30 passes de pau i protecció

El 3 d'abril de fa un any vaig escriure en aquest bloc el sentiment que la Setmana Santa em desperta, amb independència de la meva actitud vers la religió i, encara més, a la institucionalitzada. Avui continuo pensant el mateix. Necessito aquest període –marcat pel nostre calendari judeocristià, i per tant, convencional- per fer introspecció; recolliment, diran altres. Enguany, per diverses circumstàncies (i una, evident, és la de l’entrada anterior), és un temps que m’ajuda especialment.

I com no, cada any la societat civil amb molt d’esforç ens torna la nostra Processó de Dijous Sant, datada al 1627, i coneguda amb el sobrenom de “la Processó del Silenci” per la quietud i el respecte que s’aconsegueixen. Hi ha milers de formes de viure-la, com a milers de persones que la viuen. Des de la creença més absoluta als que veuen només l’espectacle pur, passant pels que, com jo, l’utilitzem de via de reflexió. Ens arriba pels sentits –magnífics els escolans recitant el “Record i Memòria” o els cops de les llances dels Estaferms contra el terra o la llum tremolant de les atxes, ...-, i ens transporta a una íntima i profunda reflexió sobre la condició humana.


Crec en l’adagi llatí que diu “via crucis, via lucis” (el camí de la creu, cap a la dificultats extremes, és el camí vers la llum, vers el coneixement). Tota una filosofia, oi?


Llàstima que la jerarquia eclesiàstica actual, malmetent els principis cristians, sembli més interessada pels afers dels cèsars que pels de Déu!!

Segurament pensareu que m’estic posant massa transcendent i teniu tota la raó. Ja dic, és l’època de l’any que em toca per calendari, així com d’aquí a uns dies la claror de la primavera m’afectarà la vista.

Però, en el fons, sabeu d’on m’ha vingut avui tota aquesta reflexió? Doncs senzillament de la inscripció que vam decidir posar en el paviment en realitzar la rehabilitació de les places de la Constitució i de la Font de Dalt la Vila i que avui he vist ja realitzada.












Com s’ha explicat abastament –una altra cosa és que no s’hagi volgut escoltar- els diferents empedrats triats indiquen els diferents estadis del desenvolupament urbà de Dalt la Vila. Així, un encintat de pedra basàltica separa l’espai de la sagrera -amb llamborda original de la plaça- del desenvolupament posterior –mitjançant maó col·locat a sardinell. Al referit encintat s’hi ha gravat “Sagrera, s. X-XII, 30 passes de pau i protecció”.

Al segle IX es va posar en pràctica l’obligació cristiana de donar hospitalitat i refugi. Els constructors de l’edat mitjana, en quant a cristians, sabien que els espais seglars havien de ser diferents dels espais sagrats. Així mentre els edificis no religiosos s’aglutinaven formant carrers tortuosos, insalubres i poc transitables, les esglésies responen a un emplaçament elegit amb molta cura i a una construcció precisa “El centro era el lugar de definición de una ciudad, un lugar trazado con toda precisión, desde el cual reinaba el Verbo, en contraste con el desordenado fluir de lo seglar” (La conciencia del ojo de Richard Sennet, 1990 - Versal travesías).


D’aquesta forma es crea la sagrera que, com sabem, era una zona d’immunitat a l’entorn de l’església, on les persones (d’origen humil, pagesos en la immensa majoria) es protegien de la pròpia ciutat: - la civitas – sumida en un espai amorf, violent i amb amnèsia moral. Els més febles, malalts, nounats abandonats, mendicants i indigents podien acollir-se en aquest espai, on es tenia cura d’ells per no ser perseguits pel poder polític del moment

La sagrera era, doncs, un "terreny sagrat , posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica, que envoltava les esglésies consagrades. Comprenia l'església, el cementiri i l'espai inclòs dintre les trenta passes que el bisbe concedia a l'església el dia de la seva consagració. Sembla que s'originà en el dret d'immunitat dels antics temples romans. A causa de la seva immunitat eclesiàstica i de l'excomunió contra els qui l'envaïen o profanaven hom construí dintre d'aquest espai molts sagrers o cellers, petits graners, propietat dels masos, on guardaven llurs collites per guardar-les del pillatge. Sovint aquests sagrers es convertiren en hospicis [...]. Es parla de sagreres des del segle X; als segles XI i XII foren posades sovint sota la pau i la treva de Déu" (GEC, 2002).

Avui, i gràcies a aquesta excel·lent i intel·ligent rehabilitació (feta amb criteris clars i llenguatge senzill, respectuós i entenedor) podem fer aquest viatge en el temps, reconèixer els espais i els seus significats històrics. El mateix viatge que avui he fet amb la Processó del Silenci per les mateixes places.

Tant de bo el barri de Dalt la Vila seguís aquests criteris –respectuosos, però actuals- i a la volta d’uns anys, només trepitjant els seus carrers, puguéssim entendre tota la història del “rovell de l’ou” de la nostra Badalona, sens perjudici, això sí, de deixar també el nostre pòsit com a llegat per als nostres descendents.

P.S.: Les places de la Constitució i de la Font aboquen al carrer de la Costa; així, l'empedrat instal·lat forma un continuum amb l'original del carrer de la Costa, pendent de rehabilitar.

Imatges:

Totes les fotografies són del 21 de març, realitzades a les places de la Constitució i de la Font per Josep Duran, llevat de la del Misteri de "Jesús ajudat pel Cirineu" d'autor desconegut.