En bones mans!

Avui al migdia hi ha hagut la cloenda de l'11è Congrés del PSC. Tot just al començar la sessió plenària amb la projecció del video sobre el darrer míting al St. Jordi, m’ha vingut al cap la pregunta de quants sants jordis he viscut? Quants congressos? No recordo quan vam fer el primer St Jordi –abans ocupàvem la plaça de toros de Glòries-, només recordo les més de 40.000 persones, l’ambient, la il·lusió, els meus pares amb mi –tots dos!, el meu pare moriria al ‘95 sense veure com Felipe, el seu Felipe, perdia les eleccions davant de la dreta d’Aznar-, els companys i les companyes de Badalona –aleshores jo era secretari d’organització i m’agradava i m’agrada sentir-los aprop-... molts St Jordis. I congressos? Em vaig estrenar de convidat l’any ’83 al congrés extraordinari en el que Joan Raventós va passar a ser President, Raimon Obiols, Primer Secretari i Josep Ma. Sala, Secretari d’Organització. Des d'aleshores he viscut molts congressos, alguns de plàcids i d'altres de més “moguts”. En especial, el Congrés de Sitges, conegut per l’anomenada revolta dels capitans i pel canvi en la secretaria d’organització per situar al front a un desconegut per mi, llavors alcalde de Cornellà, José Montilla.

Han passat molts anys i enguany pensava que només estava en la cloenda d’un congrés més. Un congrés molt tranquil, al que hem acudit amb els deures fets, a tots nivells: federal, nacional i municipal. Amb una ideari renovat i clar i amb un horitzó il·lusionant, però possible. Som un partit previsible, deia algú, i això és un actiu. No estem per aventures col·lectives i de les nostres reunions no es poden esperar girs copernicants de les nostres polítiques, som rigurosos. Per això representem la “Catalunya que sap on va”, com deia el lema del congrés.

Però aquest 11è congrés no ha estat un congrés més, i molt menys encara la seva cloenda. Qui em coneix sap que normalment no parlo malament de la gent, em costa, sempre trobo quelcom positiu de les persones, encara que siguin d’altres partits polítics; però qui em coneix, també sap que no acostumo tampoc ha adular, ni a exalçar a ningú que no cregui realment que s’ho mereixi. Amb aquests antecedents us he de dir que avui el Primer Secretari del PSC, el meu partit, ha estat realment un President de la Generalitat històric. Em deia un company que mai havia escoltat a un Primer Secretari del PSC dir-li en públic a un Secretari General del PSOE el que José Montilla li ha dit avui a Jose Luis Rodriguez Zapatero. En el seu to habitual, sense estridències, li ha vingut a dir que nosaltres no som un partit que busqui problemes, sinó solucions; no som victimistes; que ens estimem al partit germà i al seu líder, Zapatero, però que més ens estimem Catalunya i la seva gent, que són la nostra raó de ser; que la música que ens arriba sobre el finançament no ens agrada, però que esperarem les següents notes i que la lletra ja la tenim, que és l’Estatut que va votar el poble de Catalunya i Zapatero també, que és la nostra llei però la d’ell també. En definitiva, ha estat un gran discurs, d’un gran líder. Que sap que té un partit potent al darrera i una societat que espera molt de la nostra acció. Per primera vegada he sentit l’emoció del que racionalment ja sabia: que estem en bones mans, en les millors mans.

Finalment, voldria destacar una frase de l'excel·lent discurs del President Montilla, discurs que podeu llegir al bloc d'en Miquel Iceta. No és una frase qualsevol, sinó aquella que representa com som els socialistes -mostra una part del nostre ADN- i com és la societat catalana d'avui en dia, a la qual representem:

"lliçons de català, les que calguin; de catalanisme, cap ni una!"

Realment, enguany hem viscut una jornada històrica, no un congrés més.

Salut i bona feina President!