Uclés honora Martin Luther King als EUA

Fa uns dies que, via correu electrònic, em va arribar la següent invitació:

I HAVE A DREAM

ITINERANT EXHIBITION TO HONORING
MARTIN LUTHER KING

Inauguration on January 21, 2009 in New York

Itinerary: New York, Memphis, Atlanta, Montgomery, Chicago.

Between others the artists international: Louise Bourgeois, Richard Hamilton, Kcho, M.Puryear, Josep Uclés,....

Between others the international writers: W.J. Granger, Federico Mayor Zaragoza, Mohamed Elbaradei, Luis Rojas Marcos, Peter N. Carrol,..

Òbviament no assistiré a la inauguració el 21 de gener a Nova York (ja m'agradaria!!), però m'ha fet recordar que enguany (exactament el 15 de gener) es compleixen - a més dels 40 del "Bed-in" de John & Yoko- els 80 anys del naixement de Martin Luther King, sense el que segurament no existiria la cerimònia de presa de possessió com a primer President negre dels EUA de Barack Obama, el proper dia 20 de gener. Un llarg camí comença amb un petit pas i Luther King va trepitjar fort, des de la desobediència civil i la no violència, per aconseguir els drets civils pels negres del seu país. El seu mític discurs "I have a dream" ("Tinc un somni"), dóna títol a l'exposició, que serà itinerant pels EUA.

Un altre fet a assenyalar, i que ens ha de fer especialment feliços i sentir-nos-en orgullosos, és la selecció de l'artista badaloní, Josep Uclés, cada vegada més valorat i reclamat internacionalment.

En Josep sempre ha estat un artista compromès amb un món més just, igual i solidari; temàtica que es pot apreciar a la seva obra des d'una mirada, a vegades irònica, i gairebé sempre onírica, com en l'obra que ha cedit per l'exposició en honor a Martin Luther King (i que acompanya al text de la invitació).

La nostra obligació és continuar lluitant per aconseguir els somnis de pau, justicia, igualtat i solidaritat!!

Fragment de "I have a dream", discurs pronunciat el 28 d'agost de 1963 des de les escales del Monument a Lincoln durant la Marxa pel treball i la libertat a Washington.

Contingut íntegre en castellà.

902, Hilton, Àmsterdam

Una notícia al diari que deia “Halladas en Ámsterdam fotos inéditas de la luna de miel pacifista de John Lennon y Yoko Ono en 1969” i el documental d’Sputnik al C33 sobre els discos de Jonh i Yoko amb la Plastic Ono Band, m’han fet posar d’actualitat a aquesta parella i reflexionar sobre els prejudicis que jo i molt altres hem tingut durant dècades sobre aquesta relació, i en especial, sobre la suposada nefasta influència de Yoko Ono en John Lennon.

De fet, en el món de l’art aquestes “parelles tortuoses” han estat sempre més que presents. Un clàssic, Alma Mahler li va dir a Oskar Kokoschska que no seria seva fins que no creés una obra mestra i aquest va fer “La núvia del vent”; en ser abandonat més tard, es va fer construir una rèplica exacta d’Alma que passejava per tota Viena. Més recentment, i ja parlant de rock, ens trobem amb Kurt Cobain i Courtney Love -a la que també se li atribueixen tots el mals de Cobain i la desaparició de “Nirvana”- o Sid Vicious i Nancy Spungen. Són exemples d’aquestes liaisons dangereuses de les que parlo.

En tot cas, ara que el 20 de març d’enguany farà 40 de l’acció anomenada “Bed-in”, és a dir, la lluna de mel de Lennon i Ono a l’habitació de l’Hotel Hilton d’Àmsterdam (que repetirien el 26 de maig al Queen Elizabeth Hotel de Montreal, ja que no van poder entrar a Nova York *) protestant pacíficament contra la guerra i reclamant la pau al món; la meva visió ha canviat.



Crec que Lennon, de la mà de Yoko Ono, va descobrir un nou món on poder realitzar-se. Fins aleshores ell havia estat un noi corrent de Liverpool que havia escapat al seu destí gràcies a la música, als Beatles. Amb les seves cançons senzilles havien canviat la història de la música. Però a ell, ara, li mancava alguna cosa més.

El 9 de novembre de 1966 John rebé una invitació d’un grup d’artistes anomenats “Simposi de la destrucció de l’art” per a visitar una artista japonesa que realitzava una exposició a Londres. Una de les obres que presentava es titulava “Martell i clau”, que consisitia en un tauler amb un martell penjant i un grapat de claus a sota. John va demanar clavar un clau. L’artista li va dir que no. El propietari de la galeria li va dir que era John Lennon. Ella, aparentment, no sabia de qui es tractava. Al final li va dir que li deixava clavar-lo per cinc xelins. La dona era Yoko Ono i van començar a sortir any i mig més tard.

Yoko Ono féu esclatar l’interior d’en John; i com qualsevol esclat, desféu coses al seu voltant, canvià l’status quo existent fins aquell moment. John Lennon deixà brollar tot el seu interior, la seva intimitat en l’àlbum Ono Plastic Band: la rancúnia per l'abandó i l'amor cap als seus pares a “Mother”(amb la seva veu esquinçada al màxim), la seva incredulitat social a “God”, l’amor per Yoko a “Love” o la seva presa de consciència de classe a “Working Class Hero”.

Que va ser una relació destructiva? No ho sé, però el que intueixo és que va obrir portes al cantant, el va fer caminar per camins desconeguts, plantejar-se interrogants ... i aquesta és la tasca del veritable creador!



En tot cas, les víctimes de guerres interessades i absurdes continuen. Estaria bé aprofitar aquesta efemèrides per cridar a tot el món que CAL DONAR UNA OPORTUNITAT A LA PAU!

Imatges:

1. Fotografía de la Bed-in d'Àmsterdam

2. "La núvia del vent", d'O. Kokoschska

3. Noticia sobre la "Bed-in" d'âmsterdam

4. Video de la canço "Love" de l'àlbum de la Plastic Ono Band.

* En aquesta acció van gravar l'himne pacífista "Give peace a chance"

Anthony & the Johnsons i el butoh

He de reconèixer que des que vaig descobrir i apassionar-me pel "butoh" no deixo de sorprendre’m de la quantitat de gent que li agrada i ho segueix. A vegades tinc la sensació de que arribo tard a tot arreu, encara que me n’alegro d’arribar-hi almenys.

Ara he descobert que el líder de “Anthony & the Johnsons”, Anthony Hegarty, és un seguidor incondicional de Kazuo Ohno, un dels fundadors del butoh. A la portada del seu tercer disc, “The crying light”, que surt ara a la venda, hi ha un retrat de Ohno (fotografiat al 1977 i que aqui es mostra), a l’igual que ja va fer en el seu anterior disc, “Another world”.

En paraules d’Anthony: “El vaig veure en una actuació en la que cada gest personificava la divinitat del nen i de la dona”. Parla d’Ohno o d’ell mateix?

Videoclip de "Another world", de Antohny & the johnsons.

El piano enfonsat de Portabella (III)

Com s’acostuma a dir, “no hay dos sin tres”, i la història del piano enfonsat a “El silenci abans de Bach”, el film de Pere Portabella del que ja us he parlat dues vegades, havia d’acabar tancant el cercle i parlant directament amb el director. És a dir, tornant a l’origen.

L’ocasió, el passat 13 de desembre, a l'acte de l’aniversari d’Antoni Tàpies –acte dels que us parlaré properament-, vaig poder parlar uns minuts amb en Pere Portabella de la ja famosa escena i em va reconèixer que sí, que Carles Santos el va portar a Badalona a comprar pianos, a 30 euros, va dir ell. Bé, el preu balla una mica segons la versió, però el fet no: els pianos que Santos destrossa i que Portabella va enfonsar són comprats a Badalona, al barri de Llefià, concretament. Òbviament vaig pensar en tornar a la seu de l’empresa per veure els pianos i tota la infrastructura.

Curiosament, mentre aquesta conversa tenia lloc, en Carles Santos cremava 12 pianos en una instal·lació efímera ("Els pianos d'en Guino") a Agramunt, en homenatge a Josep Guinovart, en el primer aniversari de la seva mort.

És curiosa la vida. L’escena d’una pel·lícula m’ha dut a relacionar-me, d’una forma o una altra (Six Graus de separació?) amb Pere Portabella, Carles Santos, Antoni Tàpies i Josep Guinovart. I d’aquests dos últims, i d'en Brossa -que el proper 30 de desembre farà 10 anys de la seva mort-, naixerà una altra història que us explicaré un altre dia. Me la va explicar algú que mirava per internet l'homenatge a Tàpies i havia d'haver estat a Agramunt...

P.S.: Pere Portabella exposa la seva obra al Museu de l'Empordà.

Imatges:

1. Escena de "El silenci abans de Bach", de Pere Portabella

2. Cartell de l'Homenatge a Guinovart a Agramunt.

3. Instal·lació "Els pianos d'en Guino", de Carles Santos

Felicitats Antoni Tàpies!

Demà l'Antoni Tàpies celebra els seus primers 85 anys. Ja sabeu que un grup d'amics li ha editat un llibre amb una selecció dels seus escrits que es presentarà demà al FAD. Mentre arriba el moment, vull felicitar-lo des d'aquí. He donat moltes voltes a com fer-ho. Vaig demanar a l'excel·lent fotògrafa i artista, Fiona Morrison, si podia penjar una de les fotos que li va fer a Tàpies per la seva exposició "Un lloc especial" . Em va dir que sí. Gràcies, Fiona, per la teva generositat!

Però és que el meu fill Pau, de 6 anys, dissabte passat va decidir fer un dibuix a Tàpies en motiu del seu aniversari. Va agafar témpera de color marró i va fer la creu i alguns tocs més d'aquest color, per després amb diferents pinzells fer "dripping", com li agrada dir a ell. El resultat m'ha agradat tant que no he pogut resistir la temptació de penjar-lo aquí, tot desitjant moltes felicitats, jo i en Pau, a l'Antoni Tàpies.

P.S.: Prometo posar una imatge millor que aquestes que mostro ara.

El Premis Turner i Tracey Emin

Aquests dies han coincidit la primera exposició a Espanya de Tracey Emin, finalista del premi Turner del 1999 i la concessió del Premi Turner d’enguany (i van 24) que ha recaigut en l'artista britànic Mark Leckey, amb la seva obra “Industrial Light & Magic”.

El premi Turner va néixer al 1984 per reforçar la presència de la Tate Gallery dins l’art contemporani. Al començament es va anar concedint als artistes més clàssics, fins que amb l’arribada de Nicholas Serota a la Tate, el premi va llançar-se a terrenys, diguem-ne, més arriscats. Actualment el premi està dotat amb una quantitat de prop de 30.000 euros i és un bona carta de presentació per artistes novells. Entre els seus guanyadors cèlebres s'hi troba Damien Hirst –enfant terrible de l’art actual- que el va guanyar l’any 1995 amb una vaca disseccionada i submergida en formol.

El mateix artista que ha realitzat una calavera amb diamants o una subhasta de la seva obra sense l’intermediació de cap galeria.

D'ell, Tàpies recentment ha dit:

“No m’interessa gens. Que es digui que aquesta calavera és art em fa riure. Que faci el que vulgui.”

I és que molts dels artistes guanyadors del Turner competeixen avui amb actors i famosos per ocupar espais a les pàgines de la vida social. Com diu Maria Corral, exdirectora del Reina Sofía i membre del jurat del Turner del 1991

“ a vegades es premia un artista només perquè fa soroll”.

Enguany, el guanyador, Mark Leckey, ha presentat una obra que barreja cinema, escultura i música, i que mostra la seva obsessió per un personatge clàssic del cinema animat: Fèlix el Gat!L’obra és un cant al cinema d’animació i a la cultura popular en la que un altre personatge de còmic, Homer Simpson, també té el seu portagonisme.

Com diu un comentarista de El País:

“No hay que asustarse. Como público, usted sólo tiene que terminar de leer esta pieza para saber que esta vez el arte actual va de Félix el Gato y de Homer Simpsom”.

I parlant del Turner, al CAC de Màlaga ha desembarcat Tracey Emin, finalista l’any 1999 com ja he dit, per la seva obra “My Bed”, una instal·lació del seu llit en la que l’artista assegura que va passar setmanes de depressió i alcohol després d’un avortament. Hi ha burilles, preservatius, tampax usats o roba interior tacada de sang. No va guanyar, però els seus caixet i popularitat van pujar com l’escuma. És una representant dels joves artistes britànics (YBA) dels anys ’90 (juntament amb Hirst).

També va crear una altra instal·lació. Una tenda de campanya en la que a dins hi havia escrit els noms de més d'un centenar d'homes amb els que havia anat al llit (familiars i amics inclosos, perquè també dormia, eh?). Els que volien llegir els noms no tenien més remei que entrar-hi arrossegant-se. Aquesta instal·lació es va destruir al 2004 en l'indendi d'un magatzem d'obres d'art.

Emin és sinònim d'escàndol. Mes d'un crític britànic l'acusa de comercialitzar amb els seus traumes juvenils, mentre que altres com Julian Schnabel, l'enalteixen contínuament.

Tracey Emin ja va tornar a escandalitzar aquest estiu amb una exposició comissariada per ella mateixa a la Royal Academy of Arts de Londres i ja veurem quin record deixa a Màlaga.

He de reconèixer que personatges com Emin desperten la meva curiositat, però no deixen de ser, segons la meva opinió, invents mediàtics, que no aporten cap sentiment, ni cap reflexió i que segurament no deixaran cap petjada en la història de l’art.

I estiguem a l’aguait, perquè un excés ve seguit d'un altre excés, i així fins al paroxisme. A Tracey Emin ja li ha sortit una competidora més jove, més radical i més mediàtica: Sarah Maples. (i el seu "Burka Chic", entre altres obres)

El que deia, "èpater pour èpater!"

Imatges:

1. Fotografia de "Industrial light & Magic", de Mark Leckey

2. La vaca en formol de Hirst

3. Damien Hirst i la seva caravel·la de diamants

4. My Bed, de Tracey Emin

5. La tenda de campanya, de Tracey Emin

85è aniversari, "Tapies escriu"

Beth Galí, presidenta del FAD
i
Jordi Carrió, Marc Cuixart i Enric Satué, promotors de l’edició,
us conviden a la presentació del llibre

“Tàpies escriu”

i a l’acte ciutadà d’homenatge a Antoni Tàpies
que, amb motiu del seu 85è aniversari,
es durà a terme
el mateix dissabte 13 de desembre de 2008 a les 12 hores del migdia
al Convent dels Àngels,
seu del Foment de les Arts i del Disseny.

Parlaments:
Beth Galí, Jordi Carrió, D. Sam Abrams i Manolo Borja-Villel.
Lectura:
Jordi Boixaderas diu Antoni Tàpies

“Tàpies escriu”
Edició de bibliòfil de 99 exemplars, setanta de destinats a la subscripció i a la venda.
Autors: D. Sam Abrams, del text “Tàpies escriu” i de la tria de textos dels 7 llibres de Tàpies. Antoni Llena, Soledad Sevilla, Manel Esclusa, Pere Formiguera, Joan Fontcuberta i Eulàlia Valldosera, de les respectives obres plàstiques originals, signades i numerades. Enric Satué, del disseny.
La informació sobre l’edició i la subscripció es troba a
http://www.tapiesescriu.cat/
La subscripció es manté oberta fins el mateix dia 13 de desembre de 2008.

Els organitzadors posem a disposició de les persones interessades en difondre l’acte un dossier informatiu que es troba a http://www.tapiesescriu.cat/. No s’ha previst roda de premsa prèvia. L’acte estarà obert als mitjans de comunicació. Aquells mitjans que desitgin contactar amb els autors i els promotors del llibre i de l’acte amb antelació, poden posar-se en contacte amb Cristina Gosálvez o Arnau Horta, del Departament de Premsa del FAD, trucant al telèfon 934 437 520 o enviant un missatge a cgosalvez@fadweb.org.

L’acte serà retransmès en directe per la pàgina web del FAD, en col·laboració amb Films 59 - Pere Portabella. En un espai preparat a l’efecte, les persones que vulguin deixar constància de la seva estimació per Antoni Tàpies, ho podran fer a través d’un "videomaton". L’espai restarà obert de les onze del matí a dos quarts de tres de la tarda excepte en el transcurs dels parlaments i la lectura.

···
Molt important: per tal de garantir el bon funcionament de l’acte és imprescindible la inscripció prèvia de les persones que tinguin intenció d’assistir-hi, trucant a Ester Camprubí al telèfon del FAD 934 437 520 de dilluns a divendres de les 9:00 a les 19:00 hores, o enviant un missatge a info@fadweb.org.

Joan Baptista Humet, in memoriam

"...y lentamente amaneció"
("Clara", Joan Baptista Humet)

http://www.jbhumet.com/

Feia temps que no sentia parlar de tu. Vas tenir un gran èxit als anys 80 –aquella “Clara” que representava a tants que lluitaven contra la xacra de les drogues- i després d’un parell d’èxits més, et vas esfumar. Crec que més tard vas treure algun disc en català; bé, no ho sé del cert...

El que sí que sé és que en la senzillesa de les teves cançons, en el seu optimisme formal, s’amagaven grans veritats. Recordo que “Hay que vivir” em va acompanyar durant la campanya en el referèndum de l’OTAN l'any1986; cantaves, avui més que mai vigent:

“Al sueño americano/ se le ha ido las manos/ y ya no tiene nada que ofrecer/ sólo esperar a ver si cede,/ la gran bola de nieve/ que se levanta por doquier..

Habrá que demoler barreras,/ crear nuevas maneras/ y alzar otra verdad./ Desempolvar viejas creencias/ que hablaban en esencia/ sobre la simplicidad. /Darles a nuestros hijos,/ el credo y el hechizo/ del alba y el rescoldo/ en el hogar./ Y si aún nos queda algo de tiempo, /poner la cara al viento/ y aventurarnos a soñar."

I avui has marxat. Fa poc vaig saber de la teva greu malaltia, però pensava que la batalla no estava perduda –tu, jo i tants altres no donem mai una batalla per perduda, per difícil que sigui la situació, oi?- i pensava anar al teu homenatge el proper dia 16 al TNC. Però avui has marxat, de forma discreta, senzilla, irremediablement humana...

... i sento el teu xiulet de comiat!

"Kinkan Shonen" de Sankai Juko

Des d'avui i fins diumenge vinent al Mercat de les Flors es pot veure un clàssic de la dansa japonesa "butoh". Fa uns dies ja vaig parlar d'aquesta expressió artística. És Kinkan Shonen (1978), dels japonesos Sankai Juko (el taller entre la muntanya i el mar), dirigits per Ushio Amagatsu. Desassossec, nihilisme, depressió en el Japó posterior al desastre de la Segona Guerra Mundial: pur gest, pura poesia... Impactant! Trenquem la mirada eurocèntrica i no ens perdem aquest espectacle!

Além Guadiana

Vosaltres ja sabeu que vaig néixer a Olivenza, un poble de la província de Badajoz, que és reclamat sistemàticament per Portugal, degut al seu passat portuguès. Ja vaig deixar clara la meva posició al respecte en una entrada anterior.

Recentment, he rebut una bona noticia pel que respecta a recuperar el portuguès oliventí. Des de fa un temps s’ha creat una associació que treballa amb l'objectiu que la petjada portuguesa del poble no sigui oblidada i, en especial, la seva llengua. Es diuen “Além Guadiana” que, si el meu inexistent portuguès no em falla, vol dir “més enllà del Guadiana”.

Crec que és una molt bona iniciativa: no renunciem a res, sumem cultures. Com ells mateixos diuen:

"Além Guadiana” desea ser una mirada mútua entre ambos lados del río, con la cultura como nexo común. Hay muchas historias que escuchar, mucho que conocer de nuestra historia compartida. Hay un deseo de reencontrar Portugal mirando hacia el otro lado del Guadiana, descubriendo su herencia al otro lado del mar… pero, sobre todo, reconociéndolo en nuestra propia tierra, en Olivenza, a través de sus diferentes formas de expresión, muchas veces cotidianas y a menudo desapercibidas, en las cosas pequeñas y grandes que forman parte de su legado portugués. Hay una sensación de compromiso para evitar que su memoria se pierda en la noche de los tiempos."

Vull que sàpiguen, que encara que lluny, estic al seu costat. Visca Olivenza, espanyola i portuguesa!

Us deixo amb l'actuació del grup oliventí "Acetre", magnífica síntesi del que he dit.

Canción "Verdegaio Brejeiro" interpretada por Acetre en el concierto que tuvo lugar en Olivenza en la fiesta del día de Extremadura del año 2006. El grupo también celebraba su 30 aniversario. La canción se incluye en "Canto de Gamusinos".

Imatges:

1. Església de María de la Magdalena, d'estil "manuelino"

2. Portugal des del Puente de Ajuda.

Avui s'ha dit...

A vegades escric sobre alguns temes que posteriorment es desenvolupen i que, confesso, no sé quin tractament donar-los-hi. De tant en tant ho faig com a comentaris a la mateixa entrada feta (el que fa que perdin importància); altres vegades faig una entrada nova i, les menys, les assenyalo amb un número en llatí. Avui m'ha agafat per començar amb un "avui s'ha dit"...















I s'ha dit que Barack Obama podria seguir utilitzant les noves teconologies per mantenir el contacte amb el seus seguidors -té 10 milions de contactes a la seva web barackobama.com i 1,7 milions d'amics a Facebook- i implicar-los en la seva agenda i en les seves decisions. De fet, ha obert una web http://www.change.gov/ en la que vol recollir idees i compartir, amb anterioritat a la seva investidura el proper 20 de gener, la seva visió sobre el país. Això sí, com diu la notícia, "el portal no s'oblida de demanar als visitants informació indispensable per a la base de dades" (Avui, 11 de novembre de 2008).


També s'ha dit que finalment ja existeix una nova fornada de bandes i artistes, encapçalada pel grup At Versaris, que aspiren a consolidar una escena de "hip hop" en català. Recordeu la meva entrada "Rapejar en català?", en la que precisament trobava a faltar rapers en català? Doncs sembla ser que, encara que la indústria no estigui al darrera, el pla creatiu bull de propostes interessants. Un aclaridor reportatge a l'Avui .



(Primer videoclip d'At Versaris)

Avui s'han dit altres coses... però les comentarem a partir de demà. Bona nit a tothom!

Continuem parlant de tu, però no pas amb pena...

"Al meu amic Martí, de 3 anys, perquè amb els seus ulls blaus
descobreixi els valors de les paraules i de la vida."

Demà, dia 11 de novembre, farà 5 anys que en Miquel Martí i Pol ho va deixar tot per estrenar claror, com ell mateix diria. Aquell dia 10, a la nit, ja no era un bon dia per mi i encara va empitjorar amb la notícia del seu traspàs. Ara, anys després, vull cridar que continuem parlant d'ell, però no pas amb pena, com ens va demanar; que intentem caminar pels mateixos camins que ens va ensenyar a trepitjar, amb la seva força i amb les seves paraules.

Un dels meus poemes preferits és, sens dubte, "Aposta" del "Llibre de les solituds" i pensava transcriure'l; tanmateix he trobat el video del poema "Hivern" realitzat per l'Aula d'acollida del CEIP Lacustària (Llagostera, Girona), que, pel que representa, crec que és el millor homenatge que se li pot fer. Així mateix, per múltiples raons (però totes a conviure amb la malaltia i a mirar la vida amb esperança i valentia i amb un deix d'ironia), he escollit també la lectura "De vegades penso", a càrrec de Jordi Bosch al programa de C33 "Miralls". No us ho perdeu! Una lliçó més del mestre Martí i Pol. I ànims a tots el que passeu per mals moments!

Barack H. Obama i la nit en blanc

He de reconèixer-ho: el passat dimarts 4 d'octubre vaig anar a dormir passades les 6:30 del matí. La raó: el seguiment de les eleccions als EUA. Al primer moment pensava quedar-me fins les 2, quan els estats més importants en nombre de delegats estiguessin escrutats (Ohio, Filadelfia, Virgínia i Florida). Però -Déu meu quina lentitud!- a les 3:40 només s'havia escrutat l'1% a Ohio. Aleshores ja estava enganxat a la nit electoral. D'entrada he de dir que aquella nit vaig aprendre molt dels EUA, els seus estats i la seva població; però sobretot em va fascinar el resultat final: en temps de crisi han optat per un nou lideratge, per un home que dóna un gir a la història d'anys de racisme. Era emocionant veure a la gent al Grant Park de Chicago, molts d'ells WAP'S (whites anglosaxons protestants), cridant l'eslògan d'Obama "Yes, we can", barrejats entre negres i hispans.

No ho tindrà fàcil l'Obama; n'és conscient i ja ho va avançar al seu discurs de la nit electoral. Però mentre arriben aquests difícils moments i segures decepcions, gaudim amb el final de l'etapa Bush i amb la "nova frontera" d'en Barack Obama.

A les 6 del matí, hora espanyola, l'Obama ens feia viure un moment històric, com la caiguda del mur de Berlín de 1989 i jo vaig voler viure-ho en directe.

(Video: Election Night Speech in Grant Park - Discurs de la nit electoral a Grant Park)


S'ha destacat l'esplèndida campanya on line d'Obama. En aquest sentit, us recomano que visiteu el bloc Guillem d'Efak, un català al Metropolitan de Nova York, on trobareu una visió de primera mà al respecte.

"Coral Romput", per Jaume Arqué

Diu Joan Ollé en el programa de mà: “Primer va ser la vida, després l’escriptura i només més tard la veu i la música. Coral Romput és de Vicens Andrés Estellés, però també d’ Ovidi Montllor i Toti Soler. ¿Per què dur a escena allò que va ser llibre i disc memorables? Per ser obedients al títol: “Coral” vol dir varies veus: per imaginar –buscar les imatges- d’on poden néixer aquestes veus d’homes i dones, de pares i fills, de poble i de ciutats estrangeres, de casa i carrer, d’alegria i dolor, de memòria, vida, amor, desig i mort."

Tenia ganes de veure aquesta nova realització de Joan Ollé, en sóc un “fan” i donat que totes les referències que tenia eren formidables, fins i tot vaig fer un repàs anticipat al text i la veritat es que no vaig sortir gens decebut del Zorrilla.

Es pot dir, a tota veu, que la versió de “Coral Romput” que vam veure el passat divendres del text de Vicent Andrés Estellés va correspondre a la seva qualitat i, junt a la versió que al vol dels anys setanta va estrenar l’Ovidi Montllor amb música de Toti Soler al Saló del Tinell de Barcelona, amb un èxit esclatant, enalteixen el treball del poeta valencià d'un text gens fàcil de païr i que, si bé algú opinava haver preferit sentir-lo sense escenificar, el treball dirigit per en Joan Ollé cal tenir-lo molt en compte, i més comptant amb les actrius i actors que formen el repartiment.

Per dir el text, l’Ollé va “donar” la veu del poeta a Joan Anguera, Pere Arquillué, Eduard Farelo i a ell mateix, subratllats en alguns moments per una magistral Montserrat Carulla que va tenir un fragment del poema, que mereixia el bis, pel que creiem que vam assistir a una “master-class” de dicció i declamació realment formidable. Van ajudar a l’escenificació amb una perfecta sincronització en tot moment Josep Mª Domènech, Isabel Aymerich, Núria Borrás, Marta Roure i el nen Nil Cardoner, amb l’acompanyament musical d’en Toti Soler i Lluis Cartes.

Així que satisfacció total per l’espectacle presenciat. I la veritat és que ens han entrat ganes d’escoltar el disc gravat per l’Ovidi.

Darrers dies d'octubre

Ni Castanyada ni Halloween, el 31 d'octubre el meu "plan" nocturn va ser anar al Teatre Zorrilla a veure "Coral romput", l'adaptació escènica que Joan Ollé ha fet del poema de Vicent Andrés Estellés, amb música de Toti Soler. Una delícia!
(Fragment del video d'un assaig i

Fragment del video "No València-Coral Romput", realitzat per Francesc Felipe per la Universitat de València)

Per Tots Sants em vaig regalar la visió de la darrera pel·lícula de Wong Kar Wai "My Blueberry Nights", encara no estrenada en el nostre país. Rodada als EUA, amb el llenguatge clàssic del director, ens continua parlant de la solitud, del desamor, de personatges tristos en cafès o dinners, amb magnífiques històries a partir de claus, de postals o de pastissos de gerds... En Dani Coll ja ha parlat d'ella en el seu bloc. Tanmateix, essent un film excel·lent, el fet que els actors siguin occidentals (Norah Jones, Jude Law o Natalie Portman, entre altres) li treu un xic de màgia, de misteri d'allò llunyà i desconegut. No us la perdeu! Ah, i gràcies a qui m'ha facilitat la seva visió.

Gràcies a Omar Khan a Babelia de l'1 de novembre, m'assabento que m'he pedut la representació de "Kinkan Shonen" (1978), d'Amagatsu, al Mercat de les Flors. Tot i així a Barcelona encara es pot gaudir d'una mostra d'aquesta dansa contemporània (Barcelona en Butoh) que surt del Japó derrotat a la Segona Guerra Mundial i que significa literalment "dansa de la foscor". A investigar! (fragment en video de Sankai juku)

I visita obligada a la Fundació Miró i al MNAC. La primera per l'exposició "Modernitat americana" amb obres de la Corcoran Gallery of Art que van del segle XIX a finals del segle XX.

El MNAC organitza la primera gran retrospectiva de Juli González amb més de 200 obres entre escultures de ferro, bronzes forjats, pintures, dibuixos i joies.

I, per últim, en literatura, cal repescar "Botxan" de Natsume Soseki, premi llibreter d'enguany, i esperar la publicació del X Premi "El Lector de l'Odissea, "Podridura", de l'escriptora i periodista menorquina Esperança Camps. Qui em va convidar a la cerimònia de lliurament ja sap el greu que em va saber no poder anar-hi. A la propera edició em proposo no faltar-hi.

Apa! Ja he comentat els meus darrers dies d'octubre sense parlar ni opinar de la meva feina i, encara menys, del darrer Congrés del PSC del Barcelonès Nord, desoint als que m'ho havien demanat.

Ramiro Fonte, poeta gallec

Avui, llegint el diari, m'ha colpejat una notícia inesperada. Era un breu a El Periódico de Catalunya, "Mor el poeta gallec Ramiro Fonte". M'he quedat glaçat; he buscat entre el desordre de la meva biblioteca el seu llibre "Mínima moralidade", que em va regalar la persona que me´l va descobrir, alhora que jo li descobria a en Joan Margarit. He tornat als versos de Ramiro Fonte, el dia que m'he assabentat que ja no hi era; la setmana del reconeixement estatal a Margarit.

Després, a El País he llegit l'obituari de Suso del Toro en el que diu que, en el món literari, es parlava de la seva malaltia amb sordina, mentre ell continuava com a director de l'Institut Cervantes a la seva estimada Lisboa.

No he llegit molt a Ramiro Fonte, però ho he fet tant com he pogut; no són fàcils de trobar el seus llibres en gallec en aquesta Espanya que es vol plural i que es comporta de forma excessivament radial i només importa el que és traduït al castellà. Mai he llegit en castellà a Ramiro Fonte, crec que està poc traduït. Del que no tinc cap dubte és que era una veu excepcional, gallec i universal, que ens parlava del comiat entre éssers que s'estimen, de la memòria ferida pel dolor d'una pèrdua irreparable, de l'existència humana vençuda o amenaçada per la presència recurrent de la mort i, sobretot, de l'imagineria marítima (el mar, la navegació, els ports, les platges, les ciutats del mar... I també la ciutat, sempre, com a motiu i escenari rellevant i recurrent; no és estrany que el seu primer llibre de poesia es titulés "As cidades da nada", o que després escrigués "Pensar na tempestade". No veieu fàcilment la relació de temes i imatges amb les de Joan Margarit, Luís Garcia Montero o Felipe Benítez Reyes? Ha marxat un dels meus poetes preferits, però ens ha quedat la seva veu.

He demanat a qui em va fer el regal del primer Ramiro Fonte que triés un dels seus poemes per transcriure'l aquí. Ha complert, com sempre. Aquí el teniu i -en contra del que pensaria George Stenier, que recentment a menyspreuat el gallec- no el traduïré. Llegim aquest poema en gallec en honor de Ramiro Fonte, és el que ell hagués volgut.

TRES NAIPES

O azar xoga sempre a favor do destino,

E se fas esa trampa porque queres mudar
O rumbo dos sucesos,
Converteraste en torpe ventaxista:
Non fai falta que os outros te descubran,
Pois ti mesmo serás quen se delate.

Pon á vista as túas cartas,
Por exemplo, estas tres que agora escollo:
Aquela que enviaches en petición de auxilio
E que che devolveron, fechada, sen resposta;
Unha carta mariña que os teus pasos
De navegante urbano
Dirixiu a eses lugares imprevistos;
E esta terceira
Co debuxo dun negro comodín
Que non logrou salvarte
Das lúas que viñeron inimigas.

Pon á vista as túas cartas sobre a mesa
Como así fas con estas trinta e pico
Versos do azar que apostas contra a lúa
No solticio do inverno.

Pois non hai nesta vida unha soa victoria
Que non sexa unha suma de fracasos,
Nin haberá un fracaso que non proxecte a sombra
Deses mesmos desexos que cumpriches.

A túa vida e o tempo concertan entre eles
Unha escura partida con tres naipes.

Ti es o convidado.

Desde o principio sábese
Como vai acabar.

A vida é un tafur impenitente
Cunha soa obsesión: a de botarnos
Un día, sen piedade, da partida.

(Ramiro Fonte, Mínima moralidade)

"Les Criades, de Jean Genet", per Jaume Arqué

Hi ha èpoques que agafes una bona ratxa i t’ho passes veritablement be veient teatre i això m’ha estat passant actualment, fa pocs dies amb “Rock’n’roll” i ara amb l’obra que es representa a la Sala Muntaner i que l’han titulat “Genet-Les Criades”, que és ni més ni menys, el text de Jean Genet amb una adaptació un pèl lliure d’en Manel Dueso, director de l’obra. “Les criades” es va estrenar a París l’any 1947 i està inspirada en un fet real, el famós cas de les germanes Christine i Lea Papin, ocorregut a la capital francesa l’any 1933.

Quant aquest text es va estrenar, va commocionar la societat d’aquells moments. És un text ideològic, poètic, repulsiu i que provoca situacions personals irrespirables; totes elles plenes de violència, agressivitat, submissió, dominació, poder i bogeria, que s’han tractat de moltes maneres en las innumerables versions en que s’ha representat aquest text i en la que signa Manel Dueso tot es multiplica, donat el fet que els tres personatges femenins, estan interpretats per homes. Per aclarir aquest fet adoptat per Dueso, Genet escriu: “Si hagués de fer representar una peça teatral en què actuessin dones, exigiria que aquests papers fossin interpretats per nois adolescents i que se n’advertís el públic per mitjà d’un cartell penjat a la dreta o a l’esquerra de l’escenari durant tota la representació”.

Tot el muntatge de Dueso ajuda a enaltir el text i ens dona l’ impressió que la seva versió és molt poc diferent a l’original, encara que hi ha alguns passatges canviats i algun d’afegit, però creiem que de forma positiva. La simplicitat de l’escenografia, on sis tocadors, un gran armari i un llit -tots ells amb mirall incorporat- ajuden a crear l’ambient necessari i en cap moment dona l’impressió que sobri algun tocador i sobretot hi ha alguns detallets d’aquells que moltes vegades passen desapercebuts que son veritablement notables.

Per portar a bon port tot aquest plantejament calia una interpretació molt acurada i la veritat es que cal felicitar obertament l’actuació de l’ Isaac Alcayde, l’Oriol Genís i en Jordi Vila. Realment formidable el seu treball, tot ell dins una exageració interpretativa degudament guiada i que fa totalment entenedor un text que altres vegades s’ha m’havia fet difícil de comprendre.

Així que com a epíleg, cal dir que per l’amant del Teatre, cal no perdre’s aquesta representació.

29-09-08

L'Oratori d'Aurèlia

Descobreixo amb agradable sorpresa que el festival "Temporada Alta" de Girona-Salt ha programat per aquest cap de setmana "L'Oratori d'Aurelia", interpretat per Aurèlie Thierrée. Així s'hauria de dir per no prejutjar aquest espectacle ni aquesta artista pel seu segon cognom. Un cop esmentat el seu segon cognom, el del seu avi, és fàcil que brollin adjectius elogiosos que pertanyen no a l'avi sinó al talent i professionalitat de l'Aurèlie Thierrée i al de la creadora i directora de l'espectacle, la seva mare, Victòria. I quin és aquest cognom? Doncs ni més ni menys que Chaplin. "L'Oratori d'Aurèlia" és un espectacle interpretat per la néta i creat per la filla del gran Charlie Chaplin. Ara ho enteneu, oi?

L'espectacle és un exercici excepcional d'imaginació, ple de situacions entre el cabaret, el circ i la màgia; amb imatges sorprenents, oníriques, plenes de bellesa i sentit de l'humor, però que poc té a veure amb les de Charles Chaplin, encara que el cognom pesa molt i no el deixem d'intuir subtilment en alguns passatges. L'obra, un estrany collage d'imatges, és, en principi, "la historia de una mujer que no sabe si está loca o se encuentra en ese otro mundo, al que el espectador puede entrar con ella", com diu Thierrée, que compara l'espectacle amb els somnis, "en los que ocurren cosas absurdas, pero a las que nos adaptamos sin intentar encontrarles una lógica". L'espectacle, tanmateix, funciona per la gràcia i l'esforç d'Aurèlie, que es deixa la pell cada vegada que l'escenifica. És una maquinària de rellotgeria o una capsa de música, fràgil, com el somni del que sembla que sortim quan acaba la funció.

Vaig poder veure "L'Oratori d'Aurèlia" a l'octubre del 2006 al Teatre Zorrilla de Badalona, i encara tinc gravades al meu subconscient les imatges i la gràcia que l'Aurèlie va crear aquella freda nit. A la sortida del somni, al final de l'espectacle, vaig poder saludar-la, mentre ella, l'anti-diva, amb ofici, es cuidava del desmuntatge d'aquella magnifica joguina que es diu "L'Oratori d'Aurèlia".

Video d'un fragment de "LOratori d'Aurèlia"

Entrevista a Aurèlie Thiérrée a "El País", 4 d'octubre de 2008.

I ara, Uclés a París!

Finalment ha arribat el dia en que Josep Uclés mostri la seva obra berlinesa. I ho fa des del 25 de setembre al 31 d’octubre a la Kiron Galerie de Paris, sota el títol “Del matí a la nit”, que correspon a un quadre de 2x6 metres exposats al fòrum de la mateixa galeria. L’exposició compta també amb les fotografies de Fiona Morrison realitzades en ple procés creatiu al taller d’Uclés a Berlín; així com “Figure-toi”, obres sobre paper que mostren les convergències i diferències entre Josep Uclés i Jean-Luc Guérin.

M’agradaria poder-me acostar a París a veure l’exposició d’Uclés, d’indubtable qualitat i interès, en contraposició amb les tonteries que Jeff Koons ha muntat a Versalles amb l'única finalitat d’èpater. Per desgràcia per a ell, la societat parisenca ja està prou cansada de les tonteries del seu Primer Ministre com per atendre les d’un forani.

Imatges:

Uclés al seu atelier de Berlín, per Fiona Morrison.

"Sense títol", de Josep Uclés (tècnica mixta sobre paper, 2007)

"Sense títol", de Josep Uclés (tècnica mixta sobre paper, 2007)

"The way", de Jean-Luc Guérin (tècnica mixta sobre paper, 2008)

"Uclés aux nuages", de Fiona Morrison.

"Rock'n'Roll, de Tom Stoppard", per Jaume Arqué

Atenció !!, teatre de qualitat al Lliure. Aquest cop Àlex Rigola ha clavat el clau fins a la cabota: ha encertat amb el text, amb l’escenografia -obra d’en Max Glaenzel-, amb la realització i amb el repartiment escollit. I com resultat s’ha aconseguit una excel·lent representació amb regust a Lliure d’abans, el de Gràcia.

Tom Stoppard, l’autor del text es un home nascut a Zlín (Txecoslovàquia), amb el nom de Tomas Straussler, l’any 1937 i poc després els seus pares es veuen obligats a emigrar a Singapur pel seu origen jueu, exactament el dia 15 de març de 1939, el dia de la invasió nazi a Txecoslovàquia, i és l’any 1946 quant després de morir el pare, la seva mare es casa amb el Mayor Kenneth Stoppard, que li dona el cognom i s’estableixen definitivament al Regne Unit. Amb l’estrena de “Rosencrantz i Guilderstren han mort”, l’any 1967, comencen els seus èxits en el teatre mantenint una creixent productivitat. També entra amb èxit al món dels guionistes de televisió i cine, amb pel·lícules tant destacades com “Brazil”, “Shakespeare in love”, “Star Wars III”, “La casa Rusia”, “El imperio del sol”,etc. L’any 2006 arriba l’estrena de “ROCK’N’ROLL” i arreu del món on es representa triomfa, com així ho manifesten les primeres firmes de la crítica mundial, fet que crida l’atenció del director barceloní i no dubte portar-la a l’escenari.

Així que arriba aquest inici de temporada i el Lliure programa el text de Tom Stoppard, un text que esdevindrà clàssic amb el pas del temps, doncs narra l’historia de Txecoslovàquia des de la primavera de Praga, fins a la caiguda del mur de Berlín, passant pels governs de Gustáv Husák, Alexander Dubcek i Vàclav Havel, i son unes cartes entre aquest polític i Milan Kundera la base de tot l’argument, on també es pot seguir l’ història dels conjunts de rock’n’roll del moment, un d’ells utilitzat pel govern de Dubcek, encara sota l’ombra comunista. Tots aquests esdeveniments donen peu a l’acció que serveix per narrar l’historia d’en “Max”, un professor de Cambridge, d’origen txec i comunista convençut, que s’aferra al mite de la doctrina de Marx, mentre al seu voltant es va destruint tot aquest món, amb una perfecta definició d’escenes creades per l’ autor que fa que les dues hores i quaranta minuts de l’espectacle, passin sense que t’adonis del temps transcorregut.

Pel que respecta a l’ interpretació, haig de manifestar que en Lluis Marco, porta a terme una de les millors actuacions del seu historial, creant un “Max” formidable, ple de matisos, amb una seguretat que dona suport a tots els que l’envolten, on hi trobem una encertada i digníssima Rosa Renom, un sobri Pep Torrents, un Joan Carreras que cada dia convenç més com actor i que en aquesta obra està magnífic i una Chantal Aimée, segura de si mateixa i convincent en el seu personatge. De tots els altres i per l’ importància del seu personatge, destaquem a Fèlix Pons, Santi Ricart i Mar Ulldemolins, amb unes notabilíssimes interpretacions, així com Patricia Bargalló, Paula Blanco, Oriol Guinart, Sandra Monclús, Jordi Puig i Alba Pujol, que els vaig trobar perfectes, amb una extraordinària dicció, una seguretat formidable i amb una joventut encomiable per portar endavant una obra que d’una altra forma es podia haver convertit amb un os molt difícil de rossegar.

Encert total pels del Lliure, l’enhorabona per l’Àlex Rigola, felicitats per en Lluis i que tots els joves que l’acompanyen en el repartiment segueixin per aquest camí.

ROCK'N'ROLLde TOM STOPPARD (video de presentació)

direcció ÀLEX RIGOLA

Cia. TEATRE LLIURE
Sala fabià puigserver del 18 de setembre al 19 d’octubre