Habitualment, casa nostra se'ns omple de llibres que fan cua per ser llegits, malgrat el temps que podem dedicar a llegir-los sempre és inferior al que voldríem. Milan Kundera a “El Telón. Ensayo en siete partes” (Tusquets, 2005) explica una anècdota molt il·lustrativa, i ho fa sota el revelador títol “La lectura es larga, la vida es corta”:
“Hablo con un amigo, un escritor francés; insisto en que lea a Gombrowizc. Cuando vuelvo a encontrármelo está molesto:
-Te he hecho caso, pero, sinceramente, no entiendo tu entusiasmo.
-¿Qué has leído de él?
-"Los hechizados".
-¡Vaya! ¿Y por qué "Los hechizados"?
(...)[1]
-¡Tienes que leer "Ferdydurke"! ¡O "Pornografía"!- le digo.
Me mira con melancolía.
-Amigo mío, la vida se acorta ante mí. He agotado la dosis de tiempo que tenía guardada para tu autor”.
Si el mercat editorial català publica a l’entorn de 30.000 llibres l’any (10.000 d’ells en català), és evident que hem d’intentar encertar en la nostra tria; si no –i encara que ens sembli un delicte de lesa lectura -sempre podem abandonar el llibre que no ens acaba d’omplir, si no és que ens abandona primer ell a nosaltres.
Tot aquest excurs és per explicar-vos quins són els llibres que tinc a la meva tauleta en espera i les portades dels quals miro de tant en tant, de reüll, no sigui que s’engelogeixi l’actual. En realitat, però, no puc llegir alhora més d’un llibre del mateix gènere. Vegeu, també, com les casualitats –l’atzar del que tant parla Auster- han fet coincidir llibres amb entrades recents d’aquest blog. Anem-hi!
“Una súplica para Eros”, de Siri Hustvedt (CIRCE, novembre 2006). Recull d’assaigs -autobiogràfics i literaris- de l’autora de la novel·la que més m’ha impactat en els darrers anys (“Todo cuanto amé”, CIRCE 2003) i esposa, a més a més, del també escriptor Paul Auster, amb qui viu a Brooklyn.
“Kafka a la platja”, d'Haruki Murakami (Empúries Narrativa, novembre 2006), també autor de la novel·la “Tòquio Blues” (Empúries, 2005). Kafka Tamura tria un poble a l’atzar per tancar-se en una biblioteca a passar les hores. Si feu memòria, Murakami és part de la meva anècdota amb Isabel Coixet (que ja us vaig explicat uns dies enrera) i, al mateix temps, l'autor curiosament ha triat el nom de "Kafka" per al seu personatge principal, cognom del famós escriptor txec del qual us parlava fa poc al comentar el llibre “Brooklyn Follies” de Paul Auster.
“La crítica dialogada”, d’Anna Maria Guasch (CENDEAC, 2006). L'autora presenta un recull d’entrevistes als crítics i pensadors actuals de referència, amb l’objectiu d’acostar-se a l’art i al pensament actual (2000-2006). Anna Maria Guasch és professora d’Història de l’Art Contemporani de la Universitat de Barcelona, directora de la col·lecció Akal/Arte Contemporáneo i crítica d’art en revistes especialitzades.
He començat la meva lectura per aquest darrer i seguiré, crec, per la Siri Hustvedt. En Kafka Tamura, de Murakami, s'haurà d'esperar a les festes de Nadal.
Per últim, no em resisteixo a citar llibres recentment llegits, que recomano, i sobre els que potser algun dia m’extendré més. Són aquests:
“El conejo en la chistera. Escritos del artista”, de Lucio Muñoz (Ed. Síntesis, 2006). Recull d’escrits, articles, entrevistes, cartes..., que el pintor Lucio Muñoz (1929-1998) va anar guardant en una capsa de fusta en el seu estudi i que, després de la seva mort, els seus fills van conèixer i publicar.
“El tatuaje y el cuerpo”, Antoni Tàpies conversaciones con Manuel Borja-Villel (Ediciones de la Rosa Cúbica, desembre 2005). Com el seu mateix títol assenyala, es tracta de tres converses amb Antoni Tàpies realizades entre 1985-1991 (la primera) i 1997 (la darrera) i que ens permet endinsar-nos fàcilment en l’univers de Tàpies a partir dels diàlegs interessants i amens que estableix amb l’actual director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), M. Borja-Villel.
“El elogio de la sombra”, de Junichiro Tanizaki (Siruela, Biblioteca de Ensayo, 2005). “En occidente, el más poderoso aliado de la belleza fue siempre la luz; en la estética tradicional japonesa lo esencial está en captar el enigma de la sombra.”
“En altres coses”, de Jaume Subirana (Edicions 62-Empúries, març del 2002). Amb un clar retard he llegit aquest poemari excel·lent.
Nocturn amb llum
Núvol clar, mar d’arròs, blanc d’ivori entre els dos...
Si no sé donar nom al matís d’un color,
Com puc voler descriure la forma en què respires,
L’absència del somriure, la nit que ens il·lumina,
El do, l’espina, el món?
[1] “Los hechizados no salió como libro hasta después de la muerte de Gombrowicz. Se trata de una novela popular que en su juventud había publicado, con seudónimo, por entregas en un periódico polaco de antes de la guerra. Hacia el final de su vida se publicó, con el título de Testamento, una larga conversación con Dominique de Roux. Gombrowicz comenta en ella toda su obra. Toda. Libro tras libro. Ni una sola palabra sobre Los hechizados.” (M. Kundera)
“Hablo con un amigo, un escritor francés; insisto en que lea a Gombrowizc. Cuando vuelvo a encontrármelo está molesto:
-Te he hecho caso, pero, sinceramente, no entiendo tu entusiasmo.
-¿Qué has leído de él?
-"Los hechizados".
-¡Vaya! ¿Y por qué "Los hechizados"?
(...)[1]
-¡Tienes que leer "Ferdydurke"! ¡O "Pornografía"!- le digo.
Me mira con melancolía.
-Amigo mío, la vida se acorta ante mí. He agotado la dosis de tiempo que tenía guardada para tu autor”.
Si el mercat editorial català publica a l’entorn de 30.000 llibres l’any (10.000 d’ells en català), és evident que hem d’intentar encertar en la nostra tria; si no –i encara que ens sembli un delicte de lesa lectura -sempre podem abandonar el llibre que no ens acaba d’omplir, si no és que ens abandona primer ell a nosaltres.
Tot aquest excurs és per explicar-vos quins són els llibres que tinc a la meva tauleta en espera i les portades dels quals miro de tant en tant, de reüll, no sigui que s’engelogeixi l’actual. En realitat, però, no puc llegir alhora més d’un llibre del mateix gènere. Vegeu, també, com les casualitats –l’atzar del que tant parla Auster- han fet coincidir llibres amb entrades recents d’aquest blog. Anem-hi!
“Una súplica para Eros”, de Siri Hustvedt (CIRCE, novembre 2006). Recull d’assaigs -autobiogràfics i literaris- de l’autora de la novel·la que més m’ha impactat en els darrers anys (“Todo cuanto amé”, CIRCE 2003) i esposa, a més a més, del també escriptor Paul Auster, amb qui viu a Brooklyn.
“Kafka a la platja”, d'Haruki Murakami (Empúries Narrativa, novembre 2006), també autor de la novel·la “Tòquio Blues” (Empúries, 2005). Kafka Tamura tria un poble a l’atzar per tancar-se en una biblioteca a passar les hores. Si feu memòria, Murakami és part de la meva anècdota amb Isabel Coixet (que ja us vaig explicat uns dies enrera) i, al mateix temps, l'autor curiosament ha triat el nom de "Kafka" per al seu personatge principal, cognom del famós escriptor txec del qual us parlava fa poc al comentar el llibre “Brooklyn Follies” de Paul Auster.
“La crítica dialogada”, d’Anna Maria Guasch (CENDEAC, 2006). L'autora presenta un recull d’entrevistes als crítics i pensadors actuals de referència, amb l’objectiu d’acostar-se a l’art i al pensament actual (2000-2006). Anna Maria Guasch és professora d’Història de l’Art Contemporani de la Universitat de Barcelona, directora de la col·lecció Akal/Arte Contemporáneo i crítica d’art en revistes especialitzades.
He començat la meva lectura per aquest darrer i seguiré, crec, per la Siri Hustvedt. En Kafka Tamura, de Murakami, s'haurà d'esperar a les festes de Nadal.
Per últim, no em resisteixo a citar llibres recentment llegits, que recomano, i sobre els que potser algun dia m’extendré més. Són aquests:
“El conejo en la chistera. Escritos del artista”, de Lucio Muñoz (Ed. Síntesis, 2006). Recull d’escrits, articles, entrevistes, cartes..., que el pintor Lucio Muñoz (1929-1998) va anar guardant en una capsa de fusta en el seu estudi i que, després de la seva mort, els seus fills van conèixer i publicar.
“El tatuaje y el cuerpo”, Antoni Tàpies conversaciones con Manuel Borja-Villel (Ediciones de la Rosa Cúbica, desembre 2005). Com el seu mateix títol assenyala, es tracta de tres converses amb Antoni Tàpies realizades entre 1985-1991 (la primera) i 1997 (la darrera) i que ens permet endinsar-nos fàcilment en l’univers de Tàpies a partir dels diàlegs interessants i amens que estableix amb l’actual director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), M. Borja-Villel.
“El elogio de la sombra”, de Junichiro Tanizaki (Siruela, Biblioteca de Ensayo, 2005). “En occidente, el más poderoso aliado de la belleza fue siempre la luz; en la estética tradicional japonesa lo esencial está en captar el enigma de la sombra.”
“En altres coses”, de Jaume Subirana (Edicions 62-Empúries, març del 2002). Amb un clar retard he llegit aquest poemari excel·lent.
Nocturn amb llum
Núvol clar, mar d’arròs, blanc d’ivori entre els dos...
Si no sé donar nom al matís d’un color,
Com puc voler descriure la forma en què respires,
L’absència del somriure, la nit que ens il·lumina,
El do, l’espina, el món?
[1] “Los hechizados no salió como libro hasta después de la muerte de Gombrowicz. Se trata de una novela popular que en su juventud había publicado, con seudónimo, por entregas en un periódico polaco de antes de la guerra. Hacia el final de su vida se publicó, con el título de Testamento, una larga conversación con Dominique de Roux. Gombrowicz comenta en ella toda su obra. Toda. Libro tras libro. Ni una sola palabra sobre Los hechizados.” (M. Kundera)
5 comentaris:
Tot just acabo de fer una passejada per l'Estació de França, blog que he conegut gràcies al nostre comú amic Josep i que penso visitar sovint d'ara endavant
En relació a les lectures a que fas esment en la teva entrada, en destacaria "El elogio de la sombra”, de Tanizaki.
Jo, que estic una mica tocat pel subtil vent de l'Orient, vaig llegir aquest suggestiu i delicat assaig i realment val molt la pena.
A mi em va impressionar especialment quan parla del "toko no ma", una magistral lliçó de la complementària ambivalència i profunditat simbòlica de l'estètica Zen.
Com diu Tanizaki: "lo bello no es una sustancia en sí sino tan sólo un dibujo de sombras, un juego de clarooscuros producido por la yuxtaposición de diferentes sustancias (...) la belleza pierde su existencia si se le suprimen los efectos de la sombra".
Pel que fa a l'ordre de lectures que esperen fidels i pacients a la teva tauleta de nit, et recomano vivament que no deixis per després de festes la lectura de "Kafka a la platja" de Haruki Murakami. Si et va agradar l'emotivitat de "Tòquio Blues", la delicada tragicomèdia de ressonàncies borgianes d'en Kafka Tamura, no et deixarà indiferent.
Salut!
Perdona Enric per haver trigat uns dies en contestar però la feina no em permet ara dedicar-me massa temps.
Gràcies Enric per llegir aquest blog i per algunes coses més que tu i jo sabem.
Gràcies també per donar-me la teva opinió i ara, a més, et demano un favor: recomana'm llibres interessants sobre l'art i la cultura de l'orient, ja els comentarem després, val?
Per útlim, en Murakami caurà durant el Nadal (espero). Tot i així, només un comentari: no trobes que 24€ (mateix preu versió castellà i català) és una mica caret?
Una abraçada, Enric
Gràcies Josep pels teus comentaris.
Responent al suggeriment que em feies, voldria parlar-te d'un llibre que sempre recomano als amics.
Es tracta del "Genji Monogatari" (La Història de Genji), un clàssic de la literatura japonesa i universal escrit al segle XI per una dona, Murasaki Shikibu, una dama de la cort Heian filla d'un funcionari de la cort imperial emparentat llunyanament amb el clan dels Fujiwara.
La novel·la descriu maravellosament i amb aquella delicadesa subtil que només poden expressar els orientals, la vida i miracles, l'ascens i la caiguda del princep Genji, fill de l'Emperador, i la seva tortuosa i apassionada relació amb les dones. Un tendre Don Juan però, delicat, culte i extremadament refinat, molt allunyat del seu alter ego occidental.
De l'obra de Murasaki, se n'han dit moltes coses.
El genial Jorge Luis Borges opinava: "No es que la vasta novela de Murasaki sea mejor o más memorable o intensa que la obra de Cervantes, pero sí más compleja y que la civilización que denota es más delicada".
Octavio Paz pensava que el Genji Monogatari era "Una de las novelas más antiguas del mundo comparable a los grandes clásicos occidentales como Cervantes o Balzac”, mentre que autors com W.B Yeats deien del Genji que "La novela de Genji és un dels grans clàssics del món", Marguerite Yourcenar afirmava que "no s'ha escrit res millor en cap literatura" o Harold Bloom confessava que “després de llegir a Murasaki, ja mai més se sent igual l'amor ni l'enamorament. Ella és el geni del desig, i nosaltres els seus aprenents, inclús abans de llegir-la per primer cop".
El Nobel japonès de Literatura, Yasunari Kawabata, afirma amb rotunditat que “La novel.la de Genji és el cim de la literatura japonesa. Fins els nostres dies, no ha aparegut una obra de ficció que la pugui igualar".
A través de les emocions humanes i la bellesa de la naturalesa, el Genji Monogatari, considerat possiblement com la primera novel·la psicològica de la història, és una obra introspectiva i d'un subtil erotisme, on Murasaki, amb un finíssim humor i una extrema delicadesa, ens descriu la vida cortesana d'una manera sublim, amb les seves passions amoroses, les seves glòries i les seves misèries, els seus sofriments i també la refinada cultura de l'era Heian, amb la devoció per la bellesa de la naturalesa, la música, la caligrafia i la poesia.
El Genji és també una magistral lliçó de filosofia budista sobre la concepció transitòria del temps, de l'univers, de les coses i dels éssers, on la Murasaki ens mostra al llarg de la novel·la el principi de la retribució de les accions humanes, el sukuse o karma, referit sovint pels personatges de l'obra per fer esment a la força inexorable del destí.
Si alguna frase hagués de resumir el sentit profund i el tret definitori del Genji Monogatari, no podria ser altre que el "mono no aware", que en una traducció lliure seria "les coses que produeixen llàgrimes", una expressió molt utilitzada al llarg de l'obra i en general en la literatura de l'època, que conté diversos significats, com ara "trist", "commovedor", "dotat de bellesa", o com molt encertadament la va definir Federico Lanzaco, "un profund sentiment d'empatia amb la bellesa fugisera de les coses", que fa que del Genji se'n desprengui una profunda i commovedora sensació de melanconia provocada pel flux inexorable i efímer del temps.
Com algú va dir, aquest sentiment, converteix el Genji en una anticipació de "À la recherche du temps perdu de Proust", escrita però, deu segles abans.
En definitiva, el Genji Monogatari és una d'aquelles joies de la literatura universal que ningú al llarg de la seva vida pot deixar de llegir.
Te la recomano vivament.
De les dues versions publicades en castellà (la de Destino i la d'Atalanta), et recomano aquesta segona en els seus dos volums, doncs, tot que la traducció no es fa dirèctament del japonès sinó de la versió anglesa de Tyler, és molt més acurada que la primera.
Cap de les dues versions es precisament barata. Ans el contrari!. Tanmateix pot ser un excel·lent regal per les festes.
Coincideixo amb tu en que els llibres són cars i penso que des dels poders públics s'haurien caldria fer més esforços perque la cultura, en totes les seves manifestacions, estigués cada cop més a l'abast de la gent i que els recursos econòmics de cadascú no es convertissin mai en una "barrera d'entrada" per accedir-hi, tot i que sé molt bé que això no és pas fàcil.
Per cert, he llegit amb molt d'interès la teva entrada "El Vermell de la vida" i les reflexions que hi fas em semblen molt suggestives.
Si tinc temps (jo també vaig molt ofegat per la feina) potser te n'escric alguna cosa per aportar un granet més de sorra (vermella, per descomptat!) a la teva entrada.
Salut!
Enric,
Només dues ratlles per dir-te que ha estat tant bo i suggeridor el teu comentari que m'he demanat ja el llibre "Genji Monogatari" (La Història de Genji) i espero amb delitel moment de començar a llegir-lo.
Bones Festes!
Me n'alegro molt de saber que els meus comentaris t'hagin incitat a la lectura del Genji.
Bones Festes!
Publica un comentari a l'entrada