Do de llengües

L’Estat jacobí per excel·lència, França, tampoc resisteix en aquest començament del segle XXI la pressió de la pluralitat, lingüística en aquest cas, i s’obren escletxes en el seu sistema per reconèixer les diverses parles del seu territori. Així, l’Assemblea Nacional de França ha aprovat, en la seva sessió de data 22 de maig d’enguany, una esmena al Projecte de Llei sobre la Reforma de les Institucions. Es tracta d’una esmena a l’article 1 de la Constitució (”la llengua de la república és el francès”), que afegiria la frase: “les llengües regionals pertanyen al seu patrimoni”.

Òbviament, estem encara molt lluny de que l’Estat francès ratifiqui la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries de 1992, però és un pas important en el reconeixement del bretó, alsacià, cors, vasc i nord-català, entre altres. Com diu l’alcalde de Perpinyà, Jean-Paul Alduy (de l’UPM, de Sarkozy), referint-se al català:

“el més important i urgent ara és obtenir un estatut definitiu i clar de les escoles com La Bressola, que actualment tenen un estatut una mica il·legal”.

La modificació constitucional s’ha de votar al juliol, al Congrès, per una majoria del 60%. Hem d’estar amatents a que fan els veïns francesos i, mentrestant, seguir recolzant als catalans del nord, com ja fa anys que fa l’Ajuntament de Badalona amb els seus ajuts a La Bressola.

Seria interessant que l’Espai Betúlia, com a equipament especialitzat en la paraula i les lletres, dediqués algunes activitats al català del nord, que abastés tant el seu dia a dia (experiència de La Bressola o xerrada sobre la imminent reforma constitucional), com la seva cultura (Joan-Lluís Lluís o Pascal Comelade serien molt interessants), ja que com diu Miquel Riera al seu article publicat a la revista Presència, nú. 1891, del 23 al 29 de maig d’enguany:

“... els nord-catalans mereixen el nostre suport. Sobretot perquè només ells saben el que han hagut de passar i patir per arribar fins aquí”.

Per aprofundir més en la notícia vilaweb.cat, a on trobareu enllaços als principals diaris francesos.

Catalunya, solidaridad y financiación

La muerte del magistrado del Tribunal Constitucional, Roberto García-Calvo, como en una buena película de Hitchcok o una novela de F. Forsyth, ha provocado que la resolución de los recursos pendientes sobre el Estatuto de Cataluña de un giro imprevisible. De una situación en la cual los progresistas del tribunal se encontraban en minoría, se ha pasado a un empate con el sector conservador, que se deshará con el voto de calidad de la presidenta, de orientación progresista. Ya veremos como afecta todo esto a la sentencia en curso de discusión.

Mientras tanto, los diarios ocupan muchos de sus titulares a cuenta de las consecuencias de la sequía y del tema más candente de aquí al nueve de agosto: la financiación autonómica. Pasado ya el primer momento de duda sobre si era conveniente o no iniciar el proceso del nuevo sistema de financiación en periodo de desaceleración económica, debate al que puso final el magnífico artículo del Presidente Montilla en El País del 10 mayo de 2008 y el compromiso del Presidente Zapatero de empezar la discusión; ahora estamos en el inició del mismo. No es un tema menor para Cataluña, ni para el resto de Comunidades Autónomas. La propuesta catalana parece que levanta muchas reticencias (siendo suaves), pero al respecto creo que es necesario decir que:

- Cataluña no pone en cuestión la solidaridad con el resto de pueblos de España, como no lo ha hecho nunca.

- Cataluña pretende que el esfuerzo en solidaridad se concentre en las cuestiones básicas del estado de bienestar: salud, educación y servicios sociales. Quedando el resto de cuestiones fuera de este fondo de solidaridad o suficiencia territorial.

- Cataluña pretende que el crecimiento de la población esté contemplando en la fórmula final. Somos un país de inmigración – como lo hemos sido siempre- y los últimos años con más intensidad.

- Cataluña quiere que sus ciudadanos reciban del estado lo mismo que reciben los ciudadanos de otras comunidades. ("Extremadura recibe del sistema más dinero per cápita (2.500 euros) que Cataluña (1.900 euros). Eso no quiere decir que Extremadura tenga más renta per cápita, porque su sector privado tiene un peso mucho menor". El País, 19 de maig de 2008).

Soy consciente de que sintetizar en unas pocas líneas la propuesta catalana es una simplificación, pero quiero que se entienda claramente (con el peligro, de ser inexacto)(1): No queremos desentendernos de España, pero tampoco que nuestras necesidades –que son muchas- sean desoídas o desatendidas.

Por último quiero recordar al presidente de la Junta de Extremadura, Guillermo Fernández-Vara, oliventino como yo mismo, que cuando se habla de Cataluña y de sus ciudadanos, se está hablando también de parte de medio millón de Extremeños de nacimiento que tuvimos que emigrar y cuyas familias en la actualidad ejercemos de catalanes. Me siento orgulloso del avance que ha hecho Extremadura, porque tanto mis padres, familiares como yo mismo hemos contribuido a él. Pero deseo una vida mejor para los ciudadanos de Cataluña donde hemos enraizado. Ambas demandas son justas y necesarias.


(1) Quien quiera conocerla en profundidad puede consultar: Nuevo modelo de financiación.

Catalunya, solidaritat i finançament

La mort del magistrat del Tribunal Constitucional, Roberto Garcia-Calvo, com en una bona pel·lícula de Hitchcock o una novel·la de F. Forsyth, ha fet que els recursos pendents sobre l’Estatut de Catalunya doni un imprevisible gir. De cop i volta s’ha passat d’estar en minoria progressista, a un empat entre progressites i conservadors, que es desfarà amb el vot de qualitat de la presidenta, de caràcter progressista. Ja veurem com afecta tot això a la sentència en curs de discussió.

Mentrestant, els diaris van plens, a més de les conseqüències de la sequera, del tema més candent d’aquí al 9 d’agost: el finançament autonòmic. Passat ja el primer moment de dubte sobre si era convenient o no iniciar el procés del nou finançament en època de desacceleració econòmica, que es va acabar amb el magnífic article del President Montilla a El País de 10 de maig de 2008 i el compromís del President Zapatero de tirar endavant la discussió; estem ara en l’inici de la discussió. No és un tema menor per Catalunya, ni per la resta de Comunitats Autònomes. La proposta catalana sembla que aixequi moltes reticències (per ser suau), però al respecte crec que cal dir el següent:

1.- Catalunya no posa en qüestió la solidaritat amb la resta de pobles d’Espanya, com no ho ha fet mai.

2.- Catalunya pretén que l’esforç en solidaritat es concentri en les qüestions bàsiques de l’estat del benestar: salut, educació i serveis socials. Quedant la resta de matèries fora d’aquest fons de solidaritat o suficiència territorial.

3.- Catalunya pretén que el creixement de població sigui tingut en compte en la fórmula final. Som un país d’immigració –com ho hem estat sempre- i els darrers anys amb més intensitat.

4.- Catalunya vol que els seus ciutadans rebin de l’Estat el mateix que reben els ciutadans d’altres comunitats. ("Extremadura recibe del sistema más dinero per cápita (2.500 euros) que Cataluña (1.900 euros). Eso no quiere decir que Extremadura tenga más renta per cápita, porque su sector privado tiene un peso mucho menor". El País, 19 de maig de 2008).

Sóc conscient que sintetitzar en quatre paràgrafs la proposta catalana és una simplificació, però vull que se'ns entengui clarament (amb perill, potser, de ser inexacte)[1]: No volem desestendre’ns d’Espanya, però tampoc que les nostres necessitats –que són moltes- siguin desoïdes o desateses.

Per últim, vull recordar al President de la Junta d’Extremadura, Guillermo Fernández-Vara, oliventí com jo mateix, que quan es parla de Catalunya i dels seus ciutadans s’està parlant també de part del mig milió d’extremenys de naixement que vam haver d'emigrar i que avui, amb les nostres famílies, exercim de catalans. Em sento orgullós de l’avenç que ha fet Extremadura, perquè els meus pares, familiars i jo mateix hi hem contribuït, però vull una vida millor pels ciutadans de Catalunya, on he arrelat. Amdues coses són justes i necessàries.


[1] Qui vulgui conèixer-la amb profunditat pot consultar: Nuevo modelo de financiación.

Primicía: Uclés a Berlín

Aviat farà un any que el badaloní Josep Uclés va instal·lar-se a Berlín per realitzar nova obra. Coneixent-lo com el conec, és evident que no només està creant, sinó que ja deu saber tot el que bull a la capital europea del món artístic, a més, per suposat, d’anar i tornar de Berlín a Catalunya i viceversa realitzant mil i un projectes (a tall d’exemple, la seva col·laboració a la revista d’art i filosofia “Outer Horizons” o a la revista “LiterAtures” de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, per citar només l’àmbit del pensament).

A tot això, la meva innata curiositat ha anat in crescendo cada vegada que li he preguntat com tenia les noves obres produïdes a Berlín i quan podríem gaudir d’aquestes. Imaginar-me a l’Uclés tancat dins d’un casalot a Berlín, esponjant el seu manifest talent, en l’ambient artístic i cosmopolita de la ciutat, augmentat, sens dubte, per les visites que de tant en tant l’acompanyen (Vicenç Altaió, Fiona Morrison, etc...), és tota una temptació per a la meva imaginació.

Fa uns dies, l’Uclés –que em coneix més bé del que jo em pensava- em va fer un gran regal per correu electrònic. Em va enviar unes quantes fotografies que ha fet la Fiona Morrison d'ell i de la seva obra, crec que per al catàleg de l’exposició que prepara a París. Les fotografies són bones, i les obres que s'hi poden veure són d’una qualitat i d'una vitalitat dignes d’un geni com és ell.

Una de les obres m’ha quedat tant gravada al cervell, té tal força hipnòtica, que he demanat a en Josep Uclés si puc publicar-la en aquest bloc. M’ha tornat a fer un regal en dir-me que sí. Per tant, la fotografia de la Fiona Morrison que acompanya aquest escrit –i que us animo a maximitzar-la- és una primícia, és el novíssim Uclés. Ja veieu que és una obra de gran format, amb una paleta mínima de colors, amb formes entre la figuració i el món oníric en el que Uclés es fa recognoscible, però alhora basteix un nou món. Gaudiu, gaudiu! No puc dir més... Insondable i màgic Uclés!












Ah, per últim, si aneu a visitar l’exposició “La col·lecció creix. Noves incorporacions al fons d'art” a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac, trobareu un aiguafort de l’Uclés que l’Ajuntament de Badalona i el mateix artista vam regalar a en Palau i Fabre en motiu del seu 90è aniversari.

PROU!

En record d'en Juan Manuel Piñuel Villalón assassinat covardament per ETA i en solidaritat amb la seva família.

Cap idea justifica la mort d'un ésser humà!!

Cercavila petita, una eina de cohesió social

Mentre escric aquesta entrada, nit del dia 10 de maig, plou a bots i a barrals i hem posposat la “Cremada del dimoni”[1] al dia 12. La Passada de Sant Anastasi sembla ser que es mantindrà demà, dia del Copatró de la ciutat. Tot i així, les Festes de Maig ja van començar el cap de setmana passat amb el Pregó, a càrrec de la nedadora Mireia Belmonte, i amb un munt d’actes ciutadans. Per la seva importància, vull referir-me a un acte en concret, la Cercavila Petita. És un acte molt recent –només fa dos anys que es realitza-, però respon a un model molt clar i reflexionat de com volem construir la ciutat i de com volem tractar la diversitat cultural.


L'any 2005, l'aleshores equip de la Regidoria de Cultura, vàrem iniciar un seguit de reunions amb entitats i persones individuals per treballar les Festes de Maig[2]. Hi havia algunes qüestions a resoldre (la llargament discutida Nit de Sant Anastasi), i altres actes que calia vestir millor. Algunes de les innovacions es veia possible integrar-les en el Programa de Festes del 2006, però d'altres no serien possibles fins el 2007, sempre i quan les entitats participants es sumessin a les iniciatives.


Vàrem valorar el fet que a Badalona gaudim de molts elements festius, fruit de la participació dels infants: els gegants i altres figures elaborats per diverses escoles de la ciutat, els dragolins, les seccions infantils de les colles de foc, així com els Capgrossos de la ciutat, que si bé no són portats per nens petits, sí que són elements d'escala petita. Vàrem creure que valia la pena dona'ls-hi un espai propi i ens va semblar molt adient fer la proposta de crear una Cercavila Petita.


Calia, però, d'una banda, dotar-la de contingut, i, de l'altra, assegurar-ne certes perspectives de futur. En un inici, ens va semblar important vincular aquesta Cercavila Petita a un altre acte molt lligat a la vivència de les Festes per part de les escoles: la jornada d'"El dimoni a l'escola", dia en què els alumnes dipositen al costat del Dimoni ja instal·lat a la platja, els petits dimonis elaborats per ells mateixos. Si els infants havien anat amb l'escola a la platja, volíem que fossin ells qui també hi portessin la seva família, participant d'una cercavila infantil que comencés davant del Dimoni i acabés a la Plaça de la Vila. Amb aquest Cercavila, a més, eren els mateixos infants qui cridaven a d'altres nens i nenes a la participació.


A aquest fet, vèiem la possibilitat de poder-hi sumar, amb el temps, altres figures. Principalment, pensàvem en les reproduccions en petit de l'Anastasi i la Maria, per començar. Després, la de l'àliga de la ciutat i les d'altres elements que el Seguici de la ciutat no té: el lleó, la víbria, la mulassa... També plantejàvem comptar amb els alumnes més joves de l'Escola de Música Tradicional per a l'acompanyament musical.


Tot plegat, obeïa a un objectiu fonamental: estimular la participació dels més menuts a les Festes, passant de ser simples espectadors a actors principals d'un dels actes programats. Altres objectius, no menys importants, eren:

1. estimular a les entitats de cultura popular, pel que fa a la creació de seccions infantils, o bé contribuir a donar sortida als infants que ja en formen part, pel que fa a la participació en actes més dirigits a un públic infantil.


2. la possibilitat de treballar amb les escoles l'imaginari festiu de la cultura catalana, conèixer els diferents elements festius i el seu significat.


3. fer-se seva la Festa i entendre-la com la suma de tots: només amb la participació organitzada de tots és possible fer la Cercavila Petita


4. fer una ciutat més cohesionada a partir del treball amb els infants: engrescant les escoles dels barris, especialment les més allunyades del centre i amb més alt grau de nouvinguts. Així han estat possibles el gegant “Coretius” del CEIP Joan Coret del barri de La Colina o el del CEIP Lola Anglada del barri de Canyadó; incorporant a les Festes les famílies dels nens i nenes participants; participant en peu d’igualtat i amb la tradició cultural catalana com a cultura vehicular, amb independència i respecte de la seva cultura d’origen.

Totes aquestes idees romanen rera la “Cercavila Petita” de la ciutat de Badalona. És massa d’hora per avaluar resultats, però tot i així, crec que el model funciona. De moment, mercès al patrocini privat, l'any passat ja vam aconseguir les reproduccions de l’Anastasi i la Maria, avui batejats com la “Mariona” i en “Tasi”, que cada any portarà una escola o entitat, encapçalant la Cercavila Petita.

La llavor va ser plantada l'any 2007, i enguany ja ha començat a donar fruits. Ara ens toca anar-hi treballant de manera molt coordinada, per impulsar aquest acte, enriquir la seva simbologia, estimular-hi la participació. Personalment, la satisfacció és doble perquè actualment des de la regidoria d'Educació puc continuar impulsant una iniciativa que vam començar a treballar des de la Regidoria de Cultura. Ara que la ciutat es postula com a Capital de la Cultura Catalana, crec que és un bon moment per apostar per aquesta línia de treball escolar, que faci que els nostres nens i nenes gaudeixin d’una gran Cercavila Petita.

Per últim, vull donar les gràcies a una noia pertanyent a una entitat de foc que a la Cercavila d’enguany s’em va acostar i em va donar les gràcies per aquesta activitat. Us puc assegurar que em va emocionar. Penso que són aquests detalls els que realment compensen als que ens dediquem a la tant denostada gestió pública.

[1] La cremada del Dimoni és una tradició popular badalonina instaurada per la Confraria de Sant Anastasi l’any 1940, basant-se en la descripció que fa el Baró de Maldà al seu Calaix de Sastre (escrit a finals del segle XVIII), de la cremada a la platja de Badalona d’un “Figurón”. La cremada consisteix en cremar una reproducció d’un dimoni al·legòric i irònic sobre la realitat. És la festa popular per excel·lència, que congrega a molts ciutadans de Badalona i altres indrets. Va ser declarada d’interés nacional l’any .... A l’entorn de la cremada del dimoni s’han anat bastint les Festes de Maig, veritable festivitat de la ciutat de Badalona.

[2] Vull agraïr a l’Anna Molina i Castellà, historiadora, el seu interès per millorar els actes de cultura tradicional catalana a la nostra ciutat. Amb les seves reflexions, el seu rigor i les seves aportacions desinteressades i interessants, va proposar-nos -per la nostra discussió- un nou model de Pregó, la instauració de la Cercavila Petita i una adaptació a la fórmula de la Nit de Sant Anastasi, mitjançant el Seguici de la Ciutat.

Imatge:

La Mariona i en Tasi amb alumnes del CEIP Coret a la Cercavila Petita d'enguany. Foto: Jordi Gonzalo. El Punt.