La sortida de Borja-Villel del MACBA per força ens ha d’obligar a reflexionar sobre quin paper volem jugar en l’escenari de l’art contemporani espanyol i europeu. Ferran Mascarell assenyalava en el seu article a El País del 5 de gener d'enguany (i del que em vaig fer ressó el mateix dia en aquest blog) que la falta d’ambició dels patrons del museu havia fet irremediable la marxa de Borja-Villel. Mascarell és un profund coneixedor del món cultural i, si ho diu, tindrà les seves raons. Tanmateix, el fet ja està consumat i hem de fer d’una amenaça una oportunitat, un repte.
Per això m’atreveixo a fer la meva humil aportació a aquest debat, esperant que serveixi per animar-lo una mica.
En primer lloc, crec que hem de pensar no en termes d’un equipament aïllat, sinó d’un sistema d’equipaments (el MNAC, el MACBA, el Centre d’Art de Santa Mònica, el CCCB, la Fundació Miró i la Tàpies, han de conformar algun entramat entre ells).
En segon lloc, crec que la distinció museística entre “art d’abans” i “art de després” de la Segona Guerra Mundial està superada.
Per això m’atreveixo a fer la meva humil aportació a aquest debat, esperant que serveixi per animar-lo una mica.
En primer lloc, crec que hem de pensar no en termes d’un equipament aïllat, sinó d’un sistema d’equipaments (el MNAC, el MACBA, el Centre d’Art de Santa Mònica, el CCCB, la Fundació Miró i la Tàpies, han de conformar algun entramat entre ells).
En segon lloc, crec que la distinció museística entre “art d’abans” i “art de després” de la Segona Guerra Mundial està superada.
Al meu entendre, avui ens és útil la definició de Bauman sobre la “modernidad líquida”, i el seu correlat, “art líquíd”, per situar les dues qüestions plantejades. Per a Bauman (1) abans del moment actual, -l’etapa sòlida premoderna-, encara s’utilitzava el concepte de bellesa del Renaixement, en el que es buscava la perfecció i, quan s’aconseguia, qualsevol canvi seria un canvi a pitjor. Per tant “el resultat final, la destinació ideal de tots els canvis, de tota creació, es deixar de crear, deixar de canviar, de modificar.” En el moment de la modernidad líquida tot és canvi, “es una situación en la que la distancia, el lapso de tiempo entre lo nuevo y lo desechado, entre la creación y el vertedero ha quedado drásticamente reducido” i en l’obra d’art convergeixen la creació destructiva i la destrucció creativa. La modificació, el canvi, la mutabilitat contínua són l’essència de l’obra d’art.
Per tant, si utilitzem la juxtaposició “sòlid-liquid”, i afegim la “global-local”, podem fer un esboç de la reformulació que tinc en ment:
El MNAC, seguint el seu eslògan de “Tot l’art català” hauria d’explicar tot l’art català fins al final del segle XX o, si més no, fins a la caiguda del mur de Berlín l’any 1989. L’art sòlid seria el seu objecte.
Per tant, si utilitzem la juxtaposició “sòlid-liquid”, i afegim la “global-local”, podem fer un esboç de la reformulació que tinc en ment:
El MNAC, seguint el seu eslògan de “Tot l’art català” hauria d’explicar tot l’art català fins al final del segle XX o, si més no, fins a la caiguda del mur de Berlín l’any 1989. L’art sòlid seria el seu objecte.
El MACBA s’hauria d’encarregar de la modernidad líquida, dels nous discursos, del nous pensaments, dels desacords o, en paraules de 
Chantal Mouffe, de la democràcia agonística (2). Aprofundint en la línia actual i treballant en xarxa amb altres centres de pensament i creació europeus. El nou MACBA incorporaria i definiria el nou rol del Centre d’Art de Santa Mònica i establiria relacions discursives sobre les pràctiques artístiques i les urbs amb el CCCB. D’aquesta forma abarcaria el discursos actuals i els seus fluxes correrien del global al local i viceversa.
La Fundació Miró i la Tàpies jugarien un paper transversal entre ambdues institucions (MNAC, MACBA), en el doble joc col·lecció permanent-exposició temporal.
En resum, aquesta és l’hipòtesi de treball que plantejo i que espero poder debatre en aquest i altres espais.
Zygmunt Bauman, entrevista a "El cultural"
Chantal Mouffe, de la democràcia agonística (2). Aprofundint en la línia actual i treballant en xarxa amb altres centres de pensament i creació europeus. El nou MACBA incorporaria i definiria el nou rol del Centre d’Art de Santa Mònica i establiria relacions discursives sobre les pràctiques artístiques i les urbs amb el CCCB. D’aquesta forma abarcaria el discursos actuals i els seus fluxes correrien del global al local i viceversa.La Fundació Miró i la Tàpies jugarien un paper transversal entre ambdues institucions (MNAC, MACBA), en el doble joc col·lecció permanent-exposició temporal.
En resum, aquesta és l’hipòtesi de treball que plantejo i que espero poder debatre en aquest i altres espais.
Zygmunt Bauman, entrevista a "El cultural"
(1) "Arte, ¿líquido?", Zygmunt Bauman. Ediciones Sequitur, 2007
(2) El model agonístic de democràcia que defensa Mouffe consisteix en transformar el antagonisme social en "agonisme", és a dir, transformar la lluita entre enemics en una lluita entre adversaris. Això implica el reconeixement de l'impossibilitat d'un consens sense exclussió, el que obliga a mantenir viva la controversia inherent a la democràcia.
5 comentaris:
Me parecen unas sugerencias muy juiciosas, Josep. Y sí, sería una pena que el MACBA no siguiera el camino marcado durante estos años; su apuesta por el arte efímero, la acción, el audiovisual, etc., me parece una manera óptima de trabajar más o menos en paralelo a los grandes centros europeos, en lugar de ir a rebufo de ellos, como ocurriría si intentase competir en su exclusivista terreno (acopio de grandes nombres, voluntad panorámica,...).
Bien Juan ya has visto que han convocado concurso internacional cuando dentro del Macba ya tienen el que buscan. Así son las instituciones y las presiones externas.
Recojo un par de comentarios que creo que, en cierta medida, refuerzan mi posición:
Borja-Villel, al hablar de la colección del MNCARS dice que se ha de trabajar el momento actual a partir del 1989, año de la caida del muro de Berlín: "Ahora empezaba con este periodo en el Macba, pero lo desarrollaré en el Reina".
Victoria Combalia, al valorar la gestión de Borja-Villel señala como una de sus lagunas: "la desatención a la pintura y aun proyecto de una cierta urgencia: estudiar el arte catalán desde Dau al Set hasta hoy, con parámetros historiográficos".
El primero si que creo que es una función del Macba, la segunda para mi, ya lo he dicho, ha de estar en el MNAC.
Hola, sóc estudiant. Jo penso que no es pot pretendre fer treballar les diverses institucions museístiques en conjunt. Per començar, com diu el mateix BORJA, "els museus els han de dirigir intelectuals i no gestors". És ben cert, i els museus han de mantenir una conexió, però si treballen en conjunt es corre el risc de convertir-los en màrqueting turístic i en un projecte de tematització de la ciutat, de regularitzar-los des del partit al poder, d'allunyar-los de la seva posició antagònica i de debat.
El gran paper que ha jugat el MACBA i que espero que segueixi jugant es precisament de perifèria, de no sotmetre's als canons estètics i culturals, i això no és precisament no ambiciós sinó tot al contrari.
Per cert, es Bauman i no Baumant.
Fins aviat!
En primer lloc, gràcies per la teva aportació. Entrant en el fons veig que no m'he explicat bé o bé que tu estas massa a la defensiva. No pretenc, ni insinuo que totes les institucions museístiques treballin conjuntament, com un únic i gran museu, únicament crec que cada museu ha de tenir el seu paper ben definit pensant com a sístema d'equipaments.
En cap cas, defenso un model de marqueting turístic o de tematització de la ciutat (expressió que no desenvolupes i que no entenc), i menys encara, de control de cap partit polític. El Macba amb Borja-Villel no ha jugat cap paper antagónic. En tot cas, "agonístic", estimulant el "desacords" i els debats.
Respecte a Bauman, perdona el lapsus, però si et fixes a la nota a peu de pàgina el cito correctament.
Una abraçada i a veure com acaba tot!
Errada corregida. Gràcies una altra vegada.
Publica un comentari a l'entrada