El misteri dels Picassos d' Antibes!

Des del 6 de juliol al 15 d’octubre al Museu Picasso de Barcelona podem contemplar “Els Picassos d’Antibes”, una exposició organitzada pels Museus Picasso d’Antibes, Málaga i Barcelona, que s’emmarca dintre dels actes organitzats per commemorar el 125è aniversari del seu naixement, així com el centenari del seu retorn a la ciutat després de l'etapa viscuda a París. L’exposició consta de 84 obres entre dibuixos, pintures, escultures i ceràmiques, essent “La joia de viure” la peça més emblemàtica de l’exposició.

Aquestes obres van ser realitzades per Picasso en el curt període de temps que va del 17 de setembre al 10 de novembre de 1946, a l'aleshores atrotinat Castell Grimaldi d’Antibes, a la Costa Blava (Côte d’Azur). Havia acabat la guerra, François Gilot havia entrat a la seva vida -estava embarassada del seu fill Claude- i Picasso es trobava en un indret amb el que s’havia relacionat intermitentment des de 1919. Tot això es percep clarament en les obres exposades, a través de la profusió de faunes, nimfes i animalets en actitud bucòlica. En definitiva, un aire d’absoluta llibertat que culmina a “La joia de viure” que hem citat. Al costat d’aquestes obres situades en un espai indeterminat, trobem aquelles que subratllen el seu arrelament a la Côte d’Azur; obres que representen escenes marineres, amb el seus pops, peixos o garotes. L’exposició és realment recomanable per la força estètica de les obres, així com pel context en què estan realitzades.

Tot i així, fa dies que dono voltes a un tema, potser secundari per a la majoria, però que a mi m’ha despertat una viva curiositat. Es tracta dels materials amb els que treballà Picasso a Antibes. En concret, em refereixo a l'ús del fibrociment com a suport de l'obra pictòrica (“La Joia de viure” o “Sàtir, faune i centaure amb trident”, entre altres) i a la pintura “ripolin” per pintar o dibuixar. Vegem les seves definicions i veureu el per què de la meva estranyesa:

El fibrociment és un “material per a la construcció, constituït per una barreja de ciment pòrtland i fibra d’amiant, d’elevada resistència mecànica, ininflamable i molt resistent a l’acció dels agents atomosfèrics” (Gran Diccionari de la Llengua Catalana). Una companya arquitecta em va fer notar que el fibrociment és allò que vulgarment coneixem com a “uralita” (utilizant la marca per referir-nos al material).

Pel què fa a la pintura “ripolin” és una “pintura vinílica de tipus industrial, usada especialment per a la construcció de vaixells”; o en una altra definició “no és més que un esmalt domèstic d’ampla difusió a Europa” (“Materiales y técnicas de arte” de Ralph Mayer).

Per què utilitza Picasso aquesta materials estranys a les arts plàstiques? La meva primera hipòtesi era que, potser, volia lluitar contra l’acció del temps i utilitzava materials molt resistents per preservar les seves obres en un espai que considerava poc adeqüat per a conservar-les, com era el castell d'Antibes. Una amiga historiadora de l’art em va fer considerar que precisament Picasso era un experimentador nat en nous materials (recordem la invenció del “collage” amb Braque) i, per tant, era normal que agafés els materials que tenia més a l'abast i els hi donés un ús artístic, sobretot després de la guerra, moment en què els materials tècnics segurament escassejaven. A aquesta darrera tesi s’afegia el catàleg de l’exposició. A l’introducció de Manuel Chaves, President de la Junta d’Andalusia, trobem que diu:

“el pintor va alliberar sense traves la seva immensa creativitat, per desplegar-la en un espai singular, tot plasmant el seu enginy en suports ben poc usuals, a causa de l’escassetat de mitjans pròpia de l’època. Aquesta mostra ens parla, per tant, del clima vital i material d’un període en què el talent havia de compensar la precarietat dels recursos amb el vol d’una inspiració capaç d’obrir nous horitzons estètics i de reflectir l’alegria lligada a la superació d’aquesta tràgica fase de la recent història europea.”

Enigma resolt! Tanmateix, encara no em sentia plenament satisfet amb aquestes explicacions. Gairebé per casualitat vaig anar a parar al llibre “Conversaciones con Picasso” de Brassaï, una mena de dietari en el que el fotògraf recull cronològicament la seva relació amb Picasso durant més de dues dècades. El 26 de novembre de 1946 Picasso li diu el següent:

“Un día encontré en la playa al conservador del palacio (Grimaldi). ¿Conoce usted a Na Souchère? Me pidió, tímidamente, un dibujo para el museo. Me piden por todas partes dibujos, ¿verdad? ¿Cómo me iba a negar? En seguida me dijo: “ ¿Y si nos diera mejor un cuadro que un dibujo?”. Entonces reflexioné. Y le hice esta proposición: “tienen ustedes muchas paredes en el Castillo Grimaldi. Quizá fuera preferible que yo pintara algo”. Se quedó encantado. Me ofreció todo el piso de arriba del Museo. “Bien –le dije-, pero yo no tengo aquí nada para hacer frescos. Pintar directamente sobre la pared me parece demasiado arriesgado”. “No se preocupe por eso...”, me respondió. Me compraron en seguida telas de saco, execrables; me propusieron también lienzos pegados sobre cartón, contrachapados. Al final me decidí por unas grandes placas de fibrocemento. Y les pinté unos frescos. ¿Quiere verlos? Aquí los tiene.
Picasso saca de un gran sobre un montón de fotografías de Sima: sus pinturas murales...”

Crec que aquesta és l’explicació al complet. Picasso pretenia pintar frescos[1] en el murs del castell, però no tenia materials per fer-ho, degut a l’escassetat de l’època i trià –del que li oferiren- aquell que pot assemblar-se més per realitzar unes pintures murals: les plaques de fibrociment.

El mateix catàleg de l’exposició explica la tècnica al comentar l’obra “Sàtir, faune i centaure amb trident”:

“En formats i sobre suports molt diferents, Picasso duu a terme a Antibes una sèrie d’obres que tenen una gran força visual gràcies a l’economia de mitjans: es tracta de dibuixos al carbonet sobre un fons de pintura blanca, sovint encara fresca, en què la línia, a la vegada, és una incisió i està solidificada per la seva incorporació dins la matèria. Així, en aquesta obra, cada personatge és esbossat amb una mina grossa de grafit sobre un fons de pintura bastant prim, que permet veure el suport de fibrociment, i després el traç es reprèn amb una pintura blanca més espessa, on s’inscriu al carbonet el dibuix definitiu.”

La semblança amb la pintura mural al fresc és més que evident (les definicions les adjunto com a nota a peu de pàgina). Ara sí que crec que l'enigma queda resolt definitivament!

No obstant, com a les bones pel·lícules de misteri sempre queda una porta oberta i més si sabem, com diu Rafael Argullol, que “nada parece excitar tanto a Picasso como la posibilidad de hacer mundos desde casi la nada.”



[1] “tècnica de pintura mural que consiste en la aplicación de colores disueltos en agua sobre una pared recien enlucida, todavía húmeda...” (“Diccionario de términos de arte” de Luis Monreal y Tejada y R.G. Haggar)

“El termino fresco se emplea para describir el proceso tradicional del buon fresco, consistente en pintar sobre una pared preparada con argamasa húmeda, usando pigmentos mezclados sólo con agua. Cuando la masa de yeso y cal se seca, fragua y se endurece como una roca, y los pigmentos quedan formando parte imtegral de la superfície.” (“Materiales y técnicas de arte” de Ralph Mayer)