Com que tot això ja és sabut per tots, em permeto compartir un parell de reflexions amb als organitzadors, des de l'estima i el respecte que saben que els tinc.
La primera reflexió fa referència a la Sessió Inaugural. En les edicions dels darrers anys observo que l'acte ha perdut espectacularitat, en el sentit més pur de la paraula. No n'hi ha prou amb ser benintencionats; s’ha de ser bo i realment els guionistes del pressumpte informatiu de benvinguda no ho van encertar gaire.
La segona consideració és que cal ser més curós amb la selecció del material que es mostra en la Sessió Inaugural, des del meu punt de vista no massa afortunada. Aquesta selecció dels curts de presentació del Festival hauria de ser un al·licient per a tot tipus de públic i, per tant, un tastet intel·ligent de totes les seccions, però amb la picaresca de que agradi a la majoria (tant als que aposten per l’experimentació, com pels més “gore” o els més compromesos o els que simplement volen diversió). Personalment, només vaig gaudir amb “Fetch” (per la seva irreverencia en només 1’15’’) i, especialment, amb “Salvador (Historia de un milagro cotidiano)”, del ceutí Abdelatif Hwidar, primera història que he vist sobre l’atemptat de l’11 M i que, malgrat la seva predictibilitat, em va noquejar.
Per la meva feina serà dificil que pugui anar sovint al festival i em perdré títols que, a priori, semblen més que interessants. Però avui, i gràcies al meu fill, no m’he perdut un gran curt que espero que al jurat del Festival no li passi desapercebut. El curt es diu “JEU” (Joc) i ha estat programat el diumenge 18 de novembre a les 12h a la “sessió infantil”. He revisat diverses vegades el programa i no l’he vist programat en altres sessions; és una llàstima perquè, al meu parer, no és un film adequat per aquesta sessió. O almenys únicament per aquesta sessió.
“JEU” és un curt d’animació, dirigit i produït per Georges Schwizgebel (Suïssa-Canadà), que presenta tot un joc de dibuixos i de música. Ja des del primer fotograma comença a jugar amb elcompte enrere dels numeros que donen peu al seu propi nom i les lletres J, E i U, volen, es multipliquen i ens envolten en un vol ple de lirisme. A continuació les imatges se succeeixen, al ritme frenètic que marca l’scherzo del concert per a piano núm. 2, opus 16, de Prokofiev, passant del detall per arribar al dibuix sencer, es passa pel jocs esportius, pel joc de la multitud a la ciutat, pel joc de l’art, pel joc de la sala de concerts, pel joc de la música i marxa enrera fins a composar la paraula “JEU”, novament. Final. 4’ de fascinació total, d’atordiment intel·ligent.
Llum a la sala... rumors dels menuts i un segons després un bon curt infantil “Cookie Battle ”, a l’estil de Toy Story. El que ha preferit el meu fill.
En acabar la sessió, surto del Teatre Zorrilla agraint al meu fill haver volgut anar a la sessió infantil, però pensant que potser només jo i el meu amic Martí de 2 anys –que anava repetint: que bonic, que bonic, que bonic, ...- ens hem quedat fascinats amb aquest joc que és “JEU”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada