Primers dies de vacances

Primer cap de setmana d’agost i començo les meves vacances. El primer que vull fer és agrair a en Dani Coll que en el seu bloc, “Sense presses”, hagi destacat el meu com un dels blocs més interessants. Ell sap, i vosaltres suposo que ho intuïu, que el seu bloc, sempre a l’última en tema de pel·lícules, és dels que més consulto durant tot l’any. Gràcies novament!

Repasso la premsa dels darrers dies, ja que el final de curs ha estat tan intens que ni tan sols he pogut fullejar els diaris. Ara ho faig de tota la setmana. A Espanya, a més de la crisi econòmica, del finançament autonòmic i de l’assassí De Juana Chaos, s’escriu i es parla molt del sufragi dels estrangers extra-comunitaris (aclaridors els articles de Eliseo Aja i de Xavier Rius a El País de 28 de juliol i de 2 d'agost, respectivament), mentre Berlusconi treu al carrer 3.000 soldats per a combatre la immigració il·legal. Vergonya aliena!

A Badalona i a Barcelona es nota cada vegada més que durant el període de vacances les ciutats no es buiden com abans, a més del fet que cada cop es fan més esglaonades, el col·lectiu d’immigrants extra-comunitaris no poden marxar al seu poble o país i han de fer vacances a la ciutat. Com alguns de nosaltres als anys ’70! A més, des de juliol (9 de juliol Dia de la Independència Argentina i el 28 i 29 de juliol Fiestas Patrias Peruanas) fins al setembre (18 de setembre Dia de la Patria Chilena), passant pel 6 i 8 d’agost (Bolívia i Equador, respectivament), els pobles sud-americans celebren les seves Diades Nacionals, a les que hem de sumar enguany les celebracions de les olimpíades a la Xina i les celebracions de la comunitat xinesa. Els gestors públics hem de tenir aquest extrem en compte a l’hora de dissenyar la programació cultural i de lleure a l’estiu!

Pel que fa a la cultura, són notícia el nomenament de Joan Francesc Marco com a Gerent del Gran Teatre del Liceu (bravo, bravíssimo!) i el de Vicenç Altaió com a Director de Centre d’Art de Santa Mònica (CASM), designació aquesta discutida per haver-se fet sense concurs públic. Més enllà del Codi de Bones Pràctiques que tan bona pràctica ha donat al MACBA -en el que es va nomenar per concurs internacional qui ja se sabia que es nomenaria-, crec que Vicenç Altaió pot dotar d’una personalitat pròpia i emergent un centre com és el CASM, que fins ara no ha jugat cap paper important en la definició dels diversos actors i equipaments artístics de la ciutat. Per tant, benvingut Vicenç Altaió!

Les caves de champany del domini Pommery a Reims es converteixen en un museu subterrani. Joves creadors de la Unió Europea -dos per cada país- exposen la seva obra en un laberint de 18 km de túnels. D’Espanya, el salmantí, Enrique Marty i la bilbaïna, Abigail Lazkoz. A la segona no la conec, però al primer l’he pogut seguir gràcies al savoir faire del galerista Llucià Homs. Encara que en Llucià sap que Marty no es del meu gust precisament i que l’inscric dintre del que jo anomeno “la inquietante belleza de lo feo y grotesco”.

El comissari general de la mostra, Fabrice Bousteau, pronuncia unes opinions per a mi molt destacades:

“No es extraño que Europa siga siendo una abstracción, un proyecto en el mejor de los casos, para algunos una moneda común, para ninguno una cultura común”.

“La comunidad europea, al dedicar un montante ridículo de su presupuesto a la creación cultural, es corresponsable de la situación”.

També ha tancat el Grec, batejada l’edició d’enguany per alguns com "del risc”. Un inici controvertit amb “Història d’un soldat”, i espectacles destacats com “Dido&Eneas” en versió de Sasha Waltz & Guests, Akademie für Alte Musik Berlin i Vocalconsort Berlin, “El Rei Lear”, en versió d’Oriol Broggi (de la que esperem la seva reposició a la tardor), “Troilus and Cressida” dels Cheek by Jowl, "A disappearing number" de Simon McBurney, “Las Troyanas” d’un sobrevalorat Mario Gas o el tancament amb “Pinsans i caderneres” d’Albertí (que espero que agradés molt als amics Jaume Arqué i Feli), han fet que aquest no fos un Grec qualsevol. Esperem que les anunciades col·laboracions amb Avinyó, Istambul i Atenes ens reportin un Grec de més risc i d’imprescindible assistència a la muntanya de Montjuïc.

De lluny, com cada any, segueixo les cròniques del meu admirat Juan Angel Vela del Campo del Festival de Bayreuth. Enguany és l’última edició comandada pel vell Wolfgang Wagner, que deixa el testimoni –després d’un culebrot que ha durat anys- a les seves filles, la jove Katharina i la vella Eva, de més de 60 anys, reconciliades per a la ocasió. La família Wagner continua amb els regnes del coliseu de la verda prada.

Segons la crítica, imprescindible enguany el “Parsifal” del noruec Stefan Herheim, de gran nivell el “Tristany i Isolda” de Christoph Marthaler, i gran xiulada pels “Mestres Cantaires” de Katharina Wagner (per segon any a Bayreuth i amb la mateixa òpera, crec recordar).

I per acabar aquesta abocada de temes i d’idees, unes recomanacions de llibres. Dues joies de poc més de cent planes que espero que us agradin tant com a mi:

“La casa de les belles adormides” del premi nobel Yasunari Kawabata, en la nova col·lecció “El cercle de Viena” de Viena Edicions, 2007 (Bravo, Enric Viladot!). Una història d’una bellesa suggerent i inquietant. v>

“Una lectora poc corrent”, d’Alan Bennett, a Anagrama-Empúries, 2008. S’encomana l’adicció a la lectura? Descobriu-ho en aquesta divertida història.

I em queda per descobrir “Tatami”, d’Alberto Olmos, editada per Lengua de Trapo, S.L. A veure si és tan transgressora i divertida com diuen!

Apa, bones vacances a tothom...i fins d'aquí a uns dies, si voleu!