11 de desembre 2006

Javier Pérez. El vermell de la vida.

“Quizás si al nacer
no nos lavaran tan rápido
y dejaran a nuestra piel
curtirse un poco
con esa sangre entrañable,
seríamos
menos vulnerables ante la luz,
menos vampiros.”

(23, de “Espejo Negro”, de Miríam Reyes)


Fa uns dies, al parlar del TallerBDN, feia referència a l’obra de l’artista Javier Pérez (Bilbao, 1968)[1]. Gràcies a Gustavo Suñer, he descobert un artista de la talla de Javier Pérez. De seguida vaig sentir la necessitat d'escriure sobre ell. Però mentre deixava madurar el que volia dir, he trobat referències en altres autors dels temes que l’obsessionen. I és que, cada vegada més, crec que en cultura, resseguint el fil d’Ariadna d’una nova mirada, trobarem a molts altres que segueixen aquest mateix camí. M’explicaré. Javier Pérez afirma:

“El rojo es el color de nuestro interior. Cuando aflora nos asusta y nos recuerda nuestra fluida composición interna, nuestra organicidad. Cuando nos herimos, en la ovulación de la mujer, cuando nos ruborizamos o excitamos, el rojo reaparece para recordarnos que existe un interior de intensos y constantes procesos de recambio y de renovación fluida ... Resulta curioso que el rojo, en muy diversas técnicas, sea un color que plantea serias dificultades. Es como si se tratase de un color maldito, como si acarrease una cierta carga de impureza.”[2]

Inmediatament després de llegir aquesta lúcida interpretació de la seva obra, em van venir al cap els versos del primer llibre de Míriam Reyes (Ourense, 1974), “Espejo Negro” (DVD ediciones, 2001), alguns dels quals encapçalen aquest escrit, i em vaig adonar que aquesta poetessa, voluntariament maleïda, també havia reflexionat sobre el vermell, sobre la sang.

Ja tenia dos artistes actuals que reflexionaven sobre el mateix, sobre el nostre interior, físic i espiritual alhora, sobre com reaccions somàtiques expressen els nostres sentiments més intims. Finalment, escrivint l'altre dia sobre Kafka i Milena, em vaig trobar amb aquesta frase, que ja coneixeu, de Willy Haas:

“No es raro, por tanto, que también ella enfermara de los pulmones, simplemente porque él estaba enfermo; o por lo menos que lo imaginara con tanta intensidad como para escupir sangre”.

Imagino a Milena, a Camille Claudel, a Dora Maar, a Oskar Kokoschka, al Gustav Mahler de la 8a. Simfonía, al personatge de “L’habitació verda” o al de “Diari íntim d’Adela H.”, de François Truffaut, o a qualsevol altra amant dient al seu estimat en un moment de desesperació: “escupiré sang per tu!”.

L’amor, un sentiment profund, sortint brutalment a la llum, mitjançant aquesta sang expulsada dels nostres pulmons, i creant una situació extrema de desequilibri i temor.

"Desequilibri", un concepte que li és grat a J. Pérez:

“Siempre me ha interesado lo inestable, encuentro más belleza en lo cambiante que en lo estable. Lo estable es un espejismo. El hombre tiene la batalla perdida con su deseo de permanencia. Me interesan los objetos que evolucionan...”[3]

Del "temor" ja ens ha parlat, sobretot al referir-se a la sang i al nostre interior. Javier Pérez continúa la seva reflexió al respecte de la seva obra “L’olivera centenaria”, realitzada en resina de poliester transparent de color vermell:

“Yo quería acceder a su interior y hacerlo visible, despojarlo de su caparazón y, como si de un cuerpo deshollado se tratara, mostrar su funcionamiento interno. Al aportarle el aspecto líquido y tráslucido de la sangre, como en una transfusión sanguínea, convertirlo en algo visceral como un corazón con su capacidad de irradiar vida”,[4]

Javier Pérez, com veieu, m’ha dut a una reflexió profunda sobre l’ésser humà, sobre les falses dicotomies entre la cultura i la natura, entre l’esperit i la carn, entre l’interior i l’exterior, entre allò animal i allò vegetal, entre allò natural i allò artificial o sobre conceptes com identitat, aparença, màscara, cos, ment, vida, mutacions i metamorfosi. Aquí us n'he donat només unes pinzellades.

Us convido a gaudir plenament de la seva obra i del seu pensament, de moment, amb el catàleg de la seva exposició “Mutaciones”, al Palacio de Cristal-Parque del Retiro de Madrid, i amb el seu Quadern de Dibuixos “Metamorfosis” - editats ambdós pel Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS)-, i espero que aviat directament a la ciutat de Badalona.



[1] Llicenciat en Belles Arts l'any 1992 per la Universitat del País Basc (UPV-EHU) i becat diverses vegades i per diversos organismes per ampliar estudis a París i Berlín, fa la seva primera exposició col·lectiva el 1991 a Bilbao i Bizkaia i la primera individual a Paris el 1996. Des d’aleshores, ha exposat de forma individual a París, Estrasburg, Praga, Madrid, Rouen, Nîmes, Marsella, etc...

[2] Javier Pérez. Catàleg de “Mutaciones” MNCARS. Madrid, 2004.
[3] Id.
[4] Id.

4 comentaris:

blushet ha dit...

Ja sé que no és exactament del que parles en aquesta entrada però jo que també tinc una petita vocació artística, tot i que podria dir que guardada en un calaix, el que parlaves del color vermell al que fa referència aquest artista m’ha fet pensar que a mi el que em crida més és blau i sobretot el del mar amb tots els seus canvis.

Visc prop del mar i crec que mai no podria allunyar-me’n. Quan tinc temps o em sento melancolica, és a dir quan deixo que surti tot allò que porto a dins, el que m’atrau més pintar és el mar, o en calma o quan té tanta força que esgarrifa apropar-nos-hi. Comparo el mar a tots els canvis d’ànim que tenim les persones, és com expressar tot tipus de sentiments sense haver d’utilitzar ni una sola paraula i és l’únic que se utilitzar jo que no tinc facilitat de paraula.

És cert que el color vermell sembla que faci por aplicar-lo, em sembla que en l’únic lloc que jo el poso sense cap por és en el color dels arbres a la tardor, és un altre tema que m’atrau perquè m’ajuda a esvair-me, a fugir i perdre’m, a deixar-me emportar i no pensar en res, sols sentir.

Anònim ha dit...

Josep gracias por tan magnífica anotación. A Javier Pérez ya le conocía, pero a cambio, Miriam Reyes ha sido un auténtico descubrimiento. He visitado su web y se muestra polifácetica, una artista multimedia. Los poemas que he leido o escuchado me han parecido tremendos, crueles y descarnados y, a la vez llenos de frescura. Me quedo con el apunte de comprar sus poemarios y con esta frase concisa:
"No quiero amor refinado. Lo quiero crudo, espeso, sucio, completo."
Tampoco puede dejar de comentarte que la referencia literaria que me viene a la cabeza entre este rojo sangre es "La montaña mágica" y la exquisita y corporal declaración de amor de Hans Castorp a Clavdia.

Anònim ha dit...

Benvolgut Josep,
Voldria fer una aportació a la teva excel·lent entrada "El Vermell de la Vida" per contribuïr amb les meves personals reflexions a posar un granet de sorra més (vermella, per descomptat) als teus suggestius i interessants comentaris i també als que t'han deixat els altres lectors/es del teu blog.
L’Alquímia, ha estat coneguda al llarg de la història com un conjunt de pràctiques i doctrines que cercaven la transmutació dels metalls innobles en or.
Tanmateix, aquest lloc comú no era sinó una metàfora o si voleu, un objectiu secundari de la Gran Obra, la fita màxima de la qual, no era sinó la transmutació dels elements grollers i primaris de la naturalesa humana fins arribar a obtenir, a través de l’esforç, la força de voluntat i el treball humil, pacient i persistent, la Pedra Filosofal; això és, la consecució de les màximes virtuts i potencialitats de l’ésser humà.
Cadascuna de les tres etapes ascendents de la iniciació alquímica es simbolitzaven per un color diferent: el negre (blau o verd), el blanc, i el vermell.
La primera etapa, representada pel color negre, i que els alquimistes van anomenar com el procés de putrefacció, simbolitzava la introspecció que realitza el nostre ésser extern a la recerca de l'autoconeixement. A mesura que avancem en el procés d'iniciació, ens anem fent conscients de les actituds que ens mantenen en el dolor i el sofriment.
La segona etapa, representada pel color blanc i que els alquimistes van descriure com el Cigne o el Colom, és símbol de puresa i despreniment.
A l'arribar a aquest punt del viatge, gran part del nostre bagatge psíquic i mental ja ha estat rebutjat i substituït per coneixements plens de il·luminació i emotivitat. És la llum que succeeix a la foscor, el moment en que la "matèria" es buida de totes les seves impureses.
La tercera etapa, representada pel color vermell, està simbolitzada per l'Au Fènix que reneix del foc, o la "Rosa sobre la Creu", amb la seva rosada com a quintaesencia o Pedra Filosofal.
I és precisament aquí, en el color vermell, on ocorre la transmutació i on el coneixement es transforma en Saviesa.
El color vermell, com símbol de l'esperit, de la vitalitat i maduresa, ens duu a relacionar-lo amb la reintegració del nostre ésser en una unitat completa de cos, ànima i ment, plenament indestriablement integrada amb la Totalitat.
El significat d'aquestes tres etapes es complementen amb el del simbolisme dels diferents metalls utilitzats en l'art alquímic i de les diferents deïtats (Sol, Lluna, Venus, Mart, Saturn...) que representen els valors i conceptes que tenim sobre la nostra visió del món i els quals són transformats i purificats pel "Foc Secret" o "Dissolvent Universal".
El Sofre, el Mercuri i la Sal representen respectivament la voluntat i la energia vital activadora del canvi, el treball interior i el coneixement que ens permet accedir a aquest canvi.
Àries, el primer signe zodiacal, i Mart, el seu regent, són els portadors del color vermell el qual porta implícites les dues qualitats d’aquells.
El vermell és doncs el color de l'Energia, de l'impuls vital, de l'activitat febril i també del perill que comporta l'excés d'aquestes virtuts.
Així, no és casual (i per tant és causal) que en els semàfors el color vermell signifiqui perill, o que quan ens posem vermells, és que la naturalesa (que no enganya), fa palès al món exterior de manera no volguda els nostres més profunds sentiments i les nostres més íntimes sensacions.
Però el vermell no és només un color perillós.
A l'Orient, el vermell és símbol de prosperitat, salut i bona sort i universalmet se l'associa també com a símbol de l’activitat, de la lluita i de l’energia.
La sang, que fa que el cos funcioni, és de color vermell.
El vermell és el color de l’essència que desperta l'entusiasme entre tots aquells que es deixen portar per l'apatia, la mandra o la indiferència.
Tampoc no és casual (i per tant és causal) l’adopció del color vermell com a símbol identificador del socialisme, ja que el color vermell vincula analògicament aquesta visió del món amb la culminació de l'obra d'alliberament i d'emancipació plena de l'ésser humà.
El color vermell doncs, amb totes les seves múltiples interpretacions i identitats simbòliques sempre complementàries (que no contradictòries)és efectivament, el color de la vida.

Salut!

Josep Duran ha dit...

Gràcies al tres pels comentaris.

A Ladydark decirte que me alegro que hayas descubierto a Miriam Reyes, es como un puñetazo en el estomago, pero necesario para sentirse vivo. Un poco como la Coixet.

A Enric dir-te que el seu comentari és molt més bo que la meva entrada i, per tant, t'animo a escriure el teu propi bloc. Tens molta cultura i molts nous punts de vista que necessitem saber. Ah, donar-te les gràcies per la recomanació de "La historia de Genji" de Murasahi Shikibu en Atalanta. Ja el tinc (2 volums). Realment és una joia i fa ràbia quellibres com aquest siguin tan desconeguts a la nostra cultura.

A Blushet dir-li que a mi també m'agrada el color blau. Fa anys, impressionat per la pel·lícula "Bleu" de K. Kieslowski, vaig investigar per què en castellà -sent una llengüa romànica- és diu "AZUL" i això em va remuntar fina Ruben Darió en literatura i en arts plàstiques a imnombrables artistes (Picasso o Guinovart per exemple, aixó com el badaloní Gerard Sala.
Un dia escriure una entrada sobre el blau i espero que la comenteu.