L'Institut d'Estudis Ilerdencs, de la Diputació, retira una sèrie d'imatges de Crist amb motius sexuals
"Carles Santos, crucificado."
Un centro de Lleida censura las fotos de su muestra sobre el tema de Cristo
Un centro de Lleida censura las fotos de su muestra sobre el tema de Cristo
“Censura con apoyo público"
La Diputación de Lleida respalda al director del centro que obligó a retirar las fotografías de Carles Santos(El País, sábado, 22 de diciembre de 2007)
A partir del dia 21 de desembre la premsa es començà a fer ressò de la retirada de diverses fotografies de l’exposició “Crists de Crist al Crit de crits” de Carles Santos a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, seu depenent de la Diputació de Lleida. El motiu no era un altre que les imatges, que barrejaven la religió amb motius sexuals i que “podien ferir la sensibilitat de la gent”, en paraules de Joan J. Busqueta, director de l’Institut. Així mateix, es retirà –segons Carles Santos- o no s’imprimí –segons J.J. Busqueta- el catàleg de l’exposició.
Cal dir que aquestes fotografies ja s’han pogut veure com a part de l’exposició “Visca el piano” a la Fundació Miró, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València i a l’Institut Cervantes de Berlín, en el marc dels actes de la Fira de Frankfurt. En cap cas han aixecat aquesta polèmica.
Cal dir que aquestes fotografies ja s’han pogut veure com a part de l’exposició “Visca el piano” a la Fundació Miró, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València i a l’Institut Cervantes de Berlín, en el marc dels actes de la Fira de Frankfurt. En cap cas han aixecat aquesta polèmica.
Crec, honestament, que no és de rebut l’actuació realitzada. No conec al director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, però per poc que un es bellugui en el món de l’art i en el de la cultura, sap perfectament de l’estil i de les obsessions de Carles Santos i més si l’exposició duu un juganer títol amb el nom de Crist. El fet que sigui una institució pública –i per tant, sostinguda amb recursos públics- la que patrocini l’exposició no justifica la censura realitzada “in extremis”.
De fet, el diner públic com a argument d’autoritat per limitar la llibertat d’expressió va tenir un dels seus punts àlgids als EUA l’any 1989, en la campanya que va encetar el senador republicà Jesse Helms arrel de les obres d’Andrés Serrano i Mapplethorn. En resum va anar així: el South Eastern Center for Contemporary Art (SECCA) de Winston-Salem a Carolina del Nord presentava una exposició itinerant d’artistes joves que, mitjançant aquesta institució, s’havien beneficiat de fons públics del National Endowment for the Arts (NEA)[1]. A Richmond (Virginia) va saltar l’alerta fonamentalista: dins l’exposició hi havia una fotografia en la qual es veia un Crist a través d’un vel fet de bombolletes de color ambre. El títol de l’obra fa referència a la
naturalesa d'aquest vel: Piss Christ. Era un obra de l’artista catòlic novaiorquès Andrés Serrano, que presentava una sèrie de fotografies en les quals treballava amb fluïds humans, com sang, esperma, etc...
Milers de cartes s’adreçaren al Congrés dels EUA (encoratjades per l’American Family Association, capitanejada pel sacerdot Donald Wildmon de Tupelo al Mississipi, famós per la persecució que havia realitzat contra “La darrera temptació de Crist” d'Scorsese), i va ser el senador de Carolina del Nord, Jesse Helms qui, en segona instància –en primera ho havia intentat el senador, Alfonse d’Amato, per Nova York, però hi havia renunciat en posar-se el seu propi Esta, més cosmopolita, en contra- el que encapçalà el seu atac contra el NEA. Poc després la retrospectiva del fotògraf Robert Mapplethorpe, “The perfect moment”, que també havia rebut indirectament fons del NEA –i que havia estat exposada a Pensilvania, Boston i en el Whitney de Nova York, sense el més mínim incident- va ser titllada de pornografia i d’elogi de la homosexualitat pel mateix Helms quan estava a punt d’inaugurar-se a la Corcoran Gallery de Washington. La galeria va cancel·lar l’exposició.
L’any següent, Helms, després de diverses tempatives, va aconseguir que el Congrés adoptés una llei que pretenia salvaguardar els drets constitucionals. Segons aquesta Llei, d’octubre de 1990, el president del NEA ha de vetllar perquè l’atorgament de les subvencions “tingui en consideració les regles de base de la decència i del respecte de la diversitat de valors als quals s’adhereix el públic americà”. Com diu l’artista Hans Haacke[2] “aquesta fórmula vaga s’assembla al gesundes Volksempfinden, en nom del qual els nazis van depurar els museus alemanys de”l'art degenart".
Era la primera vegada, des de la creació del NEA al 1965, que els criteris polítics s’imposaven a les deliberacions dels jurats professionals, que fins aleshores havien estat els únics que decidien sobre les sol·licituds d’ajuda de les institucions i dels artistes.
Per tal d’evitar la censura, les institucions i artistes que busquen fons públics es veuen obligats ara a exercir l’autocensura, “sabem prou bé que l’autocensura és sovint més eficaç que la censura oberta. No deixa empremtes desagradables”, rebla Haacke.
Com diu Robert Hughes[3] al respecte “hay que ser muy tonto para pensar que la censura no estaba en el fondo de la controversia. Los esfuerzos para impedir que el dinero gubernamental subvencionara el arte “ofensivo” sólo era una muestra de la voluntad general de la derecha de reprimir TODO el arte “ofensivo”, subvencionado o no”.
Per això és molt important el que ens recorda Hans Haacke en dir que “els productes artístics no són únicament mercaderies o un mitjà de fer-se un nom, com es creia als anys 80. Representen un poder simbòlic, un poder que es pot posar al servei de la dominació o de l’emancipació i, per tant, una aposta ideològica amb repercussions importants a la vida quotidiana. Helms ens ha forçat a prendre consciència que la lliure expressió –quan està garantida per la Bill of Rights- no es pot assegurar sense la vigilància d’un públic disposat a defensar-la”.
I tot això m’ha vingut al cap arrel de la mutilada exposició de Carles Santos. Potser exagero, però convé conèixer els perills i tenir molt clar que la llibertat es juga sovint en les lluites simbòliques. Si permetem que se'ns mutili una exposició –encara que no sigui del nostre gust- estem permetent qualsevol altre atac a la llibertat d’expressió de tots nosaltres. Suposo que l’autocensura sobrevinguda del director de l’Institució d’Estudis Ilerdencs i la pusil·lanimitat dels responsables polítics de la Diputació de Lleida ens han dut a aquesta situació que convindria resoldre integrant a l’exposició les fotografies que ara han estat retirades. Seria vetllar per la llibertat d’expressió que enfortiria, sens dubte, la democràcia.
De fet, el diner públic com a argument d’autoritat per limitar la llibertat d’expressió va tenir un dels seus punts àlgids als EUA l’any 1989, en la campanya que va encetar el senador republicà Jesse Helms arrel de les obres d’Andrés Serrano i Mapplethorn. En resum va anar així: el South Eastern Center for Contemporary Art (SECCA) de Winston-Salem a Carolina del Nord presentava una exposició itinerant d’artistes joves que, mitjançant aquesta institució, s’havien beneficiat de fons públics del National Endowment for the Arts (NEA)[1]. A Richmond (Virginia) va saltar l’alerta fonamentalista: dins l’exposició hi havia una fotografia en la qual es veia un Crist a través d’un vel fet de bombolletes de color ambre. El títol de l’obra fa referència a la
.jpg)
naturalesa d'aquest vel: Piss Christ. Era un obra de l’artista catòlic novaiorquès Andrés Serrano, que presentava una sèrie de fotografies en les quals treballava amb fluïds humans, com sang, esperma, etc...Milers de cartes s’adreçaren al Congrés dels EUA (encoratjades per l’American Family Association, capitanejada pel sacerdot Donald Wildmon de Tupelo al Mississipi, famós per la persecució que havia realitzat contra “La darrera temptació de Crist” d'Scorsese), i va ser el senador de Carolina del Nord, Jesse Helms qui, en segona instància –en primera ho havia intentat el senador, Alfonse d’Amato, per Nova York, però hi havia renunciat en posar-se el seu propi Esta, més cosmopolita, en contra- el que encapçalà el seu atac contra el NEA. Poc després la retrospectiva del fotògraf Robert Mapplethorpe, “The perfect moment”, que també havia rebut indirectament fons del NEA –i que havia estat exposada a Pensilvania, Boston i en el Whitney de Nova York, sense el més mínim incident- va ser titllada de pornografia i d’elogi de la homosexualitat pel mateix Helms quan estava a punt d’inaugurar-se a la Corcoran Gallery de Washington. La galeria va cancel·lar l’exposició.
L’any següent, Helms, després de diverses tempatives, va aconseguir que el Congrés adoptés una llei que pretenia salvaguardar els drets constitucionals. Segons aquesta Llei, d’octubre de 1990, el president del NEA ha de vetllar perquè l’atorgament de les subvencions “tingui en consideració les regles de base de la decència i del respecte de la diversitat de valors als quals s’adhereix el públic americà”. Com diu l’artista Hans Haacke[2] “aquesta fórmula vaga s’assembla al gesundes Volksempfinden, en nom del qual els nazis van depurar els museus alemanys de
Era la primera vegada, des de la creació del NEA al 1965, que els criteris polítics s’imposaven a les deliberacions dels jurats professionals, que fins aleshores havien estat els únics que decidien sobre les sol·licituds d’ajuda de les institucions i dels artistes.
Per tal d’evitar la censura, les institucions i artistes que busquen fons públics es veuen obligats ara a exercir l’autocensura, “sabem prou bé que l’autocensura és sovint més eficaç que la censura oberta. No deixa empremtes desagradables”, rebla Haacke.
Com diu Robert Hughes[3] al respecte “hay que ser muy tonto para pensar que la censura no estaba en el fondo de la controversia. Los esfuerzos para impedir que el dinero gubernamental subvencionara el arte “ofensivo” sólo era una muestra de la voluntad general de la derecha de reprimir TODO el arte “ofensivo”, subvencionado o no”.
Per això és molt important el que ens recorda Hans Haacke en dir que “els productes artístics no són únicament mercaderies o un mitjà de fer-se un nom, com es creia als anys 80. Representen un poder simbòlic, un poder que es pot posar al servei de la dominació o de l’emancipació i, per tant, una aposta ideològica amb repercussions importants a la vida quotidiana. Helms ens ha forçat a prendre consciència que la lliure expressió –quan està garantida per la Bill of Rights- no es pot assegurar sense la vigilància d’un públic disposat a defensar-la”.
I tot això m’ha vingut al cap arrel de la mutilada exposició de Carles Santos. Potser exagero, però convé conèixer els perills i tenir molt clar que la llibertat es juga sovint en les lluites simbòliques. Si permetem que se'ns mutili una exposició –encara que no sigui del nostre gust- estem permetent qualsevol altre atac a la llibertat d’expressió de tots nosaltres. Suposo que l’autocensura sobrevinguda del director de l’Institució d’Estudis Ilerdencs i la pusil·lanimitat dels responsables polítics de la Diputació de Lleida ens han dut a aquesta situació que convindria resoldre integrant a l’exposició les fotografies que ara han estat retirades. Seria vetllar per la llibertat d’expressió que enfortiria, sens dubte, la democràcia.
Imatges:
1 i 2. Fotografíes de la sèrie Caligaverot, de Carles Santos.
3. Fotografia "Piss Christ" d'Andrés Serrano.
Assaig sobre "La teoría del arte de Jesse Helms", per Richar Meyer: http://www.culturamoderna.com/documentos/jesse.pdf
Jesse Helms, que es va retirra l'any 2003 de la política, va destacar per ser el líder de la branca ultraconservadora del Partit Republicà. L'any 1987 es va oposar a que es destinessin recursos per l'ajuda contra el VIH. També és el co-responsable de la Llei Helms-Burton, que endureix l'embargament a l'illa de Cuba. Aixi mateix, és molt coneguda la seva postura en contra de la jurisdicció de la Cort Penal Internacional
[1] El NEA és l’administració federal per al manteniment de les arts a Washington, una mena de ministeri de cultura o de consell de les arts .
[2] Hans Haacke i Pierre Bourdieu, “L’art i el poder. Intercanvi lliure” Assaig, edicions de 1984. Novembre, 2004.
[3] Robert Hughes, “La cultura de la queja. Trifulcas norteamericanas”. Anagrama. Colección Argumentos, 199
6 comentaris:
Hola, Josep. Aprovecho tu entrada para recomendarte un magnífico blog sobre arte contemporáneo que hace unos días trataba el mismo tema:
http://contemporaneizarte.blogspot.com/2007/12/provocacin-vs-catolicismo.html
Visitaremos ambos, la lectura de lo de santos y la recomendación de Juan. Yo ya tuve una buena dosis aquí en Extremadura con las fotos publicadas por la Editora Regional, ¿recordáis? Espero que no.
Juán he entrado en el blog y me parece interesante. Así y todo mi reflexión no es si la expo de C. SAntos está hecha para provocar o no. Yo voy en la linea de que las Instituciones -al menos las que gobiernan las izquierdas- tienen que sacarse de encima "lo políticamente correcto", "lo que no molesta" y apostar realmente por nuevos lengüajes y caminos. Para lo otro ya está la Iglesia, la COPE y Rajoy and cia, no?
Àlesx no se nada de las fotos publicadas en Extremadura. ¿Me explicas un poco de que va?
Totalmente de acuerdo, Josep. La provocación sin contenido no tiene ningún valor.
Llegin la censura a l´artista Carles Santos em ve a la memòria una de les famoses frases del Quixot que deia:
!Ay amigo Sancho con la Iglesia hemos topado.
A la vista de la censura feta a l´artista Carles Santos em ve a la memòria la famosa frase del Quixot que diu:
" amigo Sancho con la iglesia hemos topado"
Publica un comentari a l'entrada