Avui, com vaig fer al començament de l’estiu, faré un repàs d’alguns temes (no tots, ni necessàriament els més importants) que m’han cridat l’atenció aquests dies. L’exposició no té cap més ordre que l’atzar amb el que se m’acudeixen.
El Festival de Bayreuth ha tancat portes i quan tothom donava per segur que l’acord entre les dues filles de l’ancià Wolfgang Wagner –Katharina i Eva- asseguraven un relleu pacífic i bicèfal al capdavant del festival, apareix en escena (mai millor dit) Nike, de 63 anys com Eva, filla de Wieland –germà mort de Wolfgang- i Directora del Festival de Weimar, amb pretensions de dirigir Bayreuth. I, a més, no ho fa sola; ve acompanyada ni més ni menys que de Gérard Mortier, actual director de l’Opera National de París i proper director de la New York City Opera i tota una autoritat en el món operístic. El culebrot ens l'explica molt bé Juan Àngel Vela del Campo a El País de 29 d’agost i, tal com ell diu, “la elección se presenta apasionante”.Sobre com veu Gérard Mortier l’òpera avui i les diferències de percepció entre EUA i Europa és molt recomanable l’entrevista al Babelia de dissabte 30 d’agost.
M’informen que la retrospectiva de Juan Muñoz (1953-2001) al Museu Guggenheim de Bilbao (produïda per la Tate Modern i que no viatjarà a Barcelona, però sí al Museu Serralves de Porto i al Reina Sofía de Madrid) no quadra amb el catàleg. Sembla que a Bilbao no es mostren totes les obres que la Tate va aconseguir aplegar. És una retrospectiva “amputada”, suposo que degut al relatiu poc espai expositiu que té el Guggenheim (segons afirma Iñaki Esteban a “El efecto Guggenheim”, Anagrama 2007, l’espai expositiu es va veure reduït dels 33.000 m2 previstos als 22.000 m2 actuals, degut a les negociacions polítiques que la posada en marxa del Museu va comportar). Tot plegat, una llàstima, perquè malgrat que segurament el pensament de Juan Muñoz es pot resseguir sense aquestes obres, és una pena que no es pugui apreciar l’exposició en la seva integritat.
Pel que fa a la Xina dels Jocs Olímpics, sembla que un èxit l’organització (amb manipulacions televisives incloses) i un “stand by” –sent generosos- pel que respecta a l’obertura política del règim polític. Molt recomanables els articles de Manel Ollé i de Carles Prado-Fonts, sobre l’evolució històrica de Xina i la literatura xinesa contemporània, respectivament, a la revista “L’Avenç”, núm. 337, de juliol-agost de 2008. De l’article de Prado-Fonts extrec el següent poema d’un dels representants de l’anomenada poesia obscura (o boirosa), Gu Cheng (1956-1993):
“Bombolles (1980)
Dues petites bombolles lliures
S’alcen des de les profunditats de la mar dels somnis...
Una boira metàl·lica, densa i somorta.
Es dispersa enmig d’una brisa suau.
Jo, com un infant.
T’estiro fot mentre t’esvaeixes a poc a poc.
Inútilment vull fer que la bombolla de l’esperança
Torni a la terra de la realitat.”
A això només cal afegir les albades a la Ciutat Prohibida retransmeses per TV1 a la 2 de la matinada de cada dia. Una passada visual!!!
Seguint amb aquestes notes exòtiques i per trencar el nostre eurocentrisme –del que ja he parlat alguna altra vegada- recomano ferventment la novel·la “Un cor aixanti”, de Jordi Tomás, Proa 2008. Enganxa des de la primera línia i no es pot deixar fins la darrera. Trobareu misteri, l’explicació apassionada d’una partitura –recordareu “Bleu” de Kieslowski i a Emmanuelle Beart ensenyant-nos com composava la partitura-, una lliçó d’història i d’humanitat. Vaja, que com em van dir a mi, no us la podeu perdre!I per acabar coses agradables que ens esperen en aquesta rentrée:
La nova novel·la de Paul Auster, “Un hombre en la oscuridad”
L’exposició “L'escola Yi: trenta anys d’art abstracte xinès”, a CaixaForum fins al 21 de setembre. Última oportunitat de veure-la a Barcelona per als que no l’hem vista encara, com jo.
La pel·lícula “Hace mucho que te quiero” (Il y a longtemps que je t'aime), dirigida per l’escriptor francés, Philippe Claudel i interpretada per la meva admirada Kristin Scott-Thomas. Per cert, que a l'anunci dels diaris s’han equivocat i han barrejat al cartell els dos noms, de tal forma que la pel·lícula està interpretada per KRISTIN PHILIPPE CLAUDEL, detall que segurament encantarà a la Bargalló. 
Apa, bona tornada a la feina i a seguir gaudint de la vida!
Imatges:
1. Fotografía de Gerard Mortier. Manuel Escalera, El País
2. Fotografía de l'obra "Many Times", de Juan Muñoz, 1999.
3. Portada del llibre "Un cor aixanti", de Jordi Tomàs. Coberta de Serifa/A. Iraita
4. Cartel promocional original del film "Hace mucho que te quiero", sense l'errada
5. Anunci del cartel promcional del film "Hace mucho que te quiero", amb l'errada.
7 comentaris:
Bon dia Josep, t'he trobat a través del bloc de la Mónica, veig que parles de cine i que a més compartim afinitat política (sempre es bo!), t'invito a passar-te pel meu bloc de cine www.marcheloswei.blogspot.com,
Salutacions i ens llegim!!
Duran,
Acabo de llegir a El País que el culebrot del festival de Bayreuth ja s'ha acabat. Finalment, el Consell de la Fundació ha decidit que siguin les dues germanes Wagner, Katharina i Eva, qui el dirigeixin.
Si no hagués llegit la teva entrada, la notícia segurament m'hauria passat desaparcebuda.
Amb l'article de Juan Gómez he entès perfectament perquè parlaves de "culebrot". Mitja família hi té paper: el pare, la madrastra ja difunta, les filles, la cosina, el director d'escena... Genial! M'ha semblat que podria ser el guió d'una òpera contemporània!
Ara seriosament, tant de bo Bayreuth torni a ser notícia, any rera any, única i exclusivament per la seva qualitat artística.
Salut!
Hi Marchelo. I tant que passaré -de fet ja ho he fet- pel teu bloc. El meu no és ben bé un bloc de cinema, com pots veure. És exactament un calaix de sastre. Quan el vaig iniciar -dels primers polítics a Badalona- tothom pensava que em dedicaria a parlar de la meva gestió a l'Ajuntament o al Partit. Ben aviat va quedar clar que només era un bloc per parlar del que m'interessa (sigui del l'àmbit que sigui, i en especial, de la cultura en general). Però tampoc vaig voler amagar qui era, ni què feia. Les persones, potser som polièdriques, però som un tot. Suposo que a vegades agrada més o agrada menys el que escric, però no enganyo a ningú.
Una abraçada, company (mai millor dit)
Anònim, sí ja sé que, al final, el consell da'ministració -o l'òrgan corresponen del festival- sembla ser que opten per les filles de Wolfgang. Tot un culebrot, amb Hitler pel mig durant la pre i guerra, eh? Més enllà de la meva admiració per Mortier s'en fa difícil saber si la decisió presa és la millor o no; malgrat confio molt poc en la més jove, Katharina. Haurem d'esperar properes edicions i esperem que la tria hagi estat l'encertada...i si no, ens ho passarem pipa criticant. Jajaja!
Josep,
M'alegra saber que la meva recomanació d'"Un cor aixanti" t'ha agradat.
De fet, m'agradaria afegir al teu comentari que es tracta del 9è Premi de Narrativa "El lector de l'Odissea". L'Odissea, a part d'un gran clàssic, és una llibreria de Vilafranca del Penedès que fa uns anys va impulsar l'esmentat premi anual. Aquest és atorgat per un Consell de Cent Lectors que, a través de petits grups de lectura, van valorant els diferents originals rebuts.
El segell d'aquest premi ja va imprimint certa qualitat als prestatges de les llibreries.
Et recomano, també, el premi de l'any 2006 "L'alè del búfal a l'hivern" de Neus Canyelles.
Josep,
Gràcies per la teva recomanació d’aquest interessantíssim llibre “Un cor aixanti” que, com bé dius, t’enganxa des del principi amb el misteri sobre l’autor de la partitura, però també, l’autor aconsegueix que algú com jo —poc entesa en la matèria— "visqui" la música al llarg de la narració.
Un altre aspecte que destacaria és el fet que l’autor aprofita els seus coneixements d’antropologia per descobrir-nos una Àfrica molt diferent de la idea preconcebuda que la majoria tenim d’aquest continent i que, en general, bé avalada per la imatge que ens presenten els mitjans de comunicació d’un poble abocat a la violència. Res més lluny d’això! La lectura del llibre posa de relleu la incultura de l’anomenat “primer” món respecte un poble que és ric en molts aspectes (costums, tradicions, Història....), tot això entrellaçat amb una bonica i colpidora història d’amor i on es barreja magistralment antropologia i imaginació per a unir dues cultures i dos móns radicalment diferents (encara que sense oblidar-nos que tots som descendents dels africans).
Estic totalment d’acord amb tu en què es tracta d’un llibre del tot recomanable. Jo he gaudit llegint-lo!
Gràcies al primer anònim per la recomanació primera i aquesta segona. Buscaré el llibre que dius. També per l'explicació del premi l'Odissea que desconeixia i que em sembla una idea molt interessant i de resultats molt positius al jutjar pels resultats.
Anònim segon, gràcies per la teva capacitat de sintesi. Ja m'agradaria a mi poder sintetitzar tan bé el llibre com ho has fet tu. I me n'algero molt que t'hagi agradat. Espero que el recomanis tu també, val?
Publica un comentari a l'entrada