“Debajo de una cazadora de cuero
hay una piel sensible
y un corazón que late”
(Xavier Soto)
He decidit titular la present entrada d'aquesta manera per dues raons. Ambdues tenen a veure amb el moment en què comença la meva militància a la Joventut Socialista de Catalunya i al Partit dels Socialistes de Catalunya. A finals de 1982, a la seu de la Federació del Barcelonès Nord del PSC (situada al carrer Santiago del barri d’Artigues de Badalona), hi havia un cartell electoral de François Miterrand en el que es veien dos nadons i es podia llegir “Generation Miterrand”. A la mateixa època Xavier Soto ja era Primer Secretari de la Joventut Socialista de Catalunya. Eren moments d’il·lusió pel canvi preconitzat per Felipe González i el PSOE a Espanya. Miguel Ríos cantava “Este es el tiempo del cambio...” i molts joves ens vam acostar al socialisme i a la participació política en aquells moments. Aquells joves teníem un líder, un referent clar, en Xavier Soto, i plegats vam protagonitzar moments polítics i vitals inesborrables. Formàvem una bona fornada política: la primera que no havia crescut políticament en la lluita antifranquista, la primera collita de la democràcia. Érem la “Generació Soto”.
En Xavier Soto Cortés ens va marcar a tots profundament. Amb el famós “informe Urenda” sota el braç –que tractava de la situació del joves a la perifèria urbana als anys 80- i amb la seva jaqueta de cuir, va bastir un projecte polític sòlid i coherent, fent de la JSC l’organització juvenil més important de Catalunya, i àdhuc, d’Espanya (el més crítics amb en Xavier dèiem que les nostres sigles coincidien amb les seves inicials, fins aquí arribava la simbiosi). Jo sempre havia pensat que, passat els anys, en Soto seria el nostre Primer Secretari al Partit, perquè representava i representa a la perfecció la societat catalana i els ideals de llibertat, igualtat i justícia social del nostre projecte polític. I això ho pensava jo, que vaig passar de ser membre de la seva Executiva Nacional al 4art Congrés a encapçalar amb altres companys i companyes la seva oposició interna. He de dir, però, que mai he trobat un líder polític com ell, amb la seva credibilitat i amb la seva capacitat per escoltar les opinions adverses i intentar integrar-les. Malauradament en Xavier ens va deixar l’any 1995, l’any més negre de la meva vida! Ell va morir al gener i el meu pare al març (“Los socialistas no mueren, se siembran”, em recitava un vell socialista essent jo adolescent, fent-se ressò d’una frase de Pablo Iglesias).
Afirmava en Raimon Obiols que a en Xavier no li agradava que es parlés d’ell en excés. Així doncs, parlem d’aquells joves dels anys 80. Vam entrar en política per ideologia, per ànsia de lluita contra les desigualtats, per compromís polític, no per fer carrera política, entesa institucionalment. Segurament per això, a aquella generació li ha costat i li està costant tant reclamar el seu espai en l’escena política. De mica en mica, però, aquest espai comença a ser visible, a tall d’exemple: parlamentaris ja sigui al Congrés com Daniel Fernández o al Parlament Europeu, com Anna Terron; alcaldes recents com Carles Ruiz o Joan Ignasi Elena “Natius”, regidors com Carles Martí, Joan Pluma, Imma Moraleda, Francesc López Guardiola, Roser Castillo, Mario Sanz, o alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya com Xavier Menéndez, Carolina Homar o Oliver Bayón.
Hi ha altres companys que participen en diversos àmbits de l’administració (Ricard Torrell, Pau Solanilla, Núria Carmona, Xesco Forn, Ricardo Castro, Javier García, Josep Xurigué, etc ...) o en altres àrees i que convindria recuperar de forma peremptòria: Germà Bel, Catedràtic d'Economia a la Universitat de Barcelona, professor a diverses universitats dels EUA, ex-diputat al Congrés i alt càrrec amb el govern del PSOE amb Almunia i Borell de ministres; Francesc Trillas, ex-regidor de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona; Vicenç Coscollà, Manuel Barrabés, alt empleat de banca. O altres ja plenament consolidats en les seves professions: Rosa Ma. Molló o Vicenç Santcliment, periodistes, o Eulàlia Flo, empresària. I de ben segur que encara me'n deixo molts, que em vindran a la memòria quan el text ja estigui penjat, cosa que em doldrà.
Aquesta és una part de la collita que va conrear en Xavier Soto. Companys i companyes molt valuosos, com a persones i com a polítics, i que el socialisme català no ha de deixar perdre en aquests moments de canvi generacional.
hay una piel sensible
y un corazón que late”
(Xavier Soto)
He decidit titular la present entrada d'aquesta manera per dues raons. Ambdues tenen a veure amb el moment en què comença la meva militància a la Joventut Socialista de Catalunya i al Partit dels Socialistes de Catalunya. A finals de 1982, a la seu de la Federació del Barcelonès Nord del PSC (situada al carrer Santiago del barri d’Artigues de Badalona), hi havia un cartell electoral de François Miterrand en el que es veien dos nadons i es podia llegir “Generation Miterrand”. A la mateixa època Xavier Soto ja era Primer Secretari de la Joventut Socialista de Catalunya. Eren moments d’il·lusió pel canvi preconitzat per Felipe González i el PSOE a Espanya. Miguel Ríos cantava “Este es el tiempo del cambio...” i molts joves ens vam acostar al socialisme i a la participació política en aquells moments. Aquells joves teníem un líder, un referent clar, en Xavier Soto, i plegats vam protagonitzar moments polítics i vitals inesborrables. Formàvem una bona fornada política: la primera que no havia crescut políticament en la lluita antifranquista, la primera collita de la democràcia. Érem la “Generació Soto”.
En Xavier Soto Cortés ens va marcar a tots profundament. Amb el famós “informe Urenda” sota el braç –que tractava de la situació del joves a la perifèria urbana als anys 80- i amb la seva jaqueta de cuir, va bastir un projecte polític sòlid i coherent, fent de la JSC l’organització juvenil més important de Catalunya, i àdhuc, d’Espanya (el més crítics amb en Xavier dèiem que les nostres sigles coincidien amb les seves inicials, fins aquí arribava la simbiosi). Jo sempre havia pensat que, passat els anys, en Soto seria el nostre Primer Secretari al Partit, perquè representava i representa a la perfecció la societat catalana i els ideals de llibertat, igualtat i justícia social del nostre projecte polític. I això ho pensava jo, que vaig passar de ser membre de la seva Executiva Nacional al 4art Congrés a encapçalar amb altres companys i companyes la seva oposició interna. He de dir, però, que mai he trobat un líder polític com ell, amb la seva credibilitat i amb la seva capacitat per escoltar les opinions adverses i intentar integrar-les. Malauradament en Xavier ens va deixar l’any 1995, l’any més negre de la meva vida! Ell va morir al gener i el meu pare al març (“Los socialistas no mueren, se siembran”, em recitava un vell socialista essent jo adolescent, fent-se ressò d’una frase de Pablo Iglesias).
Afirmava en Raimon Obiols que a en Xavier no li agradava que es parlés d’ell en excés. Així doncs, parlem d’aquells joves dels anys 80. Vam entrar en política per ideologia, per ànsia de lluita contra les desigualtats, per compromís polític, no per fer carrera política, entesa institucionalment. Segurament per això, a aquella generació li ha costat i li està costant tant reclamar el seu espai en l’escena política. De mica en mica, però, aquest espai comença a ser visible, a tall d’exemple: parlamentaris ja sigui al Congrés com Daniel Fernández o al Parlament Europeu, com Anna Terron; alcaldes recents com Carles Ruiz o Joan Ignasi Elena “Natius”, regidors com Carles Martí, Joan Pluma, Imma Moraleda, Francesc López Guardiola, Roser Castillo, Mario Sanz, o alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya com Xavier Menéndez, Carolina Homar o Oliver Bayón.
Hi ha altres companys que participen en diversos àmbits de l’administració (Ricard Torrell, Pau Solanilla, Núria Carmona, Xesco Forn, Ricardo Castro, Javier García, Josep Xurigué, etc ...) o en altres àrees i que convindria recuperar de forma peremptòria: Germà Bel, Catedràtic d'Economia a la Universitat de Barcelona, professor a diverses universitats dels EUA, ex-diputat al Congrés i alt càrrec amb el govern del PSOE amb Almunia i Borell de ministres; Francesc Trillas, ex-regidor de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona; Vicenç Coscollà, Manuel Barrabés, alt empleat de banca. O altres ja plenament consolidats en les seves professions: Rosa Ma. Molló o Vicenç Santcliment, periodistes, o Eulàlia Flo, empresària. I de ben segur que encara me'n deixo molts, que em vindran a la memòria quan el text ja estigui penjat, cosa que em doldrà.
Aquesta és una part de la collita que va conrear en Xavier Soto. Companys i companyes molt valuosos, com a persones i com a polítics, i que el socialisme català no ha de deixar perdre en aquests moments de canvi generacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada