08 d’octubre 2007

"Ocean without a shore" (Oceà sense riba)

Finals d’agost. Escapada a Venècia per ensenyar-li la Sereníssima al meu fill, que no para de preguntar per la ciutat de Marco Polo, en la que els carrers són d’aigua. Per a mi, a més, és una oportunitat per veure algunes de les manifestacions de la 52ena Biennal de Venezia d’Art. Em busco temps suficient per escapar-me a veure:

“Sequence 1”, pintura i escultura de la col·lecció de François Pinault al Palazzo Grassi -amb la impressionant escultura “Very Hungry God” (“Déu afamat”) de Subodh Gupta (Nova Delhi, 1964), mirant al Gran Canal-,








“Barney/Beuys, all in the present must be transformed”, a la Peggy Guggenheim Collection (on es comparen les obres d’aquests dos artistes de llocs i generacions diferents, però amb certs llenguatges comuns),

i, per últim, la video-instal·lació “Ocean without a shore” (“Oceà sense riba”) de Bill Viola, a l’Església de Sant Gallo. És d’aquesta video-instal·lació de la que vull parlar.

Abans però, vull remarcar que, tant al Palazzo Grassi com a la Guggenheim em sento orgullós de Barcelona. No crec que exageri si dic que estem al capdavant de l’art contemporani europeu. Les exposicions vistes són iguals (Barney/Beuys) o notablement inferiors (“Sequence 1”) a les que podem contemplar al MACBA o a la Fundació Miró, per exemple. Borja-Villel, Rosa Ma. Malet o Josep Ramoneda són intel·lectuals de primera línea. Barcelona no necessita un Guggenheim per estar situada en el mapa cultural europeu.



Però tornem a la Chiesa di San Gallo. Es tracta d’una capella privada del segle XV al costat de la piazza di St. Marco. Traspassar la seva porta i entrar en el seu interior és endinsar-se en una experiència extraordinària. Es passa de la claror del dia a la foscor més absoluta, estem a “Ocean without a shore” (“Oceà sense riba”).
En els tres altars de la capella, Bill Viola ha instal·lat tres pantalles de plasma verticals en les que es projecta en blanc i negre una figura humana a cada pantalla (rodades amb velles càmeres de vigilància dels anys ’70, amb poca definició). De sobte una d’elles comença a caminar des del fons de la pantalla cap endavant, cap a nosaltres. En un moment determinat, travessa una cortina de llum –que en realitat és un raig d’aigua que cau des d’una alçada de més de 2 m, essent el moment més espectacular i delicat de captar- i es corporifica, pren cos, i color. Torna a la vida. Menys una nena que toca insistentment la cortina i no la traspassa, un darrera l’altre, pantalla rera pantalla, tots hi tornen. Hi ha homes i dones, joves i vells, blancs i de color... Al tornar, gairebé tothom respira profundament, es toquen per confirmar la seva corporeïtat, la seva nova encarnació. Ens miren. Gairebé ningú somriu, ans al contrari, la seriositat o un cert gest de dolor ens fan adonar que no estan a gust entre nosaltres, potser es troben amb el risc de trobar-se pressionats per les pròpies emocions, pel desig o per diverses sensacions de la vida. I tots tornen a travessar la cortina lluminosa, a donar l’esquena a l’existència mortal i a entrar en la foscor del no-res cap al buit del que han vingut, allunyant-se de nosaltres. Mentre un s’allunya, un altre s’acosta. I així, de pantalla en pantalla, d’altar en altar, infinitament.

Un dels intel·lectuals esmentats abans, em va comentar fa poc, tot parlant d’aquesta video-instal·lació: “Si avui haguéssim de crear els Sants ho fariem segurament com Bill Viola”. I és cert. “Ocean without a shore” ens mostra el traspàs de l’eteri al material, de la foscor a la llum, del blanc i negre al color, de la mort a la vida. Són aparicions que sempre estaran entre nosaltres, no marxen del tot, convivim amb elles d’una altra forma.

L’obra de Viola és d’una espiritualitat extrema, però malgrat estar en una capella cristiana, no es refereix a cap religió institucionalizada. De fet, el títol de la peça és d’Ibn Arabí, un místic sufí que va viure a Al-Andalus a la segona meitat del segle XII, i l’obra s’inspira en el poema “Death”[1](“Mort”) del senegalès Birago Diop, que diu:

“I morto non sono mai scomparsi:
sono nella’ombra.
I morti non sono nella terra
Sono nell’albero frusciante,
Il legno che geme,
Acqua che corre;
Acqua che dorme;
Sono nella campana, nella folla,
I morti non sono morti.

I morto non sono mai scomparsi,
Sono nel petto di una dona,
Sono nel pianto di un bambino,
Nella torcia ardente.
I morti non sono nella terra:
Sono del fuoco que muore,
L’erba piangente,
Rocce in lamento,
Sono nella foresta, sono nella casa,
I morti non sono morti”.

“Els morts no desapareixen mai:
son a la foscor,
Els morts no son a la terra,
son al xiuxieig de l’arbre,
al tronc que gemega,
aigua que corre,
aigua que dorm,
son a la campana, entre la multitud
Els morts no son morts.

Els morts no desapareixen mai:
Son al pit d’una dona,
Son al plor d’un nen,
A la torxa ardent.
Els morts no estan a la terra:
Son al foc que mor,
A l’herba plorosa,
Al lament de la pedra
Son a la foresta, son a la casa.
Els morts no son morts”.

Ja ho veieu. Tota una experiència!

Imatges:
Fotografía de "Very Hungry God" i el Gran Canal. J. Duran
Fotograma de "Ocean without a shore". Bill Viola- Kira Perov
Fotografía de la Chiesa de San Gallo. J. Duran
Fotogrames de "Ocean without a shore"". Bill Viola

[1] Transcric el poema en italià, ja que és el idioma en que el vaig trobar al catàleg de la Biennal de Venècia i el deixo per la seva musicalitat. Tanmateix, copio la trnascripció en anglès que va utilitzar Viola: “The dead are never gone:/they are in the shadows./ The dead are not in earth:/they’re in the rustling tree,/the groaning wood,/water that runs,/water that sleeps,/They’re in the hut, in the crowd,/the dead are not dead.// The dead are nover gone,/they’re in the breast of a woman,/they’re in the crying of a child,/in the flaming torch./The dead are not in earth:/they’re in the dying fire,/the weeping grasses,/whimpering rocks,/they’re in the forest, they’re in the house,/the dead are not dead.”

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies per compartir amb nosaltres la teva visita i les teves sensacions. Per als no iniciats com jo, ens ajudes, així, a perdre la por a l'art contemporani i ens convides, alhora,a atrevir-nos a viure les nostres pròpies experiències davant d'aquestes formes artístiques.
No deixis de fer-ho!

mipasion ha dit...

Hola Duran, saps que s'ha enfonsat el Principal? t'ha anat de poc... te n'has salvat. Ens agradaria sapiguer quina es la teva opinio sobre el tema ara que ja no hi tens res a guanyar ni a perdre.

Josep Duran ha dit...

Gràcies al primer anònim. Aquest bloc, al contrari del que es pensaven alguns, el vaig crear per parlar dels temes que m'interessen com a persona. Ni sòc un entés en cap tema dels que parlo, ni ho pretenc, però sí tinc opinió i m'agrada compartir-la. Gràcies a tu per seguir-me!

Josep Duran ha dit...

Veig pel segon anònim que en aquesta ciutat les filies i les fobies continuen. Del teu comentari es despren una opinió no massa bona de la meva persona. Que hi farem! Tothom sap que auest espai no està creat per donar compte de la meva gestió pública, però en aquest cas crec que he contestar no sigui que es confonguin les coses.

1.- El Principal no s'ha enfonsat. Hi passo cada día i el veig allà. Un altra cosa és que hi hagi unes deficiències que afeceten al sostre i que per seguretat s'hagi tancat per reparar-lo.

2.- No m'he salvat de res. Formno part del Govern de la ciutat i de tot el que passi, sigui bo o dolent, en sòc co-responsable.

3.- No em dedico a la política des del 16 anys per guanyar o perdre res personalment. Crec en la política, des d'un valors concrets, i crec que és una eina per administrat el recursos i bens públics mirant del benestar general i, en concret, dels més desfavorits i febles de la societat.

I aquí acabo. Que sàpigues que no penso contestar la teva possible replica. Ja he dit que aquest bloc no està creat amb aquesta finalitat i no el penso desvirtuar.

Salut!