Catalunya, solidaritat i finançament

La mort del magistrat del Tribunal Constitucional, Roberto Garcia-Calvo, com en una bona pel·lícula de Hitchcock o una novel·la de F. Forsyth, ha fet que els recursos pendents sobre l’Estatut de Catalunya doni un imprevisible gir. De cop i volta s’ha passat d’estar en minoria progressista, a un empat entre progressites i conservadors, que es desfarà amb el vot de qualitat de la presidenta, de caràcter progressista. Ja veurem com afecta tot això a la sentència en curs de discussió.

Mentrestant, els diaris van plens, a més de les conseqüències de la sequera, del tema més candent d’aquí al 9 d’agost: el finançament autonòmic. Passat ja el primer moment de dubte sobre si era convenient o no iniciar el procés del nou finançament en època de desacceleració econòmica, que es va acabar amb el magnífic article del President Montilla a El País de 10 de maig de 2008 i el compromís del President Zapatero de tirar endavant la discussió; estem ara en l’inici de la discussió. No és un tema menor per Catalunya, ni per la resta de Comunitats Autònomes. La proposta catalana sembla que aixequi moltes reticències (per ser suau), però al respecte crec que cal dir el següent:

1.- Catalunya no posa en qüestió la solidaritat amb la resta de pobles d’Espanya, com no ho ha fet mai.

2.- Catalunya pretén que l’esforç en solidaritat es concentri en les qüestions bàsiques de l’estat del benestar: salut, educació i serveis socials. Quedant la resta de matèries fora d’aquest fons de solidaritat o suficiència territorial.

3.- Catalunya pretén que el creixement de població sigui tingut en compte en la fórmula final. Som un país d’immigració –com ho hem estat sempre- i els darrers anys amb més intensitat.

4.- Catalunya vol que els seus ciutadans rebin de l’Estat el mateix que reben els ciutadans d’altres comunitats. ("Extremadura recibe del sistema más dinero per cápita (2.500 euros) que Cataluña (1.900 euros). Eso no quiere decir que Extremadura tenga más renta per cápita, porque su sector privado tiene un peso mucho menor". El País, 19 de maig de 2008).

Sóc conscient que sintetitzar en quatre paràgrafs la proposta catalana és una simplificació, però vull que se'ns entengui clarament (amb perill, potser, de ser inexacte)[1]: No volem desestendre’ns d’Espanya, però tampoc que les nostres necessitats –que són moltes- siguin desoïdes o desateses.

Per últim, vull recordar al President de la Junta d’Extremadura, Guillermo Fernández-Vara, oliventí com jo mateix, que quan es parla de Catalunya i dels seus ciutadans s’està parlant també de part del mig milió d’extremenys de naixement que vam haver d'emigrar i que avui, amb les nostres famílies, exercim de catalans. Em sento orgullós de l’avenç que ha fet Extremadura, perquè els meus pares, familiars i jo mateix hi hem contribuït, però vull una vida millor pels ciutadans de Catalunya, on he arrelat. Amdues coses són justes i necessàries.


[1] Qui vulgui conèixer-la amb profunditat pot consultar: Nuevo modelo de financiación.