El piano enfonsat de Portabella

“La barra del compás, la norma, el orden,
las herramientas de quien nunca sufrió
(¡cómo si alguien pudiese no haber sufrido nunca!)...”

(Fragment de “Baile a Bordo”, de “Cuaderno de Nueva York” de José Hierro)



S’ha escrit molt sobre la darrera pel·lícula de Pere Portabella “El silenci abans de Bach” (Die Stille vor Bach). S’ha ressaltat que feia 15 anys des del seu film anterior, que es tracta d’un viatge per la vella Europa –viatge físic i imaginari-, que no és una pel·lícula amb narració convencional, que una còpia de la mateixa s’ha cedit al MoMA, o que té imatges realment suggerents.

És un film realment interessant i recomanable, tot i que em sobra la part més biogràfica de la vida de Bach o l'explicació sobre com Mendelssohn va recuperar la partitura de "La Passió segons Sant Mateu", episodis ja coneguts pel públic potencial que vol veure una pel·lícula com aquesta.

Però tornem a les imatges que abans apuntàvem. És cert que hi ha escenes d'una gran força visual. Jo en ressaltaria quatre: la inical de la pianola, movent-se sola entre les parets despullades d’una sala d’exposició –mentre toca l’ària de “Les Variacions Goldberg”-; els alumnes del Conservatori del Liceu tocant la “Suite núm. 1 per a violoncel sol” dins d'un vagó del metro, la noia dutxant-se prèviament a posar-se a tocar el violoncel i l’imatge del piano de paret que cau i s’enfonsa dins del mar.



De les imatges que he esmentat vull explicar una anècdota que vaig escoltar en una entrevista feta a Pere Portabella i que té a veure amb el piano que cau al mar. Com és d’imaginar, el més provable era que l’escena no es rodés en una primera presa; per tant, calia buscar pianos per fer-los malbé, sense fer malbé el pressupost, clar! Portabella va pensar en preguntar-li al seu amic Carles Santos, gran pianista i destrossador de pianos professional. En Carles Santos li va explicar que ell gairebé tots els pianos que fa malbé –i en són uns quants- els compra a BADALONA. Com és això, vaig pensar jo? Portabella explicà que hi ha una empresa immobiliària que compra cases antigues amb el mobiliari inclòs i que el ven a molt bon preu. En concret, cada piano el ven per uns 300 euros, em sembla que va comentar. És així com “El silenci abans de Bach” pot comptar amb una escena com la del piano que cau i s’enfonsa al mar, sense que el pressupost de producció es dispari.

Només ens queda per saber si l’escena també està rodada a Badalona i si el mar que hi apareix correspon a alguna part de la nostra façana marítima. Podria ser, el nostre mar ha admirat a creadors i fins i tot George Bataille va parlar del blau del mar de Badalona. Ho haurem de preguntar a Portabella, però MÚSICA, MAR I CINEMA són tres paraules que defineixen molt bé la nostra polièdrica BADALONA.

En la mort de Palau i Fabre

“La vida és breu e l’art se mostra llonga”
Ausiàs March

"Si no he estat un assassí,
o un incendiari -ha anat d'un pèl-
és perquè sóc poeta, dramaturg i assagista."
(Josep Palau i Fabre)

A mitja tarda m’han dit que ha mort Palau i Fabre. He tingut un sobresalt. Curiosament, en principi, jo havia d’haver estat al Teatro Español de Madrid amb la Fundació Palau per l’estrena de "Don Joan, Príncep de les tenebres", amb textos de Palau, en versió de Hermann Bonnin, però el canvi de dates de darrera hora m’ho havia impedit. M’he sentit i em sento trist, encara que sé que tenia 90 anys i que ha tingut una vida molt rica i intensa. També em sento un privilegiat; gràcies a haver estat Regidor de Cultura de Badalona en l’anterior mandat, vaig poder celebrar amb ell el seu 90è aniversari -com ja vaig comentar en una entrada al meu bloc- i conversar amb ell diverses vegades. Només em queda la recança de no haver pogut trobar l’identitat de la seva dida badalonina, tal com li vaig prometre, però ara això no quedarà en l’oblit.
















Ja dic, em sento trist i afortunat alhora. Crec que el millor homentage que li puc fer en aquests moments –a partir de demà els diaris parlaran molt i abastament de la seva vida, de la seva relació amb Picasso, de la seva obra, ...- és deixar que sigui el propi Palau qui parli de la seva mort. És un poema titulat “La mort” i datat el 21 de gener de 1945:

“Ens hem anat trobant tantes vegades,
que no ens ha de sorprendre a cap dels dos
aquest darrer intercanvi de mirades
en un espai de temps misteriós:

ella, reabsorvint les intrincades
cavernes del meu ésser rogallós,
i jo, perdut, amb arrels alçades,
vers un temps de l’espai sense colors.

Ella amb destresa tota femenina
em mostrarà, plena de llum, la sina
on hauré de reprendre el son letal.

I amb la pupil·la encesa i dilatada,
De ben a prop, i sense fer-me mal,
M’esfilarà sencer per la mirada.”

Fins sempre Josep Palau i Fabre!!!

Una magnífica rehabilitació.

Tenia previst escriure sobre la sentència que anul·la la rehabilitació efectuada per Giorgio Grassi i Manuel Portaceli en el teatre romà de Sagunt, però ho deixaré estar uns dies per centrar-me en una rehabilitació singular i excel·lent. Em refereixo a l’edifici de CaixaForum Madrid.


He tingut la sort que la seu de l’Obra Social de la Caixa s’ha inaugurat al Passeig del Prado, coincidint amb la 27ena edició d’ARCO. He aprofitat la meva visita a aquest esdeveniment per estar a Madrid. He de dir que he tingut la mateixa impressió que la que Pasqual Maragall manifestava en un polèmic article publicat a El País el 7 de juliol de 2003, amb l’expressiu títol de “Madrid se ha ido”. Amb els seus clar-obscurs (més obscurs que clars, com sabem), Madrid se'n va i nosaltres ens estem quedant enrera. Sé que hi ha múltiples circumstàncies (econòmiques, polítiques, etc...) que ho poden explicar, però tinc la impressió que els catalans ens estem perdent en debats estèrils, en compte d’empènyer el país cap endavant. Emmirallats en nosaltres mateixos, no ens adonem que el somni s’ha esvaït i que cal no perdre el nostre lloc a Espanya i a Europa.

Però tornem a l’edifici. Es tractava de rehabilitar una antiga fàbrica, la Central Elèctrica del Mediodía, un edifici construït el 1900, símbol de l'arquitectura modernista i obra de Jesús Carrasco-Muñoz y Encina (*) (equiparable a la CACI de Badalona). Les seves quatre façanes estaven protegides com a patrimoni artístic des de 1993.

Els arquitectes suïssos Herzog & De Meuron, encarregats del projecte de rehabilitació, s'haurien pogut plantejar una rehabilitació de simple sanejament de l’edifici i tornar-li el seu aspecte “original” (d’origen), però han optat per donar-li un aspecte “original” (d’inventiva). Han “tallat" literalment la planta baixa de l’edifici i l’han fet volar, levitar –similar a l’edifici de nova planta del Fòrum a Barcelona, obra dels mateixos arquitectes. A partir d’aquí, han conservat el paràmetres originals de l’estructura fins l’antiga coberta –amb obertures noves en alguns casos- i sobre coberta han construït un volum de ferro fos (passant-se dels 2.000 m2 de l'antiga fàbrica als 10.000 m2 en 2 soterranis i 4 nivells superiors). L’edifici provoca un impacte visual sorprenent i recull tota la història de l’arquitectura (dels elements gòtics- renaixentistes d'"efecte catedral", passant pel modernisme, fins les últimes tendències).

A més, l’edifici presideix un nou entorn: la plaça sota l'edifici que levita es complementa amb una placeta davantera enmarcada entre el passeig del Prado i una paret mitgera pertanyent a les cases adjacents. Aquí també la intervenció és interessant. Enlloc d'un tractament de mitgera normal o, àdhuc, un tractament de mitgera pintada, s'ha realitzat un jardí vertical (de 24 m d'alçada i 460 m2 de superfície), dissenyat pel botànic francés Patrick Blanc -que acull 15.000 plantes de 250 espècies diferents-, amb la qual cosa tot el conjunt guanya i col·labora a la rotunditat de la proposta.

El desembarcament de l’Obra Social de la Caixa no pot tenir un millor vaixell insígnia. Parla de la nostra capacitat de conservar el que és valuós, però aportant la nostra nova mirada; de donar més valor al que se'ns ha llegat; d’utilitzar el llenguatge contemporani en el segle XXI, sense falsos històrics; del necessari diàleg, al cap i a la fi, entre tradició i innovació. No es perden les referències industrials, però no és limita la intervenció, o el que és el mateix, el passat és present, visible i recognoscible, però no limita el futur (en frase de Herzog & De Meuron:"El hecho de no poder partir de cero y tener que respetar la envolvente de ladrillo, protegida como patrimonio y reminiscente de la temprana era industrial de Madrid, no ha sido un hándicap, sino que nos ha obligado a buscar soluciones singulares para proyectar así un edificio único y singular." )











Tot això es pot valorar en aquest emblemàtic edifici (a banda del seu contingut, que és excel·lent). Una rehabilitació magnífica, que segurament només s’ho pot permetre una institució com la Caixa, i que queda ben allunyat del que una administració local pot proposar sense que el rebuig d’una visió romàntica-conservacionista d’allò que ni tans sols va existir, ho faci inviable. Penseu en això quan visiteu Caixaforum Madrid.



Consultar informació relativa al projecte a:
http://www.liceus.com/cgi-bin/gui/03/1289.asp
http://prensa.lacaixa.es/obrasocial/view_object.html?obj=818,c,3730


* La antigua fábrica, proyectada en 1899 por el arquitecto Jesús Carrasco-Muñoz Encina y el ingeniero José María Hernández, no sólo estaba en ruinas, sino que se encontraba enclaustrada en el denso tejido urbano, desconectada del Salón del Prado, y contaba con una capacidad de 2.000 m2. El proyecto arquitectónico ha permitido quintuplicar la superficie hasta llegar a los 10.000 m2, y ha vuelto a colocar la central en el mapa. Ello ha sido posible incorporando al nuevo centro el espacio que antes ocupaba la gasolinera en el número 36 del paseo del Prado (que cegaba la visión de la fábrica), ahora convertido en una plaza pública ganada en el centro de la ciudad para los ciudadanos. Asimismo, se ha restaurado la fachada de ladrillo de la antigua fábrica de manera artesanal, de forma que recupera su aspecto inicial, y se ha añadido volumetría por arriba y por abajo. La antes olvidada central se alza hoy en el número 36 del paseo del Prado transformada en CaixaForum Madrid, un centro que aúna tradición y modernidad con una amplia oferta gratuita para todos los públicos. EL EDIFICIO ANTIGUO"Volver a colocar en el mapa de la ciudad la antigua Central Eléctrica del Mediodía." Éste ha sido uno de los objetivos de la Obra Social "la Caixa": recuperar para Madrid una de las escasas joyas de la arquitectura industrial en el casco histórico de la ciudad. La empresa no ha sido fácil: 40.000 de los 115.000 ladrillos que cubren el edificio han sido restituidos, y la fachada ha tenido que ser cosida y encintada para poder transformarse en CaixaForum Madrid. La Central Eléctrica del Mediodía, que otrora se alzó como una gran fábrica cuyo fin era producir electricidad a partir de la combustión de carbón, para abastecer a todo el sector sur del casco antiguo de Madrid, se encontraba en ruinas en 2001, año en que "la Caixa" compró el inmueble. "Existe un estado general de abandono y ruina que va paulatina e imparablemente afectando tanto al aspecto exterior como a la estabilidad", según reza el informe de los técnicos. Protegidas sus cuatro fachadas por el PGOUM en su grado ambiental, la carcasa de la central se alza nuevamente tal como se concibió en su día, aunque con algunas modificaciones para poder albergar CaixaForum. La antigua Central Eléctrica del Mediodía fue proyectada en 1899 por el arquitecto Jesús Carrasco-Muñoz Encina y el ingeniero José María Hernández, a petición del empresario José Batlle, sobre el solar de la antigua fábrica de bujías La Estrella, cuya licencia databa de 1857. La manzana, que ocupa una superficie de 1.934 m2, está delimitada al norte por la calle Gobernador, al sur por la calle Almadén (antiguamente, travesía de Fúcar), al este por la calle Cenicero y al oeste por la calle Alameda. Tras una tramitación bastante accidentada, la central se inauguró en marzo de 1901 y pronto se posicionó como una de las principales de Madrid. Una de las originalidades del edificio es la resolución del remate de las fachadas principales.

La vaga preventiva

El proper dijous 14 de febrer els sindicats majoritaris del sector de l’ensenyament han convocat vaga. El motiu públic és per demanar la retirada del document de Bases de la Llei d’Educació de Catalunya; la sol·licitud de convocatòria, però, segons m’han informat, només parla de motius laborals.

Però, per què aquesta vaga en aquests moments? Es podria dir, tal com resa la dita castellana, que els sindicats “se han puesto la tirita antes que la herida”, perquè es tracta d’un document de bases, és a dir, ni tan sols és un text articulat. Actualment, aquestes bases estan pendent d’informe del Consell Escolar de Catalunya i, una vegada redactat en forma de llei, ha de passar per tot el tràmit parlamentari. Per molt dolent que fos, i no ho és, no justificaria una vaga pel que pugui passar. Per això l’he batejat com una “vaga preventiva”, és a dir, una reacció prèvia abans d’un més que suposat atac.

Perquè diguem-ho clar, aquestes bases no es fan contra els docents, ans al contrari, sabem que la peça angular en la que radica l’educació dels nostres fills i ciutadans de demà, són els docents. Ells i elles tenen la responsabilitat directa de gestionar tots els reptes que els centres escolars tenen diàriament.

I és aquí on les bases aposten per dos elements que han de ser nuclear de tot el sistema: l’autonomia i la direcció dels centres. A partir del projecte educactiu seran els propis centres qui gestionin els recursos del departament d’Educació i, a més, es proveïrà de les eines (formatives i de condicions laborals) perquè existeixin equips directius sòlids, estables i amb formació específica. Evidentment, com no pot ser d’una altra manera en un sistema democràtic, tot el sistema està sotmès a avaluació.

Que sona a música celestial? Doncs no ho és. El problemes de l’educació son suficientment importants (manca d’inversió endèmica als centres, abandonament prematur de l’itinerari formatiu, allau d’alumnes nouvinguts, etc...) com per plantejar una llei valenta, que aposti clarament per l’equitat i l’excel·lència de tot el sistema educatiu. No ens serveix solament un dels factors del binomi; ens calen tots dos. Aquesta llei aposta per enfrontar els problemes de cara i podem fer-ho (“yes, we can”, us sona?). L’Estatut ens dóna la força per fer-ho.

Només cal responsabilitat de totes les parts (administracions, pares i mares, docents, moviments de renovació pedagògica, sindicats, etc...) i, en especial, dels que vam signar el Pacte Nacional per a l’Educació. I diàleg seriós, no falses batalles que no condueixen enlloc.

En continuarem parlant després del dia 14...


Nota. No he volgut fer un repàs exhaustiu de les Bases de la Llei d’Educació de Catalunya, que es poden consultar a http://www.gencat.net/educacio/llei_educacio/index.htm

També és interessant l’entrevista al Conseller d’Educació, Ernest Maragall, a El País del diumenge 10 de febrer.

Molt encertat l'editorial de La Vanguardia de 12 de febrer d'enguany "Una Huelga inmovilista"

I per temes educatius, el bloc sobre Educació d'en Daniel Font.

Campanya electoral.

"He nat just per a saber.

Per això no vull que m'ensenyin

a calumniar la matèria de les coses.

De dos pals, un posat vertical i l'altre de través,

jo en diré sempre un pal dret i un pal de través,

perquè dos pals són just dos pals,

i perquè el meu dia és el d'avui.

De dos metres de tergal, homologat per a més afronta

i apedaçat de dos o tres colors,

en diré, apuntant, si cal, amb el dit o amb l'ocell apuntador,

dos metres de tergal apedaçat amb diferents trinxes.

A mi, no em fareu ratllar el llenguatge figurat,

perquè el meu dia és el d'avui."

(Blai Bonet)

Coral romput

“Es el poema más bello,
más grande y más hondo
de la literatura catalana.
Si lo hubiera escrito un americano,
hoy estaría en todos los cánones,
pero lo escribió un valenciano.”

(Marcos Ordóñez, Babelia 2 de febrero 2008)


Confesso que se m’ha escapat. De fet, des del dia que vaig llegir la crónica de Marcos Ordoñez al suplement de cultura “Babelia” de El País, ja vaig saber que no podria anar-hi. Les agendes a voltes són incompatibles amb la felicitat i aquest era el cas. Per això, agraeixo a Jaume Subirana l’entrada que escriu en el seu bloc, Flux, sobre l’espectacle dramàtic que per pocs dies aterrava al Teatre Lliure de la mà de Joan Ollé, amb múltiples enllaços i, entre ells, el fragment del video realitzat per Francesc Felipe que reflecteix clarament el clima i el to del poema Coral romput, de la València ocupada, de la nit en la que Vicent Andrés Estellés escriu Coral romput. El miro amb alegre tristesa o amb tristesa alegre, no sé, però sé que parla de mi, del que sento ara, del que fou, de la meva història, de la història de tots, una mica groguenca com la llum de les bombetes antigues, com la llum del record de temps no viscuts...

No he llegit gaire a Vicent Andrés Estellés o no el suficient. El vaig descobrir de la mà del poeta badaloní, Paco Fanés que, juntament amb Joan Puche, són els creadors de l’associació i de la col·lecció de poesia “Pont de Petroli”. Segurament si llegeix això li sorprendrà el que dic, però és ben cert que moltes vegades que ha recitat poemes en públic, ha triat poemes d’Estellés. I els trià i recità tant bé que em va induir a la lectura.

A això hi he d’afegir les meves arrels “sobrevingudes” valencianes (les meves estades a Traiguera, Morella o Vinaròs a Castelló o a València, domicili del meu amic de la infància) per fer-me veure la realitat d’un poble i d'una llengua que, més enllà de fronteres administratives o polítiques interessades, es reconeixen com a tals, en la seva parla, el seus costums, la seva història, la veu dels seus... i acostar-me encara més als seus escriptors i intel·lectuals, des del medievals Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, Ausiàs March o Jaume Roig a els resistents Joan Fuster, Sanchis Guarner, Soler i Godes, Martí Dominguez, Vicent Ventura , Isabel-Clara Simó o Vicent Andrés Estellés.

Llegiu Coral romput, llegiu Estellés. Us ho recomano. Jo intento trobar la gravació que al 1979 en van fer Ovidi Montllor i Toti Soler, a l’espera que l’espectacle de Joan Ollé volti per les nostres contrades. Tanmateix, com diu Raphael Sorin, parlant de "Prose du Transsibérien" de Cendrars, "cuidado, mucho cuidado, es demasiado triste, demasiado magnífico, da demasiadas ganas de
emborracharse a muerte y mear contra los muros, y abrazar o insultar al primero que pase".

Imatges:

1. Vicent Andrés Estellés
2. Ovidi Montllor

Felicitats Montserrat Abelló!

Amb uns dies de retard, m'assabento que Montserrat Abelló el dia 1 de febrer ha fet 90 anys. Em consta que tant la Institució de les Lletres Catalanes, com el Pen Català i l'Institut Català de les Dones han organitzat actes d'homenatge.

Tot i així, jo també vull oferir-li el meu petit homenatge. Com suposo que ja sabeu, els alcaldes o alcaldesses fa un temps que tenen la potestat de celebrar casaments civils. Aquesta potestat és delegable en regidors de la corporació municipal. Doncs bé, les vegades que m'ha tocat celebrar-los, sempre he acabat regalant als nuvis un versos de Montserrat Abelló. És quelcom immaterial que s'enduran a dins i que, al meu entedre, reflecteix molt bé el que senten els amants i que cap ordenament jurídic pot regular.

Els versos diuen així:

"No hem parlat de res,

ens hem assegut mirant-nos.

La primavera era

un espai somort

vora un estiu

que tot just començava.

No hem parlat de res.

La maduresa

dels nostres esguards

era ben plena

de paraules."

(de "Dins l'esfera del temps")

Gràcies Montserrat per les teves paraules i per les dels altres poetes i poetesses que has transportat a la nostra llengua!