El Premis Turner i Tracey Emin

Aquests dies han coincidit la primera exposició a Espanya de Tracey Emin, finalista del premi Turner del 1999 i la concessió del Premi Turner d’enguany (i van 24) que ha recaigut en l'artista britànic Mark Leckey, amb la seva obra “Industrial Light & Magic”.

El premi Turner va néixer al 1984 per reforçar la presència de la Tate Gallery dins l’art contemporani. Al començament es va anar concedint als artistes més clàssics, fins que amb l’arribada de Nicholas Serota a la Tate, el premi va llançar-se a terrenys, diguem-ne, més arriscats. Actualment el premi està dotat amb una quantitat de prop de 30.000 euros i és un bona carta de presentació per artistes novells. Entre els seus guanyadors cèlebres s'hi troba Damien Hirst –enfant terrible de l’art actual- que el va guanyar l’any 1995 amb una vaca disseccionada i submergida en formol.

El mateix artista que ha realitzat una calavera amb diamants o una subhasta de la seva obra sense l’intermediació de cap galeria.

D'ell, Tàpies recentment ha dit:

“No m’interessa gens. Que es digui que aquesta calavera és art em fa riure. Que faci el que vulgui.”

I és que molts dels artistes guanyadors del Turner competeixen avui amb actors i famosos per ocupar espais a les pàgines de la vida social. Com diu Maria Corral, exdirectora del Reina Sofía i membre del jurat del Turner del 1991

“ a vegades es premia un artista només perquè fa soroll”.

Enguany, el guanyador, Mark Leckey, ha presentat una obra que barreja cinema, escultura i música, i que mostra la seva obsessió per un personatge clàssic del cinema animat: Fèlix el Gat!L’obra és un cant al cinema d’animació i a la cultura popular en la que un altre personatge de còmic, Homer Simpson, també té el seu portagonisme.

Com diu un comentarista de El País:

“No hay que asustarse. Como público, usted sólo tiene que terminar de leer esta pieza para saber que esta vez el arte actual va de Félix el Gato y de Homer Simpsom”.

I parlant del Turner, al CAC de Màlaga ha desembarcat Tracey Emin, finalista l’any 1999 com ja he dit, per la seva obra “My Bed”, una instal·lació del seu llit en la que l’artista assegura que va passar setmanes de depressió i alcohol després d’un avortament. Hi ha burilles, preservatius, tampax usats o roba interior tacada de sang. No va guanyar, però els seus caixet i popularitat van pujar com l’escuma. És una representant dels joves artistes britànics (YBA) dels anys ’90 (juntament amb Hirst).

També va crear una altra instal·lació. Una tenda de campanya en la que a dins hi havia escrit els noms de més d'un centenar d'homes amb els que havia anat al llit (familiars i amics inclosos, perquè també dormia, eh?). Els que volien llegir els noms no tenien més remei que entrar-hi arrossegant-se. Aquesta instal·lació es va destruir al 2004 en l'indendi d'un magatzem d'obres d'art.

Emin és sinònim d'escàndol. Mes d'un crític britànic l'acusa de comercialitzar amb els seus traumes juvenils, mentre que altres com Julian Schnabel, l'enalteixen contínuament.

Tracey Emin ja va tornar a escandalitzar aquest estiu amb una exposició comissariada per ella mateixa a la Royal Academy of Arts de Londres i ja veurem quin record deixa a Màlaga.

He de reconèixer que personatges com Emin desperten la meva curiositat, però no deixen de ser, segons la meva opinió, invents mediàtics, que no aporten cap sentiment, ni cap reflexió i que segurament no deixaran cap petjada en la història de l’art.

I estiguem a l’aguait, perquè un excés ve seguit d'un altre excés, i així fins al paroxisme. A Tracey Emin ja li ha sortit una competidora més jove, més radical i més mediàtica: Sarah Maples. (i el seu "Burka Chic", entre altres obres)

El que deia, "èpater pour èpater!"

Imatges:

1. Fotografia de "Industrial light & Magic", de Mark Leckey

2. La vaca en formol de Hirst

3. Damien Hirst i la seva caravel·la de diamants

4. My Bed, de Tracey Emin

5. La tenda de campanya, de Tracey Emin