MONTILLA, PRESIDENT

“És català qui viu i treballa a Catalunya.”
O no, Sr. Mas?

José Montilla va ser escollit Secretari d’Organització del PSC en el nostre Congrés de Sitges, el conegut com el de la “revolta dels capitans”. Aquell va ser un Congrés dur per tots els militants socialistes, però com sempre ha succeït en la família socialista, tots vam aprendre dels errors i hem fet un partit més fort i cohesionat a l’entorn del lideratge Maragall-Montilla.

A Montilla el vaig començar a tractar personalment sent jo Secretari d’Organització del PSC de Badalona, arrel de les discrepàncies del partit i el grup municipal amb aleshores alcalde socialista Joan Blanch. Calia fer unes primàries, com així havíem aprovat en el nostre darrer Congrés; però sense el reglament que desenvolupés el procés i la convocatòria pel Consell Nacional no hi havia res a fer. A més, serien les primeres primàries del partit a Catalunya i a Espanya (abans que les d’Euskadi i les espanyoles Borrell-Almunia). Tot plegat semblava difícil. Les meves poques trobades amb en Montilla, tant a la Comissió d’Estatuts del Consell Nacional, com les privades al seu despatx, eren una mica estranyes: jo xerrant molt i explicant la situació –que ell sobradament coneixia- i ell callat i reflexiu. Recordo un “sabem el que cal fer”. I tant que ho sabia! En les seves mans es va aprovar el reglament de primàries, es van convocar per primera vegada per Badalona i vam escollir a Maite Arqué com a candidata. A les eleccions municipals següents, el PSC passava de 10 regidors a 13. Montilla complia la paraula donada, avalat, s’ha de dir, per un Narcís Serra que també ens va fer costat en aquell difícil trànsit.

Després, ja sent ell Primer Secretari, he tingut menys oportunitats de parlar-ne, però sempre ha estat al costat dels seus i al servei del Partit i de les institucions que representava. Si sóc sincer, no esperava que fos el nostre candidat a la Generalitat. Jo apostava per un tàndem Maragall-Montilla com al Partit. Perplexitat al no presentar-se en Pasqual i un “sí” a Montilla en el Consell Nacional de Tarragona de juliol passat.

Aquest mil dies de govern del President Maragall, més enllà del soroll de l’Estatut, ha estat molt profitós per la ciutadania de Catalunya. En Miquel Iceta ens ho recorda sovint a la seva web (gran feina Miquel en aquesta campanya!!), però els que gestionem des dels ajuntaments podem afirmar que en el camp de la cultura, de la salut, de l’educació i dels serveis a les persones, el canvi en aquests 3 anys ha estat radical. Per primera vegada s’ha cooperat amb els ajuntaments, s’han fet polítiques de proximitat, s’ha començat a redreçar els deutes històrics en inversions en algunes poblacions (Badalona entre elles) i s’han planejat estratègies de vertebració del país en tots els camps.

Ara cal seguir avançant. Desplegar l’Estatut, amb normes pròpies i amb negociacions amb el Govern de l’Estat, però amb una posició que Catalunya mai abans havia tingut a la història. Amb un Govern sòlid i amb un marcat accent social. I qui ha d’estar al capdavant d’aquest nou govern? Jo ho tinc clar. No vull tornar al passat: al victimisme, al clientelisme i a altres diversos “ismes” que podria posar. Vull ambició, il·lusió, rigorositat; en definitiva, complir el que es promet.

Aquest dies he sentit a Pepe Montilla, com a mínim, tres vegades: una a “Tribuna Barcelona”, una segona al TNC amb gent del món de la cultura i ahir al barri de Llefià, a Badalona. El seu discurs i les seves respostes no deixen lloc al dubte, sap el que vol: sota el lema “Una Catalunya social”, es desgranen propostes concretes que tenen a veure amb els ajuts als més desfavorits (triplicar ajuts en beques de menjador, lluitar contra l’absentisme escolar, augmentar les tele-assistències i ajudes a les persones amb dependència...) i amb la nostra vida quotidiana (més Centres de Salut, retallar les llistes d’espera, obrir el transport públic durant tota la nit els caps de setmana, etc...). Res més socialista: educació, salut, serveis socials i cultura. Jo crec que José Montilla, encapçalant un bon govern amb noms com Ferran Mascarell o Marina Geli, per citar-ne només dos, complirà, com sempre ha fet, la paraula donada i com em va dir aquella tarda al seu despatx, al PSC “sabem què cal fer”... i ho farà!

Els que defensem el llegat d’en Joan Raventós, d’en Raimon Obiols, del President Maragall i del seu govern ho tenim molt clar: cal que el proper dia 1 de novembre el PSC obtingui una àmplia majoria; cal fer Montilla President de la Generalitat de Catalunya.