Felicitats Josep Palau i Fabre!

"Demanaren a l'amic de què naixia amor,
ni de què vivia, ni perquè moria. Respòs l'amic
que amors naixia del remembrament, e vivia
d'intel·ligència, e moria per oblidament."

Ramon Llull, "Llibre d’Amic e Amat", 138.

El 21 d’abril d’enguany el poeta, narrador, assagista, dramaturg, traductor i crític d’art, Josep Palau i Fabre va celebrar 90 anys. Una vida longeva que li ha permès passar de ser “el monstre” de la cultura catalana –com ell mateix s'anomena a les seves memòries- a l'intel·lectual viu més homenatjat. Badalona s’ha afegit al seu aniversari en una moció que l’Ajuntament Ple va aprovar per unanimitat el passat dia 27 de febrer.

Palau i Fabre passà el primers anys de la seva vida a Badalona (entre 1917 i 1918), criat per una dida, Magdalena, mare de dos fills i marit anarquista, amb la qual va perdre el contacte quan Palau es va exiliar a França. En l'actualitat Palau no recorda el cognom de la seva dida i això l’amoïna. Els badalonins hem pres el compromís d’esbrinar qui era i què va ser de la Magdalena.

La seva figura com a intel·lectual català i universal és inqüestionable; només per això caldria haver-se afegit al seu homentage. Però Badalona li deu quelcom més i és la seva aportació al nostre patrimoni cultural: gràcies a Palau i Fabre podem afirmar que Picasso va estar a Badalona amb el seu amic Casagemes; mercès a Palau i Fabre altres historiadors de l’art –John Richardson, a tall d’exemple- s’han fet ressò de Badalona a l’etapa catalana de Picasso.

Com ell mateix va dir en la conferència que, amb motiu de l’Exposició sobre Picasso, va organitzar el Museu de Badalona l’any 2006:

“És important per Badalona poder-ho consignar i saber que Picasso ha trepitjat aquesta terra.”

La revelació que la primera entrevista que Palau i Fabre féu a Federico García Lorca havia tingut lloc a Badalona i que és a Badalona on li signa el “Romancero Gitano” –malgrat que ell escrigué Barcelona-, també és una dada culturalment rellevant per la nostra ciutat.

Aquest dies hem pogut constatar l’actualitat de Palau i Fabre, que no és passat sinó present de la nostra cultura. Ha omplert la nostra Diada de Sant Jordi, ens ha acompanyat en l’homenatge que se li va retre el passat 25 d’abril al Saló de Plens de l’Ajuntament i, alhora, l’obertura de l’Espai Betúlia, centre cultural innovador dedicat a les lletres i a la paraula, ha estat inaugurat amb l’exposició produïda per la Fundació Palau “Ramon Llull. Llibre d’Amic e Amat”, que restarà oberta fins el proper 28 de juny.

Només ens resta donar-li les gràcies pels seus mots, per la seva alquímia, per ensenyar-nos com ell mateix diu:

“...que la nostra llibertat és la llibertat del laberint”

i per ser una de les llums que en ell ens guia.

Aquest podria ser un bon final per aquest escrit, però crec que trairíem l’esperit de Palau i Fabre si tot fos tant políticament correcte. Erudit, però marcat per l’eros i la sensualitat d'un Picasso o de la figura de Don Joan, crec que val la pena reproduïr un fragment de la seva obra teatral “La tragèdia de Don Joan" (1952), també publicat dins “Les veus del ventríloc: poesia de teatre” (Proa, 2001):

“Amb una mirada esgotava una vida, tota una existència. Sabia fitar un ull en aquell punt precís on era vulnerable, i tot jo esdevenia sageta enverinada. I quan un ull m’acollia com a vencedor, penetrava pel cercle incandescent de la seva pupil·la, com si fos un anell de prometatge, i en la cambra secreta d’aquell ull celebrava les noces memorables, ànima contra ànima! I em feia beneir pel mateix sant diable! Després, venia o no venia la possessió: no tenia importància”.

O el seu poema en prosa –com va fer Llull en "Amic e Amat"-, titulat “La Rosa” del seu poemari “Càncer”:

“Has fet parlar massa de tu, del teu perfum, de la teva beutat. No val la pena! Però que consti, des d’ara, que sempre el meu instint ha estat de fer-te malbé; que t’he esfullat, que t’he premut dins la mà fins a deixar-te sense respiració, que no t’he respectat amb aquella mena d’adoració estúpida amb que t’anomenen els altres, amb que parlen de tu uns quants poetes desgraciats que també has seduït. Ja ens coneixem! Conec bé els teus encisos, les teves arts, la teva perversitat, i no m’arreplegaràs! Tu ets una d’aquelles noies que tota la vida semblen dir-te sí, et donen esperances, van passant temps i et corben l’espinada inútilment. Conec la teva col·lecció de vestits esplendorosos, les teves faldilles innumerables –però les cuixes, no les trobem mai. Ja n’hi ha prou, del teu imperi, de la teva tirania! M’avergonyeix d’haver-me deixat, per un moment, endur per la música del teu rostre. Si et trobo un altre cop et masegaré, com quan era infant, et llençaré a un toll i t’anomenaré pel teu nom veritable, perquè ets la puta rosa!"

21 de desembre de 1944

Finalment, agrair a Francesc Soriano (professor i assagista badaloní) la glosa de la figura de Palau i Fabre, realitzada a l'acte institucional d'homenatge, i a Montserrat Gibert, la seva preocupació per buscar la dida del poeta i per què l'aniversari de Palau i Fabre no passés de llarg per Badalona. Així mateix, constatar que la secció local d'Òmnium Cultural ("llengua, cultura i país"-?-) no ha estat present en cap acte de reconeixement i homenatge.

Il·lustracions i fotos:

* núm. 1, Collage-portada de l'exposició "Ramon Llull. Llibre d'Amic e Amat" de Jean Jacques Laigre

* núm. 2, Palau i Fabre a París.

* núm. 3, Palau i Fabre amb la seva dida, Magdalena fotografía cedida per la Feundació Palau)

* núm. 4 amb Palau i Fabre i l'artista plàstic Josep Uclés, a la Sala de Plens el 25 d'abril d'enguany.

*núm. 5, aiguafort de Picasso, Suite Vollard.