Per diverses raons, fa mesos que sovint penso en el paper del líder, en què és un líder, en què el fa diferent. I ho faig fugint dels manuals de management, pensant en la meva experiència directa d’anys de militància en un partit polític. Convé aclarir que quan parlo de “líder” parlo bàsicament d’una persona física (el leader anglès), però que també pot ser aplicable a un òrgan col·legiat (leadership o direcció, formal o informal), i per tant, el tema del “carisma” pot ser o no important.
Sovint el líder no és percebut com a tal, passa inadvertit i només sorgeix en moments de crisi. És aleshores, en moments difícils, en moments insegurs, quan es manifesta com a tal: agafa les regnes de la situació; davant de la paràlisi general, dóna seguretat –coneix el camí, té una estratègia per sortir de la situació, dibuixa un horitzó, teixeix complicitats-, suporta els riscos (els personals inclosos), les decisions compromeses (la por a equivocar-se o a no ser entès). En definitiva, es converteix en referent d’una majoria. Em vénen al cap en aquest moments, a tall d’exemples coneguts per tots, els noms de Felipe González (el candidat en Suresness havia de ser Nicolás Redondo), Rodríguez Zapatero (guanyant per 11 agònics vots a Bono en el XXXV Congrés del PSOE i la seva frase en la presentació de la seva candidatura: “Compañeros, yo creo que no estamos tan mal!”, o Ségolène Royal (imposant-se als barons del seu propi partit i apostant per un programa lluny de l’ortodòxia socialista i, especialment, de la socialista francesa).
Si l’estratègia surt bé i s’assoleixen els objectius, el lideratge es consolida i fins i tot, passat un temps, comença a posar-se en qüestió, en principi sotto voce i, més endavant, obertament. En paraules de Shakespeare,
(el poder és com) “una rica armadura duta al calor del dia, que crema al mateix temps que protegeix.” (Enric IV, Segona Part, IV, Escena V)[1]
Arribat aquest moment, al del qüestionament del seu lideratge, el veritable líder és capaç d’anteposar els interessos col·lectius als seus, i deixar pas –encara que normalment no ho faci convençut- a aquells que pretenen legítimament donar una empenta al projecte, agafar el relleu i continuar amb èxit el camí iniciat pel líder ara amortitzat.
[1] (...) O majesty!
When thou dost pinch thy bearer,
Thou dost sit
Like a rich armour worn in heat of
Day
That scald with safety (...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada