Encara que ja vaig parlar del llibre quan es va editar (novembre de 2006), no l'he llegit fins aquest estiu. Es tracta de “Kafka a la platja” de Haruki Murakami. Una narració excel·lent, de les que enganxen des de la primera pàgina, amb personatges entranyables i reflexions profundes sobre la vida, la mort i els desitjos individuals. Pel meu gust, té un final una mica “made in Hollywood” que no resol satisfactoriament la trama, tot i que no li treu un bri d’interès a la història. Per a mi, es tracta d'una de les millors novel·les que he llegit darrerament.
Però no és del llibre de Murakami que vull parlar. Aquesta entrada la vull dedicar a agraïr a l’Albert Nolla la seva excel·lent traducció directa del japonès del llibre en qüestió, tal i com ja va fer amb “Tòquio Blues”, del mateix autor (per la que se li va concedir el Premi Ciutat de Barcelona). I és que la traducció és un art –malgrat alguns diuen que és impossible, sobretot en poesia-, que normalment passa desapercebut. No us ha passat mai que penseu que el llenguatge que utilitza l’autor de la novel·la no és prou literari? I no heu pensat mai, si és un autor estranger, que potser és una mala traducció? El llibre d’en Murakami és bo, ja ho he dit, però la traducció –tot i que jo no sàpiga japonès- es percep clarament que és cuidada i ben pensada: d’una banda, per caracteritzar als personatges per la seva parla (alguns personatges utilitzen frases fetes que suposo que no han estat fàcils de transportar a la nostra llengua) i, de l’altra, per recrear l’ambient metafísic que envolta la història.
Un exemple, per demostrar la importància de la traducció. Compareu tan sols els títols de les edicions catalana i castellana del llibre “A grief observed” de C. S. Lewis. En català el llibre porta per títol “Un dol observat” (segons traducció de Joan Mateu Besançon) i en castellà “Una pena observada” (traduït, ni més ni menys, que per Carmen Martín Gaite). Ambdós estan correctament traduïts, però la versió catalana s’ajusta molt més, al meu entendre, a la intenció i als sentiments de l’autor. Un altre exemple és el llibre “Kiffe kiffe demain” de Faïza Guène, escrit utilitzant, en part, l’argot de les banlieues franceses. La cuidada traducció catalana de Ramon Vilardell i Núria Rice, fa que el llibre porti per títol “Demà, si fa no fum”, intentant reflectir el joc lingüístic de la paraula àrab "kiff", el so de la qual es fa servir tant per dir “tant se val”, com per referir-se al haixix. La versió castellana no es complica tant la vida i es decideix per un “Mañana será otro día”, traducció que, tot i essent correcta, fa perdre tots els matisos importants d'una novel·la que ens vol acostar a una realitat desconeguda per a nosaltres. Estem d’acord en que la traducció no és un tema fútil, oi?
Perquè crec en la importància d’aquest art que es diu traducció, en concebre l’Espai Betúlia de Badalona, juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) vam acordar la creació de la Casa del Traductor dins d'aquest nou equipament cultural, que mitjançant la secció catalana del Pen Club desenvoluparia projectes tant de traduccions d’autors catalans cap a altres llengües, com de reconeixement i ajut de traductors al català d’autors foranis. L’acord, sens dubte, tirarà endavant ara que l’equipament ja està en marxa.
La idea no sortia del no-res, ni de la dèria del regidor de torn. A Badalona tenim l’important antecedent d’Edicions Proa, editorial creada el 1928 per Marcel·lí Antich i Josep Queralt, que en la seva col·lecció de novel·la “Navego a tot vent” van publicar en català autors de la talla de Dickens, Stendhal, Dostoievski, Balzac, Sartre, etc... traduïts directament de les seves llengües vernàcules per intel·lectuals de la talla d’Andreu Nin, Josep Carner o Manuel de Pedrolo, per exemple. Ells van veure la necessitat que tenia la nostra llengua de traduir les grans obres de la cultura universal. Fem nosaltres el mateix i alhora ajudem a que la nostra literatura estigui situada més enllà de les nostres fronteres. L’art de la traducció és un art necessari.
Però no és del llibre de Murakami que vull parlar. Aquesta entrada la vull dedicar a agraïr a l’Albert Nolla la seva excel·lent traducció directa del japonès del llibre en qüestió, tal i com ja va fer amb “Tòquio Blues”, del mateix autor (per la que se li va concedir el Premi Ciutat de Barcelona). I és que la traducció és un art –malgrat alguns diuen que és impossible, sobretot en poesia-, que normalment passa desapercebut. No us ha passat mai que penseu que el llenguatge que utilitza l’autor de la novel·la no és prou literari? I no heu pensat mai, si és un autor estranger, que potser és una mala traducció? El llibre d’en Murakami és bo, ja ho he dit, però la traducció –tot i que jo no sàpiga japonès- es percep clarament que és cuidada i ben pensada: d’una banda, per caracteritzar als personatges per la seva parla (alguns personatges utilitzen frases fetes que suposo que no han estat fàcils de transportar a la nostra llengua) i, de l’altra, per recrear l’ambient metafísic que envolta la història.
Un exemple, per demostrar la importància de la traducció. Compareu tan sols els títols de les edicions catalana i castellana del llibre “A grief observed” de C. S. Lewis. En català el llibre porta per títol “Un dol observat” (segons traducció de Joan Mateu Besançon) i en castellà “Una pena observada” (traduït, ni més ni menys, que per Carmen Martín Gaite). Ambdós estan correctament traduïts, però la versió catalana s’ajusta molt més, al meu entendre, a la intenció i als sentiments de l’autor. Un altre exemple és el llibre “Kiffe kiffe demain” de Faïza Guène, escrit utilitzant, en part, l’argot de les banlieues franceses. La cuidada traducció catalana de Ramon Vilardell i Núria Rice, fa que el llibre porti per títol “Demà, si fa no fum”, intentant reflectir el joc lingüístic de la paraula àrab "kiff", el so de la qual es fa servir tant per dir “tant se val”, com per referir-se al haixix. La versió castellana no es complica tant la vida i es decideix per un “Mañana será otro día”, traducció que, tot i essent correcta, fa perdre tots els matisos importants d'una novel·la que ens vol acostar a una realitat desconeguda per a nosaltres. Estem d’acord en que la traducció no és un tema fútil, oi?
Perquè crec en la importància d’aquest art que es diu traducció, en concebre l’Espai Betúlia de Badalona, juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) vam acordar la creació de la Casa del Traductor dins d'aquest nou equipament cultural, que mitjançant la secció catalana del Pen Club desenvoluparia projectes tant de traduccions d’autors catalans cap a altres llengües, com de reconeixement i ajut de traductors al català d’autors foranis. L’acord, sens dubte, tirarà endavant ara que l’equipament ja està en marxa.
La idea no sortia del no-res, ni de la dèria del regidor de torn. A Badalona tenim l’important antecedent d’Edicions Proa, editorial creada el 1928 per Marcel·lí Antich i Josep Queralt, que en la seva col·lecció de novel·la “Navego a tot vent” van publicar en català autors de la talla de Dickens, Stendhal, Dostoievski, Balzac, Sartre, etc... traduïts directament de les seves llengües vernàcules per intel·lectuals de la talla d’Andreu Nin, Josep Carner o Manuel de Pedrolo, per exemple. Ells van veure la necessitat que tenia la nostra llengua de traduir les grans obres de la cultura universal. Fem nosaltres el mateix i alhora ajudem a que la nostra literatura estigui situada més enllà de les nostres fronteres. L’art de la traducció és un art necessari.
2 comentaris:
Sempre que es parla dela traducció i la seva importància recordo la "broma" del traductor al castellà de "The importance of being Earnest" per "La importancia de llamarse Ernesto", fins aquí em sembla divertit.
Des d'aleshores es deuen haver fer un munt d'edicions i ningú ha gosat traduir correctament el "being"(gerundir d'ésser i res a veure amb el verb dir-se'n) i el "Earnest"(quelcom similar a honest i res a veure amb Ernst, que és Ernest en anglès).
Sens dubte amb aquesta anecdota es reforça encara més l'idea de l'importancia de la traducció, oi?
Publica un comentari a l'entrada