Temps de congressos

Fa ja dies que no escric res en aquesta Estació de França. I no és per manca de ganes o d’interés. Senzillament, els dies són tan intensos que estic massa cansat per posar-me a la nit a escriure. I això que volia fer-vos cinc cèntims del 37è Congrés del PSOE, de la excel·lent intervenció per part del PSC del company i amic Dani Fernández, que recomano que llegiu; de com el PSOE ha donat un pas clar i contundent en la defensa de les llengües co-oficials de l’Estat i, en concret, del model d’immersió lingüísitica de Catalunya o com ha agafat el compromís de donar el vot als immigrants, tema del que vaig parlar indignat a l'agost del 2006 (El detonant eren les paraules de Felip Puig de CDC, en dir que els drets polítics no és regalaven) . Però tot això, i millor que jo, ja ho ha explicat en Miquel Iceta al seu bloc, així que no hi insistiré.

Tot i així us he de dir que no només vaig anar a Madrid al Congrés del PSOE, sinó que vaig aprofitar per visitar Chueca en el Dia de l’Orgull Gai (enguany el lema anava sobre la visibilitat de les lesbianes), de veure la magnífica i molt recomanable exposició “El retrato del Renacimiento” al Museu del Prado i, per últim, descobrir un espai nou obert a l’art i al pensament contemporani com és l’antic escorxador de Legazpi, ara anomenat senzillament “Matadero” i en el que es representava una adaptació de “Macbeth”, sota el títol "Macbethladymacbeth", de Carles Alfaro i Esteve Miralles, que sense ser rodona, estava força bé. Veritable èxit de la temporada, segons diu la crítica. Com veieu, no vaig perdre el temps, ans al contrari, crec que vaig aprofitar tots els moments, tant des del punt de vista polític com cultural.

I ara, el proper cap de setmana es celebra l' 11è Congrés del PSC, després dels actes de commemoració dels 30 anys del nostre partit. Si els socialistes espanyols no es cansaven de repetir que el PSOE és el partit que més s’assembla a Espanya, jo crec realment que el PSC és el que s’assembla més a Catalunya. Volem reafirmar-nos en les nostres polítiques i en el nostre autogovern, però no volem ni aventures visionàries, ni declaracions grandiloqüents que es quedin en paper mullat. Estem canviant Catalunya en el sentit que la gran majoria de catalans volen i necessiten; en un sentit de progrés, de justícia i d’igualtat. Amen!

Ah! I enmig de tot això m’he perdut les tres úniques funcions de “Dido & Eneas” de Sasha Waltz al TNC. Grrrr!!!