"... y en las yemas de tus dedos
rumor de rosa encerrada."
("Thamar y Amnón" del "Primer Romancero Gitano")
I no puc evitar-ho:
Asesinato
Dos voces de madrugada en Riverside Drive
"¿Cómo fue?
Una grieta en la mejilla.
¡Eso es todo!
Una uña que aprieta el tallo.
Un alfiler que bucea
hasta encontrar las raicillas del grito.
Y el mar deja de moverse.
¿Cómo? ¿Cómo fue?
Así.
¡Déjame! ¿De esa manera?
Sí.
El corazón salió solo.
¡Ay, ay de mí!
(de "Poeta en Nueva York")
1 comentari:
Estic absolutament d'acord amb tu, Rosa. Les tragèdies dels altres no són les nostres, el dolor dels altres no és el nostre. Semprún ho diu molt clarament al recordar la seva tornada de Buchenwald:
"¿Però estuvo alguien disponible, en nuestro entorno, en aquellos momentos del regreso, para prestar un oído incansable y mortal a las voces de la muerte?"
I així sempre, a ningú l'interessa que destorbin la seva vida amb el patiment dels altres.
Deixa'm recomanar-te (a tu que tantes vegades m'has recomanat llibres) dos per aquest dies:
"La escritura o la vida" de Jorge Semprún en Tusquets Ediciones.
"Buñuel, Lorca, Dalí el enigma sin fín" d'Agustin Sánchez Vidal en Planeta (si no te l'has llegit ja).
I una pel·lícula absolutament imprescindible per conèixer l'estat psíquic i mental de les victimes de les tragèdies:
"La vida secreta de les paraules" d'Isabel Coixet.
Gràcies
Publica un comentari a l'entrada