Rentrèe plàstica

Ja fa dies que hem tornat a la feina, però fins que no passa la Diada Nacional de Catalunya sembla que no hi hagi vida en aquest país nostre. Malgrat això, i com a prova que hi ha vida intel·ligent abans de la Diada, em proposo escombrar cap a casa i parlar de dues exposicions que es van inaugurar tot just començat el setembre i que corresponen, una, a un jove talent per descobrir de Sta. Coloma de Gramenet, Miquel Àngel Para, i l’altra, a un talent consagrat de Badalona, Josep Ma. Camí.


“LUX NON SATIATA” de Miquel Àngel Para.
Centre Cultural Can Sisteré (www.grame.net), del 2 de setembre al 8 d’octubre del 2006.

La meva aproximació a l’obra de Para va ser a la sala “El Refugi” de Badalona amb la seva exposició individual “Come away from me...” i he de dir que em va fascinar. Em va ser impossible assistir a l’inauguració celebrada el dia 9 de febrer d’enguany. Va ser dies més tard, un d’aquells matins en els que no estem massa inspirats i que ens agradaria que acabessin aviat, que se’m va ocórrer fer una escapada i visitar l’exposició. L’obra de Para em va justificar el dia.

Para busca l’essència de l’ésser humà. El seus dibuixos o teles investiguen, cerquen en el nostre interior, tant des d’un punt de vista morfològic (apareix més d’un crani, més d’un cervell: “Tú eres mi busqueda y mi tradición”, “Les Flors de Baudelaire I”), com des de la profunditat de la consciència (els ulls sempre tancats en introspecció interior o, si en algun cas oberts, regalimant desigs: ”Les Flors de Baudelaire II” o “Saps viure en la línia divisòria?”; els fils dels pensaments que pengen del cervell: “Geografia d’un poemari”; l’empremta de les mans, el tacte: “Mans” (vegeu la imatge que encapçala el present paràgraf); la força devastadora i poètica de les paraules: “Todas las noches las paredes lloran... y no sabemos la razón”). I som nosaltres els que estem reflectits: homes i dones “urbanitas” de finals del segle XX, que hem començat amb estupor el segle XXI (retalls de plànols de ciutats a l’inrevés, reproduïts en el mirall que la realitat trenca constantment: “Arquitectura amb crani”, “Todas las noches las paredes lloran...”).

Això és el que vaig veure aquell matí de febrer a l’exposició de Badalona. Ara ens presenta “Lux non satiata”, agafant el títol d’un poema del seu admirat Baudelaire. Aquesta llum que no acaba ens porta algunes de les obres esmentades, la mateixa filosofia i més portes obertes vers el desconegut, més interrogants, més camins per transitar. En fi, una exposició altament recomanable!


“TEMPS DE SIBIL·LES” de Josep Ma. Camí.
Espai VolART. Fundació Vila Casas (http://www.fundaciovilacasas.org/), del 7 de setembre al 18 de novembre del 2006.

Josep Ma. Camí és un escultor consagrat amb obra a llocs com Corea del Sud, Taiwan, Equador, Puerto Rico, Portugal, França, Polònia o Espanya i, evidentment, també a Badalona. L’exposició que ens presenta amb el nom de “Temps de sibil·les” parteix de la taula “Sibil·les Sàmia, Frigia i Cumea” de Juan de Soreda, propietat del Museu Religiós de San Gil de Atienza, Guadalajara, per fer una nova lectura, actualitzada, d’aquestes dones que a l’antiguitat tenien el poder de predir l’esdevenidor. Però en què consisteix aquesta actualització? Camí no fa un gir copernicà ni en la seva forma de treballar, ni en els material o procediment emprats en la seva producció; l’impuls d’aquesta nova visió és un component ètic que recorre com a fil conductor totes les obres exposades, de tal forma que podem girar l’adagi llatí i afirmar: “nulla estetica sine etica”.

A partir d’aquestes mítiques endevines podem recórrer els oracles de les sibil·les del nostre temps: dones que han lluitat per la pau i la llibertat i que han estat reconegudes amb el Nobel de la Pau. L’exposició és molt complerta i encertada, formant un tot en el que cada peça és un maó de l’edifici ètic que Camí construeix. Malgrat això, i a tall d’exemple, cal ressaltar les següents per la seva potència plàstica i evocadora:

“L’oracle d’Aung San Suu Kyi” (vegeu la fotografia adjunta), un gran gong silent suportat per un tronc de cedre de Líban (precisament!) i ferro “on la presència del batall d’acer fa encara més evident l’absència del cos metàl·lic del gong –el que en permet el so i, doncs, la utilitat – és un exemple contundent del que podem denominar el segrest de la veu femenina encarnat en la trajectòria d’empresonament i silenci eixordador de la militant política d’Aung San Suu Kyi, filla del pare de la independència birmana” (Laura Borràs Castanyer al catàleg de l’exposició).

“L’oracle de Wangari Maathai”, fa referència a la keniata, primera dona Nobel africana (2004), fundadora del Moviment del Cinturó Verd (The Green Belt Moovement), lluitadora pels dret democràtics, en favor de l’educació, la planificació familiar i la nutrició.

“L’oracle de les Madres de Mayo”, és una peça esfereïdora: una descomunal premsa de tortura que cau sobre el cos del continent sud-americà, fet amb roba resseguida d’un fil vermell. El contrast no pot ser més brutal i manifest.

“L’oracle d’Eleanor Roosevelt”, dedicat a la primera dama americana, escriptora i defensora dels drets socials i racials, que va presidir la Comissió del Drets Humans de les NNUU del 1947 al 1951. És una obra al·legòrica de la Declaració dels Drets Humans, que constitueix una mena de tòtem civil en el que “Camí retroba el format de religiositat laica” (Laura Borràs Castanyer).

Aquests “oracles”, aquestes dones, com les sibil·les, han estat més temudes que venerades, però el seu missatge ningú no l’ha pogut amagar, silenciar.

Aquesta és només una aproximació a una exposició que convé visitar per gaudir-la i comprendre-la a fons.