles) i s’han planejat estratègies de vertebració del país en tots els camps.

Ara cal seguir avançant. Desplegar l’Estatut, amb normes pròpies i amb negociacions amb el Govern de l’Estat, però amb una posició que Catalunya mai abans havia tingut a la història. Amb un Govern sòlid i amb un marcat accent social. I qui ha d’estar al capdavant d’aquest nou govern? Jo ho tinc clar. No vull tornar al passat: al victimisme, al clientelisme i a altres diversos “ismes” que podria posar. Vull ambició, il·lusió, rigorositat; en definitiva, complir el que es promet.

Aquest dies he sentit a Pepe Montilla, com a mínim, tres vegades: una a “Tribuna Barcelona”, una segona al TNC amb gent del món de la cultura i ahir al barri de Llefià, a Badalona. El seu discurs i les seves respostes no deixen lloc al dubte, sap el que vol: sota el lema “Una Catalunya social”, es desgranen propostes concretes que tenen a veure amb els ajuts als més desfavorits (triplicar ajuts en beques de menjador, lluitar contra l’absentisme escolar, augmentar les tele-assistències i ajudes a les persones amb dependència...) i amb la nostra vida quotidiana (més Centres de Salut, retallar les llistes d’espera, obrir el transport públic durant tota la nit els caps de setmana, etc...). Res més socialista: educació, salut, serveis socials i cultura. Jo crec que José Montilla, encapçalant un bon govern amb noms com Ferran Mascarell o Marina Geli, per citar-ne només dos, complirà, com sempre ha fet, la paraula donada i com em va dir aquella tarda al seu despatx, al PSC “sabem què cal fer”... i ho farà!

Els que defensem el llegat d’en Joan Raventós, d’en Raimon Obiols, del President Maragall i del seu govern ho tenim molt clar: cal que el proper dia 1 de novembre el PSC obtingui una àmplia majoria; cal fer Montilla President de la Generalitat de Catalunya.

VOLO

Primer de setembre de 2005. Passeig pels Champs Elysées de París. Cau la tarda i comença a ser hora de sopar. Faig una escapada llampec a l’FNAC per tafanejar novetats musicals. La meva atenció en una primera ullada es posa en el disc «Mouss et Hakim ou le contraire» dels germans Amokrane (Mouss i Hakim), fundadors, entre d'altres persones, del grup «Zebda» («mantega» en àrab) i alma maters del moviment polític «motivé-e-s» que l’any 2001 va presentar candidatura a les eleccions municipals de Toulouse, aconseguint quatre regidors i un 12,38% dels vots. Fou la primera experiència d’agrupament polític dels joves francesos d’origen magrebí, el primer símptoma d’alarma –no escoltat per ningú- i que, d’haver continuat (desconec ara la situació dels motivé-e-s), segurament haguessin pogut evitar o apaivagar la revolta de les banlieus la tardor passada (per més informació sobre la quotidianitat de les banlieus en aquest moment, consulteu el Bondy Blog, -blog i associació format per una quinzena de joves de les banlieus, seleccionats per la revista suïssa "l’Hebdo").

Tornant al tema musical, encara no sé ben bé per què no vaig comprar el primer disc en solitari dels ex-Zebda i, en canvi, vaig anar a parar a un CD anomenat "Bien Zarbos" (expressió que encara no entenc) d’un grup que es diu VOLO. Crec recordar que a la caràtula de plàstic es feia alguna recomanació tipus "música i lletres esplèndides" o alguna cosa per l’estil. El fet és que sense saber qui eren els VOLO em vaig comprar el seu disc.

La intuïció no em va fallar. VOLO és l’apòcop de Volovitch, de dos germans anomenats Fréderic i Olivier –es veu que aquell vespre la cosa anava de germans-, que havien gravat el seu primer disc després de passar per l’experiència del grup "Wriggles", de cantar les seves cançons en un bar de Saint Etienne i de milers de descàrregues a Internet. Però jo no sabia encara tot això, només sabia que aquell era un gran disc: lletres que parlen de la quotidianitat, a vegades líriques i a vegades cíniques; amb acompanyament de cordes i del seu joc de guitarres, bevent tant del pop com del funky, el reggae, l’ska o el rap. En fi, un disc complet, complex i intel·ligent. Fantàstic!

Però concretem una mica. Trobem cançons tendres d’històries de cada dia com:

"Élisa", l’amor d’un repartidor de pizza per una companya de feina,

"Je suis
livreur de pizza
et c’est pas par envie
mais les yeux d’Elisa
ce sera pour toute ma vie"

"Tu m’fais marrer (bébé)" o la relació amb els nostres fills, que oscil·la entre el tornar-nos completament bojos i la tendresa més profunda, mentre la vida passa ràpidament,

"Tu me fais marrer bébé
comme tu me repousses des mains
comme tu me donnes des coups de pieds
quan je te fais un càlin
C’est maintenant
Et tout de suite
C’est pour l’instant
Que j’en profite
C’est pas le bone moment
Pour se dire que le temps
Passe vite"

"Bien zarbos" (si us plau, que algú em tradueixi aquesta expressió!) o l’història d’un trencament amorós,

"Je suis dans une situation
bien zarbos
J’ai plus qu’a attendre que ça passe
J’ai pas trop de solution
Tiens, j’ai fini mon coss’
J’ai plus attendre que ça casse"

O de crítica social amb un punt de mala llet i gran sentit de l’humor, com:

"Le Medef" o la crítica a la patronal francesa,

"Ils disent que le droit du travail
n’est pas favorable a l’emploi
(...)
Ils socialisent les coûts
Et privatisent les bénéfices"

"Histoire sympa" o l’embolic amb una revisora de tren ninfòmana i com acaba a l'aduana, detingut, fent l’amor "version ministeur de l’interieur".

"God Bless" o la crítica al pensament únic simbolitzat per els EUA-Babylone,

"On ne parle plus de Babylone
aujourd’hui on ne parle que de Washington
(...)
Je suis contre la politique de Jacques Chirac
Sans être anti-français
Je suis contre la politique de Tony Blair
Sans être anti-anglais
Je suis contre la politique de Berlusconi
Sans être anti-italien
Je suis contre la politique de Fidel Castro
Sans être anti-cubain
(...)
Je suis contre la politique d’Ariel Sharon
Sans être anti-sémite
Je suis contre la politique de George Bush junior
Sans être anti-americain"

"Les Infos" o del que parlen realment els informatius:

"Mais que seraient les infos
sans le football le pape et la météo
la Bourse et le tierce et les resultats du Loto"

"Anvers" sobre el racisme o "C’est plus fort que toi" sobre la guerra i la capacitat de l’home per autodestruïr-se ("Suicide / comme si l’insecte inventait l’insecticide").

Interessant, oi? Doncs fa pocs dies m’ha arribat de França el nou disc de VOLO. Es diu "Blancs Manteux" i és una grabació en directe, fet en un petit teatre del mateix nom al barri del Marais a París, els dies 1 i 2 de juny de 2005. Conté cançons del seu primer disc i noves cançons amb títols tan suggerents com "Bull Pit", "Le ciel et gris", "Je rêve que", "Succedané", "Les lapins" o "La mèmoire", entre altres.

Us deixo, vaig a escoltar als Volovitch. No us els perdeu... i benvinguts a la "nouvelle chanson française"!.

Links:

VOLO:
http://www.opera-music.fr/
http://fabienma.club.fr/annu-art/musique/volo.htm
http://www.zicline.com/an8/semaine13/volo.htm
http://monkey57.free.fr/Volo.htm
http://fr.wikipedia.org/wiki/Volo

ZEBDA:
http://fr.wikipedia.org/wiki/Zebda

MOTIVÉ-E-S:

http://fr.wikipedia.org/wiki/Motivé-e-s

http://www.motive-e-s.org/le_site/accueil.php3

Campanya electoral

Aquesta nit, a les 0:00 h del dia 16 d’octubre, comença formalment la campanya electoral al Parlament de Catalunya. Malgrat un constipat que s’ha presentat a darrera hora, seré a la plaça de La Plana a Badalona amb el meu partit per col·locar el primer cartell. Per senzill que sigui aquest acte, sempre ha estat per a mi un bon moment per trobar-me amb companys i companyes, fer petar la xerrada i motivar-nos mútuament pels dies que vénen: de treball, cansament i esperança. Enguany, però, en el meu ànim pesaran fets que em preocupen molt pel que tenen d’enrariment de la vida política catalana i de possibles problemes de convivència i cohesió social.
En primer lloc, els fets esdevinguts a l’acte del PP a Martorell. No m’agrada que cap partit polític democràtic tingui problemes per poder expressar les seves idees, per equivocades o malintencionades que siguin; en això, segueixo a Montesquieu qui, de forma grandiloqüent però encertada, deia: “Aborrezco profundamente lo que dices pero defenderé hasta la muerte tu derecho a decirlo”. Dit això, m’agrada encara menys que polítics electes com el meu company al consistori de Badalona, Xavier García Albiol, es comporti com un “hooligan”, agredint a un manifestant. La violència no ha de ser mai justificada i menys per un representant dels ciutadans. En aquest sentit, la també badalonina Pilar Rahola va escriure un article a l'edició del diari El País d'ahir (dissabte 14) que, segons el meu judici, retrata molt bé la situació.

El segon fet preocupant és el dvd “ConfidencialCat” que CiU ha encartat en el diaris de Catalunya d'avui diumenge. Confesso que encara no l’he vist. Tampoc m’interessaria gaire, si no fos perquè està produït per una força política que ha governat Catalunya durant 23 anys i que demostra que, allunyada del poder, no és aquell partit polític moderat que ens volen fer creure, sinó un partit que s’assembla més al PP del “tot s’hi val” amb l'únic objectiu de recuperar el poder: la mentida, les mitges veritats, la manipulació..., en definitiva, les pitjors pràctiques humanes que només fan que desacreditar al partit que el realitza –i espero que així ho vegi la ciutadania- i, per desgràcia i per generalització, a tots aquells que ens dediquem a la política.
Aquest és el clima en el qual comença la campanya electoral catalana i esperem que el “seny” s’imposi i no fem d’aquests propers 15 dies un espectacle vergonyós, que allunyi la ciutadania dels partits polítics i del que és veritablement important: la gestió dels assumptes públics que afecten la quotidianitat de les nostres vides. Per part del Partit dels Socialistes de Catalunya no quedarà, serem la força tranquil·la que hem estat sempre.

Rentrèe plàstica

Ja fa dies que hem tornat a la feina, però fins que no passa la Diada Nacional de Catalunya sembla que no hi hagi vida en aquest país nostre. Malgrat això, i com a prova que hi ha vida intel·ligent abans de la Diada, em proposo escombrar cap a casa i parlar de dues exposicions que es van inaugurar tot just començat el setembre i que corresponen, una, a un jove talent per descobrir de Sta. Coloma de Gramenet, Miquel Àngel Para, i l’altra, a un talent consagrat de Badalona, Josep Ma. Camí.


“LUX NON SATIATA” de Miquel Àngel Para.
Centre Cultural Can Sisteré (www.grame.net), del 2 de setembre al 8 d’octubre del 2006.

La meva aproximació a l’obra de Para va ser a la sala “El Refugi” de Badalona amb la seva exposició individual “Come away from me...” i he de dir que em va fascinar. Em va ser impossible assistir a l’inauguració celebrada el dia 9 de febrer d’enguany. Va ser dies més tard, un d’aquells matins en els que no estem massa inspirats i que ens agradaria que acabessin aviat, que se’m va ocórrer fer una escapada i visitar l’exposició. L’obra de Para em va justificar el dia.

Para busca l’essència de l’ésser humà. El seus dibuixos o teles investiguen, cerquen en el nostre interior, tant des d’un punt de vista morfològic (apareix més d’un crani, més d’un cervell: “Tú eres mi busqueda y mi tradición”, “Les Flors de Baudelaire I”), com des de la profunditat de la consciència (els ulls sempre tancats en introspecció interior o, si en algun cas oberts, regalimant desigs: ”Les Flors de Baudelaire II” o “Saps viure en la línia divisòria?”; els fils dels pensaments que pengen del cervell: “Geografia d’un poemari”; l’empremta de les mans, el tacte: “Mans” (vegeu la imatge que encapçala el present paràgraf); la força devastadora i poètica de les paraules: “Todas las noches las paredes lloran... y no sabemos la razón”). I som nosaltres els que estem reflectits: homes i dones “urbanitas” de finals del segle XX, que hem començat amb estupor el segle XXI (retalls de plànols de ciutats a l’inrevés, reproduïts en el mirall que la realitat trenca constantment: “Arquitectura amb crani”, “Todas las noches las paredes lloran...”).

Això és el que vaig veure aquell matí de febrer a l’exposició de Badalona. Ara ens presenta “Lux non satiata”, agafant el títol d’un poema del seu admirat Baudelaire. Aquesta llum que no acaba ens porta algunes de les obres esmentades, la mateixa filosofia i més portes obertes vers el desconegut, més interrogants, més camins per transitar. En fi, una exposició altament recomanable!


“TEMPS DE SIBIL·LES” de Josep Ma. Camí.
Espai VolART. Fundació Vila Casas (http://www.fundaciovilacasas.org/), del 7 de setembre al 18 de novembre del 2006.

Josep Ma. Camí és un escultor consagrat amb obra a llocs com Corea del Sud, Taiwan, Equador, Puerto Rico, Portugal, França, Polònia o Espanya i, evidentment, també a Badalona. L’exposició que ens presenta amb el nom de “Temps de sibil·les” parteix de la taula “Sibil·les Sàmia, Frigia i Cumea” de Juan de Soreda, propietat del Museu Religiós de San Gil de Atienza, Guadalajara, per fer una nova lectura, actualitzada, d’aquestes dones que a l’antiguitat tenien el poder de predir l’esdevenidor. Però en què consisteix aquesta actualització? Camí no fa un gir copernicà ni en la seva forma de treballar, ni en els material o procediment emprats en la seva producció; l’impuls d’aquesta nova visió és un component ètic que recorre com a fil conductor totes les obres exposades, de tal forma que podem girar l’adagi llatí i afirmar: “nulla estetica sine etica”.

A partir d’aquestes mítiques endevines podem recórrer els oracles de les sibil·les del nostre temps: dones que han lluitat per la pau i la llibertat i que han estat reconegudes amb el Nobel de la Pau. L’exposició és molt complerta i encertada, formant un tot en el que cada peça és un maó de l’edifici ètic que Camí construeix. Malgrat això, i a tall d’exemple, cal ressaltar les següents per la seva potència plàstica i evocadora:

“L’oracle d’Aung San Suu Kyi” (vegeu la fotografia adjunta), un gran gong silent suportat per un tronc de cedre de Líban (precisament!) i ferro “on la presència del batall d’acer fa encara més evident l’absència del cos metàl·lic del gong –el que en permet el so i, doncs, la utilitat – és un exemple contundent del que podem denominar el segrest de la veu femenina encarnat en la trajectòria d’empresonament i silenci eixordador de la militant política d’Aung San Suu Kyi, filla del pare de la independència birmana” (Laura Borràs Castanyer al catàleg de l’exposició).

“L’oracle de Wangari Maathai”, fa referència a la keniata, primera dona Nobel africana (2004), fundadora del Moviment del Cinturó Verd (The Green Belt Moovement), lluitadora pels dret democràtics, en favor de l’educació, la planificació familiar i la nutrició.

“L’oracle de les Madres de Mayo”, és una peça esfereïdora: una descomunal premsa de tortura que cau sobre el cos del continent sud-americà, fet amb roba resseguida d’un fil vermell. El contrast no pot ser més brutal i manifest.

“L’oracle d’Eleanor Roosevelt”, dedicat a la primera dama americana, escriptora i defensora dels drets socials i racials, que va presidir la Comissió del Drets Humans de les NNUU del 1947 al 1951. És una obra al·legòrica de la Declaració dels Drets Humans, que constitueix una mena de tòtem civil en el que “Camí retroba el format de religiositat laica” (Laura Borràs Castanyer).

Aquests “oracles”, aquestes dones, com les sibil·les, han estat més temudes que venerades, però el seu missatge ningú no l’ha pogut amagar, silenciar.

Aquesta és només una aproximació a una exposició que convé visitar per gaudir-la i comprendre-la a fons.

Rubianes a Badalona

No he parlat fins ara en aquest blog de la meva feina com a Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Badalona. No ha estat necessari i aquest espai no està pensat per retre comptes de la meva gestió. Tanmateix, avui sí que crec necessari parlar-ne. Vull clarificar la meva posició davant l’anomenat “cas Rubianes”, és a dir, la no representació de “Lorca eran todos” al Teatro Español de Madrid.

El Teatre Zorrilla de Badalona havia programat per al mes de setembre l’espectacle “Rubianes solamente”, dirigit i interpretat per Pepe Rubianes i al mateix temps i, dintre dels actes “La memòria compartida” en commemoració del 75è aniversari de la Segona República, l’obra “Lorca eran todos” amb guió i direcció de Pepe Rubianes i interpretat per la seva companyia. Aquesta obra s’havia estrenat al Teatre Capitol de Barcelona el passat 19 de gener amb molt bones crítiques i entrava de ple en el que desitjàvem per tal d’arrodonir el programa de “La Memòria Compartida”: una obra teatral que parlés de Lorca, el gran artista afusellat durant la Guerra Civil. Ja havíem programat una xerrada sobre el teatre a la II República, en la que òbviament havia sortit Margarida Xirgu i Lorca i la Barraca. El 18 d’agost, dia en què es celebrava el 70 aniversari del seu assassinat jo escrivia en aquest blog una entrada anomenada “A Federico García Lorca, con unas violetas” (parafrasejant el poema de Cernuda “A Larra, con unas violetas”). Com veieu, era i és una programació molt pensada.

A començament de setembre el director del Teatre Zorrilla va comprovar que les localitats de “Rubianes solamente” ja estaven exhaurides i que encara hi havia molta demanda. Es decidí, amb molt bon criteri, contractar una segona funció, que també s’omplí ràpidament. Aquesta decisió fou prèvia als esdeveniments del Teatro Español de Madrid.

El dimecres 6 de setembre esclatà l’escàndol a Madrid. En un principi, per les paraules de l’alcalde Gallardón semblà que havia estat l’Ajuntament qui no contractava a Pepe Rubianes. Més tard, es va saber que havia estat el propi Rubianes qui, davant del clima d’amenaces i crispació per a ell, la seva companyia i en Mario Gas, director del Teatro Español, havia decidit retirar l’obra. En tot cas, quedava clar que “Lorca eran todos” no es representava a Madrid per les pressions i la por que un grup de gent havia acabant imposant.

Davant d’aquest fet vaig veure clarament que calia fer quelcom. No pot ser que en un Estat democràtic i de dret succeeixi un fet com aquest. A més, es tractava d’una obra sobre Lorca. Vaig pensar que la llavor de l’odi d’aquells que havien assassinat vilment a Lorca, havia crescut per silenciar-lo de nou en els nostres dies. D’altra banda, en aquelles dates, a Catalunya aquest espectacle només havia estat contractat per l’Ajuntament de Badalona. Decidim programar un dia més l’obra, com un gest per demostrar que hi havia un escenari on “Lorca eran todos” era ben rebuda, a més d’oferir als ciutadans de Badalona i de la resta de Catalunya la possibilitat de gaudir de l’obra. Sí, era una decisió política.

Als que diuen que emparem a Rubianes per les seves declaracions al programa “El Club” que dirigeix Albert Om a TV3, els he de dir que no em van agradar aquelles paraules (ni a Rubianes tampoc, ell mateix les va aclarir, va demanar disculpes, a l’igual que TV3 i rectificades pel Consell Àudiovisual de Catalunya). Però no estem parlant d’això. Cal recordar que estem en un Estat de dret i que qualsevol persona que pensi que s’ha comès un delicte pot recórrer als tribunals per defensar-se (de fet, crec que hi ha una querella interposada contra Rubianes i Om) i que mentre no hi hagi cap resolució judicial, tota persona no només és innocent, sinó que té tots els seus drets polítics i civils intactes. Però, repeteixo, no parlem d’això; estem parlant d’una excusa per tal que uns quants imposin la seva llei: que només es digui o es pensi els que ells creuen adequat o decent o... vés a saber! D’això ja en vam tenir durant 40 anys! Els mateixos que no han deixat estrenar “Lorca eran todos” al Teatro Español són els que van matar Lorca al 1936!

Malgrat això, no se sortiran amb la seva. L’obra serà representada a l’escenari de Badalona, de la resta de Catalunya i d’Espanya (Granada, Galícia, ...). També es podrà veure e Sudamèrica i... a Madrid, ara a l’auditori de CC.OO. I després a l’Español, n’estic segur. La democràcia cal enfortir-la amb aquests posicionaments i dia rere dia. Lorca, Rubianes, somos todos!

Adjunto la nota de premsa de l’Ajuntament de Badalona de divendres 8 de setembre d’enguany (*) i recomano l’atenta lectura tant de l'article de Pilar Rahola el 9 de setembre com de l’entrevista a Mario Gas de divendres 15 de setembre, ambdòs a El País.

(*) L’AJUNTAMENT DE BADALONA CONTRACTA UNA FUNCIÓ MÉS DE “LORCA ERAN TODOS” DE PEPE RUBIANES.

La Regidoria de Cutlura de l’Ajuntament davant dels fets que han provocat la suspensió de la representació de l’espectacle “Lorca eran todos” al Teatre Español de Madrid, i en solidaritat amb Pepe Rubianes i la seva companyia, així com em desgreuge a la memòria de Federico Garcia Lorca, en el 70è aniversari del seu assassinat, ha decidit oferir a la ciutadania una funció més de l’espectacle “Lorca eran todos”, que ja tenia programat pel dia 23 de setembre d’enguany dintre dels actes que amb el nom “La memòria compartida” homenatgen a la Segona República. D’aquesta forma esperem que molt més ciutadans puguin gaudir de l’espectacle que els ciutadans de Madrid no podran veure per circumstancies que tenen molt poc a veure amb el fet teatral i molt amb la forma d’entendre la democràcia i la llibertat d’expressió.

Generació Soto

“Debajo de una cazadora de cuero
hay una piel sensible
y un corazón que late”
(Xavier Soto)


He decidit titular la present entrada d'aquesta manera per dues raons. Ambdues tenen a veure amb el moment en què comença la meva militància a la Joventut Socialista de Catalunya i al Partit dels Socialistes de Catalunya. A finals de 1982, a la seu de la Federació del Barcelonès Nord del PSC (situada al carrer Santiago del barri d’Artigues de Badalona), hi havia un cartell electoral de François Miterrand en el que es veien dos nadons i es podia llegir “Generation Miterrand”. A la mateixa època Xavier Soto ja era Primer Secretari de la Joventut Socialista de Catalunya. Eren moments d’il·lusió pel canvi preconitzat per Felipe González i el PSOE a Espanya. Miguel Ríos cantava “Este es el tiempo del cambio...” i molts joves ens vam acostar al socialisme i a la participació política en aquells moments. Aquells joves teníem un líder, un referent clar, en Xavier Soto, i plegats vam protagonitzar moments polítics i vitals inesborrables. Formàvem una bona fornada política: la primera que no havia crescut políticament en la lluita antifranquista, la primera collita de la democràcia. Érem la “Generació Soto”.

En Xavier Soto Cortés ens va marcar a tots profundament. Amb el famós “informe Urenda” sota el braç –que tractava de la situació del joves a la perifèria urbana als anys 80- i amb la seva jaqueta de cuir, va bastir un projecte polític sòlid i coherent, fent de la JSC l’organització juvenil més important de Catalunya, i àdhuc, d’Espanya (el més crítics amb en Xavier dèiem que les nostres sigles coincidien amb les seves inicials, fins aquí arribava la simbiosi). Jo sempre havia pensat que, passat els anys, en Soto seria el nostre Primer Secretari al Partit, perquè representava i representa a la perfecció la societat catalana i els ideals de llibertat, igualtat i justícia social del nostre projecte polític. I això ho pensava jo, que vaig passar de ser membre de la seva Executiva Nacional al 4art Congrés a encapçalar amb altres companys i companyes la seva oposició interna. He de dir, però, que mai he trobat un líder polític com ell, amb la seva credibilitat i amb la seva capacitat per escoltar les opinions adverses i intentar integrar-les. Malauradament en Xavier ens va deixar l’any 1995, l’any més negre de la meva vida! Ell va morir al gener i el meu pare al març (“Los socialistas no mueren, se siembran”, em recitava un vell socialista essent jo adolescent, fent-se ressò d’una frase de Pablo Iglesias).

Afirmava en Raimon Obiols que a en Xavier no li agradava que es parlés d’ell en excés. Així doncs, parlem d’aquells joves dels anys 80. Vam entrar en política per ideologia, per ànsia de lluita contra les desigualtats, per compromís polític, no per fer carrera política, entesa institucionalment. Segurament per això, a aquella generació li ha costat i li està costant tant reclamar el seu espai en l’escena política. De mica en mica, però, aquest espai comença a ser visible, a tall d’exemple: parlamentaris ja sigui al Congrés com Daniel Fernández o al Parlament Europeu, com Anna Terron; alcaldes recents com Carles Ruiz o Joan Ignasi Elena “Natius”, regidors com Carles Martí, Joan Pluma, Imma Moraleda, Francesc López Guardiola, Roser Castillo, Mario Sanz, o alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya com Xavier Menéndez, Carolina Homar o Oliver Bayón.

Hi ha altres companys que participen en diversos àmbits de l’administració (Ricard Torrell, Pau Solanilla, Núria Carmona, Xesco Forn, Ricardo Castro, Javier García, Josep Xurigué, etc ...) o en altres àrees i que convindria recuperar de forma peremptòria: Germà Bel, Catedràtic d'Economia a la Universitat de Barcelona, professor a diverses universitats dels EUA, ex-diputat al Congrés i alt càrrec amb el govern del PSOE amb Almunia i Borell de ministres; Francesc Trillas, ex-regidor de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona; Vicenç Coscollà, Manuel Barrabés, alt empleat de banca. O altres ja plenament consolidats en les seves professions: Rosa Ma. Molló o Vicenç Santcliment, periodistes, o Eulàlia Flo, empresària. I de ben segur que encara me'n deixo molts, que em vindran a la memòria quan el text ja estigui penjat, cosa que em doldrà.

Aquesta és una part de la collita que va conrear en Xavier Soto. Companys i companyes molt valuosos, com a persones i com a polítics, i que el socialisme català no ha de deixar perdre en aquests moments de canvi generacional.

Nou sufragi censitari?

Quan tingui més temps ja desenvoluparé el tema més en profunditat, però vull que quedi clar des d'ara que trobo indignant que per tal que una persona pugui accedir al dret de vot (sufragi passiu) -ja no parlem de poder ser elegible (sufragi actiu)!!- se li hagi de fer aprovar un examen sobre la història, la llengua, l'ordenament jurídic o el que sigui. A mí ningú m'ha preguntat mai si sé què són les Homilies d'Organyà o qui és el candidat de CiU a la Presidència de la Generalitat per poder exercir el meu dret al vot (seran despitats els presidents de les meses electorals!!).

Pensem bé les coses, abans de deixar sense veu a tots aquells nouvinguts que de forma legal i amb molts esforços tiren endavant amb nosaltres el nostre país. Aquesta és la única política sensata per fer que s'estimin els nostres pobles, la nostra llengua, el que hem estat, el que som i el que volem ser.

NOTA per si algú segueix aquest blog: m'agafo uns dies de vacances. Fins aviat!

El misteri dels Picasso d'Antibes!

Per la meva poca perícia en informàtica, aquesta entrada ha anat a parar molt més avall; exactament entre "Lectures d'estiu: una tria" i "Política i democràcia deliberativa". Us demano disculpes!

A FEDERICO GARCÍA LORCA, con unas violetas!

Avui fa 70 anys del teu vil assassinat. Però sàpigues que ets honorat per la teva obra i com a persona, mentre que aquells que amb el crit de "¡Muera la inteligencia!" van donar peu a la teva mort, resten oblidats o, en el millor dels casos, recordats amb fàstic a l'Espanya del segle XXI.

"... y en las yemas de tus dedos
rumor de rosa encerrada."
("Thamar y Amnón" del "Primer Romancero Gitano")


I no puc evitar-ho:

Asesinato

Dos voces de madrugada en Riverside Drive

"¿Cómo fue?

Una grieta en la mejilla.

¡Eso es todo!

Una uña que aprieta el tallo.

Un alfiler que bucea

hasta encontrar las raicillas del grito.

Y el mar deja de moverse.

¿Cómo? ¿Cómo fue?

Así.

¡Déjame! ¿De esa manera?

Sí.

El corazón salió solo.

¡Ay, ay de mí!

(de "Poeta en Nueva York")

En nom dels nens morts!

Si algú segueix aquest blog s’haurà pogut preguntar com és possible que encara no hagi parlat del conflicte de portada d'aquests dies, la guerra entre Israel i les milícies d'Hezbol·lah al sud del Líban; en especial, des de la matança dels nens palestins a Qanà. La raó és ben senzilla, em fa basarda, impotència i ràbia.


Vinc d’una tradició política aliniada amb la causa del poble palestí, al qual es va fer fora de la seva terra per situar el nou estat d’Israel l’any 1948 i que ha estat massacrat i reclòs en totes les accions bèl·liques dutes a terme pels israelians. A partir d’aquí els càntics d’ “A-A-Arafat” i “OO-L-P” eren consignes de més d’una manifestació. Més enllà del temps transcorregut continuo pensant el mateix; tot i així, ara tinc en compte que ningú –excepte els propis palestins- han defensat mai la causa palestina; ni la Lliga Àrab, ni els estats àrabs concrets (Egipte, Síria, Jordània, etc...). Sempre han estat moneda de canvi o excusa per altres activitats a la zona.

Israel sempre ha vist negat el seu nou Estat i han fet seves les frases dels pares fundadors Israel Galli (“Les fronteres del nostre Estat les definiran els límits de la nostra força”) o Yigal Allon (“Tenim dret a decidir les nostres fronteres d’acord amb les nostres necessitats defensives”). Però la veritat és que ha actuat gairebé sempre de forma desproporcionada i inhumana, més enllà de les seves necessitats de defensa (encara ens vénen a la ment les matances de refugiats a Shabra i Xatila al 1982 que mai perdonarem a Ariel Sharon).

Doncs bé, aquests ingredients i molts més -com la prepotència de George Bush, els interessos siris i iranians en l’actual crisi, els interessos d’Hezbol·lah per fer-se amb el control definitiu de la frontera sud del Líban; la divisió entre shiïtes, sunnites, drusos i cristians dintre del mateix Líban, la inexistència d’una política exterior comuna de l’UE, la inoperància de les NNUU- expliquen l’actual tragèdia del Líban.

Com veiem, estem molt lluny del tauler de blancs i negres dels escacs, hi ha molts grisos i matisos. Federico Mayor Zaragoza, actual President de la Fundación Cultura de Paz i ex Director General de l’UNESCO, deia en el seu article “En nombre de los niños muertos” publicat a El País el passat 7 d’agost, i referint-se als més de 50 milions de nens afectats per conflictes armats:

“Las emociones que he sentido y observado frente a la imagen de una niña acribillada me han hecho pensar que quizás sólo invocando a los niños muertos podría lograrse que todos, de un lado y de otro, de una u otra creencia o ideología, estarían dispuestos a deponer las armas y sentarse alrededor de una mesa para intentar hallar soluciones pacíficas a sus conflictos.”

Potser és una utopia, però de moment les vies diplomàtiques poc han aconseguit en aquest conflicte. L’actual redactat de resolució del Consell de Seguretat de les NNUU fet per EUA i França, té mancances molt importants. Entre altres, no garanteix la unitat territorial del Líban, no obliga a Israel a retirar-se de les zones ocupades i deixa oberta la porta a un atac d’aquests en “defensa pròpia”. Intentar que les autoritats del Líban acceptin aquesta resolució és tant com donar ales a les milícies d’Hezbol·lah i que les hostilitats continuïn.

Demà, un dia qualsevol!

Demà dia 9 d'agost de 2006 (avui pels noctàmbuls) entra en vigor el nou Estatut d'Autonomia de Catalunya. De moment ni s'ha trencat Espanya, ni això és el paradís. Farà falta molta força i empenta pel seu desplegament. Com més unitat, millor; però, òbviament, desitjo que el PSC sigui el "pal de paller" d'aquesta nova etapa política. El President Maragall i el PSC som els que més vam arriscar per aprovar-ho i legítimament i democràticament el volem desplegar!

A l’entorn del lideratge polític (I)

Per diverses raons, fa mesos que sovint penso en el paper del líder, en què és un líder, en què el fa diferent. I ho faig fugint dels manuals de management, pensant en la meva experiència directa d’anys de militància en un partit polític. Convé aclarir que quan parlo de “líder” parlo bàsicament d’una persona física (el leader anglès), però que també pot ser aplicable a un òrgan col·legiat (leadership o direcció, formal o informal), i per tant, el tema del “carisma” pot ser o no important.

Sovint el líder no és percebut com a tal, passa inadvertit i només sorgeix en moments de crisi. És aleshores, en moments difícils, en moments insegurs, quan es manifesta com a tal: agafa les regnes de la situació; davant de la paràlisi general, dóna seguretat –coneix el camí, té una estratègia per sortir de la situació, dibuixa un horitzó, teixeix complicitats-, suporta els riscos (els personals inclosos), les decisions compromeses (la por a equivocar-se o a no ser entès). En definitiva, es converteix en referent d’una majoria. Em vénen al cap en aquest moments, a tall d’exemples coneguts per tots, els noms de Felipe González (el candidat en Suresness havia de ser Nicolás Redondo), Rodríguez Zapatero (guanyant per 11 agònics vots a Bono en el XXXV Congrés del PSOE i la seva frase en la presentació de la seva candidatura: “Compañeros, yo creo que no estamos tan mal!”, o Ségolène Royal (imposant-se als barons del seu propi partit i apostant per un programa lluny de l’ortodòxia socialista i, especialment, de la socialista francesa).

Si l’estratègia surt bé i s’assoleixen els objectius, el lideratge es consolida i fins i tot, passat un temps, comença a posar-se en qüestió, en principi sotto voce i, més endavant, obertament. En paraules de Shakespeare,

(el poder és com) “una rica armadura duta al calor del dia, que crema al mateix temps que protegeix.” (Enric IV, Segona Part, IV, Escena V)[1]

Arribat aquest moment, al del qüestionament del seu lideratge, el veritable líder és capaç d’anteposar els interessos col·lectius als seus, i deixar pas –encara que normalment no ho faci convençut- a aquells que pretenen legítimament donar una empenta al projecte, agafar el relleu i continuar amb èxit el camí iniciat pel líder ara amortitzat.


[1] (...) O majesty!
When thou dost pinch thy bearer,
Thou dost sit
Like a rich armour worn in heat of
Day
That scald with safety (...)

Política i democràcia deliberativa.

Trasllado avui les reflexions que efectua en Joan Subirats, Catedràtic de Ciència Política de la UAB, en el seu article titulat “Relatos políticos veraniegos” del propassat 27 de juliol en el que, parlant de les properes eleccions autonòmiques, coincideix en les frases que vaig esmentar l’altre dia del President Zapatero, a l’enllaçar reflexió en valors i acció com a eina fonamental del quefer polític. No cal dir, que em sento plenament identificat amb aquestes tesis.

“En la literatura especializada se viene hablando de la creciente importancia de visiones posempiristas en la construcción de las políticas públicas. Y en este sentido se recupera la importancia de los valores en la formulación de políticas, subrayando los aspectos simbólicos y narrativos de la política y de los políticos, que de esta manera construyen los problemas y les buscan soluciones de manera concertada y deliberativa. Sin palabras no podemos tratar de los problemas políticos del país.”

...

“La política se expresa en palabras, pero no termina en ellas. Antes de las palabras, hay valores. Y siempre, antes y después de las palabras, hay hechos y conductas más o menos consistentes con los mensajes que se lanzan. Una vez más, los ciudadanos deberán separar palabras y conductas, mensajes y trayectorias. Necesitamos relatos que nos señalen caminos, pero sobre todo necesitamos relatos que no acaben siendo pura retórica.”


(Òbviament les negretes són meves)

El misteri dels Picassos d' Antibes!

Des del 6 de juliol al 15 d’octubre al Museu Picasso de Barcelona podem contemplar “Els Picassos d’Antibes”, una exposició organitzada pels Museus Picasso d’Antibes, Málaga i Barcelona, que s’emmarca dintre dels actes organitzats per commemorar el 125è aniversari del seu naixement, així com el centenari del seu retorn a la ciutat després de l'etapa viscuda a París. L’exposició consta de 84 obres entre dibuixos, pintures, escultures i ceràmiques, essent “La joia de viure” la peça més emblemàtica de l’exposició.

Aquestes obres van ser realitzades per Picasso en el curt període de temps que va del 17 de setembre al 10 de novembre de 1946, a l'aleshores atrotinat Castell Grimaldi d’Antibes, a la Costa Blava (Côte d’Azur). Havia acabat la guerra, François Gilot havia entrat a la seva vida -estava embarassada del seu fill Claude- i Picasso es trobava en un indret amb el que s’havia relacionat intermitentment des de 1919. Tot això es percep clarament en les obres exposades, a través de la profusió de faunes, nimfes i animalets en actitud bucòlica. En definitiva, un aire d’absoluta llibertat que culmina a “La joia de viure” que hem citat. Al costat d’aquestes obres situades en un espai indeterminat, trobem aquelles que subratllen el seu arrelament a la Côte d’Azur; obres que representen escenes marineres, amb el seus pops, peixos o garotes. L’exposició és realment recomanable per la força estètica de les obres, així com pel context en què estan realitzades.

Tot i així, fa dies que dono voltes a un tema, potser secundari per a la majoria, però que a mi m’ha despertat una viva curiositat. Es tracta dels materials amb els que treballà Picasso a Antibes. En concret, em refereixo a l'ús del fibrociment com a suport de l'obra pictòrica (“La Joia de viure” o “Sàtir, faune i centaure amb trident”, entre altres) i a la pintura “ripolin” per pintar o dibuixar. Vegem les seves definicions i veureu el per què de la meva estranyesa:

El fibrociment és un “material per a la construcció, constituït per una barreja de ciment pòrtland i fibra d’amiant, d’elevada resistència mecànica, ininflamable i molt resistent a l’acció dels agents atomosfèrics” (Gran Diccionari de la Llengua Catalana). Una companya arquitecta em va fer notar que el fibrociment és allò que vulgarment coneixem com a “uralita” (utilizant la marca per referir-nos al material).

Pel què fa a la pintura “ripolin” és una “pintura vinílica de tipus industrial, usada especialment per a la construcció de vaixells”; o en una altra definició “no és més que un esmalt domèstic d’ampla difusió a Europa” (“Materiales y técnicas de arte” de Ralph Mayer).

Per què utilitza Picasso aquesta materials estranys a les arts plàstiques? La meva primera hipòtesi era que, potser, volia lluitar contra l’acció del temps i utilitzava materials molt resistents per preservar les seves obres en un espai que considerava poc adeqüat per a conservar-les, com era el castell d'Antibes. Una amiga historiadora de l’art em va fer considerar que precisament Picasso era un experimentador nat en nous materials (recordem la invenció del “collage” amb Braque) i, per tant, era normal que agafés els materials que tenia més a l'abast i els hi donés un ús artístic, sobretot després de la guerra, moment en què els materials tècnics segurament escassejaven. A aquesta darrera tesi s’afegia el catàleg de l’exposició. A l’introducció de Manuel Chaves, President de la Junta d’Andalusia, trobem que diu:

“el pintor va alliberar sense traves la seva immensa creativitat, per desplegar-la en un espai singular, tot plasmant el seu enginy en suports ben poc usuals, a causa de l’escassetat de mitjans pròpia de l’època. Aquesta mostra ens parla, per tant, del clima vital i material d’un període en què el talent havia de compensar la precarietat dels recursos amb el vol d’una inspiració capaç d’obrir nous horitzons estètics i de reflectir l’alegria lligada a la superació d’aquesta tràgica fase de la recent història europea.”

Enigma resolt! Tanmateix, encara no em sentia plenament satisfet amb aquestes explicacions. Gairebé per casualitat vaig anar a parar al llibre “Conversaciones con Picasso” de Brassaï, una mena de dietari en el que el fotògraf recull cronològicament la seva relació amb Picasso durant més de dues dècades. El 26 de novembre de 1946 Picasso li diu el següent:

“Un día encontré en la playa al conservador del palacio (Grimaldi). ¿Conoce usted a Na Souchère? Me pidió, tímidamente, un dibujo para el museo. Me piden por todas partes dibujos, ¿verdad? ¿Cómo me iba a negar? En seguida me dijo: “ ¿Y si nos diera mejor un cuadro que un dibujo?”. Entonces reflexioné. Y le hice esta proposición: “tienen ustedes muchas paredes en el Castillo Grimaldi. Quizá fuera preferible que yo pintara algo”. Se quedó encantado. Me ofreció todo el piso de arriba del Museo. “Bien –le dije-, pero yo no tengo aquí nada para hacer frescos. Pintar directamente sobre la pared me parece demasiado arriesgado”. “No se preocupe por eso...”, me respondió. Me compraron en seguida telas de saco, execrables; me propusieron también lienzos pegados sobre cartón, contrachapados. Al final me decidí por unas grandes placas de fibrocemento. Y les pinté unos frescos. ¿Quiere verlos? Aquí los tiene.
Picasso saca de un gran sobre un montón de fotografías de Sima: sus pinturas murales...”

Crec que aquesta és l’explicació al complet. Picasso pretenia pintar frescos[1] en el murs del castell, però no tenia materials per fer-ho, degut a l’escassetat de l’època i trià –del que li oferiren- aquell que pot assemblar-se més per realitzar unes pintures murals: les plaques de fibrociment.

El mateix catàleg de l’exposició explica la tècnica al comentar l’obra “Sàtir, faune i centaure amb trident”:

“En formats i sobre suports molt diferents, Picasso duu a terme a Antibes una sèrie d’obres que tenen una gran força visual gràcies a l’economia de mitjans: es tracta de dibuixos al carbonet sobre un fons de pintura blanca, sovint encara fresca, en què la línia, a la vegada, és una incisió i està solidificada per la seva incorporació dins la matèria. Així, en aquesta obra, cada personatge és esbossat amb una mina grossa de grafit sobre un fons de pintura bastant prim, que permet veure el suport de fibrociment, i després el traç es reprèn amb una pintura blanca més espessa, on s’inscriu al carbonet el dibuix definitiu.”

La semblança amb la pintura mural al fresc és més que evident (les definicions les adjunto com a nota a peu de pàgina). Ara sí que crec que l'enigma queda resolt definitivament!

No obstant, com a les bones pel·lícules de misteri sempre queda una porta oberta i més si sabem, com diu Rafael Argullol, que “nada parece excitar tanto a Picasso como la posibilidad de hacer mundos desde casi la nada.”



[1] “tècnica de pintura mural que consiste en la aplicación de colores disueltos en agua sobre una pared recien enlucida, todavía húmeda...” (“Diccionario de términos de arte” de Luis Monreal y Tejada y R.G. Haggar)

“El termino fresco se emplea para describir el proceso tradicional del buon fresco, consistente en pintar sobre una pared preparada con argamasa húmeda, usando pigmentos mezclados sólo con agua. Cuando la masa de yeso y cal se seca, fragua y se endurece como una roca, y los pigmentos quedan formando parte imtegral de la superfície.” (“Materiales y técnicas de arte” de Ralph Mayer)