Auster i Kafka a "Brooklyn Follies"

A principis del present 2006 que ja s'acaba va aparèixer a les llibreries del nostre país la traducció del llibre "Brooklyn Follies" de Paul Auster (al gener editat per Anagrama en castellà i al febrer per Edicions 62 en català). El seguidors d'Auster feia temps que esperàvem l'aparició de l'obra a les nostres llibreries. Sens dubte, ha estat un dels llibres més venuts de l'any, no només mercès al boca-orella, sinó també a una bona campanya publicitària i al referiment constant d'aquest títol en moltes de les entrevistes estiuenques fetes als nostres polítics i altres personalitats del nostre entorn socio-cultural.

Com a lector incondicional del Sr. Auster, vaig comprar-me el llibre ben aviat, tot i saber que el protagonista dibuixat per Auster patia una malaltia terminal, motiu pel qual anava a Brooklyn a acomiadar-se de la vida. Certament, una perspectiva que no em convidava massa a llegir la història. No obstant això, vaig recordar que a l'anterior llibre d'Auster, "La nit de l'oracle", també hi apareixia un malalt terminal, cosa que no va em va impedir gaudir de la lectura.

"Bogeries de Brooklyn" és magnífic, un llibre de lectura amena, que enganxa des del primer moment, marcat per unes històries molt ben trenades i fonamentades, amb referències a altres llibres i autors de la literatura universal. Tot i axí, crec que hi ha un fragment en el que Paul Auster trasmet una informació equivocada, no tant pel què diu, que va ser realment així, sinó per com ho diu, ja que dóna a entendre una altra cosa, en aquest cas ben incerta.

El paràgraf en qüestió ve en relació a una conversa que es desgrana durant un viatge en cotxe entre el protagonista, en Nathan Glass, corredor d'assegurances jubilat i que vol escriure un llibre titulat "El llibre de l'estupidesa humana", i el seu nebot, Tom Wood, doctor en literatura. Tom pregunta a Nathan Glass pel llibre que està escrivint i aquest li diu que no troba mai el moment d'acabar. Tom l'anima, dient-li que s'està convertint en un veritable escriptor. Nathan respon incrèdulament que no té res millor a fer i Tom inicia un monòleg en el qual li ve a comentar que en l'ofici d'escriure no hi ha regles i que cada escriptor és fruit de les seves pròpies circumstàncies. D'aquesta manera, apareixen a la conversa Kafka, Stendhal, Flaubert, Cervantes, Poe, Whitman, Keats i tants d'altres. Tom acaba confessant que Kafka és el seu escriptor preferit del segle XX, no només perquè el considera un gran escriptor, sinó també perquè era un home excepcional. Tot parlant de Kafka, Tom explica a Nathan:

“És l’ultim any de la vida de Kafka, i s’ha enamorat de la Dora Diamant, una noia de dinou o vint anys que s’ha escapat de la seva família hassídica a Polònia i que ara viu a Berlín. Kafka li dobla l’edat, però és ella qui li infon el coratge per marxar de Praga (cosa que ell fa anys que vol fer) i es converteix en la primera i l'última dona que viu amb ell. Ell arriba a Berlín la tardor del 1923 i mor la primavera següent, però aquests últims mesos són segurament els més feliços de la seva vida”.

D’aquest fragment que Auster posa en boca de Tom Wood sembla que es desprengui que:

1.- Kafka no havia sortit mai de Praga abans d’anar a morir a Berlín.
2.- Dora Diamant (Dora Dymant, seria el nom correcte) ha estat el gran amor de la seva vida.

Realment no diu això, però a mi m’ho va semblar. Per això, en un primer moment vaig pensar que Auster s’equivocava, ja que el gran amor de Kafka va ser, sens dubte, Milena Jesenská, “una mujer cuyo retrato vale la pena iluminar, aunque por una desgracia irremediablemente se hayan perdido todas sus cartas” (Willy Haas). Afortunadament, a la primavera de 1939 Milena Jesenská va lliurar a Willy Haas les cartes que li havia adreçat Franz Kafka entre 1920 i 1922, poques setmanes abans que els nazis envaïssin Txecoslovàquia i Milena ingresés al camp de concentració de Ravensbrück, on moriria el maig de 1944. L'any 1974 Alianza Editorial publicà les “Cartas a Milena” en castellà, la lectura de les quals permet endinsar-se en la profunda relació que Milena Jesenskà va mantenir amb Franz Kafka.

Milena procedia d’una família txeca d’elevada posició social. Estava casada amb Ernst Pollack, funcionari de banca i intel·lectual de vida bohemia, residia a Viena i, personalment, unia un fort temperament a una gran cultura. La correspondència Milena-Kafka mostra la transició d’una amistat basada fonamentalment en raons literàries (Milena va traduir els primers escrits de Kafka al txec), fins arribar a una relació amorosa de molta intensitat.

La correspondència s’inicià el 1920 a Merano, on Kafka passava una temporada de cura, a conseqüència d'una malaltia pulmonar que li havia estat diagnosticada. Aquí comença el que més d’un autor ha qualificat d’intrigues per part de Milena, per tal d'aconseguir el que tota enamorada desitja. De fet, l’insta a anar a Viena per poder continuar el seu amor. Però

“No era ella una seductora en el sentido vulgar, no era una mujer que quisiera seducir a los hombres, ni siquiera que quisiera seducir a ese hombre determinado, al que admiraba como creador y cuyo genio percibió mucho más pronto que la mayoría de los que lo rodeaban; no, atacaba porque estaba enamorada, y seguramente habría procedido del mismo modo aun si su adversario hubiera sido un estúpido ignorante. Y sufría, sin duda, sufría espantosamente; ante todo, porque él sufría; y también porque posiblemente sospechaba que era la única manera de entablar una especie de conversación subterránea con él; si bien podía ponerse en contacto con su alma en los tranquilos suburbios y hoteles vieneses, en los felices prados y bosques estivales junto a Viena y Gmünd, una verdadera conversación con él sólo podía tenerla en el infierno. No es raro, por tanto, que también ella enfermara de los pulmones, simplemente porque él estaba enfermo; o por lo menos que lo imaginara con tanta intensidad como para escupir sangre”. (Willy Haas)

Tot i axí, aquesta relació, per més vegades que s’haguessin trobat, va ser essencialment espistolar, com la de Werther o Kierkegaard. Al final, Milena deixà a Kafka, “estimava massa al seu marit per abandonar-lo”, malgrat que ja l’havia abandonat més d’una vegada i més que ho faria més tard[1]. Kafka li escriu:

“Porque aquellos que se casan por desesperación, ¿qué ganan? Si se agrega una soledad a otra, no se consigue un hogar sino una Katorga[2]. Cada una de las soledades se refleja sobre la otra, aún en la noche más profunda y más oscura... Pero por el momento lo peor es, sin embargo –ni yo me lo imaginaba-, que no puedo seguir escribiendo estas cartas, ni siquiera estas importantes cartas. El malvado hechicero de “escribir cartas” me aferra y me destruye las noches, que por otra parte ya suelen destruirse de por sí, más violentamente que nunca. Tengo que cesar, no puedo escribir más. Ah, su insomnio es muy distinto del mío. Por favor, no nos escribamos más”.

Kafka, com Auster li va fer dir al seu personatge, va trobar poc abans de morir l’envejable felicitat que buscava. El seus darrers mesos van ser més feliços i més tranquils que la seva passió violenta i ràpidament consumida per Milena.

Milena, rebutjada per la premsa comunista per no combregar amb els processos d’Stalin, va començar a ajudar als refugiats alemanys que fugien de Hitler. Després de l’ocupació de Txecoslovàquia pels nazis el 15 de març de 1939, es va sumar a la lluita clandestina. Va ser detinguda i deportada per la Gestapo al novembre de 1939 i va morir, com ja he dit, el 17 de maig de 1944 al camp de concentració de Rawensbrück, entre prostitutes i criminals d’Hamburg. Els nazis van abocar les seves cendres a un llac veí a Rawensbrück. [3]

Milena i Kafka, un amor epistolar, carnal, destructiu, beat, desesperat, apassionat, dels que marquen l’existència; i del que Tom Wood, el doctor en literatura d'Auster no diu ni una paraula. Espero que els que encara hagin de llegir la magnífica novel·la “Bogeries de Brooklyn”, tinguin present a Milena Jesenská quan els seus personatges parlen de Frank Kafka.

[1] Es casaria a la decada dels vint amb l’arquitecte vanguardista Jan Krejcar, un comunista de saló. Es divorciaria al 1934.

[2] Paraula russa que designa una llarga condemna a la presó, seguida d’exili.

[3] Ens han arribat els dies al camp de concentració gràcies al llibre "Prisionera de Stalin y Hitler" de Margarete Buber-Neumann.