Si algú segueix aquest blog s’haurà pogut preguntar com és possible que encara no hagi parlat del conflicte de portada d'aquests dies, la guerra entre Israel i les milícies d'Hezbol·lah al sud del Líban; en especial, des de la matança dels nens palestins a Qanà. La raó és ben senzilla, em fa basarda, impotència i ràbia.
Vinc d’una tradició política aliniada amb la causa del poble palestí, al qual es va fer fora de la seva terra per situar el nou estat d’Israel l’any 1948 i que ha estat massacrat i reclòs en totes les accions bèl·liques dutes a terme pels israelians. A partir d’aquí els càntics d’ “A-A-Arafat” i “OO-L-P” eren consignes de més d’una manifestació. Més enllà del temps transcorregut continuo pensant el mateix; tot i així, ara tinc en compte que ningú –excepte els propis palestins- han defensat mai la causa palestina; ni la Lliga Àrab, ni els estats àrabs concrets (Egipte, Síria, Jordània, etc...). Sempre han estat moneda de canvi o excusa per altres activitats a la zona.
Israel sempre ha vist negat el seu nou Estat i han fet seves les frases dels pares fundadors Israel Galli (“Les fronteres del nostre Estat les definiran els límits de la nostra força”) o Yigal Allon (“Tenim dret a decidir les nostres fronteres d’acord amb les nostres necessitats defensives”). Però la veritat és que ha actuat gairebé sempre de forma desproporcionada i inhumana, més enllà de les seves necessitats de defensa (encara ens vénen a la ment les matances de refugiats a Shabra i Xatila al 1982 que mai perdonarem a Ariel Sharon).
Doncs bé, aquests ingredients i molts més -com la prepotència de George Bush, els interessos siris i iranians en l’actual crisi, els interessos d’Hezbol·lah per fer-se amb el control definitiu de la frontera sud del Líban; la divisió entre shiïtes, sunnites, drusos i cristians dintre del mateix Líban, la inexistència d’una política exterior comuna de l’UE, la inoperància de les NNUU- expliquen l’actual tragèdia del Líban.
Com veiem, estem molt lluny del tauler de blancs i negres dels escacs, hi ha molts grisos i matisos. Federico Mayor Zaragoza, actual President de la Fundación Cultura de Paz i ex Director General de l’UNESCO, deia en el seu article “En nombre de los niños muertos” publicat a El País el passat 7 d’agost, i referint-se als més de 50 milions de nens afectats per conflictes armats:
“Las emociones que he sentido y observado frente a la imagen de una niña acribillada me han hecho pensar que quizás sólo invocando a los niños muertos podría lograrse que todos, de un lado y de otro, de una u otra creencia o ideología, estarían dispuestos a deponer las armas y sentarse alrededor de una mesa para intentar hallar soluciones pacíficas a sus conflictos.”
Potser és una utopia, però de moment les vies diplomàtiques poc han aconseguit en aquest conflicte. L’actual redactat de resolució del Consell de Seguretat de les NNUU fet per EUA i França, té mancances molt importants. Entre altres, no garanteix la unitat territorial del Líban, no obliga a Israel a retirar-se de les zones ocupades i deixa oberta la porta a un atac d’aquests en “defensa pròpia”. Intentar que les autoritats del Líban acceptin aquesta resolució és tant com donar ales a les milícies d’Hezbol·lah i que les hostilitats continuïn.
3 comentaris:
Malauradament la complexitat del tema no em permet tenir una postura clara, cosa que demostra la meva ignorància en molts aspectes. Pel que fa a aquest conflicte bèl·lic, em plantejo fins a quin punt el llenguatge que parlem els occidentals és útil en alguns dels territoris en guerra. Les seves creences religioses són tan absolutament radicals, que se'ns arriben a fer no només incomprensibles, sinó també inaudites. Les declaracions emeses per TV3 d'una jove mare dient que no patia per la seva família perquè estaven disposats a morir i que la seva mort tenia un fi molt valuós, em van portar a pensar que el discurs de Mayor Zaragoza resultaria inconcebible per a ella i els seus. Veure els nens morts, potser els seus mateixos fills, de ben segur li provocaria dolor, però també, sens dubte, una satisfacció incomparable. No puc deixar d'estremir-me.
Primer de tot, gràcies pel teu intel·ligent comentari. Ahir llegia a la premsa que el senador Lieberman havia perdut les primàries de Connecticut del Partit Democrata davant d'un altra candidat contrari a la guerra d'Irak, gràcies entre altres coses, a les mobilitzacions efectuades pels blogs. Les noves tecnologies ens han de permetre acostar la política als ciutadans.
Sobre el tema concret dir-te que tens raó, les nostres categòries no serveixen en altres indrets. Tenía uns amics sahrauis que havíen fet seu l'eslogan del Front Polisari "Tota la patria o el martiri"; per ells la vida no és un valor absolut com per nosaltres.
Mayor Zaragoza té molt clar en el seu article que s'està adreçant a la comunitat internacional OCCIDENTAL.
Transcrit una cita del filòsof Xavier Rubert de Ventós que expressa molt bé el que crec que tots dos ens estem referint:
"Mentre la vida dels pobres i la dels riscs tinguin un preu tan diferent, la gosadia d'un desesperat o un "conscienciat" no la podran neutralitzar els que no estan en condicions de presentar al seu país una llista substancial de caiguts. És un fet que no totes les vides tenen el mateix valor al mercat politicomediàtic ... La vida, com les inversions, val per les seves expectatives, i els que no tene expectatives personals ni culturals, els vençuts i humiliats, sempre podran entregar el oc de vida que encara guarden en pro d'una salvació mítica, envoltats d'artefactes químics, atòmics o bacteriològics."
És realment així. Els països occidentals hem de treballar de valent sobre el Objectius del Mil·leni. Però d'això parlaré en una altra entrada d'aquest blog.
Després de llegir els comentaris sobre "En nom dels nens morts" crec que queden coses a dir, ja que s'ha dissecionat les diferents postures. Però sí que voldria aportar una dada més. M'ha vingut al cap després de llegir les frases:
“Les fronteres del nostre Estat les definiran els límits de la nostra força” i “Tenim dret a decidir les nostres fronteres d’acord amb les nostres necessitats defensives”.
En la fundació d'Israel al 1948 es va crear també una bandera que representés el Sionisme:l'estrella de David, ja que era un símbol jueu universalitzat,i dues franges blaves inspirades en un mocador d'oracions jueu, el "Talit". Més enllà d'aquesta versió, n'hi ha una altre de bastant extesa però menys publicada: La "Terra promesa" i el sionisme troben els seus límits i fronteres entre dos grans rius històrics: el Nil i l'Èufrates. Aquests desitjos expansionistes no semblen cap bajanada si observem la propagació militar israelí dels últims anys.
Publica un comentari a l'entrada