Una notícia al diari que deia “Halladas en Ámsterdam fotos inéditas de la luna de miel pacifista de John Lennon y Yoko Ono en 1969” i el documental d’Sputnik al C33 sobre els discos de Jonh i Yoko amb la Plastic Ono Band, m’han fet posar d’actualitat a aquesta parella i reflexionar sobre els prejudicis que jo i molt altres hem tingut durant dècades sobre aquesta relació, i en especial, sobre la suposada nefasta influència de Yoko Ono en John Lennon.
De fet, en el món de l’art aquestes “parelles tortuoses” han estat sempre més que presents. Un clàssic, Alma Mahler li va dir a Oskar Kokoschska que no seria seva fins que no creés una obra mestra i aquest va fer “La núvia del vent”; en ser abandonat més tard, es va fer construir una rèplica exacta d’Alma que passejava per tota Viena. Més recentment, i ja parlant de rock, ens trobem amb Kurt Cobain i Courtney Love -a la que també se li atribueixen tots el mals de Cobain i la desaparició de “Nirvana”- o Sid Vicious i Nancy Spungen. Són exemples d’aquestes liaisons dangereuses de les que parlo.
En tot cas, ara que el 20 de març d’enguany farà 40 de l’acció anomenada “Bed-in”, és a dir, la lluna de mel de Lennon i Ono a l’habitació de l’Hotel Hilton d’Àmsterdam (que repetirien el 26 de maig al Queen Elizabeth Hotel de Montreal, ja que no van poder entrar a Nova York *) protestant pacíficament contra la guerra i reclamant la pau al món; la meva visió ha canviat.
Crec que Lennon, de la mà de Yoko Ono, va descobrir un nou món on poder realitzar-se. Fins aleshores ell havia estat un noi corrent de Liverpool que havia escapat al seu destí gràcies a la música, als Beatles. Amb les seves cançons senzilles havien canviat la història de la música. Però a ell, ara, li mancava alguna cosa més.
El 9 de novembre de 1966 John rebé una invitació d’un grup d’artistes anomenats “Simposi de la destrucció de l’art” per a visitar una artista japonesa que realitzava una exposició a Londres. Una de les obres que presentava es titulava “Martell i clau”, que consisitia en un tauler amb un martell penjant i un grapat de claus a sota. John va demanar clavar un clau. L’artista li va dir que no. El propietari de la galeria li va dir que era John Lennon. Ella, aparentment, no sabia de qui es tractava. Al final li va dir que li deixava clavar-lo per cinc xelins. La dona era Yoko Ono i van començar a sortir any i mig més tard.
Yoko Ono féu esclatar l’interior d’en John; i com qualsevol esclat, desféu coses al seu voltant, canvià l’status quo existent fins aquell moment. John Lennon deixà brollar tot el seu interior, la seva intimitat en l’àlbum Ono Plastic Band: la rancúnia per l'abandó i l'amor cap als seus pares a “Mother”(amb la seva veu esquinçada al màxim), la seva incredulitat social a “God”, l’amor per Yoko a “Love” o la seva presa de consciència de classe a “Working Class Hero”.
Que va ser una relació destructiva? No ho sé, però el que intueixo és que va obrir portes al cantant, el va fer caminar per camins desconeguts, plantejar-se interrogants ... i aquesta és la tasca del veritable creador!
En tot cas, les víctimes de guerres interessades i absurdes continuen. Estaria bé aprofitar aquesta efemèrides per cridar a tot el món que CAL DONAR UNA OPORTUNITAT A LA PAU!
De fet, en el món de l’art aquestes “parelles tortuoses” han estat sempre més que presents. Un clàssic, Alma Mahler li va dir a Oskar Kokoschska que no seria seva fins que no creés una obra mestra i aquest va fer “La núvia del vent”; en ser abandonat més tard, es va fer construir una rèplica exacta d’Alma que passejava per tota Viena. Més recentment, i ja parlant de rock, ens trobem amb Kurt Cobain i Courtney Love -a la que també se li atribueixen tots el mals de Cobain i la desaparició de “Nirvana”- o Sid Vicious i Nancy Spungen. Són exemples d’aquestes liaisons dangereuses de les que parlo.
En tot cas, ara que el 20 de març d’enguany farà 40 de l’acció anomenada “Bed-in”, és a dir, la lluna de mel de Lennon i Ono a l’habitació de l’Hotel Hilton d’Àmsterdam (que repetirien el 26 de maig al Queen Elizabeth Hotel de Montreal, ja que no van poder entrar a Nova York *) protestant pacíficament contra la guerra i reclamant la pau al món; la meva visió ha canviat.
Crec que Lennon, de la mà de Yoko Ono, va descobrir un nou món on poder realitzar-se. Fins aleshores ell havia estat un noi corrent de Liverpool que havia escapat al seu destí gràcies a la música, als Beatles. Amb les seves cançons senzilles havien canviat la història de la música. Però a ell, ara, li mancava alguna cosa més.
El 9 de novembre de 1966 John rebé una invitació d’un grup d’artistes anomenats “Simposi de la destrucció de l’art” per a visitar una artista japonesa que realitzava una exposició a Londres. Una de les obres que presentava es titulava “Martell i clau”, que consisitia en un tauler amb un martell penjant i un grapat de claus a sota. John va demanar clavar un clau. L’artista li va dir que no. El propietari de la galeria li va dir que era John Lennon. Ella, aparentment, no sabia de qui es tractava. Al final li va dir que li deixava clavar-lo per cinc xelins. La dona era Yoko Ono i van començar a sortir any i mig més tard.
Yoko Ono féu esclatar l’interior d’en John; i com qualsevol esclat, desféu coses al seu voltant, canvià l’status quo existent fins aquell moment. John Lennon deixà brollar tot el seu interior, la seva intimitat en l’àlbum Ono Plastic Band: la rancúnia per l'abandó i l'amor cap als seus pares a “Mother”(amb la seva veu esquinçada al màxim), la seva incredulitat social a “God”, l’amor per Yoko a “Love” o la seva presa de consciència de classe a “Working Class Hero”.
Que va ser una relació destructiva? No ho sé, però el que intueixo és que va obrir portes al cantant, el va fer caminar per camins desconeguts, plantejar-se interrogants ... i aquesta és la tasca del veritable creador!
En tot cas, les víctimes de guerres interessades i absurdes continuen. Estaria bé aprofitar aquesta efemèrides per cridar a tot el món que CAL DONAR UNA OPORTUNITAT A LA PAU!
Imatges:
1. Fotografía de la Bed-in d'Àmsterdam
2. "La núvia del vent", d'O. Kokoschska
3. Noticia sobre la "Bed-in" d'âmsterdam
4. Video de la canço "Love" de l'àlbum de la Plastic Ono Band.
* En aquesta acció van gravar l'himne pacífista "Give peace a chance"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada