Ramiro Fonte, poeta gallec

Avui, llegint el diari, m'ha colpejat una notícia inesperada. Era un breu a El Periódico de Catalunya, "Mor el poeta gallec Ramiro Fonte". M'he quedat glaçat; he buscat entre el desordre de la meva biblioteca el seu llibre "Mínima moralidade", que em va regalar la persona que me´l va descobrir, alhora que jo li descobria a en Joan Margarit. He tornat als versos de Ramiro Fonte, el dia que m'he assabentat que ja no hi era; la setmana del reconeixement estatal a Margarit.

Després, a El País he llegit l'obituari de Suso del Toro en el que diu que, en el món literari, es parlava de la seva malaltia amb sordina, mentre ell continuava com a director de l'Institut Cervantes a la seva estimada Lisboa.

No he llegit molt a Ramiro Fonte, però ho he fet tant com he pogut; no són fàcils de trobar el seus llibres en gallec en aquesta Espanya que es vol plural i que es comporta de forma excessivament radial i només importa el que és traduït al castellà. Mai he llegit en castellà a Ramiro Fonte, crec que està poc traduït. Del que no tinc cap dubte és que era una veu excepcional, gallec i universal, que ens parlava del comiat entre éssers que s'estimen, de la memòria ferida pel dolor d'una pèrdua irreparable, de l'existència humana vençuda o amenaçada per la presència recurrent de la mort i, sobretot, de l'imagineria marítima (el mar, la navegació, els ports, les platges, les ciutats del mar... I també la ciutat, sempre, com a motiu i escenari rellevant i recurrent; no és estrany que el seu primer llibre de poesia es titulés "As cidades da nada", o que després escrigués "Pensar na tempestade". No veieu fàcilment la relació de temes i imatges amb les de Joan Margarit, Luís Garcia Montero o Felipe Benítez Reyes? Ha marxat un dels meus poetes preferits, però ens ha quedat la seva veu.

He demanat a qui em va fer el regal del primer Ramiro Fonte que triés un dels seus poemes per transcriure'l aquí. Ha complert, com sempre. Aquí el teniu i -en contra del que pensaria George Stenier, que recentment a menyspreuat el gallec- no el traduïré. Llegim aquest poema en gallec en honor de Ramiro Fonte, és el que ell hagués volgut.

TRES NAIPES

O azar xoga sempre a favor do destino,

E se fas esa trampa porque queres mudar
O rumbo dos sucesos,
Converteraste en torpe ventaxista:
Non fai falta que os outros te descubran,
Pois ti mesmo serás quen se delate.

Pon á vista as túas cartas,
Por exemplo, estas tres que agora escollo:
Aquela que enviaches en petición de auxilio
E que che devolveron, fechada, sen resposta;
Unha carta mariña que os teus pasos
De navegante urbano
Dirixiu a eses lugares imprevistos;
E esta terceira
Co debuxo dun negro comodín
Que non logrou salvarte
Das lúas que viñeron inimigas.

Pon á vista as túas cartas sobre a mesa
Como así fas con estas trinta e pico
Versos do azar que apostas contra a lúa
No solticio do inverno.

Pois non hai nesta vida unha soa victoria
Que non sexa unha suma de fracasos,
Nin haberá un fracaso que non proxecte a sombra
Deses mesmos desexos que cumpriches.

A túa vida e o tempo concertan entre eles
Unha escura partida con tres naipes.

Ti es o convidado.

Desde o principio sábese
Como vai acabar.

A vida é un tafur impenitente
Cunha soa obsesión: a de botarnos
Un día, sen piedade, da partida.

(Ramiro Fonte, Mínima moralidade)