(Pablo Iglesias)
Dedicat a tots aquells que havent lluitat pels ideals socialistes d'un món millor
no han pogut veure com l'esquerra tornava a governar
i que han ajudat a forjar els meus valors.
Fins al dia d’avui, 28 d’octubre, no m’he deixat vèncer per la melangia dels 25 anys de la victòria socialista a les eleccions generals d'Espanya; però l’acte del partit d’avui amb el vídeo de l’època afegit al ressò mediàtic de la data, m’han fet retornar a aquells dies, a aquell any.
Aquest escrit també s’hagués pogut titular, parafrasejant a Pablo Neruda “nosotros, los de entonces, seguimos siendo los mismos”, ja que els que vam iniciar el nostre compromís en aquella època seguim lluitant amb el mateix compromís social i polític; però he preferit donar-li el títol que figura a l'epígraf perquè el 28 d’octubre de 1982 va ser la meva primera vegada: em vaig estrenar com a elector i vaig votar “Pel canvi” que proposaven el PSOE i el PSC i per Felipe González, candidat a President del Govern d’Espanya.
Aquell estiu havia fet la selectivitat –coincidint amb el Mundial de Futbol i en Naranjito- i m’estrenava com a estudiant de Dret, després de descartar definitivament fer Medicina. A la Facultat de Dret encara es respiraven aires totalitaris, el SEU encara existia, però també hi havia professors tant rellevants com Jordi Solé-Tura, en Pere Jové o uns jovenets Joan Subirats, Marc Carrillo o Tornos. Entre els alumnes d’aquesta promoció hi havia en Ricard Gomà (ara regidor de Barcelona per ICV-EUiA), Jaume Ciurana o Carles Campuzano (el primer regidor de Barcelona i el segon diputat, ambdós de CiU) i, àdhuc, Daniel Sirera (PP). Vaja, una generació amb vocació política.
Aleshores ja feia uns anys que jo estava molt a prop del PSC (PSC-PSOE) –nom oficial de l’època-, ja havia patit l'espant del 23-F i alguna amenaça de l’ultra-dreta, però aquella campanya la vaig seguir bàsicament pels mitjans de comunicació.
Encara recordo a Felipe González a l’autocar del PSOE dient quelcom com ara: “Yo les pido a los jóvenes que entren en el partido. Que entre aire fresco y que se hagan un espacio, aunque sea a codazos”. Un clam a la participació política que resultà impactant per a un jove com jo, que es reconeixia en la modernitat d’aquest partit, però també en l'herència del partit del meu avi i pare.
Dies finals de la campanya. Nou espant per l'avortament d'un cop d’estat preparat pel dia 27 d’octubre. Tires de papers enganxades a sobre de la propaganda, dient, més o menys: “No al cop d’estat. I som molts més!”. Míting final a la Monumental. No s’hi cabia. Jo amb el meu pare al costat, sempre. Vam seguir el míting des de fora, a través d'unes pantalles gegants que s'hi havia instal·lat. Recordo a més d’Obiols i de Felipe, a un jove filòsof anomenat Rubert de Ventós, al que acabaria admirant fins a la data.
28 d’octubre. Alfonso Guerra surt per televisió i canta els número de diputats: PSOE 202, 10 milions de vots! Gran alegria a casa. El meu pare no podia contenir les llàgrimes perquè arribava el que l’avi sempre ens havia dit que arribaria, i no ho podia veure. Felipe i Guerra a l'Hotel Palace de Madrid. Primer missatge institucional de Felipe. Començaven 14 anys de govern socialista.
Foren anys decisius per a la modernitat d’Espanya, com ho foren també per a la meva dedicació política: la campanya de la OTAN (amb la Joventut Socialista de Catalunya en contra); el descobriment del rigor intel·lectual de Raimon Obiols i del sentit de partit de Josep Ma. Sala; els congressos del Partit a Girona amb la crítica d’Obiols a “l’apoteosi barroca del diners” i a Sitges; en Xavier Soto i les gresques dels Consells Nacionals; les campanyes de les autonòmiques (“Pujol sí, però el rom” / “Marta sí, però la Sánchez”); la primera vaga general contra el govern -i jo treballant-; el “plan de empleo juvenil”; la LODE; la reconversió industrial; Solidarnosk a Polònia, etc... També foren anys de creixement personal: el “Werther” de Pilar Miró, els llibres de Milan Kundera, la música de Battiato o el redescobriment de Jacques Brel i Brassens, les pel·lícules d’Ettore Scola o d’Andrei Wajda, el “Thriller” de Michael Jackson, etc...).
Aquest escrit també s’hagués pogut titular, parafrasejant a Pablo Neruda “nosotros, los de entonces, seguimos siendo los mismos”, ja que els que vam iniciar el nostre compromís en aquella època seguim lluitant amb el mateix compromís social i polític; però he preferit donar-li el títol que figura a l'epígraf perquè el 28 d’octubre de 1982 va ser la meva primera vegada: em vaig estrenar com a elector i vaig votar “Pel canvi” que proposaven el PSOE i el PSC i per Felipe González, candidat a President del Govern d’Espanya.
Aquell estiu havia fet la selectivitat –coincidint amb el Mundial de Futbol i en Naranjito- i m’estrenava com a estudiant de Dret, després de descartar definitivament fer Medicina. A la Facultat de Dret encara es respiraven aires totalitaris, el SEU encara existia, però també hi havia professors tant rellevants com Jordi Solé-Tura, en Pere Jové o uns jovenets Joan Subirats, Marc Carrillo o Tornos. Entre els alumnes d’aquesta promoció hi havia en Ricard Gomà (ara regidor de Barcelona per ICV-EUiA), Jaume Ciurana o Carles Campuzano (el primer regidor de Barcelona i el segon diputat, ambdós de CiU) i, àdhuc, Daniel Sirera (PP). Vaja, una generació amb vocació política.
Aleshores ja feia uns anys que jo estava molt a prop del PSC (PSC-PSOE) –nom oficial de l’època-, ja havia patit l'espant del 23-F i alguna amenaça de l’ultra-dreta, però aquella campanya la vaig seguir bàsicament pels mitjans de comunicació.
Encara recordo a Felipe González a l’autocar del PSOE dient quelcom com ara: “Yo les pido a los jóvenes que entren en el partido. Que entre aire fresco y que se hagan un espacio, aunque sea a codazos”. Un clam a la participació política que resultà impactant per a un jove com jo, que es reconeixia en la modernitat d’aquest partit, però també en l'herència del partit del meu avi i pare.
Dies finals de la campanya. Nou espant per l'avortament d'un cop d’estat preparat pel dia 27 d’octubre. Tires de papers enganxades a sobre de la propaganda, dient, més o menys: “No al cop d’estat. I som molts més!”. Míting final a la Monumental. No s’hi cabia. Jo amb el meu pare al costat, sempre. Vam seguir el míting des de fora, a través d'unes pantalles gegants que s'hi havia instal·lat. Recordo a més d’Obiols i de Felipe, a un jove filòsof anomenat Rubert de Ventós, al que acabaria admirant fins a la data.
28 d’octubre. Alfonso Guerra surt per televisió i canta els número de diputats: PSOE 202, 10 milions de vots! Gran alegria a casa. El meu pare no podia contenir les llàgrimes perquè arribava el que l’avi sempre ens havia dit que arribaria, i no ho podia veure. Felipe i Guerra a l'Hotel Palace de Madrid. Primer missatge institucional de Felipe. Començaven 14 anys de govern socialista.
Foren anys decisius per a la modernitat d’Espanya, com ho foren també per a la meva dedicació política: la campanya de la OTAN (amb la Joventut Socialista de Catalunya en contra); el descobriment del rigor intel·lectual de Raimon Obiols i del sentit de partit de Josep Ma. Sala; els congressos del Partit a Girona amb la crítica d’Obiols a “l’apoteosi barroca del diners” i a Sitges; en Xavier Soto i les gresques dels Consells Nacionals; les campanyes de les autonòmiques (“Pujol sí, però el rom” / “Marta sí, però la Sánchez”); la primera vaga general contra el govern -i jo treballant-; el “plan de empleo juvenil”; la LODE; la reconversió industrial; Solidarnosk a Polònia, etc... També foren anys de creixement personal: el “Werther” de Pilar Miró, els llibres de Milan Kundera, la música de Battiato o el redescobriment de Jacques Brel i Brassens, les pel·lícules d’Ettore Scola o d’Andrei Wajda, el “Thriller” de Michael Jackson, etc...).
“Y era el tiempo del cambio...”, com cantava Miguel Ríos, però aviat vam veure que “esto no es Hawai, qué guay”, com cantava Loquillo. Tot això, i més, ha passat pel meu cap avui, així, desordenat; amb l'absència del pare. Del cap al cor o del cor al cap, no ho sé, com vulgueu. 25 anys d’una data, 25 anys que un dels partits dels perdedors va conquerir el poder democràticament!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada