L'HORA EN QUÈ RES NO SABÍEM ELS UNS DELS ALTRES
Vuitena representació a càrrec d'actrius i actors del teatre amateur badaloní, de la nova etapa del Teatre Zorrilla.
DIRECCÓ.- Jordi Vilà.
AUTOR.- Peter Handke (1942, Griffen, Austria). Versió catalana de Clara Formosa.
ENTITAS PARTICIPANTS.- Circol catòlic, C.P.Sant Josep, Coop.La Moral, Ass.Juvenil Projecte9, Cia.Teatral S'Horabaixa, Orfeó Badaloní i SC.La Badalonense.
INTÈRPRETS.- Núria Albiol, Toni Alonso, Josep Mª Balaguer, Cèlia Beltran, Joan Biel, Mª Antònia carbó, Jordi Carreté, Josep Duatis, Sergi Dueñas, Montserrat Durán, Natàlia Esquinas, Mª mercé Estèvez, Jaume Forés, Toni Forteza, Óscar García, Marta Genis, Rita Gol, Judit Guixé, Blai Hermoso, Pol Hermoso, Cinta Jordà, Jordi Mercader, Jaume Morral, Enrique Muñoz, Josep Palau, Carme Piqueras, Ricard Planas, Guillem Quilez, Francisco Ruiz, Carme Sáncez, Agnès Subirats, MªTeresa Ustrell, Pilar vallés, Manel Vàzquez i Marta Vila amb la col-laboració de Jordi Diaz.
Si l'any passat ja es va sortir d'un cert classicisme respecte a les anteriors representacions i es va jugar fort amb el muntatge de "La Cuina", aquest any sota la direcció de Jordi Vilà -per primera vegada un director no badaloní- s'ha tornat a jugar amb risc portant a l'escenari del Zorrilla un experiment de Peter Handke, autor austríac que ha aconseguit el seu reconeixement fent de la literatura la seva bandera i en un moment donat es va atrevir a escriure un text sense diàlegs, on tot son acotacions o sigui "un text sense paraules" i que converteix com a protagonista principal la plaça de qualsevol poble o ciutat, on "tots anem cap aquí o cap allà".
La versió representada a la nostra ciutat esta basada en la traducció de Clara Formosa feta servir per en Joan Ollé al Grec-2003, amb música de Pascal Comelade i pel mateix Jordi Vilà en una representació feta a l'Institut del Teatre amb motiu de la tesina dels alumnes d'un curs. Tan l' Ollé com en Vilà, en els seus anteriors muntatges d'aquesta obra van disposar d'una vintena d'actors quant en l'estrena a Berlín n'eren més de cent i en el Zorrilla en van ser 36 amb la col·laboració d'en Jordi Diaz , en el "rol" d'autor-narrador, un personatge creat per l'Ollé, on la narració era una veu en "off" i en Jordi Vilà el va convertir en un personatge de carn i os.
L'acció te lloc en una plaça pública on l'autor va relatant tots els personatges que hi veu passar, i partir d'aquí el director pot desenvolupar tot el que el seu instint li demani, sense tenir cap lligam les accions que es produeixin, per tant alhora de fer un judici de la representació cal destacar per sobre de tot la direcció i l'extenuant treball dels intèrprets, tots i cadascun d'ells.
Alhora de jutjar l'escenificació podem trobar un sens fi d'opinions, n'hi ha per a tots els gustos, però no es pot dubtar que hi ha una sèrie d'escenes i "gags" molt ben resolts, destacant les de la "dona descalça, dèbil mental", la de "l'avi amb el bressol i el guarda amb cendres", l'escena de "l'home amb abric i barret", les "dues velles amb el carro de la compra", la del "cec i l'home que li porta el llibre", els sorprenents "set llenyataires", l'escena "d'una bellesa i l'idiota", el grup de "turistes amb guia", l'escena del "manyoc agònic", l'intercanvi produït pels grups "d'hivern i d'estiu", les escenes de la "gent de la tercera edat", "l'equip de filamció" amb un personatge de gran creació i, per descomptat, cal subratllar les escenes finals de la representació amb focs d'artifici inclosos. Per altre part formidable l'il·luminació creada per en Nani Valls i realitzada per l'Arantza Flores i, per últim, es mereix un aplaudiment la música escollida, per mi perfecta, totalment adient i de qualitat, fins a dir que en algunes escenes me'n va faltar.
Segur que algú al llegir-me pot preguntar-se si no hi va haver res que no funcionés. Doncs segurament que sí. Hi van haver escenes que no van brillar tant com altres, algunes posicions mal resoltes en el dia de la primera representació i no tots els intèrprets van adaptar-se a la gestualitat com altres, lògic no? El que potser ens fa falta en aquest muntatge és el fet de no obrir-se un col·loqui amb el director per poguer entendre la concepció que va donar a cada escèna, doncs l'autor li deixa les mans lliures.
En resum, un arriscat muntatge, formidablement resolt per tots els participants.
Jaume Arqué i Ferrer
1 comentari:
Jaume, estic absolutament d'acord amb la teva crítica. Em sembla un muntatge brillant, d'una obra difícil de representar i de mantenir el ritme. Té moments de tot: de somriure, de riure, de poesia, de drama, ... En definitiva un espectacle de risc que es supera amb molt bona nota. Felicitats a tots els que l'han fet possible i endavant el teatre badaloní.
Publica un comentari a l'entrada